ÍNDEX

1. Per què llegir Kierkegaard?

2. Què cal saber per llegir Kierkegaard?

3. L’home i el seu temps.

4. Quatre elements biogràfics a tenir en compte.

5. Els textos de Kierkegaard: (I) L’obra pseudònima (escrits de 1843 a 1850)

6. Els textos de Kierkegaard: (II) Les obres edificants.

7. Una nota sobre la distinció entre «Tilvaerelse» i «Existens» en Kierkegaard

APÈNDIX

Epitafi sobre la tomba de Kierkegaard.

Darreres converses entre Sören Kierkegaard i Emil Boesen.

Parlament del seu nebot Henri Lund davant la tomba de Kierkegaard.

Tots els filòsofs es llegeixen –almenys- per tres raons. En un primer lloc –passeu-me l’obvi- "perquè si", perquè un dia hi ha una trobada casual que finalment arrossega. En segon lloc perquè "il·luminen" una experiència vital o un moment cultural i notem que cal passar per una determinada lectura d’una determinada filosofia si es vol aconseguir, finalment que aquella experiència o aquell moment siguin significatius. I en darrer terme –potser el més important- perquè hi ha una sèrie de "llaços secrets" o d’afinitats electives entre un autor i un lector. Aquests lligams són, certament, els més importants.

En el cas de Sören Kierkegaard les tres raons s’uneixen. Quasi és impossible llegir Kierkegaard si no s’hi arriba casualment, per l’obstinada propaganda boca-orella que en fan els secrets partidaris de la seva confraria. Si algun autor està mal editat i, a més, tothom se’l passa de llarg, és el geperut danès. Massa carca per als progressistes, massa esteta per als professors de filosofia moral, massa remugaire en un món en què és obligatori ser feliç, Kierkegaard és gairebé un vici secret, o un autor per a llegir de nits i en silenci. No ajuda a triomfar, ni fa guanyar oposicions, ni està de moda, ni queda bé –potser fora de cercles que exhibeixen una religiositat ultrancera i tocacampanes. Sospito que si fos viu renunciaria a tots els seus lectors perquè voldria continuar essent "un individu" de la mena dels que s’estimen més perdre sense lluitar que no pas enfrontar-se a gent que menyspreen ben profundament. Però qui llegeix Kierkegaard entén, potser per a sempre, alguna cosa seriosa i profunda sobre la sensibilitat i els seus perills (secundàriament ètics). I finalment el personatge i el lectors acaben tramant alguna mena de pacte secret, que acostuma a consistir més que no pas en una declaració teòrica d’intencions, en una unitat de "punts de vista". Kierkegaard ensenya a mirar fins i tot si el seu lector no pot estar d’acord amb ell i veu coses molt diferents.

Intentaré donar una llista de motius personals intransferibles que marquen l’originalitat de Kierkegaard però és, òbviament, un catàleg d’intencions filosòfiques més que no una proposta o una invitació. El personatge en la seva ironia donaria potser raons molt diverses a les que ofereixo jo

Em sembla que cal llegir Kierkegaard perquè:

• Es tracta d’un pensador clarament anacrònic: és creient, parla del mal, del pecat, del cristianisme i de la maldat de les bones persones. A més és un creient anticlerical; tot el contrari d’un apologeta.

• No és modern: no vol tractes amb la tecnologia, ni amb la massa, ni amb el públic.

• És un extravagant: un mestre de la paradoxa; un autor que no vol fossilitzar-se en un sistema, ni crear un vocabulari (pretensió moderna i pedant).

• És un no-teòleg, no-filòsof, no-professor: Posa el gest davant del concepte. O almenys pretén que ens creguéssim que posa el gest davant del concepte.

• Fa la primera gran anàlisi contemporània de la malenconia: Té una concepció (eròtica?) de la sensibilitat i de l’experiència estètica.

• Té plena consciència de la crisi existencial: és un filòsof tràgic.

• Mostra que l’existència no és cap ideal: Per tant no és definible, perquè només es poden definir conceptes i ell es nega a ser concepte.

• Fa una crítica global del concepte de deure: el deure és allò general que s’exigeix de mi. Però com que no sóc general, sinó persona – individual no puc ser subjecte ni objecte de deure.

• Posa en relació ètica i estètica d’una manera creadora: intueix que el subjectiu és allò més objectiu que tenim, perquè és el lloc per on passa la contradicció –la confrontació- amb el que ens supera. En altres paraules, només el subjectiu ens objectiva, només som perquè som subjectes.

Per llegir Kierkegaard convé ser malfiat i saber que la seva facilitat és només una màscara. Potser és, amb Schopenhauer, l’autor que cal llegir amb més precaucions en la història de la filosofia perquè –quan ni te n’adones- la paradoxa fa acte de presència i trenca l’ordre discursiu.

En tot cas hi ha tres qüestions culturals que convé tenir sempre prou clares:

• Kierkegaard és –i vol ser- un teòleg luterà: Per tant la seva obra s’ha d’entendre des de la perspectiva d’un déu de justícia (i no d’amor), davant el qual és només és possible sentir "temor i tremolor". Sense capir el sentit espiritual de la Reforma luterana (i, per tant., la "seriositat de l’esperit") no es veu on vol anar a parar l’autor: presentar-se a si mateix com a cavaller de la fe.

• En Kierkegaard la dialèctica és sempre concreta i hi ha, per tant, una reivindicació estructural de la ironia. A diferència de Hegel, la dialèctica kierkegaardiana no es desenvolupa en la història sinó en la consciència de cadascú (més àmplia i més extensa que tots els camps de batalla junts). Per a un cristià luterà la història és el lloc del mal i, en certa manera, ha estat abolida pel sacrifici de Crist que culmina qualsevol història possible. La dialèctica, tal com la concep Kierkegaard, no és humanitzadora (cap home podria ser salvat per un altre home – tot i que potser si que ens podria salvar el somriure i la complicitat d’una Amiga com Regina Olsen. La dialèctica té el seu lloc en el combat interior i impossible que cada home mena per tal de ser diferent de si mateix. El combat dialèctic té un sentit molt similar al de la ironia socràtica (aquest fou el tema de la tesi doctoral d’habilitació de Kierkegaard: la veritat que mena a la mort, Sòcrates – Crist). La dialèctica hegeliana es pot resoldre en una síntesi. En canvi la ironia socràtica no té resolució: és "o bé… o bé". Cal ser conscients que la ironia és una arma terrible perquè es pot girar contra qui la fa servir i –a més- te un deix anticristià pel que hi trobem de superioritat intel·lectual forçada. Més que d’ironia, en el cas de Kierkegaard convé parlar de "subtilesa", en el sentit que Einstein donava a la frase: "El Senyor és subtil". Subtilesa és la capacitat de superar l’aparent contradicció, i de veure l’altra banda de les coses i, en conseqüència de veure el caire deixatat i un xic ridícul de tot –i tots- plegats.

• Kierkegaard diferencia conceptualment estadi estètic, estadi ètic i estadi religiós, però no els diferencia vitalment. A cada estadi hi ha una situació existencial diferent, però és diferent pel "punt de vista" que s’adopta, no per la significació última; l’important és transformar la meva situació personal a partir del que em passa, però la perspectiva última és sempre la fe (també hi ha una fe estètica). Per així dir-ho, es tracta de tres maneres diferents de veure el mateix. Hi ha tres regles del joc diferents o tres camins però l’objectiu és el mateix: esdevenir cavaller de la fe. I són el mateix perquè l’home serà –inevitablement- sempre igual a si mateix, els humans es debatran sempre en els mateixos dubtes existencials. En conseqüència no hi ha "superació" en sentit hegelià. La dialèctica hegeliana diu: "O bé… o bé". No trobarem superació (pau) sinó tensió (guerra amb nosaltres mateixos) sense cap moment de síntesi. En definitiva, Hegel hauria volgut usurpar el lloc de Déu i convertir-se un una mena de còsmic director d’orquestra. A més, Hegel (mort el 1831) és un "modern" en el sentit que pretén fer-nos creure que l’Esperit avança. Això cristianament és un absurd perquè després del sacrifici de Jesús –tal i com l’entén un luterà- no hi pot haver cap més "progrés". Tot el que Déu ha volgut dir als humans ja ha estat dit. Com a molt, hi pot haver una certa curiositat –més o menys foteta- per veure com actuen (paradoxals i còmiques) en cadascú "les obres de l’esperit". Per això una riquesa bàsica de Kierkegaard és la seva capacitat d’observació psicològica i de saber "copsar els indicis", més que les grans afirmacions. Independentment d’una fe religiosa (o de la seva manca) el lector d’un text de Kierkegaard ha de tenir capacitat d’orientar-se en els matisos. Al final el que ens salva –o ens condemna- és el matís.

Sociològicament –tot i que a Kierkegaard la paraula "sociologia" li produiria coïssor- no està de més recordar que Dinamarca a l’època de Kierkeggard és un cul-de-món, gelat i llunyà al moviment espiritual de la seva època. Per a qui, com ell, se sap posseït per una sensibilitat malaltissa, neuròtica, el drama és no trobar ningú a l’alçada per discutir. L’únic "cristià" que coneix és ell mateix i només li interessa la història en tant que "sagrada". Les masses per a Kierkegaard simplement no existeixen perquè, al cap i a la fi, naixem, morim i patim sols. Ell sap que mai no serà comprès (Diari X, 2 A, paràgraf 560).

En danès el cognom Kierkegaard significa cementiri (més estrictament "camp de creus"). I Dinamarca és la pàtria de… Hamlet. Potser aquestes dues circumstàncies són casuals. O potser no?

La vida de Kierkegaard testimonia la vida de Copenhaguen entre 1830 i 1855. Això no és una pura circumstància perquè ell es vol "pensador existencial" (no filòsof-teòric) i, per tant, la seva existència resulta inseparable del seu pensar. Replegar-se en ell mateix és la seva forma de pensar.

Si del que es tracta és de ser "testimoni de l’eternitat en el temps", cal –com a mínim- fer atenció als temps. Com a creient considera que les tres idees dissortades de la modernitat (Progrés, Civilització, Felicitat) són formes d’engany moral perquè ens distreuen de l’únic important l’observació minuciosa de la nostra pròpia ànima. El que ell intenta és resseguir la petja d’aquestes tres idees en una microsocietat (Dinamarca és més un observatori que no un lloc on passen coses) i ser-ne el cronista. L’home és per a Kierkegaard una criatura de Déu –no s’ha fet a si mateix- i la societat és només l’escenari teatral que cal conèixer i on cal viure, però sense oblidar ja no la seva falsedat (qüestió secundària), sinó sobretot el seu caire unilateral. Si "només" hi hagués societat no hi hauria home, perquè la societat és –alhora- imprescindible i impossible, vist que les coses serioses ni són ni poden ser de caire social. El problema és assolir la distància justa: ni tan a prop que ens cremi i ens esterilitzi (sentit del pseudònim Víctor Eremita) Finalment: ¿l’home és només espectador? Són "les obres de l’Amor" les qui actuen en nosaltres i ens fan ser infringint-nos una "ferida en la carn" que és el símptoma de l’obertura a una realitat interior i a una consciència de la diferència.

Com a pensador existencialista, Kierkegaard dóna a cada element de la seva vida, fins i tot als més mínims, una significació íntima que, de ben segur, va força més enllà del que qualsevol observador fred podria extreure’n. Rumiar la significació de cadascun dels actes que algú consideraria menystenibles és una exigència de la pròpia coherència com a individu en el món. Finalment per als pensadors de la mena del danès, la funció de la filosofia no està gaire lluny de ser un "suplement de vida" en el sentit que les idees són viscudes com a més reals fins i tot que la pròpia vida. Per a un home com Kierkeggard el fet i la significació són indestriables, tot ha de ser passat pel garbell de la pròpia intimitat. Així els quatre elements biogràfics que destaquem podrien i haurien de ser considerats també com a eixos, sinó de la seva filosofia, si com a indicadors de la seva atenció filosòfica. En tot cas aquestes quatre dades no poden ser passades per alt.

• El paper del pare: Mikael Kierkegaard, provenia d’una família de pagesos de Jutlàndia. En la novel·la familiar s’explica que essent ell un jove pagès miserable l’any 1768 (tenia 12 anys) va maleir Déu i que sempre va considerar el fet d’haver-se enriquit com una subtil venjança del Déu terrible. Només es va casar un cop retirat dels negocis i rendista. La primera esposa va morir al cap de dos anys i Mikael es va casar (20 d’abril de 1797) amb la minyona, una noia pagesa que havia deixat en estat i que fou la mare de Sören Kierkegaard (darrer dels set fills de la família –nombre bíblic). Quan neix el petit Sören, el pare té 56 anys i la mare deu menys (la mare mai no surt esmentada als textos del fill) El pare feia la vida i el posat d’un patriarca de l’Antic Testament. Tots els seus fills van morir abans que el vell, excepte Sören i un altre (el gran, Peter Christian, bisbe luterà que va morir foll, per cert). Mikael creia fermament que la mort dels fills era un càstig diví infringit per la maledicció que havia proferit d’infant. Sembla que va interpretar el fet de morir (1838) abans que Sören com la mostra que Déu l'havia perdonat.

• L’aspecte físic: Sören és un personatge malaltís: té una cama més llarga que l’altra i dos geps. Sempre considerà que el seu "discerniment" és la seva eina per no trobar-se desemparat en al món. Allò que altres fan amb el cos, ell ho fa rumiant. Nietzschianament es podria pensar en un ressentiment. Tenir idees ¿pot ser un consol per no tenir urpes? Kierkegaard sempre té la sensació de viure com en una mena de pròrroga, com si la vida no li pertanyés sinó en la mesura que exerceix una missió.

• Regina Olsen: (la coneix des del maig de 1837, quan ella té 14 anys, és la seva xicota des de 1840 però trenca el prometatge l’any següent en mig d’un considerable tol·le-tol·le ciutadà). Kierkegaard feu mans i mànegues per no casar’s-hi. Sempre tindrà un paper ambigu en relació a ella. Per una banda hi ha l’estimada impossible i idealitzada (d’una manera fins i tot cursi). Però pot més la por a fer-la infeliç. El trencament provocà un safareig considerable a la societat provinciana de Copenhaguen). Manté amb ella una relació que sobta a primer cop d’ull: no s’hi casa perquè l’estima massa. Kierkegaard només pot escriure amb Regina lluny –i amb el pare mort!- Sacrifica Regina, però creu que se sacrifica per Regina. A In vino veritas diu que el sacrifici de la noia és el que permet que ell esdevingui sant: ningú no es torna poeta si es casa amb la noia que estima, sinó que el que ens fa poetes és el desig d’estimar. Aquest és un mecanisme curiós que usa sovint a les seves obres: no resoldre un problema sinó portar-lo més enllà (o més aquí) per aconseguir un punt de vista diferent, més ample o més enganxat a la terra –de qualsevol manera excèntric. Casada amb Frederic Schlegel, Kierkegaard farà hereus de les engrunes que quedaven del seu patrimoni a Regina i el seu marit (que van rebutjar), però ella actuarà enèrgicament com a marmessora literària. Sobre Regina i Kierkeggard actua massa sovint un reduccionisme psicologista (el mateix que presenta un Spinoza tuberculós, un Nietzsche boig o un Van Gogh epilèptic). Dóna més joc una anàlisi des dels mecanismes psicològics del desig.

• El personatge del joc de miralls: Kierkegaard viu a través del joc d’una sèrie de pseudònims que no només no l’amaguen (tothom ho sabia!) sinó que en bona manera li permeten mostrar en públic les seves febleses i sagnar per la ferida sense ser cursi. Gasta bojament (mor arruïnat) es castiga a si mateix i té la dèria d’aparèixer com a dandi, perquè el que el que li interessa és el mecanisme de la conversió i l’ambigüitat bàsica entre el sant i el bandarra. Empallega tot aquell qui s’hi vol acostar i, alhora, busca desesperadament el diàleg. L’estètica moral (o al revés?) és per a ell una forma de fugir de la classificació: identifica ser moral amb ser imprevisible i, per això mateix el mecanisme d’esborrar la identitat li serveix per tal de jugar el joc del ser i el no ser. Ell se sap cronista del seu país i del seu temps en la mesura que no vol tenir res a veure amb el seu país ni amb el seu temps. En la vida cal haver sentit: quelcom "incomparablement gran, que per comparació tot sembli un no-res, alguna cosa que no s’oblidi mai ni que s’oblidi tota la resta" (per a ell això era la seva relació amb Regina, però és la mateixa actitud que manté davant tota la vida social). L’actitud d’estar sense ser és la que permet ser, amb fidelitat total. Kierkeggard se sent cridat a convertir la societat cristiana i formalista, però ¿com fer-ho si no és estrafent el paper del dandi i, una mica, el del pallasso? La relació amb Regina es pot entendre potser només si s’entén la fe en la perspectiva paulina com a "follia de ", en un marc social tractat de d’una ironia superior.

Kierkegaard escriu l’obra pseudònima quan ha trencat el prometatge amb Regina (1841). Però al mateix temps s’autoedita una sèrie de Discursos edificants amb el seu propi nom. Aquests textos s’aturen quan el 1850 inicia la seva darrera etapa (període profètic). En un fragment del Diari en dóna la clau quan s’identifica amb Sherezada (escriure i inventar és una forma de continuar viu).

(1843) Víctor Eremita: ENTEN…ELLER: Un fragment de vida. ("O bé… o bé" – També L’alternativa) El text més kierkegaardià en el sentit de més existencialista. A l’última part s’abandona l’estadi estètic per l’estadi ètic. S’hi troba també Sobre la il·legitimitat estètica del matrimoni i un Ultimàtum molt revelador.

(1843) Johannes de Silentio: TEMOR I TREMOLOR. El sacrifici d’Abraham com a emblema de la situació de l’home en el món: esperar contra tota esperança (Pau als Hebreus). Ell la considerava la seva millor obra.

(1843) Constantin Constantius: LA REPETICIÓ: Assaig d’experiència psicològica. Es publica el mateix dia que el text anterior. Planteja un dels temes kierkeggardians més complexos: l’interval que separa el temps perdut del temps retrobat (en termes més "modernosos": es possible ser fidel a si mateix?).

(1844) Johannes Climacus: ENGRUNES FILOSÒFIQUES: O una mica de filosofia. Apareix com: "Publicat per S. Kierkegaard". Toca un punt bàsic: com es pot fer viva una història passada? La fidelitat cristiana s’esdevé en la història: com es possible avui ser un veritable deixeble del Crist. Sòcrates contra Crist. L’autenticitat passa per l’ortodòxia.

(1844) Virgilius Haufniensis: EL CONCEPTE D’ANGOIXA: Simple meditació psicològica per servir d’introducció als problemes dogmàtics del pecat original. Meditació sobre el pecat i l’angoixa: l’angoixa expressa al nivell de la consciència el vertigen de l’individu davant les possibilitats contradictòries que són llibertat i pecat. L’existència humana com a existència "per defecte". Per això davant Déu mai no tenim raó.

(1844) Hilarius l’Enquadernador (Hilarius Bogbinder): ELS ESTADIS EN EL CAMÍ DE LA VIDA: Estudis diversos reunits i donats a la impremta per…Recorda en bona part L’alternativa. La primera part del text és In vino, veritas, banquet que estrafà el model platònic, amb personatges reals. També hi ha Culpable, no culpable, signat per Frater Taciturnus, vinculat al Diari d’un seductor.

(1846) Johannes Climacus: POSTESCRIPTUM DEFINITIU I NO CIENTÍFIC A LES ENGRUNES FILOSÒFIQUES: Revisió mímica, patètica i dialèctica. Document existencial per J. Climacus. Publicat per S. Kierkegaard. Text quatre vegades més extens del que vol complementar Text contra Hegel. S’usa en sentit ple el mot "existencial" en un sentit fenomenològic (80 anys abans) Es planteja el tema de la "subjectivitat de la veritat". El cristià ha de ser un "pensador subjectiu". Kantianament, identifica la veritat amb "l’incertesa objectiva guardada en l’apropiació de la interioritat". Diferencia entre "vida espiritual" (oberta i limitada a la seva pròpia intimitat" i "existència cristiana" (dirigida per la revelació, orientada per la consciència de pecat i l’acceptació decidida de la paradoxa).

(1849) Anticlimacus: LA MALALTIA MORTAL: Explicació psicològica i cristiana per a l’edificació i la renovació espiritual. Publicat per S. Kierkegaard. (De vegades es tradueix com a Tractat de la desesperació) Estudi antropològic: el problema del ressentiment i el pecat. L’actitud cristiana autèntica consisteix a acceptar la realitat humana del pecat en l’obediència de la fe, com a recurs de la gràcia. La fe és el moviment de la finitud humana en l’infinitud de la fe, com a recurs de la gràcia. La fe és el moviment de la finitud humana a la infinitud de Déu. Esperança contra tota esperança. L’any 1850 publica L’ESCOLA DEL CRISTIANISME (escrita el 1848 i signada Anticlimacus) amb una reflexió sobre el que significa l’escàndol del cristianisme (un text contra la tendència burgesa luterana a fer desaparèixer l’element escandalós del cristianisme). El text produí un rebombori monumental perquè s’esmentaven pastors i bisbes vius, acusant-los de no ser prou cristians. Des de la publicació d’aquest text, Kierkegaard és considerat un foll.

Del 1843 al 1849, Kierkegaard publica cada any diversos DISCURSOS EDIFICANTS (fins a un total de 88) signats per ell. En aquest grup d’obres destaca el volum LES OBRES DE L’AMOR: Algunes meditacions cristianes en forma de discursos (1847). Kierkegaard tenia estudis de teologia, però no era pastor tot i que es consideri a sí mateix un predicador de l’Evangeli. O, més ben dit, "el" predicador de l’Evangeli en singular. En aquestes obres es planteja el concepte d’"autenticitat".

Estrictament L’ESCOLA DEL CRISTIANISME se situa en aquest període.

Després de 1850, Kierkegaard continua escrivint però no publica altra cosa que articles polèmics (excepte l’any 1853 que és de silenci) Apareixen caricatures seves a la premsa i els nens el persegueixen pel carrer, per burla. Ningú no se’l pren seriosament a la manera que ell hauria volgut (és a dir, tràgicament). Ha aconseguit ser un "rar".

L’any 1855 edita una revista: L’instant, que redacta ell tot sol. Hi deixa els darrers diners i els darrers esforços d’una salut malmesa. El nº. 9 es publica el 24 de setembre, emmalalteix el 2 d’octubre i mor l’11 de novembre. Sobre la seva mort vegeu els testimonis reproduïts a l’Apèndix.

En nom de Déu. Un moment, senyors, si em permeteu!

Sóc l’estudiant de medicina Henri Lund, nebot del difunt. Crec tenir dret a dir unes paraules. Hi estic vinculat per lligams de sang, i més encara pel record de la meva mare, morta molt jove i de qui en ell crec haver trobat una imatge viva. Hi he estat vinculat en el decurs dels anys per una amistat fidel que ha resistit les proves i que espero guardar-li fins a la mort. I m’hi sento lligat, també, per la comunitat de punts de vista i opinions, potser els lligams més sòlids. Em crec, doncs, autoritzat a parlar aquí.