La bioètica contemporània neix a Nord-Amèrica
a principis dels anys 1970 i ha tingut un creixement espectacular
perquè el coneixement sobre les ciències de la vida
s’han desenvolupat acceleradament en el darrer mig segle.
S’ha dit que en l’àmbit biotecnològic,
mèdic i genètic el nivell de coneixements es dobla
cada deu anys –i sembla que darrerament amb més velocitat
encara. Aquesta mateixa acceleració del saber, va provocar
una consciència prou àmplia sobre la necessitat
dels estudis bioètics, perquè es volia donar resposta
al neguit de molts metges i pacients (i globalment d’una
societat en el seu conjunt). La sensació d’estar
davant d’una medicina i una investigació genètica
cada cop més tecnològica però, per això
mateix, també llunyana i deshumanitzada, ha pesat cop més,
sobretot a mesura que socialment creixia la sensació d’anar
“perdent el control” en temes de medicina i de genètica.
L’ideal, difús però insistent, de vincular
el “bios” i l’”ethos” era sentida
com una necessitat per a fer possible la supervivència
de la humanitat, en la mesura que una tecnologia sense un àmbit
moral en què implicar-se podia acabar produint quimeres
o, directament, posant en crisi el mateix concepte de l’humà,
sigui a través de la manipulació genètica
o d’una gestió purament tecnocràtica del dret
a la vida.
En poc més de vint-i-cinc anys, el que entenem per bioètica
ha sofert, però, canvis importants. Podríem dir
que en aquest camp s’han succeït tres models diferents
a l’hora d’enfocar la pràctica ètica.
Per a una ètica mèdica tradicional, els problemes
se situaven a nivell d’eficàcia, pragmàtica,
en la tasca diària del professional de la salut i, especialment,
en relació als problemes de la vida i la mort, que s’havien
fet més complexos amb la implantació de les noves
tecnologies mèdiques. Es tractava –que no és
fàcil!- de concretar el deure de “fer el bé”,
indestriable de la pràctica mèdica de sempre, en
les condicions, certament diferents, d’una tecnologia que
pot arribar a ser molt agressiva per al pacient (com demostra
la pràctica mèdica, sobretot en oncologia i en ginecologia).
Potter, però, tenia un programa d’investigació
més ambiciós.
La bioètica, com diu el títol del llibre de Potter,
volia establir un pont entre les dues cultures, científica
i humanística, en la mesura que el tema del dolor del pacient
i de la responsabilitat mèdica necessiten tant de la reflexió
científica com del món dels valors. Això
implica no quedar-se només en l’ètica mèdica,
sinó plantejar, en un segon moment, els pressupòsits
que hi ha sota la pràctica professional, i reivindicar
que en el tema de la salut hi ha també en joc els drets
i l’autonomia del pacient. La bioètica obligava no
només a “fer el bé” sinó a escoltar
quina mena de bé vol el pacient, essent sensible a la seva
autonomia i abandonant tota mena de paternalisme mèdic,
per benintencionat i pragmàtic que fos. La centralitat
de l’autonomia del pacient va ser rebuda en molts àmbits
com un autèntic “cop d’estat”: allí
on de sempre havia manat el metge, irrompien ara els usuaris de
la salut, i els pacients volien ser també agents. El problema
de la qualitat de l’acte mèdic no es valorava només
pel seu èxit o fracàs curatiu, sinó per la
relació amb l’entorn. El món al revés!
Ara estem ja plenament en una tercera fase, més trencadora
encara: la bioètica deixa de ser progressivament l’ètica
referida a l’actuació mèdica davant un problema
concret per a convertir-se en un “punt de vista global”
(el de les ciències de la vida) en connexió amb
problemes de caire ecològic i mediambiental i amb la sensibilitat
de gènere (feminisme). De fet, el problema de la salut
és, avui, inseparable del problema mediambiental (ús
de pesticides i plaguicides, degradació del medi ambient
i contaminació alimentària industrial a gran escala...).
I la reflexió sobre el paper de la dona, que generalment
és “l’especialista en salut” més
propera a cada llar, no para de créixer. Això fa
necessari assumir un punt de vista global. No pot sorprendre,
doncs, que el llibre posterior de Potter tingui per títol:
Global Bioethics: Building on the Leopold Legacy (1988), lligant
la bioètica amb l’ètica de la terra d’Aldo
Leopold. La primacia de la vida esdevé el criteri per al
judici moral, però aquesta vida és veu cada cop
més inteconnectada i en xarxa amb condicionats econòmics,
culturals i de gènere; i no només com un problema
mèdic instrumental. El procés sembla tendir cap
a una extensió de la idea de “cura” ètica
a nivell global.
La bioètica ha de ser considerada avui un àmbit
de coneixement global, entenent aquest mot en un triple sentit.
D’una banda és “global” perquè
es planteja el problema de la salut –i més extensament,
el de la vida– com un dret de tothom i arreu. A més,
és “global” perquè implica ètica,
medicina i medi ambient en la perspectiva del benestar dels humans:
és tota la biosfera la que està interconnectada
globalment. I finalment és també “global”
perquè les seves eines d’anàlisi no provenen
només de la medicina, sinó també de l’ecologia,
de les ciències socials i de la tradició filosòfica
clàssica.
Això no significa que les altres dues perspectives, més
estrictament mèdiques i hospitalàries, hagin quedat
arraconades, sinó que simplement s’han tornat insuficients.
El model de l’autonomia i el de la bioètica global
no són en absolut contradictoris, sinó que estan
del tot implicats. Sense assumir que el pacient és un subjecte
de drets resultaria impossible fer un pas més i acceptar
que el dret a la salut no és només quelcom que està
vinculat al món mèdic, sinó que té
una implicació estructural, en xarxa, de manera que la
salut d’un individu és indestriable del bon estat
d’allò que menja o de l’aire que respira. Sense
“salvació” del medi ambient no hi ha avui cap
política democràtica viable, perquè els problemes
de salut no es poden destriar dels models d’alimentació,
de contaminació i, en general, d’un estil de vida
que convé revisar. Sense l’horitzó conceptual
d’una ètica de la terra, la bioètica està
mancada d’una fonamentació global i esdevé,
tan sols, un problema de gestió tecnològica de l’instrumental
mèdic. La bioètica global de model potterià
no busca establir relacions “causa-efecte” sinó
que pensa el problema de la vida segons el model de xarxa, en
la qual els problemes de la relació entre metge i malalt
són un element més. Important, òbviament,
però no exclusiu.
En els darrers temps –i específicament en el congrés
de bioètica celebrat a Xixon (Astúries) els dies
20-24 de juny de 2000– Potter parla ja de “biocibernètica”
per tal de posar èmfasi en què el fet que la bioètica
s’ha de considerar avui (cibernèticament) com un
criteri per a guiar els sistemes vius, que són dinàmics
i retroalimentats. La interacció biològica entre
l’home i l’entorn fa que els problemes ecològics,
com els econòmics, (vist que, en definitiva, etimològicament
es troba en tots dos mots la mateixa arrel grega) hagin de ser
valorats en una perspectiva de gestió de la terra. Prescindint
per ara de la notable ingenuïtat d’algunes propostes
del darrer Potter (per exemple, la dèria en el creixement
zero de la població mundial) és obvi que la direcció
dels esforços bioètics cara al futur passarà
per “establir un codi bioètic per a la supervivència”.
Idees com les del somni americà (creixement indefinit gràcies
a matèries primeres de preu ínfim) són, en
la seva formulació més crua, estratègies
abocades al desastre per malbaratament i sobreexplotació
de recursos.
Dintre de la bioètica s’integren dues notes bàsiques
en el principi d’autonomia:
1. Dignitat: que no es pot limitar al pur respecte als drets
humans. Expressa en essència la superioritat de la vida
humana sobre qualsevol consideració econòmica i
sobre totes les formes de vida. En aquest punt aplicat a l’ètica
ecològica hi ha un debat sobre els límits de la
dignitat en relació a la deep ecology.
2. Integritat: que amplia l’autonomia, afirmant que en
ella no és possible cap mena de parcelització o
de retall. Sempre l’humà té tot el dret sobre
la seva vida i ha de ser protegit contra qualsevol tendència
de les innovacions tecnològiques (o de castes de professionals)
a llevar-li capacitat de decisió. En una perspectiva ecològica,
el concepte d’integritat s’entén, a més,
com una reivindicació del fet que la vida humana no pot
considerar-se “íntegra” si se la separa de
la seva comunitat, de la seva cultura i del seu ambient biòtic
o social.
