ELS VALORS

 

Què és un valor? (concepte).

L'ètica axiològica va ser elaborada per Max Scheler (1874-1928). La paraula axios significa "valor" en grec. L'axiologia és l'ètica fenomenològica per excel·lència, de manera que abans de parlar d'aquest tipus de teoria ètica caldria explicar ni que sigui molt per sobre el nucli de l'aportació fenomenològica a la filosofia. Molt resumidament, la fenomenologia és un mètode filosòfic, específicament una teoria del coneixement, que pretén esmenar la plana a Descartes. Descartes havia iniciat la filosofia moderna afirmant "Penso i així sóc"; frase que volia dir que el jo era constituït pel pensament (no per la fe, ni per la tradició...). És la raó el que ens constitueix com a humans. La fenomenologia iniciada per Hussserl, afirma que Descartes era un dogmàtic: el que jo penso no és neutre, no és el món o les coses tal qual. El jo no se situa davant el món com si fos una màquina que registra la realitat objectiva, sinó que, prèviament, el jo se sent atret pel fenomen, estimulat per la cosa, reclamat pel món. Per conèixer d'una manera objectiva no n'hi ha prou amb que el món se'ns presenti a la intel·ligència. Convé que, abans que cap altra cosa, el jo que vol conèixer el món es malfiï de tot allò que prèviament creu haver conegut, perquè moltes vegades és justament allò que sabem massa és el que ens dificulta la comprensió. Cal, doncs, fer, com un acte previ al coneixement de les coses, una suspensió de judici: el que els fenomenòlegs anomenen una epokhé, una reducció fenomenològica. Com que no podem conèixer el que la cosa realment és -sinó la cosa tal com és percebuda- cal registrar com ens apareix el món (fenomènic) a la nostra subjectivitat. La fenomenologia és un esforç per captar el món no tal qual és -objectivisme impossible- sinó tal qual se'ns fa present a la ment. Com a teoria del coneixement vol fer-nos conscient que no existeix un coneixement neutre de les coses i del món, sinó una percepció de les coses, una manera de situar-nos davant el món, que condiciona el que realment copsem de la realitat. La fenomenologia pretén arribar al coneixement objectiu de la cosa deixant de banda tota la percepció subjectiva posada entre parèntesi per l'epokhé.

El fenomenòleg pretén fer "filosofia pura" aïllant tot el que sembla "merament" sensible. Es tracta de captar les essències de les coses (allò que la cosa realment és) prescindint del material amb el que les coses estan fetes i de la subjectivitat de l'espectador. El problema és que acaba passant amb la fenomenologia el mateix que succeïa amb el colom de Kant, que volia volar d'una manera "perfecta" i se li va acudir que volaria millor si no hi hagués aire, de tal manera que el pobre animal es va estimbar.

Per a la fenomenologia les coses tenen essències, que determinen el que són i són portadores d'unes qualitats objectives, els valors, que desperten la nostra estimació i promouen la nostra conducta. Les coses com a suport dels valors són anomenats béns (Gomà). L'ètica fenomenològica pretén fer una anàlisi dels valors, una descripció dels valors.

Un valor, encara que pugui semblar una definició agafada pels cabells, és una cosa que val. Valor és el que dóna sentit a l'acte i a la cosa. El nucli de l'ètica és posar al descobert els valors (Werte) i mostrar com actua en l'home el sentiment de valor o axiològic (Wertgefhühl) que és el nucli de la moralitat. L'ètica ens ha de donar el sentiment del valuós. Però l'home només pot assolir aquesta comprensió del valor a partir de l'êthos, és a dir, del seu caràcter, del seu fer-se humà entre els altres. El valor no el puc descobrir tot sol, sinó només en diàleg amb els altres. L'autenticitat o falsedat dels meus valors depèn de la meva relació (justa o injusta) amb els altres homes i amb les coses. El ser de l'home no és estàtic, sinó que es troba en el seu "fer-se". Els valors són una estimació en el sentit que impliquen un ordo amoris. Estimo el que val per a mi i em dóna sentit. No tinc un coneixement de les coses que sigui independent de l'estimació: el que per a mi val molt pot no valer res en una altra conducta. No hi ha valor si jo no el "vull", si se m'imposa o si se m'obliga a assumir-lo. El valor dóna sentit i, en conseqüència, només val en la mesura que sigui lliurement acceptat i viscut: és inseparable de la persona. Entenent el valor tenim una manera d’introduir-nos en la comprensió de l'home.

Al pròleg de la seva Ètica, Scheler defensa un personalisme rigorós. Rebutja les antropologies i les ètiques del XIX que, a parer seu, despersonalitzen l'home i el redueixen a instrument de processos impersonals. Així rebutja el socialisme i el comunisme perquè expliquen el valor de l'home com un valor derivat, depenent de la contribució de la persona a un procés històric impersonal (desenvolupament de la cultura, de la civilització, de l'Estat...) i rebutja també la teoria dels herois de Carlyle perquè en teories d'aquesta mena l'home només és valorat pel servei que fa a la societat, al progrés... També és contrari a Hegel i Fichte perquè per a ells la persona no té un valor axiològic excepte en la mesura que entra en un ordre moral del món suprapersonal i supraindividual. En canvi per a Scheler el valor per se és la persona. El sentit i el valor últim de l'univers es mesura per la persona. Per això a diferència de Husserl l'a priori material del coneixement en Scheler no és el de les essències lògiques, sinó el d'essències alògiques, subjectives i -en certa manera irracionals- que anomenem valors. La forma d'aprensió del valor és la intuïció i l'acte que ens permet captar la superioritat (o la inferioritat) d'un valor és la preferència. Preferir és un acte d'estimativa, no és escollir o triar, sinó deixar-se implicar en el valor, deixar que el valor ens penetri profundament d'una manera amorosa.

Els valors morals no són cap mena especial de valors (és a dir, no hi ha uns valors morals per una banda, diferents dels valors antropològics o dels metafísics). Totes les coses tenen valor moral, en la mesura que són estimables i que l'home hi posa la seva mirada. Tota estimació justa és moral (Gomà). En els valors ètics s'hi juga tot l' êthos de l'individu. El valor val perquè és viscut, perquè atorga sentit a l'existència (que és realització de valors). Cal també diferenciar el valor de la cosa. La cosa per ella mateixa no té cap valor si algú no li en dóna. El valor és estimat per sí mateix, no per la cosa en què circumstancialment s'expressa. Transcendeix l'objecte que el representa. Un valor és una essència i, per tant, està més enllà de qualsevol accident que l'expressi. Coneixem els valors a través del sentiment. Hi ha un impuls afectiu (Drang) que és una estimativa del valor. Per l'impuls afectiu i cec d'aquesta expressivitat afectiva que és el drang tendim a la realització del valor. El sentiment il·lumina les coses, ens les fa estimables i valorables. El valor és el bé; situat en el nivell del voler. A més és un criteri material en ètica. Scheler s'oposa al formalisme moral kantià. Per a ell l'impuls ètic mai no pot ser buit i purament formal; té un contingut de bé que és el valor.

Què és un valor? (característiques).

Un valor és una essència donada a priori, immediata i intuïtivament en els sentiments espirituals (i no en la intel·ligència). Són fets o realitats oferts, per si mateixos i sense cap mena de raciocini a la intuïció dels sentiments espirituals [Octavio N. Derisi: Max Scheler; ética material de los valores. Ed. Magisterio español, Madrid, 1979, p.61]. El valor és una experiència inaccessible per la raó. No és tampoc un fet d'experiència empírica: ha de ser, doncs, una intuïció, que com a tal fonamenta un món.

Scheler considera que al llarg de la història de la filosofia, abans de la seva hi han hagut tres teories dels valors, totes tres errònies:

1.- La teoria platònica del valor: segons la qual, el valor és quelcom absolutament independent de la cosa i que la cosa només val en la mesura que participa del valor. És una actitud intel.lectualista, segons la qual un bé només és realment bé perquè està situat en el nivell metafísic. Aquesta posició planteja greus problemes quan es tracta de plantejar el problema del mal (que apareix com una disminució de l'ésser).

2.- La teoria nominalista dels valors: segons la qual el valor és l'home. Per aquesta teoria, el valor és quelcom purament subjectiu (depèn de que una cosa em produeixi desig, atracció..) Aquest nominalisme dels valors redueix tot valer al nivell més baix (només en els valors més baixos hi ha un sentiment de grat o de desgrat).

3.- La teoria de l'apreciació: segons la qual el valor està només en l'acte que realitza el subjecte, o només podem captar el valor en l'acte i no en sí mateix.

Contra aquestes tres teories, Scheler defensa que coneixem els valors a través del que ell anomena axiologia (teoria dels valors). La relació de l'home amb els valors es produeix per intuïció emotiva, diferent, a parer seu, d'una mera captació psicològica.

Un valor és quelcom que existeix en ell mateix i que el subjecte capta d'una manera intuïtiva, amorosa. Només l'individu que participa dels valors els pot copsar i interpretar plenament. El valor dóna sentit i és, al mateix temps, sentit.

S'acostuma a afirmar (Ferrater Mora), que els valors tenen sis característiques:

1.- El valer: un valor "val", "és valuós"; paga la pena viure'l i realitzar-lo. Els valors són eterns (millor "intemporals"), però cada època i cada existència personal els realitza d'una determinada manera.

2.- L'objectivitat: els valors no depenen de les preferències individuals, no són relatius. Si volem una cosa és perquè la cosa realment val (en canvi, no val perquè la volem). L'objectivitat del valor és el fonament de la seva autonomia respecte a qualsevol valoració subjectiva o arbitrària.

3.- La no-independència: El valor està vinculat a la cosa, adherit a ella. No hi ha res sense valor.

4.- La polaritat: no són indiferents i per tant a cada valor li correspon un contravalor (bellesa/lletjor, bondat/maldat, sant/profà). Sovint el contravalor il·lumina el sentit del valor, de manera que quan sabem que és l'intolerable sabem també què cal fer per impedir-lo.

5.- La qualitat: el valor no depèn de la quantitat purament numèrica, no depèn de "la majoria". No pot establir-se una relació quantitativa entre les coses valuoses (ningú no estima 3,19 periòdic pur). El valor és qualitat pura.

6.- La jerarquia: no tots els valors valen el mateix; hi ha una jerarquia en els valors com en el Bé.

Quins són els valors?

El valor és conegut per l'esperit d'una manera intuïtiva i amorosa. Per tant, el coneixement dels valors va més enllà de l'element racional. Quan l'esperit reconeix els valors és mogut per l'amor als valors que realitza. Convé recordar, però, que el concepte de valor és anterior a Scheler. Apareix en Kant per a qui els valors mai no arriben a realitzar-se d'una manera plena sinó que són com perspectives o horitzons que mai no s'arriben a assolir. Seguint Norbert Bilbeny (Humana dignitat, Ed. Tecnos, 1990, p.82): Un valor no es un predicado del ser (descriptivismo), sinó aquello que propiamente escapa al ser. El valor prescribe -y su sentido es sólo prescribir- sin base en ninguna propiedad, sea natural o no natural. Y además prescribe imperativamente, es decir, no condicionalmente porque su único fundamento está en una moral de realización incondicional o "categórica".

Però el valor per a Scheler no és quelcom estrictament racional, com és per a Kant, sinó que té un aspecte intuïtiu, emocional. Per a Scheler no podem separar el valor de la persona.Scheler critica a Kant que oposi els valors morals a tota altra mena de valors. El valor kantià és formal, en canvi per a Scheler quan diem "bé" o "mal" ens referim a valors materials amb un contingut concret [Kant obligat a definir "bé" diria que "bé és conforme a la llei" i "mal" és "contrari a la llei]. Segons Scheler, la moral necessita un punt de partida material: el bé que cal salvar i el valor que cal custodiar. Si deixem de tenir cura pel bé i d'orientar-nos pel valor, la vida manca de sentit. Per això el formalisme kantià, buit, és un error. La veritable seu de l'a priori moral està en la intuïció dels valors, que es té en el sentir, el preferir, l'estimar o l'odiar... El valor no és un fet, ni un estat d'opinió (que poca o molta gent defensi un valor no li dóna més o menys capacitat de ser valuós). El valor s'ha de comprendre com una dada de sentit: orienta l'acció i la vida.

Axiològicament. és clàssic distingir entre tres menes de valors: lògics, ètics i estètics. Münsterberg va diferenciar també entre dues menes de valors:

1.- Espontanis (vinculats a la vida en el seu sentit biològic).

2.- Conscients (vinculats a la vida en el seu sentit racional, professional...).

Scheler, per la seva banda, considera que els valors poden ser:

1.- Objectius, o de coses (intuïcions sentimentals, vitals, estètics).

2.- Subjectius, o de les persones (són valors morals).

Pròpiament parlant, només hi ha valors subjectius; les coses no són valors per elles mateixes, sinó dipositàries del valor. Tot valor és moral: només la persona és bona o dolenta, les coses es fan bones o dolentes per l'ús que els dóna l'home.

Al seu llibre: El formalisme en ètica, Scheler distingeix quatre grups de valors de menor a major importància. La jerarquia dels valors és invariable, perquè no neix de la nostra preferència, malgrat que es presenti amb ella. Les regles del preferir canvien històricament. L'essència dels valors i la seva superioritat, en canvi, no depèn de les preferències:

1.- La sèrie de l'agradable i del desagradable, que correspon al que en la vida afectiva s'anomenen plaer i dolor, gaudi i pena, direccions bàsiques de la sensibilitat corporal. Scheler considera que els valors no valen pel plaer que causen, sinó per sí mateixos. El valor està en l’essència que causa el plaer i no en el plaer mateix.

2.- Els valors de la sensibilitat vital, que té com a pols el noble (en el sentit de ben constituït) i l'innoble, el vulgar o el comú. Una forma subordinada del mateix és la vitalitat ascendent i la decadent. Superades aquestes dues sèries de valors, entrem al món del que són estrictament valors espirituals.

3.- Els valors espirituals, que copsem a través de l'amor (i de l'odi) de caire intel·lectual. Formen part d'aquests valors:

a.- Els valors estètics (bellesa/lletjor).

b.- Els valors jurídics objectius, al marge i més enllà de qualsevol legislació positiva (el just/l'injust).

c.- Els valors del pur-coneixement-de-la-veritat: és a dir els derivats de la veritat de la ciència i de la veritat de la cultura. La veritat, com la ciència i la cultura estrictament parlant, no són valors, perquè s'hi arriba a través de la raó i no pels sentiment, òrgan espiritual de l'aprehensió de valors: el valor està en l'esforç de coneixement.

4.- Els valors del sagrat i del profà, que corresponen a estats afectius com ara la beatitud i la desesperació (totalment diferents de la felicitat i la dissort). Respostes escaients a aquesta mena de valors són la fe, l'adoració (i el valor oposat la incredulitat). Formen una "esfera absoluta". [per cert, des d'un punt de vista religiós aquesta posició és heterodoxa: Déu i el sagrat no són "valors" per al creient, sinó la condició prèvia i anterior al valor]

Aquests quatre valors tenen un ordre ascendent: els valors superiors són més durables; poden expressar-se de més maneres diferents i participar en aquests valors produeix una més intensa elevació personal. Els valors espirituals (entre els quals hi ha el valor del coneixement veritable) són els qui permeten atorgar objectivament un valor a la vida: tots els valors descansen en la vida (que no és cap valor sinó la condició prèvia del valor). Són els valors de caire espiritual els qui donen en definitiva un contingut creador a la vida. Tota aquesta jerarquia es fonamenta en el valor personal i infinit de Déu. Plató ja havia dit que hi ha una jerarquia de valors a partir del Bé, que per a ell era una "idea divina". Els actes captadors de valors es realitzen, diu Scheler, dins l'Esperit, en la mesura que l'univers de valors procedeix o és per participació del Bé o bondat absoluta, que és Déu.

La forma de copsar aquests valors és l'amor que adreça les coses al bé. Schelerel defineix a Esencia y formas de la simpatía (p. 218 edició Losada, 1957) de la següent manera:

El amor es el movimiento en el que todo objeto concretamente individual que porta valores llega a los valores más altos posibles para él con arreglo a su destino ideal; o en el que alcanza su esencia axiológica ideal, la que le es peculiar.