Definició del concepte d'ètica
Una
mirada etimològica
El plantejament etimològic del concepte d'êthos i
la seva relació amb éthos és complexa. En
grec ta èthè són "els costums",
que en llatí es tradueix per mores. Però es pot
aprofundir un xic més:
1.-
Êthos significa caràcter, en sentit de "forma
de vida", social, manera de ser que es va adquirint en el
temps i s’aprèn a través del costum col·lectiu.
(S'escriu amb eta).
2.-
Éthos significa hàbit, acte, "forma de vida"
en sentit psicològic individual, tendència. (S'escriu
amb èpsilon).
Êthos
sembla derivar d'éthos, cosa que vol dir que el caràcter
s'aconsegueix a través de l'hàbit. És, però,
força discutible que els grecs tinguessin gaire consciència
de la diferència entre ambdós conceptes, per molt
que ho digui Heidegger.
Aquesta distinció, però, és útil per
adonar-nos d'un problema molt típic en els llibres d'ètica.
Molt sovint sembla que per "ètica" entenguéssim
només l'éthos en el segon sentit (com a hàbits,
costums...) quan en realitat els hàbits no és poden
aïllar sinó que formen part d'una totalitat més
global, més social, que és l'êthos que interpel·la
tot l'home.
Heidegger a la seva Carta sobre l'humanisme, que constitueix el
lloc privilegiat per copsar la seva ètica (per a Heidegger
l'ètica és ontologia, teoria de l'ésser)
ha jugat amb el concepte d'êthos -amb eta- afirmant que
en grec significava també "residència",
"estatge", "lloc on s'habita" i d'aquí
ho ha vinculat a l'hàbit com a fonament de la moral. Així
l'ètica estudiaria "el lloc de l'home", el lloc
on l'home habita interiorment... Possiblement aquesta etimologia
sigui falsa, però -en qualsevol cas- és suggerent.
De fet els humans habitem en els nostres actes i la nostra casa
intel·lectual són els nostres hàbits, les
nostres accions, el nostre dir i fer, tant com la casa material,
en sentit de construcció. Som senyors i amos de la nostra
casa física, però també -i sobretot- som
senyors de la casa que bastim amb els nostres actes morals.
En els presocràtics i en la tragèdia grega la idea
d'êthos (amb eta - caràcter) està més
present que la d'éthos (amb épsilon - acte); en
canvi a partir d'Aristòtil es perd la connexió global
de l'acte a l'êthos. L'ètica contemporània
(al menys la que no està tan vinculada a l'anàlisi
del llenguatge i s'interessa fonamentalment per l'acció)
reivindica que cal veure globalment els actes ètics des
de la perspectiva globalitzadora de l'êthos recollint així
la idea de que la virtut és l’excel·lència
de la persona.
Classificacions
ètiques
Tota divisió de l'ètica és generalment poc
fina. Hi ha molts elements que es poden valorar molt diferentment.
És tradicional distingir entre ètica i moral, afirmant
que l'ètica és teoria i la moral és praxi.
En altres paraules; quan actuem fem moral i quan reflexionem sobre
l'actuat fem ètica. Aquesta distinció no és
incorrecta, però s'hauria de matisar molt perquè
teoria i praxi en l'home no estan absolutament dissociades. De
fet, la moral és com una segona pell dels humans. Per això
la moral "no es perd", sinó que es canvia. Mai
no som "immorals", perquè mai podem deixar de
ser socials: el que pot succeir és que deixem de creure
en una moral (catòlica o marxista, tant li fa, per causes
socials, educatives, econòmiques...). El tema de la relació
ètica-moral és un capítol de la relació
entre teoria i praxi dels actes humans i el plantejarem posteriorment.
D'una manera més pragmàtica, la divisió més
habitual de l'ètica, que s'acostuma a trobar a tots els
manuals, és la següent:
1.-Ètica
normativa: És l'estudi de les normes morals existents.
Analitza i fixa els principis generals que s'autojustifiquen o
s'autorrecomanen i que serveixen de fonament a tots els sistemes
de normes. Les ètiques normatives poden ser teleològiques,
deontològiques o axiològiques.
A.-
Ètica teleològica: (del grec telos, fi)
Es l'ètica que planteja el tema de la virtut, centrada
en el concepte de Bé. Apareix a Grècia amb Aristòtil
i Epicur i es perllonga fins al segle XIX amb J.St. Mill i l'utilitarisme.
El que importa en les ètiques teleològiques són
les seves conseqüències (saber què passa al
final).
En
aquestes ètiques (que Kant anomenava heterònomes)
hi ha un fi (un bé) i uns camins per assolir-lo. Per exemple:
en l'Epicureisme hi ha un bé (el plaer) i uns medis (no
intervenir en política, conrear l'amistat, ser moderat).
En
les ètiques teleològiques, per exemple, mentir pot
ser acceptat si té unes conseqüències bones
(per. ex. "mentida piadosa")
B.-
Ètica deontològica:
(del grec deon, deure). És l'ètica que es planteja
el tema dels principis, centrada en el concepte de norma. No importen
les conseqüències sinó el principi del qual
es parteix (la llei moral universal, l'imperatiu categòric).
Per a les ètiques deontològiques, l'important és
el rigor de la posició de la qual es parteix
En
les ètiques deontològiques, per seguir amb l'exemple,
mentir és sempre inacceptable perquè implica partir
d'una falsedat
C.-
Ètica axiològica:
(del grec axios, valor). És l'ètica que es planteja
fonamentalment si les causes d'una acció són autèntiques.
En aquestes ètiques l'home és considerat com a habitant
d'un món en què funcionen "valors" (socials,
culturals...) i el que preocupa és com s'afanya l'home
a expressar el valor i a viure d'una manera coherent la seva existència.
Ser humà és valorar el món i donar-li sentit.
En
aquestes ètiques la mentida, per exemple, dependrà
de quin valor se'n serveix. Hi ha valors autèntics i inautèntics.
El
problema de les ètiques axiològiques és que
corre la sospita que allò que alguns anomenen "valors"
són simplement "paraules" i així l'ètica
axiològica sovint se situa fronterera amb la metaètica.
2.-
Metaètica: És l'estudi del llenguatge ètic.
De fet aquest tema ja apareix amb el vell Sòcrates que,
segons Aristòtil, es capficava en l'estudi de les definicions
dels conceptes ètics (Bé, justícia...). Al
diàleg Eutifró o sobre la pietat hom pot trobar
una anàlisi del llenguatge tan extremadament concret com
el de qualsevol contemporani. La metaètica (de vegades
es parla també de "teories no cognitives") no
es planteja el contingut de l'ètica, sinó el valor
lingüístic dels enunciats. Modernament la metaètica
neix amb Hume que va ser el primer a afirmar que el vocabulari
de l'ètica es limita a emocions o sentiments (emotivisme)
i al segle XX, la metaètica s'ha desenvolupat fonamentalment
a partir de l'obra de G.E. Moore Principia ethica, publicat l'any
1903.
Moore creia que existien veritats ètiques, però
que aquestes veritats no eren demostrables racionalment.
Julius Ayer va desenvolupar aquesta teoria en un sentit emotivista,
afirmant que no hi ha cap criteri universal per diferenciar el
bo del dolent. (imperativisme-emotivisme)
La importància de la metaètica resideix en fer-nos
adonar que el llenguatge no és neutral i que, en certa
manera, "pensa per nosaltres".
Molt resumidament, en el camp de la metaètica hi ha tres
posicions o escoles:
A.-
Intuïcionisme: afirma que els conceptes ètics
són intuïcions autoevidents sobre estats de coses
(p. ex. jo no puc demostrar que la vida és sagrada, com
a màxim puc intentar una prova "a contrari":
si la vida no fos sagrada hi hauria guerra de tots contra tots).
Per a l'intuïcionisme hi ha valors universals per sobre de
la nostra capacitat de raonar. O en altres paraules, per als intuïcionistes
un concepte ètic és una creença. Els homes,
o com a mínim els homes "millors" coneixen el
que es "valuós", fins i tot prescindint d'una
educació que hipotèticament tendeixi a fer-los ignorar
els valors. [Moore, Ross]
B.-
Emotivisme:
afirma que els conceptes ètics descriuen o produeixen estats
d'ànim, sentiments o emocions que comparteix un grup en
un determinat moment. Per a l'emotivisme un concepte ètic
és una suposició sobre la qual existeix un consens.[Ayer]
C.-
Descriptivisme:
afirma que el vocabulari ètic és sempre una tria
que fem a partir de relacions causa-efecte. El descriptivisme
considera que els valors i els conceptes morals han de ser traduïts
de llenguatge mentalista a llenguatge fisicalista: no té
sentit dir "en Joan és un patró just"
sinó "en Joan paga un salari d'X pessetones als seus
treballadors".Descriure ja és valorar. L'ètica
no és una qüestió d'opinions sinó que
té un correlat fàctic (tots estem d'acord a considerar
que torturar assassinar, violar... és dolent, més
enllà de qualsevol qüestió lingüística).
D'aquesta manera és la racionalitat pràctica la
que dóna sentit tant a l'ètica com a la condició
humana. .
3.
Ètica aplicada: També anomenada "ètica
pràctica". Es planteja la relació de la teoria
general (ètica normativa) i del llenguatge ètic
(metaètica) a les necessitats i les circumstàncies
de la vida social. Planteja el tema de l’encarnació"
de la idea de Bé. Pretén fer palesa en un moment
històric o cultural l'especulació filosòfica.
Pertanyen
a l'ètica aplicada:
La bioètica (que inclou l'ètica mèdica)
El tema dels drets dels animals
El pacifisme, la desobediència civil i la violència
L'ètica dels negocis
L'ètica de la tecnologia...
