SOBRE
RELATIVISME.
Fragments
de: “Pregunta-ho a Plató”, de Lou MARINOFF
Tot
relativista moral creu que la bondat, allò que es correcte
i la justícia són relatius segons les creences de
la gent. Per dir-ho d’una altra manera, tot relativista
moral creu que els cristians, que Neró oferí als
lleons, justificaven la seva fe i el seu martiri, però
també que fou justificat que Neró els martiritzés.
Els relativistes morals creuen que fou una gran tragèdia
que tants civils innocents morissin als avions segrestats i a
la destrucció del Wordl Trade Center, però també
creuen que els segrestadors foren guerrers justificats en emprendre
la jihad segons les seves regles. La difusió del relativisme
moral, i del seu malaurat patrocini polític per part dels
centres d'educació superior per part de centres d’educació
superior americans i europeus ha portat una gran confusió
al món occidental durant l’últim terç
del segle XX. Mancats d’un compàs moral, d’entre
altres eines filosòfiques necessàries per a examinar
i entendre els sistemes de creença, a milions de persones
se’ls fa difícil o impossible establir un context
per als esdeveniments de l’actualitat, sense importar com
siguin de terribles. I això afegeix paròdia a la
tragèdia.
Vull
fer-ho constar: no sóc un relativista moral. Crec que les
persones haurien de tenir la llibertat de creure i adorar el seu
propi déu, o déus, a la seva pròpia manera,
tot i que aquesta llibertat mai no hauria de suposar la llibertat
de fer mal o de matar altres persones que pensen d’una manera
diferent. Tolero, per tant, les creences d’altres persones,
mentre ells no siguin intolerants. Així simpatitzo amb
els primers màrtirs cristians –que morien per la
seva fe, però no per això intentaren matar ningú
–i condemno Neró (...) La meva condemna no té
res a veure amb el cristianisme, el paganisme o l’islamisme:
té a veure amb el prejudici premeditat que sempre augmenta
el patiment al món i mai no el disminueix. Segons els meus
principis, és per tant incorrecte. I això no és
relativisme.
Lou
MARINOFF: Pregunta-ho a Plató.
Edicions B – Edicions Proa, Barcelona 2003, pp. 25-26.
El relativisme metaètic (...)
...
cap teoria ètica no pot englobar totes les contingències
morals que es poden presentar. Així, l’única
alternativa és suposar que diferents sistemes ètics
funcionen millor en situacions diferents. Aquest enfocament és
l’anomenat relativisme metaètic.
El relativisme metaètic no és el mateix que el relativisme
ètic, que suposa, subjectivament, que l’ètica
d’una persona qualsevol és tan vàlida com
la de qualsevol altra, i que, per tant, qualsevol cosa és
permissible en una situació determinada. El relativisme
ètic diu que Robin Hood no s’equivoca quan creu estar
fent el bé, i que el sheriff de Nottingham també
té raó quan creu que Robin Hood s’equivoca.
(...)
Però,
existeix un punt de vista objectiu que ofereix un àmbit
moral més intel·ligent i de més confiança?
Arribats en aquest punt, el relativisme metaètic ens ajuda
a descobrir quin sistema ètic de tots els que hem esbossat
(...) compleix tres funcions vitals:
·
Primera: coincidir amb les intuïcions morals
· Segona: concordar amb l’experiència ètica
prèvia
· Tercera: ajudar a solucionar el problema en si
No
hi ha respostes fàcils, i es requereix un cert art (a més
d’esforç) per contestar la pregunta: “Quin
sistema ètic creieu que és el millor en el vostre
cas i per què?”...
Lou
MARINOFF: Pregunta-ho a Plató.
Edicions B – Edicions Proa, Barcelona 2003, pp. 54-55.
Relativisme i “correcció
política”
La
correcció és la idea que entén que el pitjor
que podem fer és ofendre algú. Bé, doncs
molta gent es va ofendre quan Galileu va suggerir que la terra
girava al voltant del Sol. Molts es van ofendre quan Picasso als
seus retrats no va pintar els ulls on se suposava que havien d’anar.
Moltes persones es van ofendre quan Rosa Parks no va seure a la
part del darrera de l’autobús simplement pel color
de la seva pell. Ja ho veieu, sempre ens ofèn quelcom.
Un acudit, un programa de televisió, una cançó,
una idea... sempre hi haurà algú que s’ofendrà
per alguna cosa. I ofendre és molt diferent a ferir. La
correcció política intenta protegir-nos de nosaltres
mateixos, però què hem de deixar a canvi? Deixem
el sentit de l’humor, el sentit del romanticisme, el sentit
del joc. Deixem el coratge de ser diferents, de pensar diferent.
Lou
MARINOFF: Pregunta-ho a Plató.
Edicions B – Edicions Proa, Barcelona 2003, p. 91.
Relativisme
i escepticisme El cas de la Kathi: retorn al clar 1+1
Ja
fa uns quants anys que actuo com a moderador d’un “fòrum
del filòsof” que un cop al mes organitza una llibreria
de Manhattan (...) Així, doncs, tot i que estic acostumat
a tota mena d’acalorats debats sobre política, religió,
raça, sexe, drogues, tolerància, terrorisme, educació
i molts altres, mai no m’havia imaginat que la pregunta
“Quant fan 1+1?” pogués causar tanta commoció.
M’equivocava.
Un
vespre, comentant l’eterna qüestió de la veritat,
una jove brillant i assenyada anomenada Kathi, que tenia un treball
de responsabilitat a Manhattan, va suggerir que “totes les
veritats són relatives”. Li havien ensenyat alguns
professors de la seva universitat, temps enrera molt bona i que
avui en dia infla notes de forma sistemàtica (a tothom,
ja que el nivell cultural s’ha reduït a tot el país),
i anima els seus professors a ensenyar que totes les veritats
són relatives.
Per
tant, vaig preguntar a la Kathi: “Quant és 1+1?”
“Depèn”,
va respondre. No donaria cap altra resposta, perquè sabia
que toparia amb alguna altra opinió. A més a més,
va dir que no volia expressar una opinió que pogués
ofendre algú altre que pensés que u més u
és igual a tres (o qualsevol altre número que ens
vingui de gust). No importava que els ordinadors digitals i moltes
altres màquines que necessitava per fer la seva eina, funcionessin
precisament perquè 1+1=2, i prou.
Ara
bé, se suposa que els filòsofs han de dubtar i que
apliquem el dubte com a instrument d’investigació.
Sòcrates va fer famós aquest mètode a l’antiguitat,
i va ser René Descartes qui el va utilitzar a començaments
de l’època moderna. Per bé que Descartes es
va adonar que els sentits ens poden enganyar, mai no va suposar
que tot el coneixement no és sinó una qüestió
d’opinió, ni que totes les veritats són relatives.
(...)
Recordem-ho,
els relativistes morals refusen distingir el bé del mal.
I la seva manca de voluntat causa un malestar considerable. A
més, ara ens trobem amb la pedra angular del relativisme
moral: la noció, tristament errònia que tot el coneixement
és relatiu. Ho sento, però no ho és. L’esperança
de vida al món civilitzat es va doblar durant el segle
XX, i això va passar gràcies als oneixements racionals.
Els astronautes van arribar a la lluna i en van tornar: gràcies
al coneixement racional. Els ordinadors han fet canviar la manera
com treballem i com juguem: gràcies al coneixement racional.
També
és veritat que, com més aprenem, més conscients
som del que no sabem. Però això no vol dir que no
sapiguem res! (...)
Milions
de persones, com la Kathi estan fent front a moltes qüestions
del món global, qüestions que ens concerneixen a tots
i que ens poden causar un malestar considerable, des de l’economia
fins a l’ecologia, des de la sanitat fins a la mendicitat,
des de la tolerància fins al relativisme. Plató
diria que algú no pugui trobar un sentit a les preguntes
petites –com “Quant fan 1+1?”– té
poques possibilitats amb les preguntes més grans. Si no
podem fer aritmètica, que és fàcil, compodem
començar a distingir el bé del mal, que de vegades
pot ser molt difícil?
Lou MARINOFF: Pregunta-ho a Plató.
Edicions B – Edicions Proa, Barcelona 2003, pp. 113 –114.
