Un diccionari és un cementiri de paraules; agafar-lo per
intentar definir les paraules no és gaire útil perquè
sovint hi apareixen com fossilitzades i definides de la manera
més conservadora possible; però com a mínim
ens pot donar una pista de la utilització dels mots al
llarg de la història. Si agafem el Diccionari Fabra veurem
que la definició d'ètica és molt més
curta que la de moral i això no és endebades: el
que importa, a nivell pràctic és la moral, el capteniment.
Ètica:
Relatiu o pertanyent a la ciència de la moral, a l'acció
moral; als sentiments, deures, capteniments morals // Ciència
que tracta de la moral i de les obligacions de l'home.
Moral:
(adjectiu). Que concerneix als costums, actes i pensaments humans
respecte a llur bonesa o malesa Llei moral. Consciència
moral. Ciència moral.
Moral
: (femení). Ciència o doctrina de la conducta,
de les accions humanes, quan a llur bonesa o malesa; conducta
quant al seu aspecte moral; lliçó de conducta, especialment
quan es desprèn d'una faula, narració, etc. Professor
de moral. La moral cristiana. Una ofensa a la moral Conforme als
bons costums (...) Relatiu a l'ànima per oposició
a la matèria) // (femení) Conjunt de facultats morals;
especialment energia moral Aixecar la moral als soldats.
El
que voldria assenyalar és que malgrat que la paraula êthos
(grec) vol dir el mateix que mos (llatí) i que ambdós
signifiquen "costum", "manera de ser i de fer",
"hàbit...", la pràctica ha anat diferenciant
aquests dos mots. L' ètica sovint juga amb el doble concepte
de l'êthos grec:
1.-
lloc de residència, lloc que s'habita
2.-
hàbit humà
però
sembla que l'etimologia d'aquest mot és molt complexa.
L'ètica
és teòrica, és una reflexió que es
fa sobre la moral. La moral, en canvi, és pràctica.
Però això és dir molt poc, perquè
sovint no hi ha res més pràctic que una bona teoria
(saber la teoria de l'examen de conduir, i haver-la interioritzat
és imprescindible per no estavellar-se). Per això
cal intentar aprofundir més en la relació.
Ètica
i moral: una relació teoria-praxi
Més
en concret: l'ètica arranca de la moral. El punt de partida
de l'ètica és el coneixement dels fets relatius
a les normes de conducta, a les normes polítiques i jurídiques...
per procedir en un segon moment a criticar-les i reformular-les
d'acord a criteris, fonamentats racionalment, per tal que una
vegada sotmesos a crítica, ens serveixin per a reajustar
la nostra vida.
Molt en resum els passos que fa l'ètica en el procés
del coneixement són:
1.-Estudi i reconeixement del món moral (de vegades això
s'anomena ètica normativa)
2.- Examen crític de les normes i valors existents d'acord
a principis raonats:
2.1.- Reflexió sobre el vocabulari (metaètica)
2.2.- Reflexió sobre els valors, les normes i les finalitats
(axiològica, deontològica, teleològica)
2.3.- Reflexió sobre les conseqüències de l'acció
(ètica pràctica)
3.- Acceptació o rebuig de les teories: elaboració
de codis deontològics, ètica pràctica...
La
moral és, doncs, el punt de partida i el punt d'arribada
de l'ètica. La filosofia no serveix per viure en una torre
d'ivori, sinó que el seu sentit -si el té- és
inseparable de l'acció. Partim de la vida quotidiana, ens
fem la pregunta filosòfica i infantil per excel·lència
(per què...?) i un cop clarificats (o potser un cop més
complicats; un cop sabem que no sabem i hem reconegut la importància
de veure-hi fosc) tornem a la vida quotidiana.
L'ètica
pretén desenvolupar un concepte del racional pràctic
(fer teoria-concepte) a partir de la praxi. Com a filosofia, l'ètica
es pregunta per fonaments o raons últimes de l'acció.
Per això de vegades es diu que l'ètica busca "el
sentit" de l'acció (potser de vegades per descobrir
que no en té!).
"L'ètica
és l'element crític de la praxi moral" (Terricabras).
Per això mateix la relació ètica-moral és
conflictiva, com ho és sempre la relació teoria-praxi.
No sempre (gairebé mai!) la teoria és prèvia
a la praxi. Això es pot entendre millor quan s'analitzen
les fases de l'acte voluntari. Lògicament la deliberació
(ponderativa) hauria d'anar abans que la decisió. Però
tots sabem que sovint prenc primer la decisió (estudiaré
filosofia, em casaré, marxaré a Ethiopia) i després
em busco -m'empesco!- l'excusa per justificar-me (m'interessa
el saber, sóc solidari...).
La
tensió teoria-pràctica, però, és molt
enriquidora i no cal trencar-la. Un individu que volgués
aprendre a nedar amb un llibre faria el ridícul -i a més
s'ofegaria. Una persona que volgués aprendre ètica
sense actuar moralment estaria en el mateix tràngol. Els
llibres només tenen sentit si s'interpenetren amb la vida
i viceversa. Això, més o menys, és el que
deia Aristòtil quan es lamentava que només podem
conèixer el bé fent el bé i veient el que
fan els humans bons, que -per postres- són bons sense saber
que ho són.
L'ètica
és des d'Aristòtil "filosofia pràctica"
en el sentit que és inseparable de la moral: la vida humana
està formada indestriablement de pràctiques i de
teories, de moral i d'ètica. "A l'ètica, però,
li pertoca dir en veu alta tot allò que s'esdevé
en la tensió crítica, en l'intercanvi viu que es
produeix entre ètica i moral" (Terricabras).
A
més, l'ètica ha de fer l'anàlisi del vocabulari
i mostrar els paranys que sovint s'hi amaguen, especialment la
tendència a usar una mateixa paraula amb diversos sentits.
("bé": vol dir just o vol dir útil?).
La responsabilitat de tots els filòsofs és, sobretot,
un compromís amb la paraula; no podem manipular-la, tot
i que és la nostra primera temptació. Per això
en José Maria Valverde deia que: La ética es inmoral.
Molt sovint l'ètica cau en la temptació de justificar
el que passa per comptes de preguntar-nos per què passa.
L'acte
moral
Segons
Vladimir Jankélévitch la vida moral ens presenta
dues exigències:
1.-
Renunciar a la perennitat
2.-
Renunciar a la perfecció: reconèixer que la vida
és més sàvia
La
moral és vital; per això mateix renunciar a la perennitat
és obligat per la mateixa naturalesa de la vida, que és
canviant, impossible de deturar. La vida no és "perfecta",
purament espiritual, angèlica; el simple fet de viure és
pastós, ambigu, obliga a pactes. Ningú no té
tampoc una biografia "perfecta"; tothom ha estat dolent,
egoista, pícar, malfiat... algun cop. Però malgrat
tot és la vida mateixa que ens ensenya a ser morals. Si
una moral es vol fixar en lleis de bronze, ja no és moral.
Simplement si cal escriure-la és que ja està ferida
de mort. L'home bo no necessita les teories; senzillament actua
moralment: es capté com cal sense saber que hi ha imperatius
categòrics; ho fa perquè surt d'ell mateix, perquè
no sabria viure si no és vivint moralment. Si trobo un
cec i he de consultar el manual per saber si l'he d'ajudar, si
trobo una dona en estat i he de consultar el manual per saber
si li he de deixar el meu lloc a l'autobús, aleshores totes
les teories del món no serveixen per ben bé res.
Pascal diu en dels seus Pensaments (1670 pòstums) que:
"La veritable moral se'n riu de la moral; és a dir
la moral del judici se'n riu de la moral de l'esperit -que no
té regles". L'autènticament important seria
viure segons "la moral de l'esperit" (l'esperit moral)
més que no pas justificar unes regles teòriques
i sovint mancades de vida.
La
moral renuncia a la perennitat quan assumeix que és la
vida la que a cada instant ens va donant lliçons (d'amor,
d'astúcia...) que sovint no depenen de la nostra bona voluntat
(que per a Kant era l'únic que segur que era sempre moral)
sinó simplement de la circumstància. I aquest és
un altre element important: la moral és "circumstancial"
no està decidida a priori sinó que depèn
del moment, de les circumstàncies -o com deia Aristòtil:
de la kairós (oportunitat).
L'ètica,
en canvi, és teòrica: és el criteri a partir
del qual ens enfrontem (assumim, matisem, revisem) les experiències
de la vida i per això es filosofia. Com deia Pico della
Mirandola: Em va ensenyar la mateixa filosofia a dependre de la
meva pròpia opinió més que no pas dels judicis
dels altres i a tenir cura, no pas de no anar en llengües
maledients, sinó a no dir i no fer jo mateix alguna cosa
dolenta. (Oratio pro dignitate homine, (13), 1486).
Finalment:
la moral ens explica què passa: sempre és descriptiva,
té molt de sociologia. Per això ningú no
és "immoral", sinó que simplement els
seus codis poden ser els d'una moral, o d'un grup social diferent.
La moral no es perd, sinó que es transforma. La moral és
com una "segona pell", ambiental, que nosaltres no ens
hem inventat, però que respectem tàcitament o explícita.
La moral, a més, es transmet per educació [No sempre
per educació escolar: educa més l'ambient que el
mestre].
Moltes
vegades el que és moral es caracteritza perquè ens
sembla "natural" (tan natural com respirar, perquè
també respirem l'ambient social). Així sovint no
sabem si una cosa és moral (l’avortament) però
sempre sabem quan és del tot immoral: quan està
íntimament i radical en contradicció amb els drets
humans. El crim contra la humanitat és "imperdonable".
(en llenguatge de Jankélévitch: "imprescriptible").
Per això, la moral sovint és una protesta: una forma
de dir: "no hi ha dret". Jankélévitch
deia, en conclusió, que la moral ens fa vulnerables. Si
tenim sensibilitat moral, inevitablement copsarem la tensió
entre el que "és", sociològicament potser
inevitable, i el que "hauria de ser" ètic i just.
I això ens causarà dolor.
En
canvi l'ètica no ens explica què passa, sinó
què hauria de passar en el supòsit que ens comportéssim
racionalment: l'haver de ser.
Per
això es diu que el llenguatge de l'ètica és
imperatiu. L'ètica tendeix a donar manaments (o com a mínim
a exposar desitjos) encaminats a assolir el Bé (la vida
bona).
En
resum:
