ÈTICA I MORAL



Un diccionari és un cementiri de paraules; agafar-lo per intentar definir les paraules no és gaire útil perquè sovint hi apareixen com fossilitzades i definides de la manera més conservadora possible; però com a mínim ens pot donar una pista de la utilització dels mots al llarg de la història. Si agafem el Diccionari Fabra veurem que la definició d'ètica és molt més curta que la de moral i això no és endebades: el que importa, a nivell pràctic és la moral, el capteniment.

Ètica: Relatiu o pertanyent a la ciència de la moral, a l'acció moral; als sentiments, deures, capteniments morals // Ciència que tracta de la moral i de les obligacions de l'home.

Moral: (adjectiu). Que concerneix als costums, actes i pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa Llei moral. Consciència moral. Ciència moral.

Moral : (femení). Ciència o doctrina de la conducta, de les accions humanes, quan a llur bonesa o malesa; conducta quant al seu aspecte moral; lliçó de conducta, especialment quan es desprèn d'una faula, narració, etc. Professor de moral. La moral cristiana. Una ofensa a la moral Conforme als bons costums (...) Relatiu a l'ànima per oposició a la matèria) // (femení) Conjunt de facultats morals; especialment energia moral Aixecar la moral als soldats.

El que voldria assenyalar és que malgrat que la paraula êthos (grec) vol dir el mateix que mos (llatí) i que ambdós signifiquen "costum", "manera de ser i de fer", "hàbit...", la pràctica ha anat diferenciant aquests dos mots. L' ètica sovint juga amb el doble concepte de l'êthos grec:

1.- lloc de residència, lloc que s'habita

2.- hàbit humà

però sembla que l'etimologia d'aquest mot és molt complexa.

L'ètica és teòrica, és una reflexió que es fa sobre la moral. La moral, en canvi, és pràctica. Però això és dir molt poc, perquè sovint no hi ha res més pràctic que una bona teoria (saber la teoria de l'examen de conduir, i haver-la interioritzat és imprescindible per no estavellar-se). Per això cal intentar aprofundir més en la relació.

 

Ètica i moral: una relació teoria-praxi

Més en concret: l'ètica arranca de la moral. El punt de partida de l'ètica és el coneixement dels fets relatius a les normes de conducta, a les normes polítiques i jurídiques... per procedir en un segon moment a criticar-les i reformular-les d'acord a criteris, fonamentats racionalment, per tal que una vegada sotmesos a crítica, ens serveixin per a reajustar la nostra vida.

Molt en resum els passos que fa l'ètica en el procés del coneixement són:

1.-Estudi i reconeixement del món moral (de vegades això s'anomena ètica normativa)

2.- Examen crític de les normes i valors existents d'acord a principis raonats:

2.1.- Reflexió sobre el vocabulari (metaètica)

2.2.- Reflexió sobre els valors, les normes i les finalitats (axiològica, deontològica, teleològica)

2.3.- Reflexió sobre les conseqüències de l'acció (ètica pràctica)

3.- Acceptació o rebuig de les teories: elaboració de codis deontològics, ètica pràctica...

La moral és, doncs, el punt de partida i el punt d'arribada de l'ètica. La filosofia no serveix per viure en una torre d'ivori, sinó que el seu sentit -si el té- és inseparable de l'acció. Partim de la vida quotidiana, ens fem la pregunta filosòfica i infantil per excel·lència (per què...?) i un cop clarificats (o potser un cop més complicats; un cop sabem que no sabem i hem reconegut la importància de veure-hi fosc) tornem a la vida quotidiana.

L'ètica pretén desenvolupar un concepte del racional pràctic (fer teoria-concepte) a partir de la praxi. Com a filosofia, l'ètica es pregunta per fonaments o raons últimes de l'acció. Per això de vegades es diu que l'ètica busca "el sentit" de l'acció (potser de vegades per descobrir que no en té!).

"L'ètica és l'element crític de la praxi moral" (Terricabras). Per això mateix la relació ètica-moral és conflictiva, com ho és sempre la relació teoria-praxi. No sempre (gairebé mai!) la teoria és prèvia a la praxi. Això es pot entendre millor quan s'analitzen les fases de l'acte voluntari. Lògicament la deliberació (ponderativa) hauria d'anar abans que la decisió. Però tots sabem que sovint prenc primer la decisió (estudiaré filosofia, em casaré, marxaré a Ethiopia) i després em busco -m'empesco!- l'excusa per justificar-me (m'interessa el saber, sóc solidari...).

La tensió teoria-pràctica, però, és molt enriquidora i no cal trencar-la. Un individu que volgués aprendre a nedar amb un llibre faria el ridícul -i a més s'ofegaria. Una persona que volgués aprendre ètica sense actuar moralment estaria en el mateix tràngol. Els llibres només tenen sentit si s'interpenetren amb la vida i viceversa. Això, més o menys, és el que deia Aristòtil quan es lamentava que només podem conèixer el bé fent el bé i veient el que fan els humans bons, que -per postres- són bons sense saber que ho són.

L'ètica és des d'Aristòtil "filosofia pràctica" en el sentit que és inseparable de la moral: la vida humana està formada indestriablement de pràctiques i de teories, de moral i d'ètica. "A l'ètica, però, li pertoca dir en veu alta tot allò que s'esdevé en la tensió crítica, en l'intercanvi viu que es produeix entre ètica i moral" (Terricabras).

A més, l'ètica ha de fer l'anàlisi del vocabulari i mostrar els paranys que sovint s'hi amaguen, especialment la tendència a usar una mateixa paraula amb diversos sentits. ("bé": vol dir just o vol dir útil?). La responsabilitat de tots els filòsofs és, sobretot, un compromís amb la paraula; no podem manipular-la, tot i que és la nostra primera temptació. Per això en José Maria Valverde deia que: La ética es inmoral. Molt sovint l'ètica cau en la temptació de justificar el que passa per comptes de preguntar-nos per què passa.

 

L'acte moral

Segons Vladimir Jankélévitch la vida moral ens presenta dues exigències:

1.- Renunciar a la perennitat

2.- Renunciar a la perfecció: reconèixer que la vida és més sàvia

La moral és vital; per això mateix renunciar a la perennitat és obligat per la mateixa naturalesa de la vida, que és canviant, impossible de deturar. La vida no és "perfecta", purament espiritual, angèlica; el simple fet de viure és pastós, ambigu, obliga a pactes. Ningú no té tampoc una biografia "perfecta"; tothom ha estat dolent, egoista, pícar, malfiat... algun cop. Però malgrat tot és la vida mateixa que ens ensenya a ser morals. Si una moral es vol fixar en lleis de bronze, ja no és moral. Simplement si cal escriure-la és que ja està ferida de mort. L'home bo no necessita les teories; senzillament actua moralment: es capté com cal sense saber que hi ha imperatius categòrics; ho fa perquè surt d'ell mateix, perquè no sabria viure si no és vivint moralment. Si trobo un cec i he de consultar el manual per saber si l'he d'ajudar, si trobo una dona en estat i he de consultar el manual per saber si li he de deixar el meu lloc a l'autobús, aleshores totes les teories del món no serveixen per ben bé res. Pascal diu en dels seus Pensaments (1670 pòstums) que: "La veritable moral se'n riu de la moral; és a dir la moral del judici se'n riu de la moral de l'esperit -que no té regles". L'autènticament important seria viure segons "la moral de l'esperit" (l'esperit moral) més que no pas justificar unes regles teòriques i sovint mancades de vida.

La moral renuncia a la perennitat quan assumeix que és la vida la que a cada instant ens va donant lliçons (d'amor, d'astúcia...) que sovint no depenen de la nostra bona voluntat (que per a Kant era l'únic que segur que era sempre moral) sinó simplement de la circumstància. I aquest és un altre element important: la moral és "circumstancial" no està decidida a priori sinó que depèn del moment, de les circumstàncies -o com deia Aristòtil: de la kairós (oportunitat).

L'ètica, en canvi, és teòrica: és el criteri a partir del qual ens enfrontem (assumim, matisem, revisem) les experiències de la vida i per això es filosofia. Com deia Pico della Mirandola: Em va ensenyar la mateixa filosofia a dependre de la meva pròpia opinió més que no pas dels judicis dels altres i a tenir cura, no pas de no anar en llengües maledients, sinó a no dir i no fer jo mateix alguna cosa dolenta. (Oratio pro dignitate homine, (13), 1486).

Finalment: la moral ens explica què passa: sempre és descriptiva, té molt de sociologia. Per això ningú no és "immoral", sinó que simplement els seus codis poden ser els d'una moral, o d'un grup social diferent. La moral no es perd, sinó que es transforma. La moral és com una "segona pell", ambiental, que nosaltres no ens hem inventat, però que respectem tàcitament o explícita. La moral, a més, es transmet per educació [No sempre per educació escolar: educa més l'ambient que el mestre].

Moltes vegades el que és moral es caracteritza perquè ens sembla "natural" (tan natural com respirar, perquè també respirem l'ambient social). Així sovint no sabem si una cosa és moral (l’avortament) però sempre sabem quan és del tot immoral: quan està íntimament i radical en contradicció amb els drets humans. El crim contra la humanitat és "imperdonable". (en llenguatge de Jankélévitch: "imprescriptible"). Per això, la moral sovint és una protesta: una forma de dir: "no hi ha dret". Jankélévitch deia, en conclusió, que la moral ens fa vulnerables. Si tenim sensibilitat moral, inevitablement copsarem la tensió entre el que "és", sociològicament potser inevitable, i el que "hauria de ser" ètic i just. I això ens causarà dolor.

En canvi l'ètica no ens explica què passa, sinó què hauria de passar en el supòsit que ens comportéssim racionalment: l'haver de ser.

Per això es diu que el llenguatge de l'ètica és imperatiu. L'ètica tendeix a donar manaments (o com a mínim a exposar desitjos) encaminats a assolir el Bé (la vida bona).

En resum:

 

Moral
Ètica
Social
Individual però també social
Prelingüística
Lingüística (conscient del llenguatge)
Descriptiva (he fet)
Imperativa categòrica (cal fer)
Històrico - vital
Racional
Emotiva (indignació)

Racional (comprensió)
Factual (immediata)
Conceptual

Canviant, depenen de les circumstàncies
Amb aspiració de perennitat
Pràctica, té motius
Teòrica, Té raons

 

1.- Motius: Són els mòbils d'una acció; el que ens porta a obrar

2.- Raons: Poden ser sotmeses a debat intersubjectiu

Cal tenir en compte que els elements d'aquest quadre no estan en contradicció, sinó en tensió. No es pot fer ètica sense moral i viceversa. Un element necessita l'altre. La moral posa, però, l’èmfasi en el pathos de l'acció (pràctica) i l'ètica en el de la comprensió (teoria). Els motius poden ser meus; les raons -en canvi- han de poder ser de tots.