Quan
la raó perd la seva brúixola s’allunya del
sentiment, del dolor i de la compassió. Una raó
reduïda no donarà lloc al somni de l’emancipació
ni a l’ànsia de felicitat. Recuperar la raó
compassiva i plasmar la utopia és per Adela Cortina l’objectiu.
Aquesta utopia es convertirà amb Habermas en utopia de
la comunicació o del enteniment dialògico entre
els éssers humans.
Adela
Cortina en el text creu oportú distingir en el àmbit
moral entre una ètica de màxims i una ètica
de mínims: entre aquells mínims normatius universalitzables,
que són possibles per la dimensió autònoma
del subjecte i dels que s’ocupen les ètiques deontològiques
de la justícia, i els màxims a que es refereixen
els projectes biogràfics d’autorrealizació.
Per objecte tenen aquests màxims les ètiques de
la felicitat, sempre que la felicitat no s’entengui només
com plaer, sinó en l’ampli sentit humà d’autorrealizació.
Cortina
insistirà en aquesta utopia de la comunicació i
el diàleg en Razón comunicativa y responsabilidad
solidaria amb la seva forta persistència en la constitució
d’una Humanitat que neutralitzi el multiculturalisme i,
al mateix temps, el respecti.
La
rehabilitació d’una raó practica, responsable
i solidària, l’establiment d’una moral universalitzable,
avui, és una tasca urgent no pot ser silenciada per escrúpols
positivistes, cientificistes, o del que siguin: aquest es el fil
conductor d’Ètica Mínima, i que es refugia
en la denominada, ja per Adorno, minima moralia, "ètica
de mínims", que renuncia a parlar de felicitat i que
és normativa. És una antropologia de mínims
capaç de sustentar l’existència i validesa
dels drets humans. Aquesta antropologia de cort personalista fa
de l’home un ésser dotat de competència comunicativa,
entenent per aquesta competència la capacitat de domini
dels universals constitutius del diàleg.
