En el món de la cultura hi ha poques coses tan sorprenents com “el mite Einstein”: milions de persones que són –que som– perfectament incapaços no només de comprendre les seves teories, sinó fins i tot de dominar nocions bàsiques de física, el tenen pel geni més gran en la història de la ciència i han convertit el personatge en una icona. Àdhuc una munió de gent incapaç fins i tot de comprendre la diferència entre “massa” i “pes”, és a dir, les beceroles de la física, estaria disposada a afirmar que amb Einstein ha canviat la visió del món –tot i que no sàpiguen dir exactament per què. El famós retrat del vell escabellat que treu la llengua s’ha convertit en un símbol amable de la transgressió intel·lectual i les seves citacions més conegudes, tipus Dues coses són infinites: l’univers i l’estupidesa humana; i de la primera no n’estic gaire segur, les ha sentit o les ha repetit gairebé tothom un moment o altre. Hi ha acudits sobre Einstein i d’Einstein, com hi ha pòsters i històries una mica llefiscoses –incloent el tema francament macabre de l’estudi del seu cervell.

Al cap i a la fi ens podríem preguntar per què Einstein ha esdevingut una “icona pop”: per què no se l’entén? per què tocava el piano i el violí?, per què s’ajusta al tipus més tòpic de savi despistat?, per què representà la imatge del pacifisme i de la resistència contra la bomba atòmica en la postguerra? Segurament hi havia tot això i més. Només un tipus prou lúcid és capaç d’escriure ara ja sóc membre del gremi de les putes quan el van fer professor de física a la Universitat de Zurich (Carta a Jakob Laub del 19 de maig de 1909, CPAE, vol. 5, p. 188) i només un tipus molt conscient de la importància social de la ciència podia treure tant profit de l’ús i fins de la manipulació seu prestigi en campanyes polítiques ben diverses (l’antifeixisme, la creació de l’estat d’Israel, el pacifisme...).

El llibre El expediente Einstein: el FBI contra el científico más famoso del siglo XX de Fred Jerome (Ed. Planeta, 2002) ha mostrat a partir de documents secrets recentment desclassificats que amb el vell professor es va provar per primer cop una tècnica d’aniquilació de la dissidència que posteriorment s’ha emprat també amb èxit amb diverses personalitats científiques: vist que no se’l podia desqualificar sense escàndol respecte a les seves opinions “impertinents” els diversos governs americans mantingueren una tècnica molt més maquiavèlica: alhora que li retien honors es tractà sistemàticament de fer-lo passar per un orat perquè “al cap i a la fi, ja se sap!, aquests científics genials estan una mica bojos”.

Einstein en filosofia fou un racionalista fins i tot ingenu, partidari de considerar com a criteri central la simplicitat: “... entre teories que posseeixen fonaments igual de “senzills” cal considerar superior la que més restringeix les possibles qualitats dels sistemes (...) valorem més una teoria en tant que no sigui una tria arbitrària, des del punt de vista lògic, entre teories intrínsecament equivalents i d’anàloga estructura”. (Notes autobiogràfiques, p. 27). És en aquesta concepció de la simplicitat i de la crítica com a motors de l’enteniment humà, fins i tot més que en la seva oposició a les armes nuclears, que Einstein pot ser recollit com a antecedent del movimente ecologista, que en definitiva recomana com a actitud vital una revaloració de la senzillesa contra el desordre.

Einstein, a més, s’acostà a l’ecologisme en la mesura que fou un pacifista no ingenu. Tothom que conegui la natura sap que no és “bona” (moralment) sinó, en tot cas, “sàvia”: capaç de trobar respostes simples a problemes complexos. La seva coneguda resposta quan l’interrogaven sobre religió era: Crec en el Déu d’Spinoza. I això vol dir que creu en el déu d’un jueu (la seva “raça”, perquè per a Einstein Israel no era nació), que creu en el Déu d’un marginat (Spinoza fou explusat de la seva comunitat) i que creu en un Déu panteista, capaç de comunicar el Tot amb tot. Potser aquesta és una convicció que molts ambientalistes comparteixen.