CIÈNCIA i SOCIETAT

 

Un article d’Albert EINSTEIN (1935)

 

Publicat a la revista Science (Washington D.C.) quan encara la dictadura nacional-socialista estava en ple triomf, aquest curt article palesa alguna de les obsessions ètiques i epistèmiques d’Einstein. D’una banda resulta molt “absolutista” respecte a la relació entre la ciència i la veritat, de l’altra és perfectament lúcid pel que fa a les conseqüències socials de l’activitat científica i a la necessitat d’una consciència ètica cosmopolita –que ell i Russell vinculaven a la necessitat d’un govern mundial format bàsicament per savis capaços de comprendre les conseqüències polítiques de les noves tecnologies. En tot cas, i al cap de setanta anys de la seva publicació, és un text que encara dóna per pensar [R.A.]


La ciència influeix en els esdeveniments humans de dues maneres diferents. La primera és comuna a tot arreu: directament, i en bona part de manera indirecta, la ciència produeix beneficis que han transformat d’arrel l’existència humana. La segona és educativa en el seu caràcter; actua en la ment de l’home i, malgrat que pugui semblar menys òbvia en un primer examen, no és menys incisiva que la primera.

L’efecte pràctic més notable de la ciència és la invenció d’objectes que enriqueixen la vida, malgrat que alhora la compliquin. Invents com la màquina de vapor, el tren, l’energia elèctrica i la llum, el telègraf, la ràdio, l’automòbil, l’aeroplà, la dinamita; sense oblidar tampoc els grans èxits de la biologia i de la medicina, especialment els productes per a disminuir el dolor i els mètodes per a la preservació i emmagatzemament dels aliments. Tanmateix, el més gran dels beneficis pràctics que aquestes invencions atorguen a l’home, és l’alliberament de l’excessiu esforç muscular en el treball que abans es considerava tan indispensable per a la preservació d’una existència migrada. Si avui en dia podem afirmar rotundament que s’ha abolit l’esclavatge, ho devem a les conseqüències pràctiques de la ciència.

D’altra banda, la tecnologia –o ciència aplicada– ha plantejat a la humanitat problemes d’una gravetat enorme. La supervivència de la humanitat depèn estrictament de la solució satisfactòria d’aquests problemes, a través de la creació d’institucions socials i de tradicions en què les noves eines no portin amb elles inevitablement el més pitjor dels desastres.

Els mitjans mecànics de producció en una economia desorganitzada han provocat que una abundosa porció de la humanitat no resulti necessària per a la producció d’articles i, per tant, resulti exclosa de la circulació del procés econòmic. La més immediata conseqüència d’això és un afebliment del poder adquisitiu i una devaluació del treball deguda a una excessiva competitivitat que origina, a curt termini, paràlisis greus en la producció. Els propietaris dels mitjans de producció, d’altra banda, acumulen un poder que desequilibra la protecció tradicional de les nostres institucions polítiques. La humanitat es troba presonera en una lluita per tal d’adaptar-se a aquestes noves condicions; una lluita que podria portar un veritable alliberament si la nostra generació es manifesta equitativa en aquesta tasca.

La tecnologia ha escurçat distàncies i ha creat nous i efectius mitjans de producció que, en mans de nacions en què existeix una restringida llibertat d’acció, esdevenen una autèntica amenaça per a l’existència de la humanitat. Aquesta situació fa necessari un únic poder judicial i executiu per a tot el planeta, però hi ha una tradició nacional que s’oposa absolutament a la creació de tal autoritat central. Ens trobem enmig d’una lluita el resultat de la qual decidirà el destí de tots nosaltres.

Finalment, els mitjans de comunicació –la premsa i la ràdio– quan es combinen amb l’armament modern, han posat cos i ànima sota el domini d’una autoritat central i en això rau el tercer focus de perill per a la humanitat. Les tiranies modernes i els seus efectes destructius mostren ben a les clares com n’estem de lluny d’explotar aquests beneficis [de la ciència] de forma organitzada i en profit de la humanitat. Aquestes circumstàncies també han de menester una solució internacional, però els fonaments psicològics per tal de fer possible aquesta solució encara no s’han establert.

Tornem als efectes intel·lectuals que procedeixen de la ciència. En èpoques anteriors a la ciència no era possible, servint-se tan sols del pensament, assolir resultats que tota la humanitat pogués acceptar com a certs i necessaris. No existia la convicció que tot el que s’esdevé en la naturalesa està subjecte a lleis inexorables. El caràcter fragmentari de la llei natural, tal com la veia l’home primitiu, era tal que fonamentava la creença en fantasmes i esperits. Per això, fins i tot avui en dia, l’home primitiu viu en una por constant a què les forces sobrenaturals i arbitràries intervinguin en el destí llur.

Això recolza l’eterna creença científica que, en actuar sobre la ment de l’home, es venç aquesta perpètua inseguretat davant de si mateix i de la naturalesa. Els grecs, en crear les matemàtiques elementals, elaboraren per primer cop un sistema de pensament de les conclusions del qual ningú no pogué escapar. Els científics del Renaixement idearen la combinació sistemàtica d’experiments amb mètodes matemàtics. Aquesta unió feu possible tal precisió en la formulació de les lleis de la natura i tal certesa en la seva comprovació a través de l’experiència, que ja no deixà espai per a les diferències bàsiques d’opinió en ciència natural. Des d’aleshores cada generació ha anat bastint un patrimoni de coneixement i d’enteniment sense que el més mínim perill de crisi pogués comprometre la seva estructura.

El públic en general pot ser capaç de seguir els detalls de la investigació científica només fins a cert punt, però la ciència ja pot com a mínim apuntar-se dues importants victòries: la confiança que el pensament humà és fidedigne i que la llei natural és universal.