Aquest és un dels temes en què Antropologia i Sociologia
han donat més maldecaps a l'ètica. Els antropòlegs
s'han dedicat a analitzar tota mena de societats en què
no hi havia regles equivalents a les nostres sobre bé i
mal (els inuïts...), sobre relacions humanes (canibalisme...),
sobre matrimoni (poligínees...) i a partir d'aquí
han considerat que totes les morals valen igual. El relativisme
no nega la moral, simplement afirma que hi ha tantes morals com
societats: tants caps tants barrets.
En
resum el relativisme ètic consisteix en l'afirmació
de tres proposicions:
1.-
"Correcte" significa "correcte per a una societat
històrica concreta".
2.- Una cosa és correcta perquè en una societat
històrica concreta funciona.
3.-
En conseqüència la moral vàlida per a una societat
no ens és útil per jutjar-ne una altra i no ens
hi hem d'interferir.
El
relativisme ètic ha donat lloc a una mena d'ètica
ingènua que s'anomena "tribalisme" i que en resum
significa que hi ha uns espais o "comunitats naturals",
purs i perfectes, suposadament ingenus i "naturals",
que en conseqüència han de ser protegits. Aquesta
és la teoria del "bon salvatge" que va popularitzar
Rousseau i que ara és defensada per alguns antropòlegs,
alguns ecologistes, alguns polítics africans i algunes
feministes. Els polítics africans sovint defensen que la
(seva) dictadura és "bona" per als africans -que
se suposa que ja hi estan acostumats- els antropòlegs sovint
defensen que tallar el clítoris és "bo"
per a les dones africanes -que, pel que sembla també hi
estan acostumades- i les feministes sovint defensen que usar els
sentiments per comptes de la raó és bo per a les
relacions humanes...
El
relativisme significa la fi de l'ètica substituïda
pel "campi qui pugui" i és la moral dels sofistes
que van combatre Sòcrates, Plató i Aristòtil.
Especialment Aristòtil al seu llibre de lògica Refutacions
sofístiques ja va demostrar que el relativisme es fonamenta
en un mal ús del llenguatge.
"Bo"
sovint significa "bo per a". Tallar el clítoris
a les dones africanes en realitat és "bo per a"
els homes africans polígams i no "bo en si mateix"
(no produeix cap plaer a les dones i més aviat al contrari
provoca greus problemes en el part).
El
problema del relativisme és el de considerar "a priori"
que certs grups socials (comunitats humanes, minories sexuals
o religioses...) actuen sempre bé. Tenen raons per fer
el que fan -encara que el que facin sigui posar bombes, neurotitzar
els nens petits amb idees que provenen de fantasmes de castració
o amb la por a la mort...- perquè sempre ho han fet, o
perquè -en la variant "progre"- s'han de "cobrar"
la discriminació que han patit històricament, discriminant
ara ells o elles als altres.
Els
relativistes consideren que el seu dret a ser relativistes és
absolut. Per tant els relativistes són poc relativistes.
El relativisme arranca d'un axioma: "Tot és relatiu":
Però si aquest axioma fos cert, aleshores, la proposició
"tot és relatiu" també serà relativa.
No es pot acceptar una ètica que arranqui del dogmatisme:
"Tot el que fan els homes blancs o les dones lesbianes (o
els negres, o els homosexuals) és bo" sense prèviament
analitzar què fan. La hipòtesi segons la qual "quan
estiguis a Roma fes el que fan els romans" només és
un principi d'etiqueta (equiparable a portar pantalons quan tothom
en porta o portar túnica quan tothom en porta). Pel demés
en la modernitat els drets sempre són dels individus i
no dels grups -i les responsabilitats també.
A
més el relativisme sempre és racista encara que
generalment sigui defensat per antropòlegs suposadament
molt d'esquerres. Quan jo considero que el que fa un negre quan
talla el clítoris a la seva filla és immoral, estic
considerant, malgrat tot, aquell negre com un home. És
a dir com algú amb qui puc discutir, a qui puc intentar
convèncer etc. El relativista, en canvi, considera que
"si ho han fet tota la vida", això ja ha de ser
bo. No creu en el diàleg entre persones i cultures, ni
en la millora a través de l'aprenentatge mutu. Amb aquest
criteri encara estaríem sacrificant infants als déus
(com els inques d'Amèrica) o ens hauria d'agradar matar
toros perquè s'ha fet "de tota la vida". El relativista
tendeix a veure els altres homes com una mena d'animals salvatges,
premorals. Al relativista "tant se li'n fot tot" i això
és profundament immoral. És deshonest considerar
que el dolor d'un altre "no és qüestió
meva".
En
lògica (dins el mateix ordre) el contrari d'una proposició
veritable és una proposició no-veritable. I els
humans ens hem posat d'acord a considerar que és veritable
un estendard ètic (la Declaració Universal dels
Drets Humans) de manera que tot allò que sigui contradictori
amb aquesta declaració (limitar drets, però també
donar més drets dels que toquen) és immoral. I en
conseqüència puc jutjar moralment sobre altres societats
quan neguen els drets humans. El relativisme és una moral
dels "motius" (històrics, culturals) però
no una ètica de les "raons" (lògiques,
universals i intersubjectives).
Un
element que sovint posa nervioses les feministes i que té
a veure amb el relativisme és el de la discriminació
positiva o també anomenada acció afirmativa, teoria
ètico-política que es va posar en circulació
a Nord-amèrica en temps dels presidents Johnson i Nixon
(anys 1960-1970) que, en definitiva, afirma que hi ha grups tradicionalment
marginats: negres, sudaques, homosexuals, dones...que estan en
situació d'inferioritat en la lluita per la vida i que,
per això, han de ser "més ajudats" o privilegiats
que la resta. Filosòficament, aquesta teoria es recolza
en la idea que la justícia ha de servir com a instrument
de reequilibri social (justícia distributiva-justícia
social). La seva primera formulació en alguns discursos
del president Kennedy (recollits a l'antologia: El deure i la
glòria, a cura d'Allan Nevis, 1966), reivindicava la igualtat
d'oportunitats, rectificant les desigualtats naturals. Al famós
discurs "La família de l'home", davant el Consell
protestant de Nova York afirmava: "Les benediccions de la
vida no s'han distribuït imparcialment a la Família
de l'Home", calia en conseqüència fer un esforç
d'educació i d'ajuda internacional per tal de promocionar:
"Dignitat i llibertat, aquestes paraules són el fonament
com ho han estat des del 1947 del programa de seguretat mútua".
La
teoria és correcta, però la seva praxi pot ser perversa
i ha acabat provocant el que els sociòlegs nord-americans
anomenen "còlera de l'home blanc" (que paga més
impostos i obté menys serveis). La teoria de la discriminació
positiva arranca d'una autèntica fal·làcia:
la de considerar que hi ha individus en perpètua "minoria
d'edat", pobres infeliços que pel fet de ser negres,
sudaques o dones lesbianes han de ser ajudats, protegits i defensats
com si fossin animalets en vies d'extinció. L'error és
el de la "perpetuació". Es poden fer programes
especials per ajudar a una minoria durant un cert temps, fins
posar els membres del grup al mateix nivell, però és
inhumà tractar "perpètuament", sempre,
un grup com a menor d'edat. Considerar que tots els negres, els
sudaques o les dones lesbianes són "bons" pel
fet de ser membres d'un grup oprimit és una teoria tan
clarament racista com la de considerar que "tots els jueus
són dolents".
En
una societat que es fonamentés en el relativisme "valdria
tot", no hi hauria lloc per a la protesta moral i en conseqüència
no hi hauria progrés. El relativisme i el subjectivisme
moral paralitzen la millora social.
Cal
distingir clarament relativisme moral de tolerància moral.
El relativista està convençut que tot és
relatiu i, en conseqüència tendeix al "tantsemenfotisme".
En canvi el tolerant té consciència dels seus propis
valors però els considera revisables. Tolerància
és creure que l'altre pot tenir raó i que jo puc
no tenir-la. Però el que lògicament és contradictori
és considerar que tots tenim raó si fem coses diferents:
no pot tenir raó al mateix temps l'africà que talla
el clítoris a la seva filla i la feminista que afirma que
això és una salvatjada; té raó qui
més s'acosta al model moral universal que són els
Drets Humans (amb totes les imperfeccions que els drets humans
tenen arreu). El diàleg intercultural és un enriquiment
mutu, però això no significa relativisme.
Una
variant del relativisme és el subjectivisme. En un cert
sentit, tota la filosofia occidental des de Descartes és
subjectivista: vol dir que el "jo" és el centre
del coneixement. Sóc jo qui penso i jo qui existeixo. Tradicionalment
es diu que la filosofia grega i cristiana és objectivista:
el que importa és la cosa (la Idea, Déu...), mentre
que la filosofia moderna és subjectivista (el que importa
no és tant l'objecte, la Idea o Déu, sinó
el procés a través del qual Jo conec l'objecte,
la Idea o Déu).
Però
quan es parla de subjectivisme en ètica, es vol dir que
no hi ha criteris, que tot és purament qüestió
d'opinions. En aquest sentit es diu, també, que l'ètica
no és una ciència; i que fora de la ciència
només hi poden haver opinions. Aquest plantejament barreja
nivells diversos:
1.-
En ètica, sí hi ha criteris: la felicitat, l'harmonia...
són objectivament constatables ni que sigui per reducció
a l'absurd. El criteri fonamental de caire més general
és el de l'utilitarisme: la major felicitat per al major
nombre. Potser no puc "demostrar" que la justícia
és bona; però puc demostrar que on no hi ha justícia
hi ha més dolor, més misèria... que on n'hi
ha.
2.-
L'ètica no és una ciència perquè la
ciència és descriptiva ("física")
i, en canvi, l'ètica no aspira a explicar el món
material sinó els conceptes a través dels quals
valorem el factual. El fet que quelcom no sigui ciència
no li treu valor absolut: enamorar-se o fer art no són
cap ciència i, en canvi, produeixen també felicitat.
En resum, el subjectivisme és correcte com a element de
tolerància (el jo reconeix altres jo) i incorrecte com
a criteri valoratiu (el jo no pot negar la cosa).