Una declaració d’Albert EINSTEIN (1936)

 

El text constitueix d’una banda un clar recolzament al programa del New Deal i alhora una descripció contundent, quasi marxista, de la influència del monopolisme en la degradació dels valors de la democràcia –a través del control de l’educació i de la premsa. [R. A.]

Nosaltres tots ens hem aplegat avui per tal de defensar la llibertat d’opinió que garanteix la Constitució dels Estats Units i també en defensa de la llibertat d’ensenyament. De la mateixa manera voldria atraure l’atenció dels intel·lectuals sobre els greus perills que a hores d’ara entorpeixen aquestes llibertats.

Com és possible que una tal cosa s’esdevingui? Per què és més gran ara l’amenaça de perill que anys abans? La centralització de la producció ha fet que el capital productiu es trobi a hores d’ara en mans d’un reduït grup de ciutadans. Aquests petits grups exerceixen un total domini sobre les institucions destinades a l’educació dels nostres joves i també sobre la premsa d’aquest país. Alhora posseeixen una enorme influència en el govern, cosa que per si sola ja significa una seriosa amenaça per a la llibertat intel·lectual de la nació. Hi ha, tanmateix, un nou problema que ha aparegut arrel d’aquest procés de concentració econòmica: la manca d’un treball permanent per a ciutadans amb capacitat per a realitzar-lo. El govern federal mira de trobar una solució a aquest problema mitjançant un sistemàtic control sobre els processos econòmics, és a dir, limitant l’anomenada lliure interacció de les lleis d’economia fonamental de l’oferta i la demanda.

Tanmateix les circumstàncies són més fortes que els homes. La minoria econòmicament dominant, fins ara autònoma i sense cap responsabilitat envers ningú, s’oposa a aquesta limitació de la seva llibertat d’acció que s’exigeix en bé de tothom. Per tal de defensar-se, aquesta minoria està emprant tots els mètodes legals de què disposa. No ens ha de sorprendre, per tant, que faci servir la seva influència en les escoles i en la premsa, evitant d’aquesta manera que s’informi als joves sobre aquest problema tan vital per a un pacífic desenvolupament de la vida d’aquest país.

Per aquesta raó hem estat testimonis recentment de l’expulsió de valuosos professors de la universitat en contra de la voluntat dels seus companys, fet que la premsa ha donat a conèixer al públic però esbiaxadament. També devem a la pressió que exerceix aquesta minoria dominant la situació del professorat encaminada a retallar la llibertat d’ensenyament. No necessito insistir que la llibertat d’ensenyament i la llibertat d’opinió en la literatura i en la premsa són les bases per al desenvolupament natural de qualsevol individu. Les lliçons de la història –i especialment els capítols que se n’han escrit fa poc– són prou evidents. Tots nosaltres tenim el deure moral de recolzar amb cada bri d’energia que tinguem la conservació i l’expansió d’aquestes llibertats i d’emprar totes les influències de què disposem per tal de prevenir l’opinió pública del perill existent.

Només es podran respondre aquestes dificultats quan el nostre problema econòmic es resolgui d’una forma democràtica, però cal preparar les bases per a una tal solució conservant la llibertat d’expressió. Aquest és, a més, l’únic mètode que disposem per tal de prevenir el pitjor dels mals.

Unim per a això la nostra força, estiguem tothora en guàrdia, per tal que després no es digui de les élites intel·lectuals d’aquest país que tímidament i sense cap lluita entregaren l’herència que havien rebut dels seus pares, una herència de la qual no foren dignes.