ÈTIQUES TELEOLÒGIQUES

Concepte d'ètica teleològica. Diferència entre les ètiques teleològiques gregues i les de la modernitat.

Les ètiques teleològiques es plantegen el telos, la finalitat de l'acció. Això significa que per jutjar un capteniment des del punt de vista ètic hem de considerar el fi que es proposa. En el fi que es proposa una cosa hi ha el seu bé.

És una ètica vinculada a la vida en el sentit que el bé que proposa és la vida bona o feliç (a diferència de l'ètica kantiana o "deontològica" que es preocupa perquè l'home sigui racional i just, cosa que no significa que necessàriament hagi de ser també feliç: o més ben dit, per a Kant ser feliç és complir la llei moral, l'imperatiu categòric).

L'ètica teleològica neix a Grècia i per a un grec la felicitat és inseparable de la vida (la felicitat no és un concepte, sinó una praxi: la vida bona).

Cal tenir present que a Grècia el telos de l'acció està vinculat a qui la fa. La finalitat d'una acció s'ha d'interpretar segons el caràcter (ethos) de l'agent que, si és autènticament agathós (bo en el sentit de noble), no pot deixar d'obrar mirant a la felicitat i al bé vital. A Grècia, pròpiament parlant només hi ha ètica entre els qui són kalokagathós, és a dir els ciutadans, i en queden fora les dones, els esclaus, els infants i els metécos o forasters.

En canvi el cristianisme és universalista (considera pecat la prosopolèpsia) i considera que la llibertat és una condició prèvia de l'exercici de la raó (Crist "allibera" l'home del pecat, pecat que també pot ser social).

Això significa que mentre a Grècia el telos de l'acció està vinculat a qui ho fa, a l'època cristiana i a la modernitat es vincula a què fa. Per això distingim més clarament el nivell dels fins. Dit d'una altra manera, mentre que a Grècia la idea de bé en Aristòtil inclou tant la felicitat com el plaer, en canvi, una mentalitat moderna tendiria a mostrar com els dos conceptes divergeixen.

L'ètica teleològica neix a Grècia, però ha continuat fins a l'actualitat. Molt a l'engrós es considera que a Grècia hi ha dos models clars d'ètica teleològica:

1.- L'aristotelisme, anomenat també eudaimonisme (d'eudaimon que vol dir "felicitat")

2.- L'epicureisme, anomenat també hedonisme (d'hedoné que vol dir "plaer")

Aquesta distinció que apareix a tots els llibres caldria matisar-la per massa "moderna". A un grec no se li hauria acudit mai que "felicitat" i "plaer" fossin coses diferents. Com a màxim per a ell serien "accents", "tarannars vitals", diferents. Si ho voleu així, l'epicureisme era més "corporal", més "individual" i l'eudaimonisme més "intel·lectual" i més "cívic, social". Però Aristòtil (teòric de l'eudaimonisme) valora el benestar del cos tant com el de l'esperit i el mateix passa amb Epicur (iniciador de l'hedonisme). Tot l'inici del llibre X de l'Ètica a Nicòmac mostra que per Aristòtil no hi ha contradicció, sinó col·laboració entre felicitat i plaer.

Alguna vegada s'ha volgut posar en contradicció Aristòtil i Epicur perquè a l'Ètica a Nicòmac 1101 b, Aristòtil diu: Anomenem virtut no a la del cos, sinó a la de l'ànima i diem que la felicitat és una activitat de l'ànima, però hi ha també molts textos en que s'interpreta que si el cos està malament l'home no pot ser feliç. Tot i que Aristòtil considera que: hem d'estar en guàrdia principalment davant l'agradable i el plaer perquè no el jutgem amb imparcialitat (1109 b), això no fa referència a la mena de plaer epicuri sinó al "passotisme moral" i a la grolleria dels qui consideren l'home només com a pur objecte plaer físic.

A l'època moderna l'expressió més clara d'ètica teleològica ha estat l'utilitarisme. En aquesta escola d'ètica (nascuda a Anglaterra a finals del s.XVIII i que té com a principals autors Jeremy Bentham i John Stuart Mill -s.XIX) el fi és aconseguir el màxim de felicitat o benestar per al màxim d'individus possible. Per a Bentham és bo el que ens és útil per a ser feliços.

La modernitat quan és refereix a l'ètica es refereix a les accions. En canvi per a un grec, les accions són inseparables del caràcter. Això marca una diferència radical entre aquests dos móns culturals. Nosaltres no jutgem els homes sinó el que els homes fan. Mentre que en canvi per a un grec la virtut formava part de l'ésser de l'individu i el que calia era estar a l'altura de la pròpia noblesa.

Això també es pot explicar dient que els grecs de sortida eren tots iguals (ciutadans de la mateixa polis amb els mateixos drets) i el que els feia diferents eren les seves accions, la seva forma d’excel·lir moralment, civilment... en definitiva la seva forma de construir-se un caràcter. En canvi la modernitat reivindica la diferència: de sortida tots som diferents (biològicament) i iguals (moralment i política) i el que ens fa iguals, al menys en teoria, és la llei. Però finalment podem ser també diferents, segons com sabéssim jugar el joc de viure i la diversitat ("el color"). En el món grec, un individu massa "diferent" era perillós, mal vist.Aristòtil a la Política ens explica que l'individu que obligava a fer una llei nova a la polis era immediatament enviat a l'exili, perquè obligava a reajustar la ciutat, a repensar-la en el seu fonament i en les relacions humanes. En canvi per a un modern, la diversitat és un guany per ella mateixa i la reivindicació de la diferència ha arribat a ser un tòpic de la modernitat.

Quan un grec es planteja el concepte de telos, no vol dir que es plantegés fer res diferent a la seva pròpia vida. La finalitat de la vida no era l'acció, sinó la vida mateixa (el fer-se home, desenvolupant l'éthos). Això de què vivim per a actuar és profundament occidental i modern. El món oriental i antic tenia una altra visió de la jugada, i no jutjaven l'home només per l'acció.

L'ètica grega era una ètica de la perfecció (s'entén de la perfecció de la pròpia vida). Era bo l'home que duia a bon terme la pròpia vida: la vida humana era un aprenentatge que no quedava reduït al mer concepte; sinó que implicava la construcció d'un caràcter ferm, afer en què té molt a veure l'educació dels afectes, de la sensibilitat, el nivell comunitari i el domini del llenguatge.. En aquesta perspectiva la raó no és un instrument per a viure sinó una característica de la vida mateixa. L'home que es capté èticament és el que porta a bon terme -el seu fi, la vida racional. En aquest sentit un mal medi per a un grec és el que no aconsegueix el seu fi: que és la vida bona, el viure bé.

Les ètiques teleològiques modernes: el conseqüèncialisme

Si les ètiques gregues cercaven la "perfecció" -o com a mínim el "perfeccionament"- de l'home, en canvi les ètiques teleològiques modernes es qualifiquen generalment com a "conseqüencialistes" perquè no tenen com a objectiu últim dels nostres actes millorar el caràcter propi, sinó millorar la convivència. La normativa ètica té sentit i es mesura per les seves conseqüències i la seva primera conseqüència és la millora de la vida social. A la societat moderna el que importa no és tant l'acte en sí -perquè som una societat que es caracteritza per la seva llibertat i per tant cadascú pot fer el que vol (dins la llei que determina la llibertat). Precisament perquè hi ha llibertat l'important és la responsabilitat i les conseqüències dels nostres actes.

Allí on els grecs donaven importància al caràcter, els moderns donem importància a la norma. El paper de la norma consisteix a posar els mitjans necessaris per assolir el fi. El que discuteix l'ètica moderna és l'eticitat dels medis. Per l'utilitarisme, que és el model canònic d'ètica teleològica moderna, els medis són bons en la mesura que són útils per augmentar la nostra felicitat. Es tracta d'aconseguir la més gran felicitat possible per al més gran nombre d'individus .

A partir de John Stuart Mill, l'utilitarisme distingeix:

1.- L'utilitarisme de l'acte: que consisteix a sopesar totes les conseqüències de l'acció que ens proposem per a aconseguir el fi desitjat, per avaluar el "grau" de felicitat que aporta als implicats (si cal a través d'un sistema de compensacions).

2.- L'utilitarisme de les regles: que apunta a la universalitat. Una regla és millor (més útil) en la mesura que aporta més felicitat (per això la llibertat no és un fi en sí mateix sinó que s'ha d'avaluar en la mesura que és condició necessària i imprescindible per ser feliç). La regla bàsica és, òbviament, la felicitat comunitària. S'acostuma a dir que Bentham és partidari de l'utilitarisme de l'acte i Mill de l'utilitarisme de la regla; però això és força simplificador.

Resum:

Ètiques teleològiques gregues: finalitat la vida

Ètiques teleològiques modernes: conseqüèncialistes, utilitarisme; finalitat la vida i les conseqüències de l'acció.