Mots
clau en l'obra d'Edgar Morin
Civilització,
Complexitat, Identitat, Mètode, Bucle, Ecologia de l'acció.
La
recerca: la complexitat.
Edgar
Morin (París, 1921), pseudònim del filòsof
sefardita francès Edgar Nahoum, ha estat un dels pensadors
més significatius de finals del segle XX, tant per la seva
recerca sobre el significat del mètode com per la reflexió
al voltant de la idea de "complexitat". Ja Gaston Bachelard
havia afirmat que: "no hi ha res simple, només hi
ha el simplificat". Ni els humans ni el món no són
comprensibles dins un sistema determinista. La biologia, l'ecologia
i la societat responen, finalment, a un mateix esquema: la complexitat,
en què les parts interaccionen constantment entre si per
constituir un tot organitzat. "Complexitat" és
un concepte que, en bona part, deriva d' "informació".
Si l'estructura de la realitat no és piramidal sinó
que té forma de xarxa (sense un centre), la comprensió
de l'home i de la societat ha d'assumir aquesta dada com a condició
prèvia de la comprensió del món. En la concepció
del món que defensa Morin, la incertesa ètica té
a veure amb el caràcter no-previsible de l'acció
humana; el fet que l'individu sigui -alhora i inseparablement-
membre d'una espècie i d'una societat només pot
ser pensat obviant qualsevol forma de simplificació determinista,
de mecanicisme o de finalisme històric.
La
filosofia de Morin és un "realisme complex":
és a dir, està fonamentada en la idea que no hi
ha una relació necessària ni immediata entre allò
que els homes es proposen i el resultat, sovint insospitat, dels
seus actes. Mentre que un "realisme simple" pensa que
la realitat obeeix a la idea (i que les idees menen a algun ordre
final, tipus "fi de la història") i un "realisme
mecànic" veu el món com una màquina,
la concepció que propugna Morin veu el món des d'un
"principi d'incertesa" segons el qual, les últimes
conseqüències d'un acte donat no són previsibles.
Com
diu Emilo Roger Ciurana: "Un realisme complex és el
que assumeix una incertesa ineliminable sobre la realitat: el
que assumeix que els mètodes que apliquem a la comprensió
de la realitat no són res sense una "estratègia
de pensament" que els actualitzi en funció de la interacció
entre les nostres idees i intencions i que el realment s'esdevé".
A
la seva obra "INTRODUCCIÓN AL PENSAMIENTO COMPLEJO"
(Ed. Gedisa, Bcn, 2001) Morin considera que el problema del coneixement
és, fonamentalment, el de l'organització. En les
seves paraules:
""La
causa profunda de l'error, no està en l'error de fet (falsa
percepció), ni en l'error lògic (incoherència)
sinó en el mode d'organització del nostre saber
en un sistema d'idees (teories, ideologies)""
"Complex"
és "el que està teixit junt". La idea
del "complex" podem exemplificar-la en el dibuix d'una
catifa on trama i ordit s'impliquen i es necessiten. El pensament
de la complexitat seria el que ens fa adonar (a través
del que ell anomena "una ecologia de l'acció")
del fet que tot (les coses, les idees i la nostra manera de copsar-les)
es teixeix conjuntament. La unitat de la recerca d'Edgar Morin
es troba en l'afany per bastir un coneixement ni mutilat ni separat
amb envans, que pugui respectar l'individual i el singular inserint-lo
en el seu context i en el seu conjunt.
Hi
ha tres principis que poden ajudar-nos a pensar la complexitat:
1.-
Principi dialògic: L'ordre i el desordre són enemics:
un suprimeix l'altre però, alhora, en determinats casos,
col·laboren i produeixen l'organització.
2.-
Principi de recursivitat organitzativa: Tot retroactua; els individus
produeixen la societat i alhora són produïts per ella:
no hi ha estructura lineal causa/efecte. Tot es produeix en un
cicle, en un bucle, autoconstitutiu, autoorganitzador i autoproductor.
3.-
Principi hologramàtic La part no pot ser concebuda sense
el tot, ni el tot sense la part. En el nivell biològic,
cada cèl·lula conté la totalitat de la informació
genètica d'un organisme. El tot i la part formen part del
mateix moviment.
"Complexitat"
és, doncs, un intent de transcendir el reduccionisme (que
només veu parts) i l'holisme (que només veu la totalitat).
La idea d'un home i una societat) multidimensional s'enfronta
necessàriament a tots aquells models de comprensió
que (De Descartes a Marx) han intentat explicar-nos la realitat
a través d'una sola dimensió de l'humà.
La
recerca: el mètode.
Quan
Morin parla de "mètode" convé saber que
un mètode és, per a ell, el que significava etimològicament
aquest mot en grec: "un camí", una estratègia
d'aprenentatge. El mètode no és només allò
que ens ajuda a aprendre (i el contingut de l'aprenentatge), sinó
també -i sobretot- el que ens ajuda a "des-aprendre"
i a enfocar allò que sabem d'una altra manera. Es tracta
en definitiva d'un programa i d'una estratègia. Conèixer
és per a Morin, "una estratègia" en funció
de la interacció entre idees i intencions.
A
"Tenir el cap clar" (1999; hi ha trad. Catalana, La
Campana, Bcn, 2001). Morin pregunta: "Què és
una cosa?" i respon:
""Cal
ensenyar que les coses no són solament coses, sinó
també sistemes que constitueixen una unitat que connecta
parts diverses; no són objectes tancats, sinó entitats
lligades inseparablement al seu entorn i que només podem
conèixer de debò si les inserim en el seu context.
Pel que fa als éssers vius, la comunicació que mantenen
entre si i amb el seu entorn forma part de la seva organització
i de la seva naturalesa mateixa""
El
mètode seria, doncs, una estratègia o una eina per
copsar la complexitat.
El
mètode: més enllà de Descartes.
En
aquest sentit el mètode en Morin és, exactament,
el contrari del mètode cartesià: allí on
Descartes proposava l'anàlisi i la divisió per parts,
Morin reivindica una percepció global i integradora de
la realitat. Si per a Descartes el mètode serveix per a
augmentar el coneixement, Morin creu que el mètode ha de
servir, fonamentalment, per fer-nos adonar del que no sabem i
de les perspectives que no hem copsat.
Com
diu Morin a: "Els 7 sabers necessaris per a l'educació
del futur".
""
El paradigma cartesià separa el subjecte de l'objecte,
amb una esfera pròpia per a cadascú: la filosofia
i la investigació reflexiva per una banda, la ciència
i la investigació objectiva per un altre. Aquesta dissociació
travessa l'univers d'una banda a una altra:
Subjecte/Objecte
Ànima/Cos
Esperit/Matèria
Qualitat/Quantitat
Finalitat/Causalitat
Sentiment/Raó
Llibertat/Determinisme
Existència/ Essència
(...)
Aquest paradigma determina una doble visió del món,
en realitat, un desdoblament del mateix món: per una banda,
un món d'objectes sotmesos a observació, experimentació
i manipulació; per l'altra un món de subjectes plantejant-se
problemes d'existència, de comunicació, de consciència,
de destí...""
Però
el cartesianisme ja no és adient perquè "torna
invisibles" elements fonamentals en el coneixement: el context,
el global, el multidimensional, el complex... Un mètode
filosòfic seria, doncs, no pas allò que ens fa "més
savis" (o més "avisats") sinó -i
sobretot- el que ens fa conscients de les diverses articulacions,
sovint impensades i imprevisibles que poden arribar a tenir les
coses. En definitiva, allò que "veiem massa clar"
és sovint el que ens dificulta mirar d'una manera adient.
La distorsió del que sabem crea "zones d'ombra"
que ens fan insensibles a l'inesperat i al divers. Un pensament
de la complexitat hauria de ser, doncs, una eina que sigui alhora
prou reversible per tal de fer-nos adonar de la diferència.
·
La ciència clàssica (la del paradigma racionalista)
estava fonamentada en la noció d'ordre. Era una concepció
determinista i mecanicista: tot el que "no quadrava"
o implicava desordre havia ser exclòs o era senyal d'un
error de coneixement. El pensament de la complexitat no vol ser
una apologia del desordre, ni de l'exclòs: senzillament
posa en diàleg les idees d'ordre, de desordre i d'organització,
per tal de mostrar que el desordre és també un moment
de l'organització.
·
El segon concepte bàsic de la ciència clàssica
és el de "separabilitat". Tot s'ha de poder separar
en conceptes més simples. Morin, però, considera
que el coneixement ha de ser tant integrador com separador i que
copsar només una ara del procés és no comprendre'l.
·
El tercer element de la ciència clàssica era la
lògica deductivo/ inductiva/ identitària. Però
la idea mateixa de les lògiques borroses [fuzzy] trenca
també aquest paradigma, en mostrar que l'ambigüitat
és al cor mateix de molts conceptes que no es poden comprendre
en un context binari.
El
mètode cartesià era, doncs, reductiu: passava del
tot a la part i menystenia la reconstrucció del tot. Morin,
per la seva banda, proposa un mètode reconstructiu.
Al
seu llibre "Terra-Pàtria" (traducció castellana
a Ed. Kairós, Bcn, 1993), i més concretament al
capítol "L'impossible realisme", Morin defensa
que: "Qualsevol coneixement, inclosa qualsevol percepció,
és traducció i reconstrucció, és a
dir, interpretació". El reconeixement de la complexitat
no atorga la certesa sinó que ens ajuda a descobrir l'incertesa
i "els forats negres" del nostre coneixement. O com
diu ell mateix al text esmentat:
""La
realitat no tan sols està feta d'immediatesa.
La realitat no és llegible, amb tota evidència,
en els fets.
Les idees i teories no reflecteixen sinó que tradueixen
la realitat d'un mode que pot ser erroni.
La nostra realitat no és altra que la nostra idea de realitat.
La realitat depèn, també ella, de l'aposta.
En
aquest cas, en la dificultat de reconèixer la realitat,
podem fer una pregunta: ¿és realista ser realista?
El petit realisme que creu que la realitat és llegible
i només veu l'immediat, és cec. Com deia Bernal
Groethuysen: "¡Ser realista, quina utopia! ""
Quatre
eixos i dos mots bàsics del pensament d'Edgar Morin:
Posats
a resumir les seves aportacions a una antropologia filosòfica
i, per extensió a una teoria del coneixement, el propi
Morin considera que hi ha quatre grans eixos del seu pensament:
1.-
Complexitat i organització: El funcionament del pensament
és més semblant al d'un organisme viu (amb les seves
singularitats i ombres) que a una mecànica que obeeix lleis
universals.
2.-
Complementarietat i tensió de contraris: Cos i ordre, objectivitat
i subjectivitat, llibertat i limitació, lògica i
fantasia imaginativa han de ser associades per tal de comprendre
el real.
3.-
Processos: Les aparents estabilitats només són un
cas particular del moviment. Tot sistema tancat i fix es degrada:
"tot el que no es regenera, degenera".
4.-
Irreversibilitat de l'ascens de la consciència: A través
d'atzars i regressions, per assaigs i error, res no ha pogut impedir
mai que la consciència (en el doble sentit de coneixement
i de consciència d'un mateix) progressi sobre el planeta.
Arrelats
en aquests quatre eixos, Morin proposa dos conceptes que clarifiquen
o arrodoneixen la idea de complexitat:
·
"Bucle" (a través del qual es vol indicar la
interpenetració de les coses en sentit de mútua
implicació). El bucle és el procés autoregulador,
la forma ("retropregressiva", per emprar una noció
de Salvador Pániker) en què el passat i el present
s'interelacionen. La complexitat sempre està relacionada
amb l'atzar. El concepte de bucle fou introduït per Norbert
Wiener: pot ser retroactiu (en feed-back) o recursiu (autoorganitzatiu).
Però l'important és que trenca la causalitat lineal:
la causa actua sobre l'efecte i l'efecte sobre la causa "com
en un sistema de calefacció en què el termostat
regula la marxa de la caldera". Descobrir que les coses (i
els homes) tenen derives insospitades i estar amatent a la possibilitat
d'aquesta irrupció implica també una exigència
ètica. Seria ingènua una forma de "progressisme"
abocada al futur que no tingués la lucidesa (política)
de copsar que el temps no té una estructura lineal, i que
els diversos modes del temps es retroalimenten.
·
"Ecologia de l'acció" és un concepte que
deriva de l'ecologia de l'esperit ["Ecology of Mind"]
de Gregory Bateson i de la teoria dels actes (Moles, Rohmer...);
i que, emprat per Morin, significa que la realitat s'ha de copsar
com una xarxa de relacions plurals i imprevisibles (però
mai no com una estructura piramidal o de centre/perifèria).
La relació interactiva entre intel·ligència/
pensament/consciència (o entre art/estratègia) és
una dada que tindrà, a més, una implicació
política bàsica en el seu enfrontament amb les formes
polítiques totalitàries que són sempre formes
de pensament lineal. Assumir el principi de l'ecologia de l'acció
significa adonar-se que qualsevol acció ha d'estar oberta
a l'accident, a l'inesperat i al nou. Qualsevol acció comença
a escapar a la intenció dels qui l'han provocada quan entra
en el joc de les múltiples intro-retro-accions del medi
en que intervé.
De la mateixa manera que en meteorologia es parla de "l'efecte
papallona" ( és diu -exagerant, per cert- que una
papallona que vola a Austràlia pot provocar un tornado
a Nova York), també cal ser conscients que en el paradigma
de la complexitat, tot interrelaciona amb tot d'una manera sovint
imprevista i imprevisible. En política, per exemple, fets
infinitament petits (mínimes vanitats de líders
poderosos, per exemple) poden tenir unes conseqüències
brutals. I el mateix succeeix en altres àmbits socials.
L'ecologia de l'acció és una eina per a fer-nos
adonar de l'emergència de l'impensat i del trencament de
l'ordre en un context de múltiples interrelacions.
L'ecologia
de l'acció està estretament emparentada a la lògica
dels conjunts imprecisos [fuzzy sets] perquè en la mesura
que la realitat deixa de ser descrita en termes unívocs
cal, per contra, accentuar la interacció ecològica
dels diversos elements d'un sistema.
L'Autoètica
La
teoria de la complexitat d'Edgar Morin implica també una
ètica i una antropologia. Morin ha defensat el concepte
d'"autoètica" i ha proposat no considerar l'home
om un "sapiens-sapiens", sinó com un "sapiens-demens".
Com
diu a "Amour, poésie, sagesse":
""L'autoètica
és, en primer lloc, una ètica de la comprensió.
Hem de comprendre que els éssers humans són éssers
inestables, en què hi ha la possibilitat del millor i del
pitjor (...) hem de comprendre que tenen múltiples personalitats
potencials i que, depenent dels esdeveniments, dels accidents
que els succeeixen poden alliberar-ne alguna d'elles""
A
"Mes démons", Morin recull una màxima
de Lichtenberg: "regla d'or: no jutjar els homes per les
seves opinions, sinó per allò en què les
seves opinions els converteixen".
L'autoètica
es compon de tres elements:
1.-
Una exigència d'autocrítica.
2.- La consciència de la complexitat de les derives humanes.
3.- Una moral de la comprensió (i no del judici).
L'autoètica
consistiria, fonamentalment, en una "ètica de la comprensió".
Recollim-ho en un fragment de "Mes démons":
""[L'autoètica]
ens demana no cedir als deliris ni a les histèries, però
comprendre-les en els altres. Ens demana no cedir a la intimidació.
Ens demana lluitar contra l'adulteració (...) ens incita
a la vigilància. Entenem-nos: la vigilància no és
la sospita permanent sobre altri, sinó l'estat de vigília
sobre un mateix""
"Autoètica"
seria així, una mena de "cultura psíquica"
o existencial basada en una concepció activa de la tolerància
que: "ni excusa, ni acusa". Hom podria considerar això
com una forma d'estoïcisme de la modernitat, però
Morin insisteix que ell és un epicuri (per la seva trajectòria
humana vitalista i per l'exigència de gaudi del present)
obert a l'estoïcisme en la mesura que considera que, en el
fons, el Caos i el desordre són la naturalesa mateixa de
l'ésser.
La
concepció de l'home com a "sapiens demens"
A
"Le paradigme perdu" Morin complementa la seva ètica
amb una antropologia pessimista. L'afirmació central és
que l'home és un "sapiens-demens" o, en altres
paraules, que l'humà -com a ésser que viu en la
més pregona indeterminació- no ha de definir-se
tan sols per la seva racionalitat sinó, i sobretot, per
la seva "dèria", pel seu "entestament"
o, en definitiva, per l'estranya capacitat d'enamorar-se de les
seves idees sense ser capaç de copsar el límit en
què un concepte passa a ser un tòpic -o una idea
es torna un prejudici. En el humans, la "sapiència"
i la "demència" no són separables. L'element
cognitiu no es pot separar de l'existencial i de l'emotiu; cal
treure conseqüències ètiques i antropològiques
serioses d'aquest fet.
La
idea del "sapiens-demens" no fa altra cosa que treure
les conclusions més adients de la teoria del "cervell
triúnic" de Mac Lean. Per a aquest autor, l'home no
està sotmès al control jeràrquic de la raó
neocortical, sinó que en el cervell humà coexisteixen
"tres cervells": el paleocòrtex reptilià,
font de l'agressivitat i de les funcions primàries, coexisteix
amb el mesocòrtex de les aus i els antics mamífers
(on regeix l'afectivitat i la memòria a llarg termini)
i amb el neocòrtex que es desenvolupa extraordinàriament
en els humans i que seria l'element lògic i abstracte.
Si
som coherents amb aquesta descripció del cervell, resultarà
que l'home no té una sola personalitat sinó moltes.
La nostra personalitat no cristal·litza en un sol motlle
sinó en vàries que ocasionalment podem emergir àdhuc
de manera impensada. La nostra història no és només
la història de la nostra raó, sinó també
la de la nostra ceguesa. La capacitat per "enamorar-nos"
de les nostres neurosis, per entestar-nos en l'absurd o per imaginar
l'irreal no és només un perill; també constitueix
una oportunitat.
L'ètica
de la comprensió sorgeix del fet de saber que l'home és,
en ell mateix, un ésser no previsible, ni determinable,
dotat d'un cervell que ens fa aptes per al millor i per al pitjor.
La interferència entre la percepció real i els brots
imaginaris no condueixen només a il·lusions i deliris,
sinó també a la imaginació creadora.
L'ètica
de la perdició
L'ètica
de la comprensió es complementa amb el que Morin anomena
també una "ètica de la perdició"
que de fet és una ontologia. Igual com els antics estoics
i epicuris consideraven que l'ètica era inseparable de
la física, també Morin considera que la seva ètica
pot (i ha de ser inclosa) com a corol·lari en una física
que es pren seriosament les conseqüències del segon
principi de la termodinàmica. Si a nivell còsmic
tot tendeix al desordre entròpic, llavors és clar
que els humans "estem perduts" en el més profund
sentit del mot: altrament dit, tot -i nosaltres en el tot- tendeix
a la mort, a l'oblit, a la "perdició". La comunitat
dels perduts (no la dels salvats) és la font de la fraternitat
humana. L'ètica no ofereix ni salvació ni promesa
i -en conseqüència- no pot ser aliena a la idea d'incertesa
i de contradicció del paradigma de la complexitat. Com
diu ell mateix a "Mes démons": "És
una que ens demana exigència per a nosaltres mateixos i
indulgència per als altres i no a la inversa".
L'ètica
de la perdició significa una "resistència a
la crueltat del món". En un cosmos atzarós
i entròpic, l'ètica (la comunitat dels "sapiens-demens,
dels perduts...) és un intent, sempre provisional, de posar
sentit i ordre allí on senzillament no n'hi ha.
Sovint
quan llegeixo Morin em ve a la memòria la vella frase central
del Qohelet [Eclesiastès] "Que tot és vanitat".
Com en el llibre sapiencial, la idea bàsica de la seva
obra és que (a través de "bucles", "ecologies
de l'acció", "sapiens-demens" etc) "no
queda pas més de l'home que de la bèstia, perquè
tot és vanitat". (Ecle 3:19). Cal, en definitiva,
aprendre la lliçó de l'humilitat.
Com
el vell savi jueu Morin podria dir: "he vist que no hi ha
res millor per a l'home que fruir de les seves obres, ja que aquesta
és la seva paga". Viure el present amb consciència
que cap moment històric no dirà la darrera paraula
sobre res. "Complexitat" i "perdició"
impliquen una concepció del món oberta a l'impensat
i al divers. Potser aquesta és un lliçó que
els humans sempre hem de tornar a escoltar.
L'obra
Edgar
Morin ha esta un pensador especialment fecund, tant per la forta
càrrega intuïtiva d'alguns dels seus conceptes (aplicables
a àmbits que van de la biologia a la pedagogia) com per
la gran quantitat de llibres que ha escrit.
En
aquest sentit:
·
Ha fet recerques en sociologia contemporània (L'Esprit
du Temps, La Métamorphose de Plozevet, La Rumeur d'Orleans...)
·
S'ha esforçat a concebre la complexitat antroposocial,
incloent-hi la dimensió biològica i la dimensió
imaginària (L'Home et la mort, Le Cinéma ou l'home
imaginaire, Le Paradigme perdu)
·
Ha enunciat un diagnòstic i una ètica per als problemes
fonamentals del nostre temps (Pour sortir du XX Siècle,
Penser l'Europe, Terre-Patrie)
·
Finalment, s'ha consagrat -des de fa vint anys- a la recerca d'un
Mètode, útil per afrontar el desafiament de la complexitat
imposa actualment no tan sols al coneixement científic,
sinó als nostres problemes humans, socials, polítics...
(Le Méthode: 1.- La Nature de la nature, 2.- La Vie de
la vie, 3.- La Connaisance de la connaisance, 4.- Les Idées,
5.- L'Humanité de l'humanité, publicat l'any 2001).
Aquesta recerca desemboca en una proposta de reforma del coneixement.
Obres (en català)
Els
meus dimonis [Autobiografia] Ed. Proa, Bcn, 1995
Els
7 coneixements necessaris per a l'educació del futur Centre
Unesco de Catalunya, Bcn, 2000
Tenir
el cap clar. Per organitzar els coneixements i aprendre a viure.
Ed. La Campana, Bcn, 2001
Joseph
Maila - Àngels Roque (eds.) : Els reptes de la interculturalitat
a la Mediterrània. Inclou l'article de Morin: "Si
t'oblidés, Salònica"..."
Edgar
Morin fou guardonat amb el VII è Premi Internacional Catalunya.
La seva influència en pensadors d'aquí com Salvador
Pániker i Xavier Rubert de Ventós és prou
òbvia. Va donar un curs sobre "Ètica de la
Complexitat" a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat
de Girona, el juny de l'any 2002.