Allò
que veu Ernst Jünger
Ell
veu la realitat actual com a voluntat de poder. Ell veu, que i
com aquesta realitat determina arreu el seu real. Ell veu aquesta
realitat com una configuració diversa. I aquest mateix
fet de veure conserva el caràcter d'aquesta realitat: descripció
freda amb la precisió d'un llenguatge adequat a una «segona»
consciència, que, a més, es reconeix a si mateixa
en aquest caràcter d'actualitat com un instrument de lluita.
Ernst Jünger és un coneixedor de la realitat a la
llum de la realitat pensada globalment i única per Nietzsche.
Jünger és un coneixedor, però en cap cas no
és un pensador. D'acord amb la humanitat que escau a la
voluntat de poder (el superhome com a «configuració»
i com a «tipus» de l'ésser humà) l'«ethos»
és el «domini» sobre el real, la superioritat,
el fet d'apoderar-se, la fermesa de l'alt comandament, el pathos
de l'allunyament en el si del concret. Nietzsche l'ha conegut,
el concret, clarament com el fermall de les coses propi de la
«vida» (com a voluntat de poder); Jünger parla
de la «petrificació», de «galvanització».
L'home mateix esdevé un objecte, és a dir, un instrument
de poder; allò que encercla, car l'home ha d'intentar mantenir-se
fora de l'àmbit del dolor. Perquè a partir de Nietzsche
el concepte de voluntat de poder refulgeix -ja que aquesta s'essencia
en el fet de poder manar, que per la seva pròpia seguretat
i només per aquesta roman respectada- ha d'ésser
preparada i instal·lada arreu la invulnerabilitat, és
a dir, la certesa de la seguretat de la possibilitat del manament
i, en conseqüència, la transmissió de l'ordre.
I perquè la «voluntat de poder» no és
una voluntat ordinàriament «psicològica»,
que hom pot o no pot «voler», sinó que és
la realitat essencial del real, per la qual cosa és la
capacitat del fonament d'adaptar-se al procés d'armament,
«del país», i és un impacte en l'essència
humana, que aquesta implanta en un «tipus» propi,
en un «cop de mà» propi, el qual tant Jünger
com Nietzsche conceptuen justament com a «raça»;
una determinació (això és la raça),
que només per aquesta raó ha d'arribar a la superioritat,
car a la metafísica hi està subordinada l'educació
del domini de l'antropologisme.
Allò
que Jünger veu amb més claredat que Nietzsche és
el que Nietzsche encara no podia copsar d'aquestes manifestacions
en la seva època, atès que elles mateixes encara
estaven ocultes en la realitat. Com a totalitat és l'aparició
de la tècnica, en tant que forma fonamental de la implantació
i de la certesa del real, en tant que voluntat de poder.
Allò
que Ernst Jünger no veu
Ell
no veu allò que tampoc pot ésser vist, atès
que només s'assoleix amb el pensar. I heus ací l'essència
de la voluntat de poder com a realitat del real. Heus ací
l'essència de la «realitat» com una cosa essencial
de l'existencialitat. Heus ací la determinació de
l'existencialitat en relació a l'essència de l'ésser
que sorgeix del seu començament.
Perquè
Jünger no pot pensar en cap cas com a pensador, perquè
ell, arreu, tan sols pre-para, com a descriptor, amb una precisió
inusual, el real, no beslluma res d'allò que succeeix en
l'àmbit concret del món i de l'home. En definitiva
el que Jünger coneix és Psicologia i Moral: és
a dir, ell veu també ara un «ethos» i un «centre»,
a partir del qual aquests comportaments han d'ésser justificats.
Jünger es manté, arreu, en la metafísica i,
a saber, d'acord amb la mentalitat actual, en l'element romàntic,
si bé també en la configuració del «realisme»
i de l'antiromàntic, amb la qual cosa encara «usa»
els seus somnis com a instrumentari de la descripció i
posa com a absolut l'«aventura», en tant que pseudònim
de la futilesa de tots els quefers dels homes.
Perquè
Jünger no veu, allò que només és «pensable»,
estableix aquest perfeccionament de la metafísica en l'essència
de la voluntat de poder com a alba d'una nova època, contra
la qual ella únicament és la introducció
cap al ràpid envelliment de tota novetat en l'avorriment
de la futilesa, en la qual cova l'oblit de l'ésser de l'existent.
El
concret apareix en l'«elemental» per a ésser
calculat «un altre cop» i adreçar-se així
a l'existent. En veritat ell topa arreu amb la nul·litat
del buit de la certesa de la seguretat, que és un armament
a causa de l'armament. Aquí domini «que s'imposa»
i superioritat és la degradació en el procés
buit de la certesa del progressar vers el manteniment de la possibilitat
il·limitada del poder progressar i poder manar.
Jünger
posa l'enduriment i la petrificació enfront de l'«emotivitat»
i per aquest motiu es manté arreu, encara que en la forma
del reactiu, «sentimental». L'essència de la
«sentimentalitat» no rau en el sentimentalisme, sinó
en el fet que el sentiment només és tractat i «viscut»
com a sentiment, i, a saber, com a aparença de la subjectivitat.
Arreu, el primer és l'objecte de reflexió en l'home.
I amb això el fet de descriure és arreu la desmembració
de la «situació». Però mentrestant la
«situació» roman essencialment, domina l'historicisme,
que fabrica, al servei del progrés de l'armament de la
voluntat de poder, la història com un instrument de la
tècnica.
Ernst
Jünger ultrapassa qualsevol «poeta» actual (és
a dir, escriptor) i «pensador» (és a dir, instruït
en filosofia) en la resolució del fet de veure del real,
de tal manera que el veure no és cap deixar bocabadat,
sinó que és conscient i efectiu.
Ernst
Jünger com a «pensador»
El
«pensar» actual és metafísic i pensa,
en la perfecció del seu camí, l'ésser com
a voluntat de poder. Allà on sempre és pensada aquesta
essència de la realitat i és experimentada a partir
d'aquest pensar, el «pensar» és un «calcular».
Hom «calcula», en la mesura que hom «planeja»
i la planificació computa primer mitjançant l'esquarterament
del «lloc». El relat i la «descripció»,
«tractament» i observació de la «situació»
és una característica essencial d'aital pensar.
Darrere
tots les consideracions de la situació Ernst Jünger
és el més fred i el més dur; perquè
ell estableix quelcom doble: 1. l'experiència originària
de la realitat en el sentit de la metafísica de Nietzsche.
2. el do de la capacitat de parlar amb acritud d'allò que
passa.
Aquest
«pensador» és un calculador actual, que «pre»-calcula
en la perspectiva de l'àmbit de l'ésser que s'essencia
com a voluntat de poder -essencialment despietada- del seu «temps».
Però això és tot, també; ja que al
mateix temps ell roman penjat en el «valor»-del fet
de pensar.
