[311] Freud ha fet un mal servei amb les seves pseudoexplicacions
fantàstiques (precisament perquè són enginyoses)
(Qualsevol ase té a mà aquestes imatges per “explicar” amb la
seva ajuda els símptomes de la malaltia).
Wittgenstein: Aforismes,
Cultura i Valor (1946)
Sigmund Freud, contradictori i... superat?.
Una
historieta jueva explica que un vell rabí boig anava cridant: Tinc
totes les respostes; ¿qui té les preguntes? La tradició que s’inicia en
Freud és una mica com el vell rabí: ho explica tot i res alhora. ¿Com es pot
parlar de Freud avui? Ell, que sovint es va manifestar tan lluny de la filosofia,
ha quedat, però, al judici de la història de les idees, com un personatge tèrbol,
mig filòsof, mig endeví; com un fals profeta de l’època del cinema en blanc
i negre. Freud no és exactament un científic (la seva teoria no suporta el pes
de l’experiència), però tampoc no permet una crítica ingènua perquè se
situa en una cruïlla de camins a mig camí de la mitologia, la novel·la i la
cientificitat. Freud –contra el que volia fer creure- mai no va fer ciència
(si l’hagués fet, la psicoanàlisi hauria progressat i s’hauria
desenvolupat, cosa que no ha succeït: els pocs psicoanalistes que queden
repeteixen com lloros les frases del mestre). Però, per altra banda, literàriament
va donar instruments per a comprendre la mitologia i, com va saber veure
Wittgenstein, va ser també un creador de mites prou eficaç. És clar que això,
lamentant-ho molt, el deixa fora també del camp filosòfic perquè la filosofia
és, estrictament, una lluita contra els mites.
A
principis del segle XXI, presentar Freud com a terapeuta és un pur anacronisme
perquè, de fet, existeixen una munió de tècniques psicològiques que
expliquen molt millor l’aparell psíquic humà i perquè moltes de les seves
aportacions a l’estudi del psiquisme i de la cultura han esdevingut tòpics,
inútils per tan suats, o –simplement- s’han revelat insuficients. La teràpia
psicoanàlitica, tan important al segle passat, és sobretot una forma de retòrica
i una expressió del gènere literari que s’anomena “novel.la familiar”.
Surt cara i resulta inútil per a malalts amb una patologia seriosa, tot i que
potser pugui ajudar a persones adinerades amb símptomes d’angoixa lleu. En
aquest sentit l’actualitat de la psicoanàlisi és comparable a la del
mesmerisme, la frenologia o la teoria dels colors de Goethe: un exemple de ciència
romàntica, feta malbé pel subjectivisme.
Però
la psicoanàlisi va representar també –i especialment- una incitació a
pensar sobre les complexes relacions entre el psiquisme humà i la societat. De
la mateixa manera que la ciència romàntica ens és una ajuda per a entendre la
pintura impressionista o la literatura realista, també la psicoanàlisi ajuda a
copsar alguns mites culturals del segle XX. Gran part de la literatura i l’art
del segle passat són incomprensibles sense la petja de Freud. El surrealisme en
art, el teatre de l’absurd en literatura, els estudis sobre els fenòmens
religiosos i, en general, la comprensió del paper de la sexualitat en les
relacions humanes queda mancada de sentit sense el ressò de les idees del savi
jueu vienès en la cultura europea i –per extensió- nord-americana. Certament
avui estem molt més atents a les seves insuficiències i a les seves errades
que no pas a les seves aportacions, que la cultura de masses al segle XX va
tornar banals; però la lectura de Freud, ni que sigui “sospitant de la seva
sospita”, continua essent un exercici intel·lectual estimulant per –com a mínim-
quatre raons de pes:
1.-
Freud va gosar encetar el debat sobre un tema reprimit per la societat del seu
temps: la sexualitat.
2.-
Va proposar formes de teràpia en un moment que encara es desconeixia quasi del
tot l’estructura biològica de la ment.
3.-
Va desenvolupar una via de crítica del racionalisme cartesià, afirmant que
sota la raó i la consciència existia un món de l’inconscient que explicava
la psicologia profunda del humans
4.-
Va obrir la via de la consideració de la cultura, de la religió i de l’art
com a formes lligades a la psicologia profunda dels humans.
Sigmund Freud: elements de biografia.
Sigmund
Freud (Freiburg, Moràvia, 1856 – Londres, 1939) fou un psicòleg austríac
d’origen jueu, que va passar gairebé tota la seva vida a Viena, on s’havia
traslladat la seva família desprès de la fallida de l’empresa tèxtil del
seu pare. Freud va ser fill del segon matrimoni del seu pare i sembla que les
relacions familiars que va tenir resulten, com a mínim, complicades, cosa que
convé no oblidar vist que la crítica a la institució familiar està al nucli
mateix de la psicoanàlisi.
El judaisme de Freud és també una dada
significativa de la seva biografia. Freud patirà simultàniament –com era
habitual a la burgesia jueva d’aleshores- la combinació explosiva
d’una educació molt competitiva, una societat subtilment racista i una
mare molt dominant i ultraprotectora, de la qual rebia una exigència de
perfeccionisme exagerat. Els jueus, personatges imprescindibles a l’imperi
austronhongarès, eren mal considerats a l’època i es veien obligats a
demostrar la seva hipotètica “superioritat intel·lectual” per
justificar-se en una societat molt segregacionista. La gran quantitat de jueus
amb tendències genialoides que apareixen als països germànics a finals del
XIX i principis del XX no es pot separar de la seva situació social i cultural
del tot ambivalent.
En
un fragment de La interpretació dels
somnis, Freud recorda com un cop, essent infant, anava passejant per Viena
amb el seu pare quan un cristià va llençar a terra d’una manotada el barret
patern mentre cridava, “Jueu! baixa de
la vorera!”; cosa que ell va fer. El comentari freudià és punyent: No
em semblava gaire heroic el gran home fort que em portava de la mà, a mi, el
petit. Oposava a aquesta situació desagradable, una altra que corresponia
millor als meus sentiments: l’escena en què el pare d’Annibal, Amilcar,
feia jurar al seu fill, davant l’altrar domèstic, que es venjaria dels romans.
No calen comentaris...
L’any
1881, Freud es graduà en Medicina; però el fet que el marcà decisivament fou
el seu viatge d’ampliació d’estudis a París (1885-1886) on va conèixer
les tècniques d’hipnosi que Jean Martin Charcot (1825-1893) aplicava als
malalts histèrics. Allí té la primera intuïció de la centralitat del
problema sexual en els símptomes histèrics. Freud recordava com Charcot, en
privat, havia comentat a propòsit d’un diagnòstic d’histèria: Però,
en aquests casos, la cosa genital... sempre...sempre...sempre... El que li
quedà va ser un dubte (I si ho sap, ¿per
què no ho diu?). El nucli de l’aportació freudiana consistirà a posar
en clar aquesta intuïció sobre el paper de la sexualitat. A més, i a diferència
de Charcot que tendia a considerar la histèria com una ficció creada pel
malalt per cridar l’atenció, Freud mai no va dubtar que la histèria era una
malaltia real en què el pacient experimentava un dolor autèntic.
A
partir d’aquesta experiència parisenca, Freud abandonà un dels dogmes de la
psicologia del seu temps: deixà de creure que tot fenomen psicològic tingui
una causa purament somàtica i començà a investigar la teràpia psíquica.
L’any 1886 es casà amb Marta Bernays, que li va donar sis fills. De retorn a
Viena confirma les limitacions del mètode hipnòtic, fa diverses experiències
amb cocaïna –que acaben amb un greu fracàs- i comença a desenvolupar la
psicoanàlisi. L’any 1899 dóna a conèixer La
interpretació dels somnis i, pocs anys després, a partir del 1905 proposa
la teoria de la sexualitat (sinònim de desig) com a nucli per a la comprensió
de les motivacions humanes.
Lentament
s’aplega al seu voltant un petit grup de deixebles que s’anirà estenent per
tota Europa, tot i que el dogmatisme de Freud i el seu radical pansexualisme
provoquen diverses escissions en el grup (Adler i Jüng són els dissidents més
coneguts). Una visita als Estats Units (1909), hàbilment gestionada pel seu
nebot amb tècniques pioneres de campanya de marketing, el consagrà arreu del món
i convertí la psicoanàlisi quasi en un entreteniment intel·lectual i en la
base de diverses formes artístiques d’avantguarda. Però després de la I
Guerra Mundial, Freud patí un càncer que de fet li impossibilità el treball
amb pacients i el portà a treballar sobre la teoria de la cultura. Llibres com Més
enllà del principi del plaer (1920) i El
Ego i l’Allò (1923) signifiquen una crisi decisiva per a la psicoanàlisi.
El primer introdueix una força negativa radical (el principi de mort) com a
antagonista de l’amor i del plaer. El segon significa l’aparició d’una
“segona tòpica metapsicològica” que va tenir una gran importància en el món
de l’art i de la cultura en general.
A
partir del 1927, Freud que ja no exercia regularment des de força temps enrera,
comença a publicar els estudis de crítica cultural, potser la part de la seva
obra avui encara més llegible. Dues obres bàsiques són: El pervenir d’una il·lusió (val a dir: de la religió) i
sobretot, dos anys més tard, El malestar
en la cultura (1929) referida a les condicions repressives de la societat.
El fet que aquesta darrera obra coincidís en el temps amb la fallida de la
Borsa a Nova York li atorgà una solvència quasi màgica entre els
contemporanis. De fet, el món que havia fet possible l’existència d’una
teoria com la psicoanàlisi s’havia esfondrat amb la guerra i –sobretot- amb
l’ascens del nacional-socialisme.
La
nit del 10 de maig del 1933 els nazis van encendre les famoses “fogueres de
l’alegria” que consistien a cremar les obres d’autors jueus i demòcrates.
Heine, Marx, Freud, Kafka, Mann van passar a ser considerats “enemics del
poble”. Amb l’arribada dels
nazis al poder (que el consideraven poc més que un engalipador) i la posterior
annexió d’Àustria a Alemanya, Freud es veu obligat a fugir a Londres (1939),
no sense veure’s obligat a escriure algun text ambigu per facilitar-se la
sortida i allí morí –addicte a la cocaïna i com a conseqüència del càncer
d’estómac- el 23 de setembre del 1939. Curiosament, una de les darreres
visites que rebé fou la del pintor Salvador Dalí.
Freud com a falsificador.
Hi
ha un fet que de cap manera no pot ser passat per al quan es parla de Freud. Des
del 1973, quan es va publicar l’obra pionera de Frank Cioffi, -i
definitivament amb l’obra de Hans Israëls: Der
Fall Freud: Die Geburt der Psychoanalyse aus der Lüge [1ª edició en
holandès, Amsterdam 1993] se sap que Freud era un mentider total i absolut. Va
falsificar sistemàticament els historials dels seus pacients (Anna O no només
no es va curar, sinó que es va suïcidar)va mentir sobre el paper de Breuer en
l’origen de la psicoanàlisi (Breuer mai negar el paper de la sexualitat en la
neurosi); i, àdhuc abans de la psicoanàlisi, havia induït diversos pacients a
la drogaaddicció més brutal amb cures ineficaces
i abusives a còpia de cocaïna. De fet, no hi ha constància empírica i
contrastada de la curació de cap dels seus pacients. Si Freud és el gran teòric
de la fantasia, de la satisfacció dels desigs i del narcisisme primari és
perquè ell mateix n’era, fins a extrems notables. De fet, tenia una notable
tendència –òbviament anticientífica- a crear teories que eren el fruit de
les seves pròpies al·lucinacions i a elaborar dades clíniques en somnis.
Una
explicació possible és que Freud tenia una confiança tan gran en el seu mètode
–i en ell mateix com a persona “especial”; potser com a conseqüència de
la pressió que li havia inculcat la seva mare- que senzillament “sabia” com
acabaria un tractament abans que realment no acabés. I si alguna cosa fallava...
la culpa sempre calia atribuir-la a la realitat que no estava a l’altura de la
gran teoria. Com a terapeuta, Freud va ser un fracàs absolut i al seu voltant
sempre hi hagué gent déu n’hi do tèrbola, començant per una deixebla
solterona que va matar un nebot i acabant per obsessius de tota mena. Fins i tot
un dels seus pacients més coneguts, el rus que ha passat a la història com a
“l’home de les rates”, al final de la seva vida –i ja exiliat als Estats
Units- es va guanyar la vida (literalment: cobrava!) deixant-se psicoanalitzar
per altres persones per tal de confirmar les teories del mestre (?!).
Freud
no tenia cap escrúpol a rescriure la realitat quan no coincidia amb les seves
teories. És conegut el cas de la teoria de la seducció que primer considerava
universal, i que després va presentar una invenció dels seus pacients, que –per
la seva banda- estaven ben lluny d’haver afirmat tal cosa i més aviat s’indignaven
quan (sovint a crits) els volia “convèncer” del que hipotèticament els
hauria hagut de passar. A la seva conferència sobre “L’etiologia de la histèria”
(21 abril, 1896) parla, per exemple, de “divuit casos d’histèria en què he
pogut descobrir la connexió [entre histèria i traumes sexuals] i confirmar-la
amb èxits terapèutics”. Però en la carta de 21 de setembre de 1897 explica
a Fliess que “cap dels vells [tractaments] s’ha completat”. Freud és un
filòsof de la sospita en el sentit més “tirat” i vulgar de l’expressió:
un mitomaníac, un especialista a convertir fracassos terapèutics en avanços
científics. Però l’autènticament interessant no és la seva capacitat de
fabulador, sinó el fet que els seus contemporanis se’l prenguessin
seriosament.
¿Hi
ha alguna cosa que explica que un frau pogués ser considerat seriosament per la
comunitat científica internacional? ¿Per què els seus contemporanis, que
coneixien perfectament l’abast de les seves falsificacions, mai no el van
desautoritzar, tot i que es van oposar sistemàticament a fer-lo professor
universitari? Si un físic o un químic manipulessin els seus resultats
es produiria un escàndol de consideració. El problema està en la
naturalesa mateixa de l’activitat psicològica. La psicoanàlisi actua com una
forma de suggestió mental. El neuròtic “necessita creure” i, en conseqüència,
s’autosuggestiona. La psicoanàlisi com a pràctica recorda la seducció
sadomasoquista: el terapeuta “t’estima” a condició, però, que el pacient
assumeixi la superioritat i el càstig (narcisista) que se li infringeix.
Si el preu a pagar per tal d’aconseguir una certa tranquil·litat
psicològica és el d’acceptar tota una munió de misèries, que li ha
suggerit o induït l’analista, es passa pel que calgui a condició d’aconseguir
(miserablement) algú que t’escolti. De fet, en l’anàlisi, el pacient rep
un seguit de suggestions que a poc
a poc va fent seves, fins considerar-les una veritat més certa que la realitat.
Una neurosi és això: que el món interior ens sembla més cert que el món
extern i que, en conseqüència, sobrevalorem els “indicis” i minusvalorem
les dades. En la relació falsament terapèutica de l’analista amb el pacient,
aquest adopta el paper d’autoritat (“comprensiva” i falsament “benevolent”,
però) i el pacient està en una posició subordinada. El pacient deixa de ser
ell mateix (bàsicament, el seu problema és que ni sap ni vol ser ell mateix) i
assumeix amb més o menys docilitat les suggerències d’algú que –com a mínim-
l’escolta, tot i que es faci pagar aquesta feina.
Parlar
de “mentida” en la psicoanàlisi seria, doncs, massa senzill. En realitat,
el neuròtic “necessita” les mentides –el seu món mateix és
estructuralment una enganyifa de dalt a baix. Construir-se una falsa identitat
reactiva és per a ell inevitable i “normal” i, fins i tot, pot ser
desitjable que cregui ser víctima d’alguna pura fantasia (l’Èdip, la
castració) si això l’ajuda a sortir del seu entotsolament. Si la psicoanàlisi
és criticable no és perquè usi la mentida i l’artifici. Al cap i a la fi,
construir artificis, ficcions i falsos records infantils podria ser un
instrument de curació El problema és que la psicoanàlisi es nega a reconèixer
això i amaga l’artifici, pretenent fer-lo passar per “ciència”.
Tres sentits de la paraula psicoanàlisi.
Quan
avui s’empra el mot “psicoanàlisi” cal tenir present que es fa en tres
sentits diferents:
·
Per
una banda, la psicoanàlisi és una eina d’anàlisi d’un grup de malalties
neuròtiques i específicament de la histèria.
El
gran encert de Freud va consistir a afirmar que la histèria venia produïda per
la repressió sexual. En aquest sentit la seva petja ha estat especialment
significativa en el camp de la sociologia dels costums. Si ara la histèria ha
desaparegut pràcticament de la societat europea (amb l’excepció dels membres
d’alguns petits grups ultrareligiosos) és senzillament perquè a la societat
s’ha produït un alliberament de la sexualitat i una coeducació que evita la
creació de fantasmes sexuals en els infants.
Avui
quan algú diu que “està histèric” no es refereix al que s’entén tècnicament
per aquest tipus de neurosi, sinó a una situació globalment angoixada o al fet
de sentir-se “superat” pels esdeveniments o amb poc control sobre la seva pròpia
vida. Ja no hi ha dones que es queden invàlides o que simulen estar
embarassades. Potser –i com a molt- la forma actual de la histèria pugui ser
l’anorèxia; tot i que això és una hipòtesi discutible.
Seria,
però, prou més discutible que la repressió sexual tingués un caire “inconscient”,
com suposava Freud: de fet, la repressió sexual no té res d’amagat, ni d’ocult.
En quasi totes les cultures judeo-cristianes és un fet absolutament explícit.
L’inconscient, el pou profund, del psiquisme humà és, a més, –des del
punt de vista empíric- un concepte purament mític (l’estudi neurològic no
n’ha trobat ni rastre!), però cal analitzar-lo com un símbol per designar
allò oblidat o reprimit en l’home. Per a Freud, l’inconscient és la clau
que ens permet endinsar-nos en el psiquisme i, més enllà i tot, en la
personalitat global de l’home,
·
En
segon terme la psicoanàlisi és una metapsicologia, val
a dir, una descripció global de l’aparell psíquic humà derivada
directament de la pràctica amb pacients histèriques i de l’estudi de l’organització
de l’inconscient humà.
De
la mateixa manera que la metafísica intenta explicar els principis generals del
ser, la metapsicologia vol descriure l’aparell psíquic a partir de la idea
d’inconscient: existeix un fons psicològic, desconegut àdhuc per al propi
subjecte, que seria l’explicació darrera de la personalitat humana. L’inconscient
(constituït per energia psíquica de caire sexual) constitueix el principi
explicatiu de tota la realitat i és la pedra de toc del treball analític. Es
pretén curar apropant-nos al descobriment de la “pròpia” i “autèntica”
veritat del nostre psiquisme, que és de caire alhora simbòlic i vital. A través
de la metapsicologia, Freud vol explicar –per dir-ho així- les diverses capes
que formen l’estructura psicològica. La metapsicologia seria així la
conversió d’una pràctica clínica en una teoria global, explicativa dels
primers principis. Freud va elaborar dues metapsicologies, que analitzarem
posteriorment, en un intent d’establir el “sistema” del psiquisme humà,
imitant el model de la filosofia alemanya del XIX.
·
Finalment
la psicoanàlisi és una teoria global de la cultura elaborada a partir de l’estudi
de l’inconscient i del paper central de la sexualitat en el psiquisme humà.
Una
pràctica clínica i un estudi global del psiquisme humà havien de conduir
necessàriament a l’intent d’establir uns principis encara més generals
aplicables a les societats en general i a l’explicació global dels conflictes.
Per al darrer Freud que ja no exercia degut a la seva malaltia, fou temptador
intentar explicar el conjunt de la societat humana. Seguint la petja de Gustave
Le Bon i, sobretot, suposant la universalització dels símptomes que ell havia
cregut trobar en la conducta dels malalts histèrics, Freud va saber copsar l’ambient
de conflicte del moment històric entre les dues guerres mundials del segle
passat i en va donar una explicació que va influir d’una manera decisiva en
la cultura europea i nord-americana d’aquell temps.
L’estranya relació del professor Freud amb la filosofia.
Freud va mantenir tota la seva vida una relació
ambivalent amb la filosofia i amb la psicologia. Per una banda, responent al tòpic
positivista del “científic” com a descobridor de noves veritats, se situava
volgudament en una situació displicent envers la filosofia, de la qual, però,
– i especialment de Schopenhauer- depenia totalment pel que fa a la seva
concepció de l’home.
I
el mateix es pot dir de la psicologia científica, la que havia començat amb W.
Wundt. Freud, estrictament parlant, mai no va fer psicologia experimental (quan
va intentar-ho, donant cocaïna als seus pacients, va fracassar). De fet, la
psicoanàlisi encara avui no pertany a l’àmbit de les facultats de psicologia
i continua essent un títol privat al qual es pot accedir àdhuc sense
coneixements de medicina i –ni tan sols- de fisiologia.
A
efectes pràctics, la filosofia pesa prou més que no els aspectes “científics”
a l’hora de valorar Freud. Si entenem per filosofia –com s’havia fet clàssicament-
l’intent de fonamentació de l’ésser és obvi que Freud vol fonamentar l’ésser
en l’inconscient. La metapsicologia és, senzillament, un nou mot per
referir-se a la metafísica.
Però
si recollim la concepció que a partir del XX ha defensat la filosofia –val a
dir, la que prové de Wittgenstein- resulta que la filosofia és una altra
manera de mirar el mateix (igual com podem, per exemple, canviar els mobles
d’una habitació i veure-la així d’una manera diferent). Freud és un filòsof
que ens mostra noves maneres de copsar els mites. Wittgenstein mateix, que havia
conegut la psicoanàlisi perquè compartia l’origen vienès, sempre va ser més
que irònic amb Freud alhora que el reconeixia com a mitòleg.
En
una carta a Martha Bernays (16 d’agost 1882) Freud diu: la filosofia, que jo vaig imaginar com una finalitat i com un refugi per
a les meves vellúries, cada cop m’atreu més. I l’any 1897, en carta a
Wilhelm Fliess diu: Al fons de mi mateix,
abrigo l’esperança d’arribar per aquest camí [el de la psicoanàlisi] a
la filosofia. Un any abans (2 abril 1896) escriu al propi Fliess: En
els meus anys joves només aspirava als coneixements
filosòfics i ara estic a punt de realitzar aquest desig passant de la medicina
a la psicologia.
Però
a la Història del moviment psicoanalític
de 1914 Freud afirma –amb tot el morro- no haver llegit un determinat text
de Schopenhauer degut (sic) a la seva manca
de gust per la lectura dels autors filosòfics en [els seus] anys
de joventut. I a la seva Autobiografia
(1925) declara que té una incapacitat
constitucional per a la filosofia (resic!) L’any 1930, finalment afirma
que: els problemes filosòfics i les seves formulacions em són tan aliens
que, realment, no sé què dir-ne (recontrasic!!).
Per
què Freud havia canviat tan radicalment de perspectiva i havia negat l’òbvia
filiació filosòfica de la psicoanàlisi? Creiem que tenia quatre motius per
fer-ho:
·
En
primer lloc, des del punt de vista caracterial era un mitòman, disposat a
creure’s les seves pròpies invencions i –com a bon neuròtic- fabulava magníficament
sobre el seu passat.
·
A més,
bona part de la influència de la psicoanàlisi prové del seu viatge a Amèrica
l’any 1909 –i del substanciós rendiment que va treure del ressò d’aquest
viatge entre la comunitat científica vienesa. Freud, com a bon centreuropeu
pensava que els ianquis eren gent pràctica, que detestava la filosofia i no
volia aparèixer, per una pura raó de marketing, “contaminat” per un vell
saber “superat”.
·
També
cal comptar amb el ressò del positivisme que veia la filosofia com quelcom
anquilosat i antic –quan la psicoanàlisi es presentava com a esclatantment
“moderna”.
·
La
filosofia, finalment és “consciencialista”, val a dir, ho fa passar tot pel
filtre de la raó. El problema és que Freud pretén que, precisament, el
desllorigador de la personalitat humana està en una altra part, a l’inconscient
que seria l’explicació última de la realitat, però que no és de caire
racional, sinó una pulsió (una força), que depassa la racionalitat.
Entre
les seves crítiques a la filosofia, n’hi ha una que destaca: la filosofia
seria, per a Freud, -en comparació
a la ciència- com una mena d’animisme.
Les religions animistes creuen posseir com un saber secret i universal,
omnipotent (els jocs infantils tenen sovint traces d’animisme!) L’animisme
és, estrictament, una forma religiosa inofensiva (les religions són perilloses
per dogmàtiques, mentre l’animisme és banau). El problema és que, ni la ciència
és estrictament la veritat, ni la psicoanàlisi no és ciència, ni la
filosofia implica confondre la realitat amb el desig.
Essent,
però, una mica pietosos envers una teoria avui en decadència, es pot concedir
que Freud tenia un problema epistemològic amb la filosofia: no li resultava
possible encaixar la seva teoria del coneixement en la tradició “forta” del
pensament occidental, val a dir la que prové de les Llums. Vist que la psicoanàlisi
és una teoria materialista i que el materialisme és una ontologia monista (és
a dir, que afirma la unitat estructural de la matèria), Freud patia dificultats
insalvables per tal de justificar una teoria que, tot i ésser monista en origen
(tot prové de l’inconscient) era radicalment dualista en el seu
desenvolupament (Eros i Thànatos). Això és, com a mínim, el que sembla
derivar-se d’una anotació del Diari de
Lou Andreas-Salomé (23 de febrer de 1913), l’amiga de Nietzsche que als seus
darrers anys fou mantinguda pel psicoanalista que, òbviament, també deia que
mai no havia llegit Nietzsche i que quasi sempre que l’esmenta, s’afanya a
dir que és perquè algú “li ha comentat”!!.
Freud més enllà de Descartes...
Freud
resulta, des del punt de vista filosòfic, plenament deutor de la
filosofia pessimista de Schopenhauer i des del punt de vista literari, la
seva obra és quasi com un exercici de comentari de text; depèn absolutament de
la teoria de les mares de l’ésser que presentà Goethe al Faust.
Sense la idea pessimista del vel de Maia schopenhaurià (és a dir de la
definitiva inutilitat de la vida, del desig i de la voluntat davant l’imperi
de la mort), la psicoanàlisi manca absolutament de sentit. I el mateix pot dir-se
de la potent idea goethiana segons la qual als inferns hom pot trobar un fons de
l’individu (les mares) que tenen el secret de la personalitat humana.
Goethe,
tot i que avui només sigui recordat com a poeta genial, sempre va voler ser
considerat com a científic. Entre d’altres teories avui oblidades, defensava
l’existència d’una suposada “protoplanta”, val a dir, d’un primer
principi vital, una forma pura de la qual provindrien totes les plantes. Tant
les mares de l’ésser (amb la centralitat de l’element matern femení en
Freud) com la teoria de la protoplanta (la idea de la unitat d’una forma
primordial en el fons de tota forma) són reelaborades d’una manera creativa
per Freud que, tanmateix, sempre va pretendre que el que ell feia era ciència i
no una antiquada filosofia i, menys encara literatura.
Cal
distingir entre el que Freud creia haver fet en relació a la tradició filosòfica
i el que, de debò, en va treure que és força més del que ell va declarar.
En
primer lloc, Freud es considerà a si mateix –textualment- com un personatge
comparable a Copèrnic i a Darwin, en la mesura que és un impugnador de les
falses il·lusions humanes. Copèrnic va atemptar contra el narcisisme humà
mostrant que la Terra no era el centre del món sinó només un planeta petit
que gira al voltant del Sol. Darwin hi va contribuir mostrant que l’home no
era el rei de la creació sinó un animal més que es regia per les mateixes
lleis evolutives. Finalment, Freud hauria vingut a mostrar que la raó no és
l’element pur i definidor dels humans sinó tan sols una part lleument
modificada d’un inconscient primigeni i no racional. Ell creia haver descobert
que el conflicte entre la libido (el desig) i la cultura (imatge de la mort)
ocuparia, en hipòtesi, la vida humana en la seva totalitat
Però qualsevol que hagi llegit una mica de filosofia, sap que la
filosofia no és un cant optimista de domini del món i que ja Plató havia
suposat que filosofar és aprendre a morir
i, en conseqüència, l’element thanàtic està en el filosofar des de
l’origen.
Freud
és, bàsicament, un crític de les dues grans tradicions filosòfiques que
provenien del XVII i del XVIII: el racionalisme i l’empirisme.
Freud és el
gran impugnador de Descartes.
Tota la filosofia racionalista arranca de la tesi segons la qual “penso ergo
existeixo” o –si es prefereix- que “pensar és la meva manera de ser”.
Freud dedicà tota la seva obra a mostrar que sota la raó (lògica) hi ha un
inconscient, una estructura profunda que no és de caràcter racional i que és
precisament aquesta “part amagada de l’iceberg” el que explica la conducta
humana. Necessitem una comprensió del món que vagi més enllà de la
identificació entre “ser” i “pensament” i s’arrisqui a les fondàries
psíquiques a la recerca d’un suposat element [l’inconscient fet de matèria
sexual] que seria una mena de ressort secret de la vida en el seu conjunt.
Freud també
es considera a sí mateix com un impugnador de l’empirisme. L’experiència humana resulta insuficient per
tal de comprendre’ns a nosaltres mateixos. L’important per a la psicoanàlisi
no és el que recordem conscient sinó allò que tenim com mig reprimit o
francament oblidat entre les boires inconscients. Precisament, les experiències
que interessen Freud són les de caire reprimit, aquelles que el subjecte “té
però no sap que té” per dir-ho en una frase que recorda la formulació de
Marx. Igual que, segons Marx, els burgesos fan coses que
no saben que fan (entre d’altres coses creen la classe obrera destinada
a destruir-los), també Freud pensa que és en el material reprimit a l’inconscient
(desigs amagats, frustracions sexuals o caracterials, traumes diversos...).
És
per això que Freud se situa com a membre del grup dels “filòsofs de la
sospita” que no tenen –per cert- gaire cosa a veure entre ells; tot i que
Paul Ricoeur els va agrupar d’una manera enginyosa. En definitiva, allò que
Freud proposa és una nova forma (postcartesiana)
d’interpretació. La idea que hi ha hagut una “falsificació” racionalista
de la cultura i de la societat i que cal descobrir els (suposats) estrall de la
raó es fa present en Freud d’una manera molt intensa.
Quines influències filosòfiques va rebre Freud?
[Per a aquest apartat
vegi’s: P.L. Assoun, Freud, la filosofía
y los filósofos. Ed. Paidos, Bcn, 1982, 1ª ed. francesa, PUF, 1976]
Posant
una mica d’ordre en la relació entre Freud i la filosofia, resultaria que la
seva obra rep bàsicament la influència de:
·
Schopenhauer.
·
Plató.
·
Kant.
Schopenhauer: És el gran filòsof del
pessimisme, el primer a dir que la “voluntat de vida” serà sempre derrotada
per la tendència inevitable a la mort. Freud s’acosta a Schopenhauer,
sobretot a través del concepte de “repressió”: el desig reprimit, els
traumes i l’angoixa del passat, és el que ens fa infeliços. Aquesta idea és
central per a la cosmovisió psicoanalítica. Tant Schopenhauer com Freud
consideren que no hi pot haver autèntica civilització sense repressió.
Schopenhauer
fou, a més, el primer a reivindicar la dignitat del somni (al cap. V del llibre
1 de El món com a voluntat i representació
es reivindica: “l’íntim parentesc entre la vida i el somni”). I no es pot
oblidar que Schopenhauer havia identificat el vigor de la voluntat amb la
centralitat de la sexualitat que és una idea perfectament recollida pel
pansexualisme freudià. (vegi’s la “Metafísica de l’amor”, suplement al
llibre IV de El món com a voluntat i
representació(cap.44).
El
darrer Freud (1932) pretén que: el que
nosaltres diem no és exactament el que diu Schopenhauer. Nosaltres no afirmem
que la mort és l’únic fi de la vida; no descuidem la vida en relació a la
mort. Però amb tot és obvi que el triomf darrer de Thànatos és una
conseqüència perfectament previsible a partir de Schopenhauer. La idea
schopenhauriana segons la qual: el món no
accepta de cap manera la veritable felicitat (llibre 4, El món com a voluntat i representació, par. 56-59) amara el
pensament freudià.
Plató: És per a Freud un pensador
essencial en la mesura que l’ajuda a pensar analògicament a través de mites.
Potser el que més vigència té avui de Freud és, precisament, aquest element
de crítica basada en mites. El Banquet platònic
i la figura de Diòtima com a mitjancera estan força presents en la concepció
de l’Eros i del paper de l’analista respectivament. El mite de l’androgin
segons el qual la unitat dels sexes seria posterior a una unitat primitiva està
en la base del pansexualisme. El llenguatge mitològic inserit en un discurs
filosòfic li dóna una potència que la sola referència “científica” mai
no podria gaudir.
Kant: Constitueix el model
epistemològic del pensament de Freud. Per a Kant el coneixement no era possible
sense el que ell anomenava “condicions a priori”: elements que la ment
posseeix per ella mateixa i que fan possible donar ordre i estructura a les
percepcions i a la realitat mateixa. Per a Freud els processos psíquics
inconscients són també atemporals, el que en vocabulari kantià se’n diu “noumènics”,
i per això mateix mai no podrem assolir un coneixement complert de l’inconscient.
Tot allò que en podrem obtenir són, només aproximacions figuratives. Freud no
usa mai el concepte kantià de l’ “a priori” perquè això el portaria de
dret a un nivell transcendental i arrasaria la seva pretensió de cientificitat.
Espai i temps no són “formes” sinó –per a Freud- “marcs” que és
exactament el mateix però sense tanta tradició conceptual al darrera. La
relació entre el pensament kantià i la psicologia no és tampoc cap descoberta
de Freud sinó que prové de Herman Cohen que al 1870 havia distingit entre
“ordre gnoseològic” (el del transcendental i “a priori”) i “ordre
psicològic” (el de l’innat).
Altres influències filosòfiques.
Freud i el judaisme.
Un dels temes més repetitius en les anàlisis de les obres i del
marc conceptual de Freud és el tema del judaisme. ¿La psicoanàlisi és una
“ciència jueva”, com s’ha dit sovint? Freud, tot i ser ateu, mai no va
ser un relapse. Qualsevol que passegi avui per la seva casa a Londres (ara un
museu obert al públic) veurà abundosos signes hebreus en la decoració. Jueus
van ser la majoria dels seus primers deixebles (i dels seus primers clients!).
Fins i tot l’humor psicoanalític té molt de jueu... David Bakan a Freud et la tradition mystique juive (1ª ed. 1963) va divulgar la
tesi del freudisme com a darrera evolució (laica) del pensament religiós jueu.
En bona part, la psicoanàlisi es podria considerar com una
peculiar versió –i quasi una evolució- del mode de pensament talmúdic, o
com una peculiar aplicació de l’exegesi bíblica,. En definitiva, hi ha en el
pensament religiós jueu un fil que vincula la tasca de coneixement a la
interpretació. Pel que sembla, Freud havia estat educat en la tradició
interpretativa de la Kàbala i ell n’hauria volgut fer, per dir-ho així, una
“versió laica”. Temes com la bisexualitat, les tècniques d’interpretació
dels somnis, o l’incest com a crim mític sembla que es podrien vincular a tot
aquest univers mental cabalístic. La feina de la psicoanàlisi consisteix, com
en la tradició jueva, en un esforç d’interpretació inacabable a partir de
signes que un savi especialista ha de saber interpretar. Posteriorment alguns
seguidors de Freud (Lacan, especialment) insistiran en el fet de la
“lectura” dels símptomes com allò més propi i específic de la tasca
psicoanalítica.
S’han assenyalat cinc elements inequívocament arrelats en la
tradició jueva que es reprenen en la teoria psicoanalítica:
1.- El judaisme és una religió sense dogmes, però que arranca
tota ella d’una profunda convicció de ser poble “a part” i expressió de
la humanitat com a tal. També la psicoanàlisi actua amb molt pocs dogmes (potser
fins i tot sense cap d’explícit), però convençuda de posseir unes claus
interpretatives úniques i superiors.
2.- El judaisme és una religió de la memòria (“recorda-ho tu i
recorda-ho als altres”). També la psicoanàlisi vol trobar en la memòria –àdhuc
reprimida- les claus de la interpretació de la personalitat.
3.- El judaisme posa un accent particular en la comunitat i en la
transmissió dels coneixements. També la psicoanàlisi té una fixació
especial en l’aspecte de la construcció d’una comunitat d’analistes i en
la transmissió d’unes pràctiques de generació en generació.
4.- El judaisme posa un accent especial en la Paraula (expressió
de la divinitat) i en l’exegesi. També la psicoanàlisi és un esforç d’hermenèutica.
5.- Finalment el judaisme fa una profunda reflexió sobre la funció
paterna (Abraham, Moisès...) que es pot associar a la reflexió que fa Freud
sobre el paper de la paternitat en el complex d’Èdip.
Un dels darrers textos de Freud, Moisès en el monoteisme, és uns reflexió paradoxal sobre el
judaisme: Freud suposa que Moisès era, en realitat, un príncep egipci. Per
escandalós que sembli: el fundador del judaisme –segons Freud- no era jueu.
Dir això en plena persecució hitleriana és prou significatiu. Vol dir que la
transmissió dels elements morals del judaisme no és una qüestió biològica.
S’és jueu perquè es pertany a una determinada tradició; no per genètica.
Albert Memmi, en un postfaci a l’obra de Bekan esmentada
anteriorment (Ed. Payot, París, 2001) proposà una hipòtesi interessant: el
que hauria volgut fer Freud seria alliberar el jueu modern del judaisme; es
tractaria de desmuntar (a través d’una lectura laica de la tradició mística)
la problemàtica de la culpa i donar-li un altre sentit. Ser jueu no seria, així,
un problema de “raça” sinó de concepció cultural del món. Allí on hi ha
una obsessió per la culpa i el mal, (també en tota la tradició cristiana que
prové del judaisme) Freud hauria intentat mostrar un camí de sortida per tal
d’evitar la neurosi.
Les principals tesis freudianes.
Hom
podria resumir les aportacions freudianes a l’estudi de la psique i a les ciències
humanes en mitja dotzena de grans tesis, cadascuna de les quals va tenir un gran
pes en la cultura del segle passat.
1.-
La teoria de l’inconscient. Freud
afirma que sota la racionalitat i la lògica hi ha un món desconegut, una mena
de pou fons on s’aboca tot el reprimit, que ell anomena “inconscient” i
que constitueix l’estructura bàsica (tot i que ignorada) de la personalitat.
2.-
La teoria de la sexualitat. Per a
Freud l’energia de l’inconscient (libido) és la sexualitat, sinònim de
“desig” i que cal no confondre amb la “genitalitat” –la satisfacció
sexual amb els òrgans sexuals madurs. La psicoanàlisi considera que els humans
són, per ells mateixos, desig i que el desig és l’estructura mateixa de la
vida humana. L’alliberament del desig és clau en la vida humana feliç.
3.-
La centralitat de la infància. Per a
Freud els conflictes amb el pare per tal d’aconseguir l’amor de la mare (el
famós “complex d’Èdip”) i la sexualitat de l’infant són la base de la
personalitat adulta. Ja Diderot havia dit que “el nen és el pare de l’home”
i per a Freud les fases de la sexualitat infantil (oral, anal i edípica) són
universals i necessàriament cal superar-les per tal d’arribar a una
personalitat adulta.
4.-
Els somnis són una clau per tal
d’acostar-nos a l’inconscient. Tradicionalment, els somnis es
consideraven com una simple deixa de la vida de vigília, restes de l’activitat
psíquica diürna mancades de cap significació especial. Per contra, segons
Freud, els somnis tenen un gran significat: són ni més ni menys que l’expressió
dels desigs inconscients que, en no poder-se expressar altrament, surten a la
superfície no tan sols en forma de somnis, sinó també d’acudits, d’oblits,
d’actes fallats, , etc. Freud creia possible interpretar els somnis (el seu
deixeble Jüng fins en va fer un diccionari!) com una manera d’accedir als
desigs que l’individu amaga àdhuc a ell mateix.
5.-
La vida humana és una constant pugna
entre l’ordre del desig (Eros) i
l’ordre de la necessitat (Thànatos)
expressió de la mort. El drama vital humà (de caire schopenhaurià com hem
vist) és el fet que aquests dos principis són tan contraris com complementaris
i que, finalment, l’home estigui inevitablement condemnat a una existència
thanàtica.
6.-
La teoria pessimista de la cultura.
Constitueix el corol·lari de
la psicoanàlisi. Si la cultura és una repressió del desig, llavors de
manera inevitable es produirà una revolta contra la cultura que serà vista
pels humans com una repressió intolerable.
Tres mites bàsics en el pensament de Freud.
Freud usa força sovint el recurs al mite per tal
d’expressar les dificultats que apareixen en el treball de l’analista i també,
per tal d’acostumar el seu lector a considerar que els traumes psicològics
que creu haver descobert formen part, en realitat, d’una llarga continuïtat
cultural. El seu deixeble Jüng arribà a considerar que existien formes
universals de l’inconscient, que ell anomenà “arquetipus”; Freud sense
estar-hi totalment d’acord, considerava, però, que els mites tenien un sentit
pedagògic (val a dir educaven en l’acceptació del desig) i, a més, valien
també hermenèuticament (com a criteri per a la interpretació de l’inconscient).
Ja
Plató havia dit que els mites eren amics de la filosofia i Freud adapta la dita
a la investigació psicoanalítica. El mite afegeix a la seva força poètica la
capacitat per tal d’expressar situacions que, altrament, serien molt més
complicades d’analitzar.
Hi
ha tres mites especialment significatius en l’obra de Freud:
El mite de
l’assassinat del pare,
que apareix en la seva obra Tòtem i tabú
(1913). Segons aquesta hipòtesi en l’origen de la cultura hi ha l’assassinat
ritual del pare (repressor de la sexualitat) a màns dels seus fills. El
totemisme correspondria a la divinització de la figura paterna, a conseqüència
dels remordiments que produeix aquest assassinat.
El mite d’Èdip, que representa el desig
d’eliminar la figura paterna per motius de gelosia. Equival, més aviat, a una
fantasia infantil però té un valor de símptoma universal: “matar el pare”
, val a dir, alliberar-se de la tutela paterna sembla ser una necessitat de
creixement per a l’individu.
El mite de
Narcís, que simbolitza la recerca de
la perfecció i de l’autoenamorament. El bell Narcís, enamorat de la seva
imatge reflectida en les aigües, en realitat està enamorat del no-res. En tot
individu hi ha un ideal de l’Ego de caire narcisista i trencar aquesta imatge
infantil de pseudoperfecció és bàsic per tal d’assolir una personalitat
madura.
Òbviament
no són aquests els únics mites que analitza Freud. Caldria afegir-hi les referències
als mites platònics (especialment els que apareixen al Convit
i tot el complex món simbòlic de l’Eros) que sobretot apunten al paper de la
sexualitat en la vida; però, en tot cas, convé no oblidar que tot i la seva
retòrica demanda de “cientificitat” la psicoanàlisi va bastir un
“mite” en el sentit modern (és a dir: un tòpic) el del pansexualisme que
va ocupar l’escena cultural europea des de 1968 fins a la caiguda del mur de
Berlín (1989).
Què és l’inconscient?
Potser
resultaria més senzill dir –primer- què
no és l’inconscient i entrar després en la definició del concepte. Bàsicament,
l’inconscient no és ni una entitat biològica (no hi ha cap neurona que sigui
“inconscient”) ni tampoc no és cap fet o cap idea a la qual poguéssim
tenir accés directe: ben al contrari, només podem accedir a l’inconscient si
el cerquem –amb ajuda, per descomptat, d’un psicoanalista. Això planteja,
d’entrada alguns problemes. En primer lloc, si la neurologia no reconeix l’existència
de l’inconscient això significa que avui –en el model científic acceptat-
la psicoanàlisi no vol dir res. Òbviament el model científic contemporani
tampoc no ha de ser sacralitzat i això significa que no és impossible que hom
pugui descobrir funcions cerebrals o connexions neuronals equivalents en el
futur; però cal recordar que, quan parlem d’inconscient ens estem referint a
una metàfora i que, pel fet de “saber” que en tenim, tendim a captenir-nos
com si en tinguéssim en un curiós exemple de profecia que s’autocompleix.
Pel
demés, si tenim inconscient sembla difícil que aquest s’hagi pogut
manifestar sense ser reconegut o
identificat al llarg de tants segles de civilització. Per això mateix, la
psicoanàlisi dóna tanta importància als mites (que hipotèticament mostrarien
la presència reprimida de l’inconscient al llarg del temps). Però tot i que
la psicoanàlisi pugui ser una excel·lent auxiliar en l’estudi dels mites, no
és –ni de molt- l’única tècnica que avui tenim a l’hora d’analitzar-los.
L’acceptació
de l’existència de l’inconscient és –encara més que la teoria de la
sexualitat- la clau de volta de la construcció freudiana. Per a Freud és
central afirmar que la consciència no defineix el món psíquic, sinó que
“fer-se conscient” és una simple circumstància del dinamisme psíquic.
Freud
mateix construí una imatge brillant per mostrar el que ell entén per
inconscient. Proposà pensar-lo com la part amagada d’un iceberg; el fons de
l’aparell psíquic humà. “Inconscient” és l’espai ambigu que s’estén
més enllà de la racionalitat –val a dir, del raonament lògic propi la vida
de vigília- però que al mateix temps la fa possible.
L’inconscient
és el fons més profund de la personalitat humana que guarda tot allò que ens
faria impossible la vida racional. És el lloc del reprimit, de l’amagat i
inconfessable, dels somnis, dels record infantils...Allí es sedimenten i
arrelen les representacions que, pel seu obvi contingut sexual, serien
intolerables per a la consciència. Tot el que ha estat expulsat (reprimit) de
la consciència resta allí censurat i impossibilitat de retornar.
L’inconscient està articulat a través de dos
enllaços fonamentals:
·
La
condensació a
través de la qual una representació agrupa en ella sola vàries relacions i
significats.
·
El
desplaçament que
permet traslladar a imatges anodines la càrrega afectiva i el valor tendencial
d’altres més significatives.
L’inconscient
no només està poblat de representacions sinó impregnat d’una poderosa
energia (la libido) el desig. En l’inconscient
no existeix el principi de contradicció: quelcom pot ser, alhora, odiat i
estimat sense que això sigui viscut com un absurd perquè, dit ràpidament,
l’inconscient no coneix la lògica.
Freud
proposà una metapsicologia, és a dir
un estudi global dels primers principis que organitzen l’aparell psíquic en
tres nivells.
·
Inconscient.
·
Presconscient.
·
Conscient.
La segona tòpica.
Cal
entendre aquesta “primera tòpica” com un intent de descripció global dels
primers principis de l’aparell psíquic humà. Per això Freud parlava de la
“metapsicologia”; de la mateixa manera que en filosofia es parla de la metafísica.
La metapsicologia –com el mateix concepte de l’inconscient és –convé
recordar-ho- una metàfora per a descriure, amb trets simples, la complexitat de
l’aparell psíquic.
Però
la primera tòpica tenia l’inconvenient de necessitar altres factors
complementaris i contraposats (forces pulsionals, repressió, censura...) i no
aconseguien explicar la unitat de la vida personal.
A
més, hi ha un tema que Freud reflexionà profundament al llarg de la Primera
Guerra Mundial: la qüestió del masoquisme. Freud a la primera tòpica encara
veia l’aparell psíquic com una forca ascendent. Des de la profunditat més
fosca l’energia libidinal “ascendeix” a la consciència. Llavors no està
clar per què hi ha individus amb tendències masoquistes. Si tot es mou pel
desig i per l’Eros inconscient, i per la recerca del plaer, no sembla gaire
comprensible que els individus vagin contents a una guerra en què poden morir.
La pulsió de mort, el masoquisme, etc., obliguen a pensar una nova tòpica
metapsicològica en què es destaca la contradicció entre les forces de la vida
(Eros) i l’instint de mort (Thànatos).
L’any
1923, Freud proposà una segona tòpica o distribució de nivells (en sentit
figurat): l’Allò, l’Ego i el Super-Ego. No hi ha estricta correspondència
entre les tres noves instàncies (l’Ego i el Super-Ego inclouen grans àrees
inconscients); més aviat aquests tres nivells poden comprendre’s com
personatges que actuen en la vida íntima i que han de conviure i adaptar-se
entre si.
·
L’Allò
és el fons o reserva impersonal de tota l’energia psíquica. L’Ego i el Super-Ego la reben de l’Allò que no està
ordenat en sentit temporal ni lògic.
·
L’Ego
neix de l’Allò que comunica la seva energia a les estructures –més o menys
confuses- del propi cos. L’Ego és el nucli original de la subjectivitat,
dirigeix els moviments corporals, projecta accions futures i s’inscriu en el
temps.
·
El
Super-Ego és la instància crítica i repressora que jutja la conducta i
introdueix la culpabilitat en el subjecte. El Super-Ego és la veu del pare i
l’hereu del complex d’Èdip.
La
teràpia psicoanalítica aspira a enfortir l’Ego i a alliberar-lo de l’opressió
de l’Allò i de la crítica repressiva del Super-Ego que –recordem-ho- en
bona part són inconscients. L’Ego utilitza espontàniament determinats
mecanismes de defensa. El més habitual és la sublimació
a través de la qual es desvia l’energia libidinal, que en origen podria ser
pertorbadora o destructiva, cap a una activitat socialment útil com, per
exemple, l’art o l’activitat intel·lectual. Més
o menys en broma, Freud solia comentar que els infants amb tendències
destructives de caire inconscient podien acabar sublimant-les per tal de
convertir-se en carnissers i cirurgians.
Eros i Thànatos.