El "deure", que s'expressa en forma imperativa (haver
de) és un dels temes centrals de l'ètica. Tota la
filosofia no és, en certa manera, sinó una invitació
a la reflexió sobre el que "hem de" pensar, fer,
etc. Això ens obliga a plantejar el tema del deure, entre
l'obligació i la necessitat abans d’introduir-nos
en l'anàlisi del formalisme, perquè la confusió
entre aquests dos usos lingüístics és una de
les causants del dogmatisme. En català -i a les llengües
llatines en general- es confon sota una mateixa forma de verb
(haver de ser) la necessitat i l'obligació:
1.-
Una necessitat és el que ha de ser i no pot deixar de ser
(p. ex. la pedra "ha de caure" per la llei de la gravetat).
Un cos no es pot alliberar de la necessitat, no pot fer res per
impedir-la.
2.-
Una obligació és el que puc deixar de complir (p.
ex. "he d'estimar" als meus germans, però puc
deixar de fer-ho). Quan ens referim a que algú té
una obligació és perquè pot deixar de tenir-la:
no he de mentir, però ho puc fer i de fet els homes sovint
menteixen. Un home es pot alliberar del deure, té el poder
de desobeir.
Quan
parlem del deure ens referim exclusivament a l'obligació,
mai a la necessitat. Per això qualsevol, referència
a la teoria del deure (kantiana o no), ha de començar per
una referència a l'home com a subjecte del deure. L'home
és un ésser que té deures; però precisament
perquè és home, els coneix prèviament, sap
quins deures té. El deure humà no és una
necessitat, en conseqüència, no pot ser cec sinó
racional. L'home "en pot passar" i, de fet, sovint coneix
els seus deures perquè no els compleix gens o perquè
no és perfecte en l'acompliment i li reca no ser-ho. Ni
àngel ni bèstia, l'home es mou sovint entre el deure
i el desig. L'existència humana està marcada pel
fet de ser tan capaç de complir amb el seu deure com de
no fer-ho. (I per això l'home quan no vol complir amb els
seus deures sempre té alguna excusa).
En
referència al deure l'home pot prendre dues posicions errònies:
1.-Sotmetre's
absolutament: esdevenir esclau del deure o, com dirà Nietzsche,
nihilista.
2.-Negar
absolutament que en tingui: afirmar que és un déu
(immoralisme), un valor suprem al qual no s'ha d'exigir res.
Tota
l'existència humana està compresa en aquestes dues
tendències, que experimentem sovint en la nostra vida:
per una banda un rebuig a l'obligació i, per l'altra, una
submissió. El deure només és racional quan
es descobreix i s'acompleix racionalment i quan és l'home
qui domina el deure dominant-se a sí mateix. El sentiment
del deure, que és distintiu de l'home (els animals senten
la necessitat, no l'obligació) segons Kant, "eleva
l'home per sobre d'ell mateix", és a dir, ens fa racionals
perquè no hi ha home sense sentit de l'obligació
(de la mena que sigui). Spinoza i Leibniz consideraven que si
hi ha Déu la seva llibertat d'ésser perfecta i,
per tant, excloïen de la divinitat la idea de deure. Una
divinitat no té "deures" perquè és
perfecta. Però amb l'home passa exactament al revés:
tenim "deures" perquè no som perfectes.
Pel
demés qualsevol home prudent ha après a malfiar-se
del que es presenta com a deure-imperatiu: els fanàtics
són gent carregada de "deures" (incloent-hi el
deure de matar els qui no pensen com ells, per exemple). El fanàtic
té una "passió pel deure" i per això
pot ser la joguina de forces polítiques o religioses deshumanitzadores.
El primer deure de l'home és, doncs, ser lúcid i
oposar-se a deures que siguin irracionals o alienants.
El
deure absolut i el deure relatiu.
El
deure absolut és l'imperatiu. Kant, en dirà: "La
necessitat de realitzar una acció per respecte a la llei"
(Fonamentació de la metafísica dels costums). Aquest
deure absolut és una obligació però no pot
ser una imposició. Si hi ha imposició, la força
del deure desapareix. L'obligació arrela en un fonament
moral, jurídic o social (que per a Kant,em poso jo mateix:
la meva consciència). Obeir a la força mai no és
un deure, perquè davant la bruta el deure no fonamenta
cap obligació racional (estrictament la raó és
una manera de substituir la força). El deure no és
vigent quan no és racional (per això mateix un poble
sotmès a una dictadura no té cap deure.
El
deure només pot provenir d'una imposició quan l'imposició
és racional (per això Kant, considera que l'únic
tribunal vàlid és el de la pròpia consciència).
El quatrilogi del deure.
Tradicionalment
es considera que el concepte de deure inclou quatre facetes que
estan implicades entre sí:
1.-
Saber: que implica actuar i gestionar. El saber afirma l'acció.
Només hi ha deure quan el subjecte sap què vol.
2.-
Voler: que implica la bona voluntat. Només hi ha deure
quan la voluntat vol expandir-se per a fer el bé.
3.-
Poder: que implica fer atenció als medis i als contextos
del voler. En la modernitat tot deure ha de plantejar-se com actuar
en la incertesa i en la provisionalitat.
4.-
Esperar: que, per la seva banda, retorna al saber i l'implica.
Fer quelcom és una virtut. L'esperança implica que
en moure'm pel deure tinc accés a una certa saviesa. L'esperança,
des d'Aristòtil, implica caràcter i educació
en els hàbits.
Només
hi ha deure, en definitiva, en la mesura que hi ha caràcter.
El deure implica que faig meva una opinió i em sento obligat
a realitzar-la perquè és la millor, i no al revés.
