Publicat
a la revista Science (Washington D.C.) quan encara la dictadura
nacional-socialista estava en ple triomf, aquest curt article
palesa alguna de les obsessions ètiques i epistèmiques
d’Einstein. D’una banda resulta molt “absolutista”
respecte a la relació entre la ciència i la veritat,
de l’altra és perfectament lúcid pel que fa
a les conseqüències socials de l’activitat científica
i a la necessitat d’una consciència ètica
cosmopolita –que ell i Russell vinculaven a la necessitat
d’un govern mundial format bàsicament per savis capaços
de comprendre les conseqüències polítiques
de les noves tecnologies. En tot cas, i al cap de setanta anys
de la seva publicació, és un text que encara dóna
per pensar [R.A.]
La ciència influeix en els esdeveniments humans de dues
maneres diferents. La primera és comuna a tot arreu: directament,
i en bona part de manera indirecta, la ciència produeix
beneficis que han transformat d’arrel l’existència
humana. La segona és educativa en el seu caràcter;
actua en la ment de l’home i, malgrat que pugui semblar
menys òbvia en un primer examen, no és menys incisiva
que la primera.
L’efecte
pràctic més notable de la ciència és
la invenció d’objectes que enriqueixen la vida, malgrat
que alhora la compliquin. Invents com la màquina de vapor,
el tren, l’energia elèctrica i la llum, el telègraf,
la ràdio, l’automòbil, l’aeroplà,
la dinamita; sense oblidar tampoc els grans èxits de la
biologia i de la medicina, especialment els productes per a disminuir
el dolor i els mètodes per a la preservació i emmagatzemament
dels aliments. Tanmateix, el més gran dels beneficis pràctics
que aquestes invencions atorguen a l’home, és l’alliberament
de l’excessiu esforç muscular en el treball que abans
es considerava tan indispensable per a la preservació d’una
existència migrada. Si avui en dia podem afirmar rotundament
que s’ha abolit l’esclavatge, ho devem a les conseqüències
pràctiques de la ciència.
D’altra
banda, la tecnologia –o ciència aplicada– ha
plantejat a la humanitat problemes d’una gravetat enorme.
La supervivència de la humanitat depèn estrictament
de la solució satisfactòria d’aquests problemes,
a través de la creació d’institucions socials
i de tradicions en què les noves eines no portin amb elles
inevitablement el més pitjor dels desastres.
Els
mitjans mecànics de producció en una economia desorganitzada
han provocat que una abundosa porció de la humanitat no
resulti necessària per a la producció d’articles
i, per tant, resulti exclosa de la circulació del procés
econòmic. La més immediata conseqüència
d’això és un afebliment del poder adquisitiu
i una devaluació del treball deguda a una excessiva competitivitat
que origina, a curt termini, paràlisis greus en la producció.
Els propietaris dels mitjans de producció, d’altra
banda, acumulen un poder que desequilibra la protecció
tradicional de les nostres institucions polítiques. La
humanitat es troba presonera en una lluita per tal d’adaptar-se
a aquestes noves condicions; una lluita que podria portar un veritable
alliberament si la nostra generació es manifesta equitativa
en aquesta tasca.
La
tecnologia ha escurçat distàncies i ha creat nous
i efectius mitjans de producció que, en mans de nacions
en què existeix una restringida llibertat d’acció,
esdevenen una autèntica amenaça per a l’existència
de la humanitat. Aquesta situació fa necessari un únic
poder judicial i executiu per a tot el planeta, però hi
ha una tradició nacional que s’oposa absolutament
a la creació de tal autoritat central. Ens trobem enmig
d’una lluita el resultat de la qual decidirà el destí
de tots nosaltres.
Finalment,
els mitjans de comunicació –la premsa i la ràdio–
quan es combinen amb l’armament modern, han posat cos i
ànima sota el domini d’una autoritat central i en
això rau el tercer focus de perill per a la humanitat.
Les tiranies modernes i els seus efectes destructius mostren ben
a les clares com n’estem de lluny d’explotar aquests
beneficis [de la ciència] de forma organitzada i en profit
de la humanitat. Aquestes circumstàncies també han
de menester una solució internacional, però els
fonaments psicològics per tal de fer possible aquesta solució
encara no s’han establert.
Tornem
als efectes intel·lectuals que procedeixen de la ciència.
En èpoques anteriors a la ciència no era possible,
servint-se tan sols del pensament, assolir resultats que tota
la humanitat pogués acceptar com a certs i necessaris.
No existia la convicció que tot el que s’esdevé
en la naturalesa està subjecte a lleis inexorables. El
caràcter fragmentari de la llei natural, tal com la veia
l’home primitiu, era tal que fonamentava la creença
en fantasmes i esperits. Per això, fins i tot avui en dia,
l’home primitiu viu en una por constant a què les
forces sobrenaturals i arbitràries intervinguin en el destí
llur.
Això
recolza l’eterna creença científica que, en
actuar sobre la ment de l’home, es venç aquesta perpètua
inseguretat davant de si mateix i de la naturalesa. Els grecs,
en crear les matemàtiques elementals, elaboraren per primer
cop un sistema de pensament de les conclusions del qual ningú
no pogué escapar. Els científics del Renaixement
idearen la combinació sistemàtica d’experiments
amb mètodes matemàtics. Aquesta unió feu
possible tal precisió en la formulació de les lleis
de la natura i tal certesa en la seva comprovació a través
de l’experiència, que ja no deixà espai per
a les diferències bàsiques d’opinió
en ciència natural. Des d’aleshores cada generació
ha anat bastint un patrimoni de coneixement i d’enteniment
sense que el més mínim perill de crisi pogués
comprometre la seva estructura.
El
públic en general pot ser capaç de seguir els detalls
de la investigació científica només fins
a cert punt, però la ciència ja pot com a mínim
apuntar-se dues importants victòries: la confiança
que el pensament humà és fidedigne i que la llei
natural és universal.
