RELATIVISME
I ESCEPTICISME
Introducció: relativisme
i compulsivitat
El
relativisme i l’escepticisme són dues de les dificultats
conceptuals més habituals en l’àmbit de l’ètica
i constitueixen, a més, tòpics culturals de la vida
quotidiana en la societat postindustrial o postmoderna. És
una característica molt fonamental d’aquesta mena
de societats desqualificar qualsevol mena d’ètica
(sigui la que sigui) considerant-la com una repressió del
desig, o un inacceptable infantilisme en la conducta d’adults
que han de ser lliures i autònoms i que, en conseqüència,
s’autodeterminen.
El
relativisme s’expressa bàsicament de dues maneres;
per una banda és una teoria –i sovint un punt de
vista global– de caire “reactiu”. Individus
educats en societats molt repressives (“victorianes”
i, en el cas hispànic, nacional-catòliques) identifiquen
l’ètica amb una sèrie de temences i repressions
infantils –sovint molt vinculades a la sexualitat i a la
mort– i, en tal cas, reaccionar alliberant-se d’aquests
lligams expressa una forma de maduració moral, en la mesura
que significa alliberar-se de normes compulsives.
En
teoria moral s’anomenen “normes compulsives”
les que s’imposen i/o es perpetuen amb intenció de
mantenir els individus en un perpetu estat de por, d’heteronomia
o de “minoria d’edat”. Les religions monoteistes
que prediquen la por a l’infern, la submissió a una
jerarquia, la repressió del plaer, etc., són exemples
de normes compulsives molt obvis; però també es
recolzen en normes compulsives (la por al foraster o, alternativament,
la submissió al poder) alguns governs suposadament democràtics
(en el sentit “formalista” –o “tou”–
d’aquest mot: és a dir, que han estat “triats”
a les urnes, però que no necessàriament se senten
implicats en la promoció activa dels valors democràtics
de llibertat, imparcialitat i universalisme).
Alliberar-se
d’aquesta compulsivitat, expulsar l’infantilisme moral
a través de relativitzar “totes” les normes
és un procés psicològic molt habitual i altament
higiènic. De fet constitueix un moment necessari (l’adolescència)
en el pas de la infància a l’edat adulta. Cal dir
també que no sempre, ni necessàriament, les religions
se segueixen per por o per compulsivitat heterònoma: la
creença religiosa és un fet molt complex que no
pot reduir-se a consideracions socials i polítiques. A
més, l’ús de la compulsivitat des del poder
polític tampoc no ha parat de créixer amb l’Estat
del benestar. Fer creure als ciutadans que estan inermes si algun
poder no els protegeix –és a dir, que els ciutadans
són com infants que necessiten sempre el “papà
Estat” i la seva burocràcia sovint clientelar o mafiosa–
és la forma actual de compulsivitat promocionada per la
socialdemocràcia...
El
“relativisme actiu” (vulgarment anomenat “tantsemenfotisme”),
que és cada cop més la philosophia communis temporis
–és a dir, la ideologia més elemental–
de la modernor. Sovint es defensa el relativisme com una teoria
que ha de permetre el pluralisme de les cultures i la diversitat
de parers en una societat cosmopolita. El relativisme “tantsemenfotista”
constitueix una mena de pacte amb la diversitat de parers basat
en la norma: “no m’emprenyis i no t’emprenyaré...”
i està disposat a acceptar qualsevol pacte justificant-lo
com a “bon rotllet”, “sostenibilitat”,
etc., simplement perquè no disposa de conviccions prou
fermes sobre el propi model de vida. És el que Nietzsche
va denominar “moral dels últims homes”, dels
qui han perdut el sentit dels valors. De fet, aquest tipus de
relativisme ètic considera que és fàcticament
impossible l’existència de valors compartits entre
les diverses cultures –si totes les cultures compartissin
els mateixos valors la qüestió del relativisme ja
no es posaria– i dedueix que és més útil
per a la convivència renunciar a buscar-los, o a promocionar-los.
Defensar
que “cadascú ha d’actuar com li peti”
és una trivialitat. De fet, en una societat liberal cadascú
habitualment actua com vol. La qüestió ètica
no és aquesta sinó que, més aviat, el relativista
tendeix a considerar-se amb un dret suplementari: creu que allò
que jo vull “ha de ser” acceptat pels altres simplement
perquè els altres han de respectar en qualsevol cas el
fet que “ho vull jo”. El relativista tendeix a ser
relativista respecte a la seva conducta, però absolutista
respecte al que espera dels altres.
Precisament
per això cal posar l’èmfasi en què
l’ètica no pretén debatre sobre el que subjectivament
“puc o vull fer” (si ho vull fer és perquè
d’alguna manera em sembla que ho puc fer) sinó del
que “cal fer” [l’haver de ser]. La meva única
voluntat és un factor (un “motiu” personal)
però no estableix la base necessària de cap “raó”
universal.
El
relativisme contemporani, en la seva vessant més seriosa,
conceptualment parlant, va ser elaborat a la segona meitat del
segle XIX per la sociologia (Durkheim) i l’antropologia
cultural (Boas, Benedict, Mead) i sovint es reclama com a continuador
de la línia de reflexió sobre la democràcia
encetada per la sofística a Grècia. Cal dir, però,
que els sofistes no són estrictament uns antecedents coherents
de la teoria relativista contemporània. Més que
del relativisme sofístic, el relativisme de la modernitat
avançada prové de l’escepticisme hel·lenístic.
També
ha col·laborat en l’extensió del relativisme
una errada concepció marxista –i hegeliana–
del món expressada en la coneguda frase segons la qual:
“la humanitat només es planteja aquella mena de problemes
que pot resoldre”; és fàcil mostrar que, precisament
perquè l’ésser humà és profundament
conflictiu (“neotènic”, en diuen els etòlegs!)
són precisament els problemes “que no es poden resoldre”
els que demanen l’existència de normes morals. Només
perquè alguns humans s’han alçat valerosament
contra els tòpics de la seva època sovint al preu
de la pròpia mort (poseu hi noms: Sòcrates, Crist,
Lincoln, el president Companys...) s’ha pogut assolir una
vida més digna. Alçar-se contra el tòpics
del propi temps pot ser un signe de superioritat moral, tal com
va argumentar John Stuart Mill al seu clàssic ON LIBERTY.
De
vegades es confon la necessitat del “dubte” amb la
promoció del “relativisme” i cal dir que aquesta
és una fal·làcia moral de conseqüències
devastadores. El dubte és un procediment per tal de resoldre
les contradiccions que hom pot trobar en la vida i en el coneixement
racional, que sempre demana alguna forma de resolució:
en matemàtiques, per exemple, el càlcul permet sortir
de dubtes. Un dubte perpetu seria malaltís i incapacitant.
“Dubtar” és una eina del progrés i,
en ètica, el dubte es resol també a través
del debat, presentant arguments imparcials i de valor universal.
En
aquest document presentem en primer lloc una caracterització
de les tesis bàsiques del relativisme, posteriorment intentem
explicar per què es va trencar el vell absolutisme moral,
després presentem una visió molt general de l’escepticisme
i, finalment, proposem alguns camins per a retrobar un universalisme
ètic no dogmàtic.
Les
tesis bàsiques del relativisme.
La
teoria relativista no és un immoralisme: no nega la moral;
simplement suposa que cadascú es fa la seva moral particular
i que, a l’extrem, igual que “cada terra fa sa guerra”,
també hi ha tantes morals com societats i, a l’extrem,
tantes morals com individus.
El
relativisme, tal com l’explica Williams, entre altres autors,
es pot reduir a tres grans tesis:
1.-
“Correcte” significa “correcte per a una societat
històrica concreta”.
2.-
Una cosa és correcta perquè en una societat històrica
concreta funciona (és útil, és admès).
3.-
En conseqüència, la moral vàlida per a una
societat no ens és útil per a jutjar-ne una altra
–al cap i a la fi no en permet ni tan sols comprendre-la–
i, per tant, no ens hi hem d’interferir. Si una societat,
o un individu, actua d’una determinada manera cal respectar-lo
sempre.
El
relativisme és una posició errònia a nivell
lògic (la proposició “tot és relatiu”
només seria certa si fos també “relativament
certa”) i a nivell etològic (nega la universalitat
d’eines que tenen un valor en la supervivència de
l’espècie); fins i tot quan els animals superiors
castiguen les cries que no es comporten com cal concloure que
capteniments “anàlegs al moral” tenen un sentit
evolutiu.
Hom
podria assenyalar que certs valors de caire moral tenen una presència
universal en cultures d’arreu i en tots els temps; però
es poden analitzar críticament les posicions relativistes
des de més a prop, i veure que són pures fal·làcies
morals.
1.-
En totes les “societats històriques concretes”
hi ha tensions. La idea rousseuniana d’una societat sense
conflictes és errònia –al menys del neolític
ençà. Que un capteniment sigui, per exemple, “correcte”
per als homes, o per als propietaris d’esclaus, o per als
sacerdots no significa que les dones, els esclaus o els descreguts
hi hagin d’estar necessàriament conformes.
2.-
En una societat històrica concreta “funciona”
(és útil, és admès) un capteniment
moral perquè hi ha instàncies que el reprodueixen
(l’escola, la religió, la televisió...) però
no necessàriament perquè sigui bo. Així el
nacional-catolicisme va funcionar a Espanys perquè hi havia
capellans, policia política, falangistes al poder, etc.
Però això no significa que el nacional-catolicisme
sigui “bo”. Fins i tot si un sistema fos “bo”
podria ser millorat a través del debat. I potser noves
necessitats tecnològiques obliguen també a revisar-lo.
3.-
Suposar que: “la moral vàlida per a una societat
no ens és útil per a jutjar-ne una altra”
pot semblar una apel·lació a la tolerància
però significa creure que en ètica no hi ha criteris.
En ètica, però, si hi ha –com a poc–
un criteri: “el màxim bé per al màxim
nombre”.
Les
societats poden ser comparades, contra el que diuen els antropòlegs,
per criteris com la llibertat, la democràcia, la tolerància,
la sanitat, l’educació, etc., que són perfectament
avaluables en termes de “qualitat de vida”. Una societat
amb més diversitat i més llibertat personal és
objectivament millor que una amb menys. Contra el tòpic
dels “antiglobalitzadors”, o “altermundialistes”,
el fet que en cap societat hi hagi “tota” la llibertat,
no nega el fet empíric que en unes n’hi ha més
que en altres i per a més gent. Una societat ètica
no és una societat perfecta, sinó perfectible. I
òbviament tampoc no significa que una determinada part
de la humanitat hagi d’imposar per la violència l’erradicació
de cap cultura.
De
la concepció "Antic règim" del món
a la concepció de la modernitat avançada.
És
més fàcil copsar perquè s’ha estès
el relativisme quan s’entén que al segle XIX (en
l’època de Marx, Nietzsche i Freud) la moralitat
era considerada una eina de control social. Avui, però,
les formes han canviat: l’eina postmoderna de control social
“soft” és estrictament el “relativisme”:
com que s’ha de tolerar tot (cal ser “sostenible”!)
no hi pot haver lloc per a la protesta.
Anomeno
modernitat avançada a la modernitat en crisi; és
a dir a la modernitat que es planteja com respondre a la crisi
del concepte de il·lustrat de progrés i considera
que aquesta resposta només es pot donar en termes de fragmentarietat.
El progrés ha acabat desenvolupant els seus propis anticossos
i la modernitat avançada es qüestiona a si mateixa
a través del relativisme d'una manera radical.
Seguint
Alasdair McIntyre a TRES VERSIONES RIVALES DE LA ÉTICA
(Ed. Rialp, Madrid, 1992, p. 50), la diferència entre la
cultura victoriana i nosaltres s'estableix a tres nivells:
*
Ells donaven per descomptada l'existència d'una concepció
substantiva de la racionalitat, mentre nosaltres vivim en la pugna
entre concepcions alternatives i oposades de la racionalitat,
sovint en pugna.
*
Nosaltres vivim en un món que posa en qüestió
fins i tot la possibilitat d'existència d'un concepte d'ordre
o de cosmos.
*
Ells creien en la possibilitat de l'existència d'un progrés
indefinit de la ciència i de la raó; nosaltres posem
l'accent en la ruptura i en la discontinuïtat.
El mateix autor es pregunta quin significat tenia la moralitat
per a la cultura de l'època victoriana, a propòsit
d'Adam Gifford, un dels autors de la novena edició de l'Enciclopaedia
Britannica, i afirma (p.53), que es concebia a partir cinc característiques
importants.
*
La moralitat era una àrea de creences, d'actituds i d'una
activitat consistent a seguir normes, ordenada segons un esquema
rígid de compartimentació de la vida (Allò
moral es distingia clarament d'allò estètic, d'allò
religiós, d'allò legal o d'allò científic).
*
Ser moral consistia a seguir normes i a respondre de manera ritual
a les infraccions de les normes (a les infraccions dels altres,
òbviament!) amb criteris de condemna i a respondre a les
pròpies infraccions amb retrets de consciència.
*
Les prohibicions s'establien amb criteris negatius (No...., no....,
no....) i implicaven l'exclusió social per a qui les desafiava.
*
La vida social estava rígidament compartimentada amb normes
molt estrictes sobre el que era convenient per a cada grup. Els
eufemismes i els circumloquis en les converses refermaven aquestes
convencions i hom considerava que les inconveniències,
les accions o converses alienes al protocol, eren una mena de
immoralitat.
*
L'acord social sobre la pràctica, sobre la importància
i el contingut de la racionalitat coexistien amb grans desacords
intel·lectuals sobre la naturalesa de la seva justificació
racional; desacords que, malgrat tot, implicaven la convicció
compartida de què la moralitat havia de ser, tal com era,
justificable d'una o altra manera.
Per
això mateix el tema del tabú fou extraordinàriament
important a l'època victoriana en la mesura que el tabú
social i el tabú religiós dominaven l'escena. Endevinaven
en els tabús polinèsics elements "primitius"
d'una situació en què ells també es trobaven.
Veien en el tabú a la Polinèsia un rerafons dels
seus propis tabús i, tot cal dir-ho, s'equivocaven en jutjar-los
com si el tabú polinèsic fos purament negatiu o
una prohibició. Vivien, en definitiva, en una concepció
etnocèntrica i jutjaven totes les altres moralitats com
si la seva moral victoriana fos l'únic model universal.
Això continua passant avui quan apareixen idees neorousseaunianes
i primitivistes, o quan es busca en suposats móns ideals
una situació personal de superació de totes les
contradiccions.
Aquesta
concepció de la moralitat com a conjunt de prohibicions
és el que entra en crisi amb Marx i Nietzsche, que denuncien
el conjunt de sobreentesos i mixtificacions sobre els quals s'afirma
la moralitat burgesa.
Després
de la moral victoriana: del relativisme cultural al relativisme
moral
Comprendre
el context “victorià” (o nacional-catòlic
pel que fa al cas hispànic) en què arrelaren certes
formes d’absolutisme moral ajuda a copsar per què
el “relativisme” ha anat guanyant posicions als darrers
anys. És ben senzill: la posició relativista apareixia
vinculada a una posició d’alliberament respecte al
tòpic moral, social i polític. El relativisme ajuda
a quedar francament descansat després d’engegar a
dida tanta carcúndia i tants aspirants a bisbe de Mondoñedo
com hi acostuma a haver pel món.
De
fet, el relativisme ètic, que ha anat lliscant a partir
del relativisme cultural, i la posició freudiana –identificant
“cultura” amb “repressió del desig”–
ha estat una eina de doble tall en aquest àmbit tan complex
com és el de la relació entre l’ètica
i l’antropologia o la sociologia. Un greu error de Freud
i el seu temps fou escindir radicalment, com si es tractés
de dos continents separats per un oceà, els conceptes de
“natura” i “cultura”, que avui –gràcies
als estudis sobre els primats i a un millor coneixement de les
cultures prehistòriques– sabem que no són
contraris sinó complementaris. En conseqüència,
amb l’extensió de la psicoanàlisi i d’altres
formes de teràpia (que cada cop més es configuren
com a noves formes de religió de masses) s’ha anat
elaborant un sil·logisme molt senzill: si l’ètica
és una forma de regular les cultures i les cultures són
construccions repressives, ergo l’ètica és
repressiva.
El
relativisme cultural, a més, ha estat l’eina més
útil per a l’extensió del model cultural americà.
Tal com ha mostrat Samuel P. Huntington a ¿QUIÉNES
SOMOS? LOS DESAFÍOS A LA IDENTIDAD NACIONAL ESTADOUNIDENSE
(Barcelona: Paidos, 2004), la cultura americana liberal sempre
ha tendit a considerar que Amèrica no es definia en tant
que nació ni per una cultura ni per una ètnia, sinó
per uns valors democràtics vitalment assumits (els establerts
a la declaració de Virgínia) i que podien valer
a tot arreu del món, sigui quina sigui la religió
o la tradició prèvia sobre la qual s’assentin.
Els principis de “llibertat”, “llei” i
“govern per consentiment” no van ser inventats per
nordamericans, ni tan sols per la Il·lustració,
sinó que formen part de la tradició medieval municipalista
(anglesa, però també italiana o catalana) vigent
al menys des del segle XIII. Quan Amèrica declara la seva
independència tampoc no ho va fer amb arguments que palesessin
cap concepció nacionalista territorial, sinó perquè
(com es pot veure fàcilment en les obres de Washington
o de Jefferson) hom va considerar que la corona anglesa no havia
estat fidel als valors morals de la tradició britànica.
Com tots els imperis –i és inevitable comparar-ho
amb la política d’Alexandre Magne a Pèrsia–
l’imperi americà no s’ha fonamentat en el territori,
sinó en la creació d’una mentalitat comuna
(el que els grecs haurien anomenat una “koiné”).
La tradició americana no és territorial sinó
moral (expressada en les diverses formulacions del liberalisme).
El relativisme, a més, serveix als imperis només
com una eina còmoda per gestionar la diversitat (o millor
“els diversos”).
Identificar
“liberalisme” i “relativisme” és,
però, un greu error conceptual. Una mala comprensió
del relativisme cultural ha portat a creure que, a través
de l’extensió del liberalisme polític, anava
de bracet amb el relativisme ètic. Això és
una terrible simplificació del pensament liberal que Adam
Smith no subscriuria –per a ell, i per a la tradició
que ell inicia, el mercat només s’autoregula si el
govern actua com a àrbitre neutral. És precisament
la ràpida intervenció dels governs per a impedir
monopolis i per a treure del mercat les empreses tramposes (com
s'ha vist a vist en casos com Enron i similars)
La
teoria escèptica
La
paraula escepticisme prové del verb "sképtomai"
que significa "mirar cuidadosament", "vigilar",
"examinar amb atenció". L'escepticisme és
una escola filosòfica que elabora paral.lelament una teoria
del coneixement i una ètica a partir de la contemplació
de la pluralitat d'opinions. Hom observa diàriament que
el que és veritat per a uns és mentida per a altres.
I a partir d'aquí l'escepticisme defensa que "tot
són opinions" i que l'única postura sàvia
és la suspensió del judici o epokhé i el
silenci, o afàsia, és a dir, la no-afirmació
(o no assertació) de la realitat de res. Molt en resum
els arguments de l'escepticisme, mil vegades repetits des de l'antiguitat
fins avui mateix són dos:
1.-
La diversitat de les opinions humanes i les contradiccions dels
filòsofs. Cada dos filòsofs hi ha tres opinions
i no hi ha bestiesa al món que no hagi estat defensada
per algun filòsof.
2.-
La relativitat del coneixement. Tot depèn de com es mira
(Campoamor: En este mundo traidor/ nada es verdad ni es mentira/
todo es según el color/ del cristal con que se mira). Cada
terra fa sa guerra i el que es veritat al sud dels Pirineus no
ho és al nord (Montesquieu).
L'escepticisme
veu l'home convertit en un caos per la pugna d'opinions i busca
retornar-li una serenitat interior, pròpia del qui no té
res a discutir perquè està per sobre de tot. El
nucli de l'escepticisme és l'epokhé. Sext empíric
la defineix com : l'estat de repós mental en què
no no afirmem ni neguem.
Històricament,
l'escepticisme apareix amb Pirró d'Elis que defensava una
absoluta abstenció de judici i una perfecta indiferència.
No és sorprenent que els antics creguessin que Pirró
havia estudiat amb els savis de l'Índia i que l'aristotelisme
comentés irònicament que viure com proposava Pirró
equivalia a viure com una planta (Metafísica, 1008a, 22).
És discutible cronològicament si aquesta teoria
s'originà en medis de l'Acadèmia mitjana o si era
una mena de doctrina secreta de caire postplatònic, (sembla
que Pirró no va defensar gaire en públic l'escepticisme,
perquè una característica de l'escola era el seu
aristocraticisme). En qualsevol cas l'Acadèmia Nova (Arcesilau,
Carneades) defensà un pirronisme moderat: el probabilisme:
no creuen en la veritat, però consideren possible besllumar
el plausible o verosímil i amb això n'hi hauria
prou per sortir de l'immovilisme pirrònic.
Ambdues
posicions -escepticisme i probabilisme- han tingut una llarga
posteritat tant en el camp de l'antropologia (el relativisme cultural),
com en de l'estètica (el barroc) i la teoria del coneixement
(empirisme).
Una
valoració de l'escepticisme
Sovint
quan apareix el tema de l'escepticisme es repeteix la valoració
que en feia el doctor Johnson al segle XVIII (al llibre de James
Boswell: The life of Samuel Johnson). Si hem de fer clàssic
al gran moralista anglès: “La veritat no proporciona
(als escèptics) prou aliment per a la seva vanitat i per
això s'han encaminat cap a l'error. La veritat és
una vaca que a aquesta gent ja no els dóna prou llet i
per això han de munyir el toro”. És clar que
l'escepticisme que el doctor Johnson coneixia era el de Hume;
un filòsof de qui deia que: “No sé si d'entrada
era un gamerús i això el va convertir en un canalla,
o si la seva condició de canalla el va acabar tornant un
gamerús”. En qualsevol cas, el doctor Johnson, sòlid
partidari del "sentit comú" i de la ironia, detecta
prou bé el nucli mateix de l'escepticisme: és una
filosofia de l'improbable que acaba esdevenint una defensa de
l'impossible.
Hegel, parlant de l'escepticisme a les Lliçons sobre història
de la filosofia (edició F.C.E. v.II, p. 420 i ss.) diu
que: l'escepticisme és la dialèctica de tot allò
determinat. En definitiva, tot allò que està viu
i és finit està obert al dubte i a l'escepticisme.
Sense escepticisme no hi ha superació ni millora de les
idees ni de la vida social. Hegel considera que no hi ha dialèctica
possible sense la mediació escèptica. L'escepticisme
modern -diu Hegel- és la subjectivitat i la vanitat de
la consciència perquè considera que cal distingir
entre:
a.- dubte: necessari, element de progrés
b.- incertesa: falsa, provocadora de paràlisi intel·lectual
L'escepticisme
no ens diu que no hi ha cap veritat, sinó que cal posar
sempre la veritat en joc. No es tracta d'un "indiferentisme"
o d'un tantsemenfotisme, sinó d'una posició de crítica
d'observació curosa i constant. els escèptics s'anomenaven
a si mateixos indagadors (cèticoi) i la indagació
constant és una condició de la ciència. Hegel
va observar molt agudament que l'escepticisme no és una
tria, sinó una guia. El que sempre viu dubtant no pot construir;
el qui és capaç, en canvi, de veure -o al menys
d'intentar no perdre de vista- l'altra cara de les coses, aquest
fa progressar la ciència o la moral. Saber copsar les contradiccions,
guaitar allò que hi ha de miserable en l’heroic,
adonar-se no només del que es guanya, sinó també
del que es perd quan es fa qualsevol tria, seria el nucli mateix
de l'escepticisme.
Una
seriosa crítica a l'escepticisme prové de l'anomenat
“excedent cultural”. Allò que ens fa escèptics
no és la naturalesa, sinó l'escreix cultural. En
altres paraules, un pagès que dubtés si les patates
s'han de plantar per Sant Josep (al març) o per Santa Rosa
(a l'agost) acabaria passant molta gana. Hi ha coses immediates,
concretes, un mínim que no es pot dubtar perquè,
en cas contrari, perillaria la nostra integritat física
o psicològica. Però la característica més
típica de la cultura moderna és la producció
de gadgets culturals, i de coses-que-no-serveixen-per-a-res-tot-i-semblar-imprescindibles-ara-mateix-perquè-ho-diu-la-tele.
Dubtar del sentit de tanta quincalla cultural, reduir-se al que
es bàsic i, com deia Antonio Machado, “distinguir
las voces de los ecos”, sembla francament imprescindible.
Però això no és ser escèptic, sinó
ser crític –cosa prou diferent. El soroll cultural,
l'escreix de saviesa inútil i de pedanteria fan imprescindible
una actitud crítica que, pel demés, és un
dels nuclis de la modernitat. Aprendre a ser crític sense
ser escèptic ni relativista segurament és difícil
i demana unes capacitats que no són només intel·lectuals...
però en tot cas resulta imprescindible.
