La distinció entre “ètica de la
virtut” i “ètica del deure” és una forma de plantejar la diferència entre les
ètiques de caire aristotèlic (o conseqüèncialista) i
les tipus kantià (o deontològiques). Va ser proposada per W. Frankena (en el llibre Moral Obligations, 1949) i s’usa molt sovint en l’àmbit
anglosaxó. Per a Frankena una persona moral és
kantiana perquè actua per deure, cercant l’intrínsecament bo; mentre que una
persona virtuosa no és moral (actua, per així dir-ho, massa “estratègicament”).
Segons Frankena una virtut és un “tret de caràcter” i
aquests “trets de caràcter” sense principis que els guiïn són cecs. A més, és
difícil “educar les virtuts” si no sabem a partir de quins principis fer-ho, o
a quins principis atribuir-les. L’ètica de les virtuts sovint es presenta com
la forma contemporània de l’ètica aristotèlica tot i que de fet és més
neoescolàstica que no pas grega.
Segons Margarita Mauri (Les virtuts en el pensament contemporani, Bcn, 1992), una ètica de les virtuts defensaria les
següents tesis:
1.- La filosofia
moral ha de canviar la seva investigació sobre el deure i centrar el seu
interès i anàlisi en la virtut, en tant que alternativa a una ètica de tipus
formal.
2.- En la moral
només són bàsics els judicis sobre la virtut. La rectitud dels actes deriva de
la virtut del caràcter. Aquesta idea és expressada a través de dues
afirmacions:
a)
Els judicis sobre la virtut
poden validar-se amb independència de la rectitud de l’acte.
b) La virtut és
la que fa correcte (recte) l’acte, en tant que constitueix el seu antecedent,
és a dir, l’origen d’on procedeix.
3.- L’ètica de
les virtuts és una classe d’ètica aretàica que usa
expressions com les de “moralment bo” o “moralment dolent”, “virtuós” o
“viciós”.
4.-
L’ètica de les virtuts és una classe d’ètica teleològica que qualifica
especialment els agents (agent-ethics) més que no pas els actes. D’aquí que tingui un
interès especial pel tema del “caràcter moral” perquè és la causa de la
conducta bona.
En la direcció oposada la “Duty Ethics” que té a Kant com a
punt de referència es caracteritza per les següents afirmacions:
1.- La qüestió
més important en moral és: Què és correcte o obligatori de fer? Tota reflexió
moral ha de començar amb aquest interrogant.
2.-
Els judicis bàsics de la moral són els que tracten de la rectitud dels actes.
3.- Els judicis
morals bàsics tenen la forma de regles o principis de l’acte recte (correcte),
i els judicis particulars deriven d’ells.
4.- La forma dels
judicis morals bàsics és universal.
5.- Els judicis
morals bàsics no mantenen cap relació amb el bé humà que és independent de la
moralitat.
6.- Els judicis
morals bàsics són categories independents dels desigs de l’agent.
7.-
Qualsevol tret de virtut del caràcter deriva de la prèvia correcció o rectitud
dels actes. Els termes usats per la Duty Ethics són “correcte”, “incorrecte”, “deure”, “obligació”.
La diferència fonamental que separa
aquestes dues classes d’ètica es refereix a l’objecte de qualificació. En el
cas de l’ètica de les virtuts (V.E.) l’objecte estudiat són les persones, els
motius, les situacions concretes, les intencions i els trets de caràcter (agent-ethic), mentre que en l’ètica del deure (D.E.)
l’aplicació només es fa als actes (act-ethic) sense entrar a valorar el caràcter, desigs o
inclinacions de l’agent. La distinció DE/VE suposa la dicotomia ser/fer (being-doing).
Les successives discussions entre la
V.E. i la D.E. han donat lloc al que alguns filòsofs catòlics (influïts per una
lectura abusiva del teòleg protestant Karl Barth), i
especialment el neotomista menor Giuseppe Abba, van
anomenat el debat entre “l’ètica de la tercera persona” (D.E.) i “l’ètica de la
primera persona”.
·
La
D.E. té un plantejament “extrincista” de la
moralitat, perquè tracta dels actes, del que un observador (“tercera persona”)
podria analitzar de l’agent moral, obviant la consideració d’intencions i
desigs. Per això la D.E. no troba justificació per a una psicologia moral que
formi part integrant i necessària de l’ètica.
·
La
V.E., en canvi, defensa la necessitat del coneixement de l’agent moral, de les
seves inclinacions i fins (primera persona). La V.E. defensa la necessitat
d’una Psicologia complementària de l’Ètica que pugui ajudar en la tasca de
comprendre l’estructura emocional de l’home.
Les
ètiques de les virtuts actualment estan gairebé arraconades (o les defensen
quasi en exclusiva grups molt conservadors i ultrareligiosos),
perquè han encallat davant problemes conceptuals irresolubles. En primer lloc
per considerar “virtuós” algú caldria una prèvia clarificació antropològica:
les virtuts poden ser tan diferents com els models de vida bona que una
societat pluralista pugui assumir. D’aquesta manera un esquema rígid de virtut
necessita també el recolzament d’un esquema de “vicis” o “pecats” que poca gent
creu que sigui possible universalitzar. D’altra banda la suposada “recta raó”
(a més de no ser universal) sovint tampoc no és tan “recta” sinó que respon a
prejudicis ideològics, religiosos o, fins i tot ètnics.
No
estaria de més sospitar que, com ja va dir, John Stuart Mill al segle 19, el que s’acostumen a anomenar “virtuts” són poca cosa més que
els tòpics més rancis compartits per les classes mitjanes. Casos biogràfics risibles
com el de la filòsofa moral Iris Murdoch (més coneguda com autora de novel·les
de lladres i serenos), que predicava la virtut mentre es dedicava a la pràctica
del sadomasoquisme amb Elias Canetti, no han contribuït especialment a
prestigiar la tesi.
Bibliografia:
Margarita MAURI: Les virtuts en el pensament contemporani. Edicions del Drac, Bcn, 1992, p.55-63.