QUÈ ÉS EL LIBERALISME?

• el dret a la diferència, com a expressió de la pròpia personalitat,
• la promoció de la llibertat personal, sense acceptar cap limitació excepte les que es deriven dels drets dels altres,
• la determinació a seguir la pròpia consciència, sense acceptar cap dogma –ni de caire polític ni de caire religiós,
• la limitació i el control del poder estatal a través d’instàncies públiques, perquè es veu en principi com un perill per a l’individu,
• el laïcisme polític; entenent com a tal que tota política i tota ètica han de ser jutjades per les conseqüències (pràctiques) que provoquen i no pels principis (teòrics) que invoquen.

Una societat, un individu o una economia seran més liberals en la mesura que promoguin més la diversitat i la tolerància i restringeixin el paper de l’Estat en benefici de la iniciativa privada.

El liberalisme es presenta, a un primer nivell com: 

• Una teoria moral: Individualisme, universalisme i ètica teleològica i de mínims.
• Una teoria econòmica: Reivindicació de la capacitat de iniciativa privada i Estat no intervencionista. Lliure mercat.
• Una teoria jurídica i política: Valoració central del paper dels drets individuals i de la diversitat. Laïcisme i Republicanisme.
• Una teoria del coneixement: Escepticisme, indeterminisme i centralitat de l’experiència sobre qualsevol teoria abstracta. La prova de la veritat d’una teoria és la pràctica.
• Una teoria psicològica: L’individu ha de tenir prou personalitat (de vegades s’usa el mot “caràcter”) per defensar les pròpies opinions contra la massa. Cal lluitar contra totes les formes de la fascinació i específicament contra el “servatge voluntari”, és a dir, la fascinació que provoquen els líders. Un humà adult és el seu propi líder.

Liberal i ben parlat estaràs bé amb ton veïnat.

Per a molts pensadors liberals, encara avui, el liberalisme és més “una manera de ser” que no pas una teoria –o, encara pitjor, una doctrina– que hom considera sempre un reduccionisme i que, despectivament, al s. XIX hom anomenava “liberalisme doctrinari”. Així, per exemple, Popper i Berlin s’autodefinirien com a “liberals”, tot i que el seu pensament no tingui gaire en comú. Ser liberal és assumir primordialment l’actitud i la determinació pràctica de respecte a les lliures decisions dels altres, acceptant la capacitat de creixement, de pròpia iniciativa i de lliure decisió de cada individu i exigint –alhora- el recíproc respecte a la vida privada i a la lliure iniciativa de tothom. Històricament, el liberalisme es presenta com una teoria de l’estat mínim que vol recuperar el protagonisme de l’individu i donar el control del poder de l’estat a la societat sense intermediaris –o amb el mínim de mediacions possibles. En conseqüència, està contra el proteccionisme, contra la burocràcia i contra l’Estat intervencionista (també anomenat “estat providència”). En definitiva, menys lleis són millors lleis i –específicament- no hi pot haver, en cap cas ni sota cap circumstància, lleis que vulguin regular la vida privada dels individus que sempre han de ser considerats lliures i iguals seguint la màxima de Bentham: “tothom val per u i cadascú només val per u”.

FONTS DEL LIBERALISME.

Filosòficament, el liberalisme neix d’una doble deu i pot ser argumentat a través de dues formulacions contradictòries:

• Per una banda hi ha la teoria dels drets naturals (en la seva versió de Locke) segons la qual els drets a la vida, la llibertat i la propietat (el que avui s’anomenen drets de primera generació) són innats i obvis per si mateixos perquè, si no existissin com a prima facie, la vida humana seria del tot impossible. En conseqüència, el liberalisme neix de la defensa d’aquests drets. L’estat no ha de fer res que pugui significar una limitació d’aquests drets bàsics i, al contrari, ha de promocionar-los. Els drets naturals poden provenir de la naturalesa humana, de la recta raó secularitzada o de Déu. Per als partidaris del dret natural, aquest no neix de l’experiència humana a posteriori, sinó que es previ i fa possible la sociabilitat. En la formulació de Locke tot individu és senyor absolut de la seva persona i de les seves possessions, amo i propietari de la seva pròpia persona, de totes les seves accions i del seu treball. El dret natural de la propietat deriva del treball el qui a través del seu saber i la seva indústria transforma la natura, no necessita que ningú li atorgui cap dret de propietat: se l’ha fet seu a través del treball. De la mateixa manera que hi ha drets naturals en l’àmbit privat, també n’hi ha en l’àmbit públic i estan recollits en una constitució, que és un pacte o comú consentiment.

• Però, a més, hi ha un segon origen del pensament liberal que és l’utilitarisme. Per a aquesta escola filosòfica, la llibertat és el criteri més útil per arribar a la felicitat. La regla utilitarista de cercar el màxim bé per al màxim nombre (proposada per Beccaria i desenvolupada per Bentham) exigeix la màxima llibertat dels individus. Per a l’utilitarisme, els drets naturals són falòrnies, ficcions útils que els humans han creat, però que no tenen existència real. Qualsevol dret és una creació social. Segons John Stuart Mill (que en aquest aspecte segueix Hume), l’estat podria, en hipòtesi, retallar alguna llibertat (p.ex.: la propietat) per augmentar la felicitat global de la societat (p.ex.: construir una carretera).

QUATRE IMPLÍCITS EN EL LIBERALISME.

En tots dos casos, les posicions liberals han de donar per suposades quatre hipòtesis:

·        Que la llibertat és “natural” en l’home. Tampoc no és tan obvi: hi ha, és un fet, esclaus feliços i molts individus que prefereixen la seguretat a la llibertat. Òbviament no és difícil imaginar un escenari en què un augment de llibertat disminueix la felicitat (en les relacions de parella, en el món dels sentiments) i també en el camp econòmic. Per a un liberal aquests exemples només demostren que les persones tenen por. El que és natural, en el cas dels humans va més enllà de la seguretat biològica. Els humans tenen llenguatge i la naturalitat de la llibertat arrela en el fet que, naturalment, som lingüístics. A un altre nivell, l’exemple del comerç, sovint invocat per Voltaire i Montesquieu, demostra també que la llibertat és natural i, a més, pacífica. El comerç és més just com més lliure. 

·        Que la llibertat no ha de tenir límits –o ha de tenir-ne els mínims possibles. És el problema de la llibertat i la llei. Per a un liberal l’Estat ha de fer el mínim possible de lleis i ha d’actuar segons el principi de subsidiarietat: tot el que pugui fer l’individu –i per tant també tots els pactes particulars que pugui subscriure- no ho ha de fer cap instància suposadament superior.

·        Que la llibertat és eficaç. La protecció de la llibertat i dels drets de propietat produeix més diversitat en la vida, però també (al mateix temps) és més eficaç des del punt de vista del progrés econòmic. Sempre cal tenir present que, en cas de conflicte entre eficàcia i llibertat, és aquest darrer principi el que ha de passar pel davant.

LA LLIBERTAT DELS LIBERALS.

La llibertat dels liberals és la dels individus. Molts liberals fins i tot neguen que tingui sentit el mot “societat” (sovint usat per a fer demagògia). En tot cas, en cada societat hi ha moltes societats –no sempre amb els mateixos interessos– igual que en una ciutat conviuen, en realitat, ciutats ben diverses. La llibertat, l’entenen els liberals com a diversitat i, per tant, resulta contradictòria amb la igualtat (d’aquí el debat amb el socialisme, que tendeix a unificar conductes). Implica també la reivindicació de la pròpia opinió subjectiva contra el parer de la comunitat, que de vegades alguns liberals consideren com una ficció interessada –(d’aquí la relació polèmica amb el comunitarisme i el personalisme defensats per l'església catòlica que, per cert, durant anys, considerà que el ser liberal era motiu d’excomunió eclesiàstica).

La llibertat s’entén en el liberalisme de dues maneres:

Tant en un aspecte com en un altre, la llibertat és valuosa en la mesura que fa possible la felicitat. L’Estat ha de garantir que els individus no seran molestats, que es potenciarà la seva iniciativa (amb el límit del necessari per a garantir les llibertats de tothom) i que la competència entre individus no serà coartada. L’individu és el millor jutge dels seus propis interessos i, en conseqüència, a ell sol li pertoca decidir sobre les seves condicions de col·laboració amb els altres.

La llibertat val per al liberalisme no utilitarista com un dret natural. Això significa que en l’estricta definició d’home, la llibertat és indestriable de la vida humana tal qual. Quan hom parla de “dret natural” això no significa que es tracti de cap idea innata. Es vol significar que la vida humana no és pensable sense l’exercici de la llibertat (entesa com a autodeterminació). En general la prova de la “naturalitat” de la llibertat (i del dret a la propietat) es fa per reducció a l’absurd: en una societat sense llibertat, propietat o dret a la vida l’existència seria miserable i inhumana.  

La llibertat ha de ser “igual per a tots”. Rawls matisaria que només hi poden haver diferències de drets quan el tracte diferent acaba donant com a resultat millores per a tots. La llibertat dels liberals es diferencia de la dels “anarcoliberals” nord-americans en el fet de posar l’accent en la necessitat d’un dret comú (i, per tant, d’un estat que el garanteixi) per fer possible la vida i a la seguretat.

L’ètica de la llibertat és –també– una ètica de la responsabilitat. La maximització de l’interès porta aparellada la maximització de la responsabilitat, entesa com autodisciplina i com acceptació de les conseqüències dels  propis actes.

Els drets són drets “de” (efectius i exigibles), més que vagues creences “en”. Val a dir, cap dret o cap llibertat es pot satisfer amb la seva simple formulació teòrica sinó que exigeix una realització pràctica. La llibertat, tot i que s’expressa a través de formes (jurídiques, econòmiques...) no pot ser mai “formal”, és a dir, purament teòrica. Per això és falsament liberal la teoria d’alguns conservadors –per exemple Ortega y Gasset- quan identificaven el liberalisme només amb una manera de comprendre el món (el que Ortega anomenava “talante”). Sense pràctica de la llibertat no hi ha llibertat.  I el mateix succeeix sense llei i educació pública, garantida per l’estat, o per una instància equivalent, per a tothom. 

El liberalisme no ha amagat mai que els drets i les llibertats tenen un caire de càlcul egoista. Si vull llibertats per als altres és, també, perquè així la meva pròpia llibertat quedarà més ben garantida. Ningú (excepte un pervers) no podria ser feliç voltat de persones dissortades.  Les llibertats són expressió de l’energia creadora dels individus i, per tant, cada individu té el dret de fruir de la recompensa resultant de la seva capacitat de creació. La llibertat liberal només pot existir ampliant-se constantment. 

LA IGUALTAT DELS LIBERALS.

En el debat amb socialistes i comunitaristes el tema de la igualtat ha aparegut abastament. És fàcil acusar el liberalisme d’augmentar les desigualtats socials (“El liberalisme és la tomba de la llibertat”) i sovint se sent encara la crítica econòmica del liberalisme com a “teoria a favor dels rics”. La igualtat bàsica dels liberals és la igualtat de drets: val a dir, fonamentalment, la igualtat d’oportunitats.

El primer que cal accentuar és que el liberalisme no és un conservadurisme. La formulació conservadora més clàssica es resumeix en la famosa dita dels carlins catalans: “Tal hem trobat, tal deixarem”. Una versió més sofisticada es recull en la també coneguda afirmació: “Cal que tot canviï, per tal que res no canviï”. El liberalisme, però, considera que la llibertat és una forma de dinamitzar la societat i d’ajudar al canvi social. Per al liberalisme el mercat és un mecanisme just perquè premia el mèrit (la capacitat, el bon servei...) per sobre d’altres consideracions (origen familiar, tradició...). La regla del mercat és la competència, en el doble sentit de coneixement (competència professional) i competitivitat. Això no significa, però, que “tot” hagi de dependre de la iniciativa privada. En altres paraules, malgrat l’opinió d’alguns liberals individualistes nord-americans, és perfectament liberal que certes llibertats siguin defensades i garantides per l’estat perquè es consideren prou importants com per situar-les al marge de la competència entre particulars, garantint així la igualtat.

Hi ha un tipus d’igualtat bàsica: la igualtat davant la llei. Els drets humans bàsics ens acompanyen al llarg de tota la vida i no poden ser alienats (p.ex.: ningú no pot decidir convertir-se en esclau). Tot contracte que impliqui desigualtat de drets és nul de ple dret. 

Els liberals defensen una forma concreta d’igualtat: la igualtat d’oportunitats i rebutgen, en canvi, la igualtat de resultats, pròpia de les teories socialistes. Tothom ha de tenir el mateix dret d’accés a l’educació, a la justícia i a la seguretat, però a partir d’aquí, cal que cadascú s’espavili i faci valer les seves capacitats que són (naturalment, per raons d’ordre biològic) fonamentalment distintes. Posant un exemple de l’esport: tothom té dret a entrenar-se, però no tothom pot acabar el primer en la cursa.

El comunitarisme nega el principi bàsic de la igualtat d’oportunitats. Consideren que comunitats diferents han de tenir drets diferents (per exemple cal respectar els drets de la comunitat que emanen de la tradició, àdhuc si això significa que, per exemple, en alguna societat les nenes tenen menys drets que els nens). El liberalisme, en canvi, és una teoria republicana. Tothom té el mateix dret: tothom val per un i ningú val més que un. Les regles del joc han de ser iguals per tothom (independentment de raça, religió...) i, per tant, l’Estat ha de ser un àrbitre neutral.

El socialisme, seguint amb l’exemple de l’esport, pretén que tothom guanyi la mateixa medalla. Però això l’únic que provoca és que ningú no s’esforci a entrenar-se. El liberalisme, en canvi, premia l’esforç. Òbviament hi ha el problema de com assegurar la igualtat d’oportunitats. Per això és just que l’Estat fixi una política redistributiva que permeti als més desafavorits per causes diverses (manca de salut, manca de cultura...) no haver de trametre als seus hereus una condemna per vida.

El liberalisme creu en la competència i, òbviament, la competència crea desigualtat; però aquesta desigualtat pot ser justa si apareix com a conseqüència del talent. Vist que el fill d’una família pobra pot tenir igual o més talent que el d’una família rica, en una economia de mercat –si l’estat és neutral i les institucions promocionen el talent per comptes de l’estatus–  la competència serà una forma de  progrés social. 

En les societats estamentàries (feudals o socialistes) el llinatge és la forma d’organització social. Per naixement, alguns individus (els fills dels aristòcrates a Espanya, els ulemes que provenen del llinatge de Mahoma en la religió musulmana, els membres del Partit Comunista a la Cuba de Castro) tenen avantatges hereditaris o –de vegades- desavantatges insuperables (els descendents de xuetes a la Mallorca del XIX, els gitanos a l’Espanya rural de finals del segle XX...).  Aquesta desigualtat és injusta; però no seria injusta la desigualtat que prové de treure beneficis per haver fet un descobriment científic, per fer una música que agrada als joves, o per ser més ràpid o més àgil, per exemple, en el cas d’un jugador de futbol.

En una societat democràtica, el fet de la desigualtat de resultats seria biològic (amb metro trenta no es pot jugar a bàsquet a la NBA) o conseqüència del mèrit (haver inventat, per exemple, un nou estri) però l’estat ha de vetllar per tal que tothom tingui les mateixes oportunitats per tal de situar-se correctament al mercat. El liberalisme no reconeix, doncs, cap altre element que el mèrit per tal de progressar en la lluita per la vida. Qualsevol que demani drets particulars per a un grup (per motius religiosos, o nacionalistes per exemple) ha de ser considerat un adversari del desenvolupament social.

LA FRATERNITAT DELS LIBERALS.

El trilogi republicà (llibertat/igualtat/fraternitat) té en aquest darrer mot l’escull més complex. La fraternitat per a un il·lustrat no significava però, que “tots els homes són germans” sinó que tots els homes tenen, políticament, una dependència de la llei que els agermana en la mesura que els seus drets emanen d’una Constitució igual per a tothom (és a dir, republicana). En general, els utilitaristes consideren, com Bentham, que no hi ha drets naturals: és la Constitució qui els defineix i qui els fa possibles. Fraternitat i Constitució són mots sinònims.

En cap cas la fraternitat no pot provenir de l’estat (màquina de treure profit dels ciutadans) sinó de la societat civil, és a dir, de la lliure organització dels individus seguint els seus interessos individuals. La teoria de la “mà amagada” de Smith afirma que, deixada a la seva lliure iniciativa, la societat i el mercat acaben per autoregular-se de manera que buscant cadascú el màxim benefici per a ell mateix, acaba assolint-se el màxim benefici per a tots. L’autonomia del mercat genera una xarxa d’interessos i, en conseqüència, crea “fraternitat”.

Un aspecte molt important en les teories socials de caire liberal és la seva reivindicació del dret a la privacitat i a la individualitat. Com deia Benjamin Constant (1763-1840) a La llibertat dels antics comparada amb la dels moderns (1819): La independència individual és la primera de les necessitats modernes i està doblement amenaçada, tant per l’estat que tendeix a buscar l’uniformisme per millorar les seves formes de control, com per les masses que no accepten cap dret a la diferència i volen que la minoria se subjecti a la majoria. En aquest sentit qualsevol concepció liberal de la fraternitat passa per la unió lliure i voluntària d’individus i pel respecte sense cap limitació per la vida privada (aquí s’inclou l’opció sexual, la religió...) sense que no afecti els drets d’altri.   

LA FRASE: “LAISSEZ-FAIRE”.

Tot i que el liberalisme arranca d’una tradició fonamentalment britànica, sovint la seva teoria es resumeix amb la frase “laissez-faire, laissez-passer” del ministre de Lluís XVI, Jacques Turgot (1727-1781). Turgot creia en l’existència del dret natural a la propietat i en la necessària autonomia individual per gestionar-lo. La frase exacta sembla ser: Laissez-les faire, voila le grand, l’unique principe [“deixeu-los fer, vet aquí el gran, l’únic principi”]. La idea és que la lliure concurrència afavoreix la innovació i la millora dels consumidors. A l’Edicte del 1774 dirà que: Com més lliure és el comerç animat i estès, millor més aviat el poble és eficaçment i abundosament servit. El “laissez-passer” no s’ha d’interpretar com si “tot valgués” sinó com la necessitat de promoure la lliure competència, fet que Turgot no aconseguí i que acabà desencadenant la revolució francesa del 1789,  

ELS PROCEDIMENTS CONTRA L’ABÚS DE PODER.

El problema de l’abús de poder de l’estat (tant contra els ciutadans com contra d’altres estats) ha estat objecte de moltes diverses interpretacions i és l’argument habitual per tal de justificar la limitació del poder estatal. Per a alguns filòsofs clàssics (Hobbes...) constitueix una tendència inevitable: l’estat posseeix el monopoli de la violència i tendeix a exercir-lo per naturalesa. Però, al llarg de quasi tres mil anys (des de Grècia) d’anàlisi de la qüestió hom ha arribat a disposar de sis procediments per evitar l’abús de poder estatal, sobre els quals hi ha un ampli consens, tant entre els liberals com entre la social-democràcia.

Els sis procediments, que recollim de l’Ètica política d’Alois Rilken són:

1.- Control del poder a través de constitucions i lleis: La moderació del poder es realitza perquè els governants estan supeditats a la llei. Ja Plató havia dit que el filòsof-rei ha de complir la llei i no pot inventar-la. La primera constitució moderna és la d’Oliver Cromwell (1654) i des d’aleshores el procediment s’ha generalitzat.

2.- Divisió de poders a través d’una constitució mixta o divisió de poders: Es busca que els diversos poders es vigilin, o es controlin, entre si. Els tres poders (executiu, legislatiu i judicial) fan un efecte de balança.

3.- Limitació de poder a través d’uns drets inviolables: És la teoria de Locke que fa influir en Jefferson (1776) –que, per cert, en va deixar fora conscientment el dret de propietat– i que està en la base de la revolució francesa (1789) i actualment de la Declaració de Drets Humans de les Nacions Unides (1948). L’església catòlica no els va acceptar fins el concili Vaticà II (1962-1965) perquè els considerava contraris als drets de Déu.

4.- Moderació del poder a través del principi de proporcionalitat: L’estat té prohibit el dret de represàlia i les penes jurídiques no poden estar inspirades per la venjança.

5.- Participació en el poder dels ciutadans: En altres paraules, és la democràcia. Inventada pels grecs i redescoberta pel parlamentarisme anglès, es fonamenta en el vot igualitari que progressivament ha anat estenent-se a més gent (dones, menors de 21 anys, i darrerament estrangers comunitaris).

6.- Anivellament de poder: A través de polítiques que promocionen la igualtat d’oportunitats es trenquen les barreres entre diversos àmbits de poder (empresaris i treballadors, productors i consumidors, treballadors i aturats, homes i dones...) L’estat ha de promocionar que ningú no quedi fora d’un nivell de drets i de subsistència. 

ÉS JUSTA LA PROPIETAT? LA PARÀBOLA DE L’ILLA.

Un dels problemes clàssics del liberalisme és el de com mantenir el mercat contra la tendència dels rics a manipular-lo. El liberalisme no implica la submissió de tots els drets a la propietat. Un exemple clàssic és “la paràbola de l’illa”.

Imaginem que una illa ha arribat a ser propietat exclusiva d’un dels seus habitants. Cadascun dels altres propietaris ha venut el seu tros voluntàriament de manera legal, sense violència i per un preu just. Però a partir del punt i hora que han venut el seu tros, és possible que els antics propietaris s’arruïnin (per un desastre natural) i es vegin obligats a treballar per a l’únic propietari de les terres quinze hores diàries a canvi del menjar. Imaginem que el propietari únic no els deixi treballar la terra si porten barretina, si canten “Els Segadors” o si gosen pronunciar la paraula “Llibertat”.  Òbviament, ningú no està legalment obligat a treballar per a aquest únic propietari, ni tan sols obligat a continuar vivint a l’illa. Però si no poden trobar cap  altra feina o no saben fer un vaixell, això no és qüestió del propietari únic.  No els ha negat la llibertat de sortir, ni la llibertat de no treballar.

En aquest cas, el liberalisme “libertarian” [vegi’s “El liberalisme individualista nord-americà”] tindria fàcil resposta. Una societat així seria lliure perquè ningú no obliga ningú. Si algú va ser prou ase per deixar-se seduir per una oferta de venda de la terra és el seu problema i prou. Però en aquesta historieta és obvi que el “dret natural” de la propietat seria un fetitxe. La diferència entre liberals i libertarians està aquí. Per a un liberal, no hi ha autèntica llibertat sense mercat lliure i sense mesures per a aturar els monopolis. Un individualisme radical seria libertarian però no liberal. Els drets humans inclouen el dret a la violència contra el despotisme per a fer respectar la dignitat dels individus. Cal no oblidar que les societats liberals han estat possibles perquè (senzillament i simbòlica) es va fer la Revolució francesa... i es va tallar el ganyot a Lluís XVI.