El liberalisme individualista nord-americà.
1.- Els iniciadors: Lysander SPOONER (1808-1887) i Henry D. THOREAU (1817-1862).
2.- Els defensors de l’ètica egoista: Ayn RAND (1905-1982), Murray ROTHBARD (1926-1995) i Robert NOZICK (1938).3.- Els economistes de l’Escola de Chicago (Milton FRIEDMAN, 1912) la “public choice” (James BUCHANAN, 1919 – Gary BECKER, 1930 – Israel KIRZNER, 1930).
La tradició política nord-americana és la que més ha defensat l’estat mínim, és a dir, la desreglamentació i l’individualisme. A diferència del liberalisme constitucionalista europeu, que admet una intervenció limitada de l’estat per actuar contra la pobresa o a favor de l’educació, els liberals partidaris de l’estat mínim consideren que les úniques funcions de l’estat són la seguretat col·lectiva (interior i exterior) i la defensa dels drets individuals (especialment, la propietat).
1 .Els iniciadors
del liberalisme polític nord-americà són el jurista i empresari Lysander
SPOONER (1808-1887) i l’escriptor Henry D. THOREAU (1817-1862).
Lysander SPOONER (1808-1887): Havia nascut a Althol (Massachussetts) fou mestre
d’escola i, posteriorment, advocat a Boston. Va ser un dels capdavanters en
la lluita contra l’esclavatge i contra la pretensió de l’estat d’assegurar-se
monopolis. L’any 1844 va fundar una companyia privada de Correus, però el govern
la va prohibir. També es va enfrontar a la idea que l’estat ha de tenir el monopoli
de la moneda.
A An Essay on the Tryal by Jury (1752) afirma que els jurats no han d’aplicar cap llei, sinó guiar-se exclusivament per la seva consciència. En obres com Ultratges a caps d’Estat (1867) i Els vicis no són crims (1875) defensa un capitalisme llibertari que considera basat en el “dret natural” a la llibertat i nega cap dret a l’estat per fiscalitzar la vida privada de ningú. Mentre el vici només posi en perill el qui el practica, l’estat no té res a dir sobre aquest tema.. Drets naturals són: “els que posseeix una home sobre la seva persona i sobre els seus béns”. Considera la llibertat com un dret natural i, en conseqüència, cap individu: “no pot ser obligat a adherir-se a una associació si no vol que se’l protegeixi”. Propugna “una associació de protecció mútua”, preferentment “d’adhesió voluntària” contra la violència. Paral·lelament nega el dret coactiu de la Constitució, i dels governs dits representatius que en deriven, perquè “cap persona no pot ser obligada per pactes que ell personalment no ha signat”. La Constitució va ser establerta per homes que ja han mort i, per tant, no pot valer per als seus descendents (a no ser que hom pretengui que els morts poden governar els vius!) L’estat és una empresa col·lectiva de violació del Dret a través del monopoli de la violència; considera que: “tot govern és una associació secreta de bandits”, que exploten els seus conciutadans fent-los pagar impostos. La pobresa prové del fet que la classe dominant de l’estat acapara propietats en benefici propi. L’estat seria possible només si es respectés escrupolosament la propietat privada, els intercanvis fossin voluntaris i sense violència i l’estat no interferís en la moralitat privada dels individus (val a dir en els “vicis privats”) si no fan mal als altres individus.
Henry D. THOREAU (1817-1862): És un clàssic de la literatura americana. Forma part de l’anomenat “Renaixement nord-americà” amb Ralph Waldo Emerson, Walt Whitman, Herman Melville i Nathaniel Hawthorne. Als 28 va construir una cabana, prop de l’estany de Walden on va viure gairebé tres anys. El llibre Walden o la vida als boscos (1854) és de lectura quasi obligada i la seva conferència Caminar està en la base de l’ètica de la terra. Fou també autor de La desobediència civil (1849) i va estar empresonat per negar-se a pagar impostos. La seva idea bàsica és “Simplifiqueu!”. Els humans són infeliços perquè tendeixen a viure donant massa importància al superflu. La dependència creixent de l’home respecte a la societat prové del creixement dels desigs. La societat que desitja seria una mena de lliure associació, la finalitat de la qual seria l’individu i que permetria a qui viure al marge a qui ho volgués.
El meu desig seria que hi hagués al món tantes persones diferents les unes de les altres com sigui possible; però voldria que cadascú es preocupés molt seriosament de descobrir el seu propi camí i de seguir-lo.
Thoreau és radicalment antihistoricista. L’únic que la història ens pot explicar és la submissió de l’home. El present és l’únic criteri. Com diu a Caminar:
Per sobre de tot, no ens podem donar el luxe de no viure en el present. Benaurat entre tots els mortals qui no perd ni un instant de la vida que passa al seu costat, recordant el passat.
Considera que: “el millor govern és el que no governa gaire”; desobeir l’estat és un deure de l’home: “mentre l’estat no reconegui l’individu com un poder superior i independent, del qual deriva tot el seu propi poder [estatal] i tota la seva autoritat”.
La independència moral de l’individu és per a Thoreau la base de qualsevol llibertat. L’home ha de protestar sempre que la seva llibertat es vegi amenaçada i –de fet– ell es va fer empresonar en protesta per uns impostos que creia abusius i destinats a la guerra contra Mèxic que considerava injusta. Hi ha una anècdota, potser apòcrifa, que descriu el personatge. Quan el va anar a visitar a la garjola Ralph Waldo Emerson, aquest li preguntà: “Què fa vostè aquí a dintre?” i Thoreau li respongué: “I vostè, què fa aquí a fora?”. A La desobediència civil (1849) ho diu ben clar:
Sota un govern injust, que empresona a qualsevol injustament, el lloc on ha d’estar l’home just, és a la presó.
Thoreau defensa un individualisme radical (en la tradició que, a parer seu, iria de Sòcrates a Rousseau, passant per Jesucrist, que per a ell és “el príncep dels reformadors i radicals”). Tres fragments del seu opuscle L’esclavatge a Massachusetts (1854) són prou aclaridors respecte el radicalisme liberal de Thoreau:
Vull que els meus compatriotes reflexionin sobre el fet que sigui la que sigui la llei, ni un individu ni una nació no poden cometre el més mínim acte d’injustícia contra la més fosca de les persones sense haver de pagar un càstig per això. Un govern que actua injustament d’una manera deliberada i persisteix en aquesta actitud , a la llarga acabarà que tothom se’l rifarà al món.
Mai una llei no farà lliure un home; són els homes els qui han de fer lliure la llei.
Voldria recordar als meus conciutadans que primer han de ser homes i només a una hora tardana i adient, nord-americans.
Tot allò que és bo és salvatge i lliure.
En aquest període encara hi ha una barreja “lil·li” (liberal – llibertària), amb temàtica comuna: L’estat com a impostura, l’individualisme, el dret a la revolta, etc. A destacar que es defensa el “Dret natural” a la propietat.
2.- Els defensors de l’ètica egoista: Ayn RAND (1905-1982), Murray ROTHBARD (1926-1995) i Robert NOZICK (1938). Corresponen al moment que cal defensar l’individu i les llibertats personals contra les idees de la Revolució soviètica, el nazisme i la Guerra Freda.
Ayn RAND (1905-1982): Nascuda a Sant Petersburg fou autora de grans best-sellers de literatura romàntica bastant infumables, com Nosaltres els vivents (1936), La font viva (1943) i Atlas Shrugged (1957) i d’obres de filosofia política com La virtut de l’egoisme (1964), i Capitalism, the Unknown Ideal (1967). Anomenà el seu sistema filosòfic “objectivisme” perquè creu que hi ha una realitat objectiva a la qual cal subjectar-se tant des del punt de vista ontològic com en el camp ètic i econòmic. El món és com és i no com el desitjaríem. Frases com: “La natura per ser governada ha de ser obeïda” o “No pot menjar-te el pastís i tenir-lo també” són dites de saviesa tradicional que per a ella tenen un significat profund, de caire realista.
Defensa una ètica de l’egoisme racional d’inspiració aristotèlica (Ètica a Nicòmac, llibre IV) Èticament, l’estàndard correcte és sobreviure com a ésser racional. Per a Rand, “racional” significa el mateix que “volitiu” i, en conseqüència els humans han de tendir a realitzar la seva pròpia voluntat individual com una exigència moral intrínseca. L’home és un fi en si mateix i no un mitjà perquè se’n aprofitin els altres. Per tant, ha de viure per al seu propi propòsit i treballar per al seu propi interès racional i per a la seva pròpia felicitat –que constitueix l’interès més alt de la pròpia vida. L’objectivisme de Rand rebutja qualsevol tipus d’altruisme, que no seria sinó una forma d’hipocresia. La idea de “bé” i de “mal” per a Rand és òbvia. És bo el que fa créixer un organisme i és dolent el que el disminueix. En conseqüència, la seva ètica, que anomena “objectivisme”, defensa un egoisme racional. Són bons els valors necessaris per a la supervivència humana i especialment, la racionalitat, la intencionalitat i l’autoestima. El seu pensament es pot resumir en un paràgraf de La virtut de l’egoisme (1964):
Cada ésser humà és una finalitat en si mateix i no el mitjà per a les finalitats o el benestar dels altres. L’home ha de viure per al seu propi interès, no sacrificant-se ni ell mateix als altres, ni els altres a ell mateix. Viure per al seu propi interès significa que acomplir la seva pròpia felicitat és la més alta meta moral per a l’home.
Preguntada per si seria capaç de resumir la seva filosofia en una paraula respongué:
En Metafísica: Realitat objectiva.
En Epistemologia: Raó
En Ètica: Autoestima
En Política: Capitalisme.
Cada individu és una finalitat en ell mateix: la primacia moral de la recerca de la pròpia integritat implica que cal establir “relacions no sacrificials” amb els altres. El “canibalisme moral” o “l’altruisme tribal” són formes devorar la llibertat dels altres, en nom de prejudicis col·lectius (tribals). Els individus tenen drets, les comunitats com a tal no en tenen cap. A. Rand creu que:
Els interessos racionals dels homes no es contradiuen (...) no hi poden haver conflictes d’interessos entre homes que no desitgen el que no mereixen, que no fan ni accepten sacrificis, i que es tracten mútuament sobre la base d’un intercanvi lliurement consentit, donant valor per valor.
Això implica separar l’estat (polític i basat en regles votades i acceptades pels ciutadans) de l’economia (basada en regles objectives, que no depenen de la voluntat d’un cos de ciutadans). La política és opinable, però l’economia és un afer científic, objectiu. A l’estat li correspon la defensa dels drets individuals i a l’economia (que és ciència) l’organització de la societat. L’estat no ha de dirigir la societat, sinó servir-la. Si es volen defensar els drets de l’individu, el capitalisme serà el sistema més funcional. El capitalisme és, a més, l’únic sistema econòmic moralment acceptable perquè és l’únic que reconeix a l’individu com un fi en sí mateix. A més, és l’únic sistema que permet viure en pau a través d’intercanvis voluntaris com a iguals independents.
El seu poema Himne que recollim fragmentàriament, en la traducció castellana d’Emilio Guerra, és un bon resum de la seva ètica individualista:
(...) Muchas palabras se me han otorgado y algunas son falsas, pero tres son sagradas: “YO lo deseo”.
Cualquiera que sea la ruta que YO tome, la estrella guía está dentro de mí;
La estrella guía y la brújula que indica el camino, apuntan en una sola dirección. Apuntan hacia mí. (...)
Porque YO sé que la felicidad es posible en esta tierra. Y mi felicidad no necesita un objetivo superior para justificarse. Mi felicidad no es objetivo para fin alguno. Es el fin. Es su propio objetivo. Es su propio propósito.
Tampoco soy el medio para fin alguno que otros desean conseguir.
No soy una herramienta para su uso. No soy un sirviente para sus necesidades.
No soy una venda para sus heridas. No soy un sacrificio en sus altares.
YO soy un ser humano. Este milagro del YO es mío para poseer y conservar y mío para guardar y mío para usar y mío para arrodillarme.
YO no rindo mis tesoros ni los comparto (...)
Porque en el templo de su espíritu cada hombre está solo (...)
Porque la palabra “nosotros” nunca debe ser pronunciada salvo por propia elección y como segundo pensamiento.
Esta palabra nunca debe ser colocada primero en el espíritu del hombre.
Pues se transforma en un monstruo, la raíz de todos los males de la tierra.
La raíz de la tortura del hombre por los hombres y de una mentira impronunciable.
La palabra “nosotros” es como un cemento echado sobre los hombres que se asienta y endurece como la piedra y aplasta todo bajo sí, y aquello que es blanco y aquello que es negro se pierden igualmente en lo gris.
Es la palabra por medio de la cual los depravados roban la virtud a los buenos.
Es la palabra por medio de la cual los débiles roban la fuerza a los fuertes. (...)
¿Qué es mi vida si debo inclinarme, estar de acuerdo y obedecer. ?
Pero YO he terminado con este credo de corrupción.
YO he terminado con el monstruo del “nosotros”, la palabra de servidumbre, de pillaje, de miseria, de falsedad y de vergüenza.
Ahora YO veo la faz de Dios, y YO levanto este dios sobre la tierra.
Este dios que los hombres han buscado desde que los hombres comenzaron a existir.
Este dios les concederá felicidad, paz y orgullo.
Este dios, esta palabra: YO.
Deixant de banda l’estil força patètic –i més aviat propi de nietzschians empatxats, d’adolescents o de llibre d’autoajuda– el text resumeix força claredat l’individualisme radical del liberalisme de Rand, que resulta, òbviament, bastant incompatible amb cap religiositat tradicional, raó per la qual ha estat poc divulgada en països llatins.
Murray ROTHBARD (1926-1995): és el mes individualista de tots. Fou professor de la Universitat de Las Vegas i deixeble (herètic) de Rand. És l’iniciador de la teoria libertarian, barreja explícita d’anarquisme (cap estat) i capitalisme (molta competència). Per a ell, el dret de propietat significa una: “barrera moral objectiva que protegeix l’home de tota interferència exterior”. No hi ha cap dret que es pugui diferenciar del dret bàsic que és el de la propietat (no hi ha veritable dret a llibertat d’expressió si, per exemple, no tinc un diari o no puc llogar una sala per reunir-me) L’estat és “injustificat i injustificable” perquè –a través del control monetari- posa traves a l’ordre espontani del mercat, provocant així atur, pobresa i crim. Ni tan sols no ha d’encarregar-se de la protecció dels pobres que haurien de ser ajudats per l’altruisme privat. Per a ell, l’estat és, textualment:
La més extensa i formidable organització criminal de tots els temps, més eficaç que qualsevol màfia de la història.
Proposa la privatització de l’estat i la seva substitució per la competència entre diverses agències de protecció (bancs, universitats, hospitals –però també policies i tribunals de justícia) que haurien d’oferir els seus serveis en el lliure mercat, proposant els seus serveis com ho fan les empreses. De fet, la substitució dels tribunals de justícia per tribunals (privats) d’arbitratge entre particulars, demostra que és possible privatitzar la justícia. Quan Guy Sorman li va preguntar si considerava que Las Vegas –on tot depèn del joc i del diner- prefigura una societat libertarian, Rothbard respongué:
Las Vegas no és precisament el símbol del bon gust, però està força més bé que Hiroshima. La filosofia del laissez-faire no ha matat ningú i ningú no mata en nom seu.
D’una manera general, podem considerar que la teoria libertarian sobre la propietat es fonamenta en tres principis.
1.- Principi d’autopropietat: Tot individu mentalment capaç té un dret absolut a disposar de la seva persona i de les seves capacitats, incloent les que ha rebut i conreat, mentre no utilitzi aquest dret per renunciar a la seva pròpia llibertat.
2.- Justa circulació: Un dret de propietat ha de ser considerat legítim quan s’ha aconseguit per una transferència voluntària, tàcita o explícita, amb o sense contrapartida, material o monetària amb la persona que anteriorment n’era propietari legítim.
3.- Apropiació original: El titular original d’un dret de propietat sobre un objecte és el primer que en reivindica la propietat, amb la condició (eventualment) d’haver satisfet una taxa sobre el dret.
De fet, el tercer principi es troba més en la teoria de Nozick que en la de Rothbard. El principi d’apropiació original es pot resumir amb la frase de l’economista Israel Kirzner: “Qui primer arriba, primer se serveix!”, però no tots els libertarians estarien d’acord en aquesta formulació tan radical.
Robert NOZICK (1938): és professor a Harvard i autor del clàssic Anarquia, Estat i Utopia (1974) que vol refutar les tesis de Rawls. Entre els seus llibres posteriors destaquen Philosophical Expanations (1981), The Nature of Racionality (1993), Socratic Puzzles (1997) i l’atricle: “Whay Do Intellectuals Oppose Capitalism?” (1996). Nozik pretén anar més enllà d’un estat de natura anàrquic i propugna un “estat mínim” en forma d’agència estàtica de seguretat comuna. És un pensador deontològic i aantiutilitarista. Tot considerant que per naturalesa només hi ha “individus diferents”, cadascú “amb la seva vida pròpia” i que cada qual pretén conservar i donar sentit a la pròpia vida (l’única que tenim), proposa “contractes secundaris”, d’inspiració kantiana que obliguen els individus a respectar-se mútuament com a fins en sí. Cap individu no pot ser utilitzat o sacrificat per a la realització d’altres fins sense el seu consentiment. Ningú no pot ser tractat com un mitjà al servei de cap finalitat, ni que sigui d’utilitat social.
La llibertat sense restriccions és necessàriament bona i totes les restriccions imposades pels altres són necessàriament dolentes, excepte quan són inevitables per prevenir la imposició de restriccions més grans.
Per tant cada individu té un dret inviolable de propietat sobre ell mateix i sobre les seves obres –i de legítima defensa. Introdueix una concepció procedimental de la justícia: “tota cosa que neix d’una situació justa, a la qual s’ha arribat per procediments justos és, en ella mateixa, justa”. La seva màxima és:
De cadascú com el triïn i a cadascú com sigui triat.
Nozik proposa que els individus s’organitzin en “agències de protecció mútua” que, per efecte de la concurrència en el mercat, es federarien fins arribar a una “agència dominant”. Tindria la forma d’un Estat mínim (privat) que oferiria protecció als membres, compensacions als afectats per alguna decisió i un cert nivell de redistribució.
Tractant-nos amb respecte i respectant els nostres drets [L’estat mínim] ens permet, individualment, o amb aquells que triem, escollir la nostra vida i realitzar els nostres desigs i la nostra concepció de nosaltres mateixos (...) ajudats per la cooperació voluntària d’altres individus que posseeixen la mateixa dignitat.
Un estat que no sigui “mínim” significa una “violació del dret de gents”; un estat que imposa una redistribució per reduir les desigualtats socials, en realitat s’està “apropiant de les accions” de certs individus per beneficiar-ne d’altres, que esdevenen “propietaris parcials” dels primers, sotmesos a l’equivalent d’un “sistema de treballs forçats”.
3.- Però són els economistes: l’Escola de Chicago (Milton FRIEDMAN, 1912) i darrerament de la “public choice” (James BUCHANAN, 1919 – Gary BECKER, 1930 – Israel KIRZNER, 1930), els qui han portat la teoria liberal a la pràctica econòmica. Proposen una economia mundial i desreglamentada, cosa que no vol dir “desregularitzada”. Hi ha d’haver regles (lliurecanvi, antimonopolisme, globalitat, monetarisme...), però cal evitar els reglaments, sovint gestionat per buròcrates incapaços o per polítics que, en general, tot i que provoquin grans despeses antieconòmiques no poden ser perseguits penalment ni civil, quan fan fallida les empreses que dirigeixen –i que fan competència a les empreses privades amb l’ús de diner públic...– Consideren que el free market és la concreció de principis ètics de llibertats i antropològics de convivència. La “llibertat de triar” (títol d’un llibre de Friedman) és el principi racional que ha de regir la vida dels actors socials. Òbviament, cap producte no pot tenir un “preu just” al marge del mercat. Com que al mercat totes les transaccions són voluntàries (pots optar per no comprar, o per comprar a un altre), el preu no depèn de la utilitat o del mèrit, sinó de la lliure acceptació de les parts. Preu just és el que jo accepto lliurement pagar en un mercat competitiu, és a dir, sense monopoli (un únic venedor) o monopsodi (un sol comprador).
M. FRIEDMAN, premi Nobel 1976, és autor de dos llibres programàtics: Capitalisme i llibertat (1962) i Llibertat de triar (1980). Defensa unes estrictes tesis monetaristes –contra la tendència keynesiana a acceptar la inflació. Cal un control estricte de la massa monetària, sota pena d’augmentar l’atur i la pobresa. Rebutja la macroeconomia a favor de les consideracions microeconòmiques. Tot i que la seva obra fou coneguda pel gran públic arrel de ser adoptada (amb èxit, cal no oblidar-ho!) per la dictadura de Pinochet a Xile, cal dir que Friedman sempre ha estat contra tota dictadura perquè la llibertat de mercat i la llibertat política són indestriables. També s’ha manifestat sovint partidari de la legalització de les drogues, perquè només on hi ha mercat hi pot haver un ordre i una tria objectiva.
Milton Friedman proposa una reinterpretació del capteniment dels consumidors, que no són éssers passius, sinó activament capaços de calcular els seus interessos, per “anticipacions racionals”. Quan l’estat intervé en qüestions social provoca més problemes que altra cosa. Proposa que sigui la mateixa societat qui s’autoreguli. Reivindica, per exemple, el “xec escolar” per incentivar la competència entre centres educatius i l’impost negatiu, per motivar l’ocupació a través de l’estalvi. Però, cal recordar-ho, Friedman no és antiestatista: no hi ha societat lliure sense estat, de la mateixa manera que no hi ha societat lliure sense lliure competència. L’estat ha de fixar les regles de joc com a àrbitre. El que de cap manera no pot fer és ser jutge i part alhora.
La llibertat és, abans que cap altra cosa, llibertat de triar, sense estar fiscalitzat per l’estat.:
Un cop, una de nosaltres va suggerir una nova festa nacional: el “dia de la independència personal”, el dia de l’any en què deixem de treballar per al govern (...) i comencem a produir per pagar els articles que separadament i individual triem a la llum de les nostres necessitats i desigs. L’any 1929 aquesta data hauria coincidit amb la data del naixement d’Abraham Lincoln, el 12 de febrer; avui [1979] es commemoraria cap al 30 de maig i, si la tendència continua així, coincidirà amb una altra Dia de la Independència, el 30 de juliol, cap a 1988.
En el capítol de més contingut ètic de Llibertat de triar (“Creats iguals”), Milton Fridman identifica la igualtat com a “igualtat d’oportunitats” però no, de cap manera, “igualtat de resultats”, que està en clara contradicció amb la llibertat.
Si una élite no té dret a imposar la seva voluntat als altres, tampoc no en té cap grup, ni tan sols una majoria. Tota persona havia de ser sobirana de sí mateixa. Sempre que no destorbés els similars drets dels altres. L’estat fou establert per protegir aquest dret –dels ciutadans membres i de l’amenaça externa- i no per atorgar un poder majoritari sense limitacions. (...) La meta dels creadors de la Constitució dels Estats Units d’Amèrica (...) era un estat nacional prou fort per defensar el país i per fomentar el benestar general, però, alhora, prou limitat en el seu poder per protegir el ciutadà individual i els diferents governs dels estats del domini de L’estat nacional. Democràtic en el sentit d’una àmplia participació en el govern, sí; en el sentit polític de govern de la majoria, decididament no.
L’error és pensar la justícia és l’estricta igualtat i no adonar-se que la llibertat és una tria per la diversitat. Una política que posi l’accent en la igualtat de resultats, no només posaria en perill l’economia sinó, també, la diversitat de la vida humana:
La vida no és equitativa. La creença segons la qual L’estat pot rectificar el que la natura ha produït resulta temptadora. Però també és important que reconeguéssim que en gran mesura ens beneficiem d’aquesta falta d’igualtat que deplorem.
No hi ha res d’equitatiu en el fet que Marlene Dietrich hagi nascut amb unes cames boniques que tots volem mirar, o en el fet que Muhammad Ali hagi nascut amb la destresa que n’ha fet un gran lluitador. Però, d’altra banda, milions de persones han gaudit veient les cames de la primera o, contemplant un dels combats del segon, s’han beneficiat de la falta d’equitat de la natura en crear l’una i l’altre. ¿Quina mena de món seria aquest si qualsevol persona, fos un duplicat de qualsevol d’altra?
James BUCHANAN, premi Nobel 1986, inicia l’escola de la public choice. que integra l’estat en l’anàlisi econòmica: rera la referència a l’interès general, pretesament servit pels poders públics, es dissimulen i prevalen els interessos particulars dels individus que acaparen el poder. En The Calculus of Consent (1962) i a Els límits de la llibertat (1975) aplica la microeconomia i l’individualisme metodològic (principi epistemològic que nega tota realitat a les entitats socials per entendre els fenòmens societaris com a processos complexos d’interrelació entre individus) per a desmuntar L’estat-Leviathan. Vol establir un “mercat polític” com a marc de les relacions polítics. En definitiva, un ciutadà va al partits polítics com qui va a un mercat i vol triar. Els governants ofereixen béns públics a canvi de vots i els electors es comporten com a consumidors racionals, i organitzats en grups de pressió. Burocràcia, corrupció i recerca de rentes de situació són el que impedeix que la política es comporti plenament com un mercat, amb lliure concurrència. Buchanan està convençut que:
... avui dia, als Estats Units, la força de l’ètica del treball “puritana” s’ha erosionat molt seriosament, ja sigui directament, al nivell de les ofertes individuals de treball (...) ja sigui indirectament, com demostra l’aparent disposició a donar suport, tant a través d’institucions públiques com privades, a aquelles persones que no són productives per decisió pròpia. (Ètica i progrés econòmic. Servei d’Estudis de la Caixa, Bcn, 1995, p. 30).
El keynesianisme, enderrocant l’ètica de la responsabilitat i transferint a l’estat les funcions fins aleshores pròpies de la lliure competència, constitueix un factor de desmoralització. És prou coneguda la comparació que feu Buchanan entre el keynesianisme i la situació de dos homes, un dels quals té una poma i l’altre un quart de dòlar: El que té el quart de dòlar intenta aconseguir una situació ideal: que li donin la poma i, a més, gratuïtament. Un keynesià seria el que considera que això és correcte, però òbviament una societat així organitzada desincentivaria qualsevol esforç. El que és ètic, més aviat, és intercanviar “preferències per preferències” (jo vull poma, l’altre vol diners i, en conseqüència, tots ens fem feliços per l’intercanvi). La resta és caure en una moral de predicador. Tal com ho expressa a Ètica i progrés econòmic:
... Aquests predicadors també ens exigeixen que tinguem compassió amb els menys afortunats i que siguem caritatius, fins al punt de vendre allò que hem acumulat i donar-ho als pobres, unint-nos als miserables de la terra en les seves exigències contra els productius, deixar de perseguir el valor econòmic, tenir temps per olorar les flors, utilitzar els poders coercitius de la política per protegir les terres verges de la seva explotació econòmica, donar suport als esforços de les majories polítiques en exacció de tributs sobre aquells membres de les minories que realment practiquen les virtuts puritanes. La llista es pot ampliar més. Però ja deu haver quedat clar que la predicació amb èxit d’aquestes direccions pot ser improductiva i reduir de fet el valor econòmic en l’economia. Dit d’una altra manera, si els nostres predicadors aconsegueixen que els nostres companys participants en l’economia modifiquin el seu comportament d’acord amb el conjunt no-purità de normes morals o restriccions, tots podem estar pitjor, definit en els nostres propis termes.
Gary BECKER, premi Nobel 1992, és autor de The Human Capital (1964) i de The Economic Approach to Human Behavior (1976), que aprofundeixen sobre les relacions no estrictament mercantils, i sobre les tries humanes, aplicant les regles de l’anàlisi de les inversions econòmiques. L’educació, la professió, el matrimoni, l’ús del temps lliure... pot ser explicat també com una optimització de recursos.
Israel KIRZNER, encara no premi Nobel, autor de Perception, Oportunity and Profit (1980) i de The Meaning of Market Process (1992), ha revaluat la figura de l’emprenedor com l’home capaç de treure profit de la seva informació, de descobrir noves fonts de negoci, de trobar oportunitats noves, de buscar recursos insospitats... el dret de propietat és legítim a nivell ètic perquè recompensa la capacitat, l’enginy i l’esforç de l’emprenedor.
Podríem demanar-nos què ha aportat l’escola liberal nord-americana a la tradició liberal i, en resum, cal considerar com a mínim 6 elements:
· Valorar la societat oberta, la lliure competència i L’estat mínim quan Europa estava bocabadada pels experiments socialistes i autoritaris.
· Reivindicar un antintervencionisme radical.
· Proposar un buidatge de L’estat, en què les “agències” privades i competitives, prendrien el lloc dels monopolis estatistes.
· Desacralitzar, en conseqüència, la política.
· Introduir la idea del ciutadà com a “consumidor” de serveis polítics.
· Minimitzar els factors de tradició i de costum en les relacions humanes i insistir en el paper del càlcul racional.
