Els antecedents del “mètode”.
Sovint quan diem “mètode” hi afegim, com qui no diu res, “científic”. Sembla que el mètode tingui una connotació d’objectivitat i de racionalitat que s’adiu d’una manera particular amb la ciència. “Mètode”, “veritat” i “ciència” semblen els tres angles d’un triangle equilàter. Aquesta identificació comença estrictament a partir de l’obra de Descartes per a qui el mètode són: “regles certes i fàcils” per conduir la raó i trobar la veritat. D’aleshores ençà mètode implica: “descobriment”, “demostració”, “ordre”, “conseqüència”, “finalitat”... Així la idea de mètode tradueix una forma de pensar, endreçada, dirigida a un objectiu, ben fonamentada...
Però això no sempre ha estat així. De fet, fins al segle XVI, que marca un gir fonamental en la història del pensament occidental, la idea de mètode no s’havia identificat amb ordre matemàtic, ni tampoc amb raonament lògic.
La idea de “mètode” no era nova: Sòcrates i Plató n’havien dit “dialèctica” però la dialèctica era més aviat una “intuïció” i una “deducció” que anava del més general al més particular. El mètode era un raonament (un tipus de “techné”) vinculat a la perfecció de l’ànima en Plató i que, després amb Aristòtil servirà de regla a la subdivisió del coneixements.
De fet, Ciceró no va emprar la paraula i preferí traduir-la al llatí com a “ratio”. I fins a Galié (Galenus) al segle II de la nostra era, la paraula “mètode” no s’associà amb “ciència”. Galié a l’ “Ars parva” distingeix “mètode lògic”, “mètode demostratiu” i “mètode científic”, reforçant la connotació empírica i inductiva de la idea de mètode pròpia d’Aristòtil. Però és Boeci qui, al segle IV, traduint els “Tòpics” d’Aristòtil, utilitza el mot en un sentit tècnic i filosòfic. Al llarg de l’Edat Mitjana, un “mètode” serà un “ars”, però també el conjunt d’elements que faciliten i acceleren el domini d’un “ars”. En aquest sentit didàctic el concepte apareix a les escoles de Pàdua i Bolonya i Erasme escriu un “Ratio seu methodus comendio perviniendi ad veram theologiam” que és un manual pedagògic. Tenir “mètode” a l’època medieval i a inicis del Renaixement era quelcom vinculat a una tècnica d’aprenentatge”. Això pot semblar anecdòtic però és important per situar la idea cartesiana de mètode en el seu context: el mètode educa i, per això mateix, tenir-ne un de ben fonamentat ajuda a conèixer la veritat i fa progressar el saber.
La idea de mètode permet, a més, superar un concepte grec molt arrelat també a l’època medieval: em refereixo a la idea de “sort” que per als grecs és “Tyché” i per als llatins “Fortuna”. “Tyché” que no era cap força divina a l’època preclàssica anà prenent un paper cada cop més considerable fins a l’Èdip Rei de Sòfocles.
Demòcrit encetà una crítica interessant al que era “Tyché” i defensà l’element “Automaton” (“allò que comença per ell mateix”) en el Cosmos. Plató recull la idea de “Tyché” a “Les Lleis” IV (709 a-c) afirmant que “la fortuna i l’ocasió governen tots els afers humans sense excepció” i Aristòtil a la “Metafísica” recull el concepte quan parla de les causes “per accidens” i aquesta idea del món com a resultat de la Fortuna s’allarga fins al Renaixement, malgrat els esforços dels pensadors cristians –amb Sant Agustí al capdavant– per situar la Providència divina en el lloc de l’Atzar. Per als medievals, la Providència regia amb caràcter necessari les coses supratemporals i supraespaials (en l’escatològic i el transcendent) mentre que l’Atzar i la inconstància triomfaven en el món contingent de les coses humanes i temporals. Només per resumir la idea medieval de l’Atzar i aquest doble pla, esmentarem aquest fragment de la “Consolació de la Filosofia” (I,IX) de Boeci:
Dòcil a les teves lleis, tota la natura
Camina amb pas segur vers una meta certa:
L’home tan sols, Senyor, va errant a l’aventura
Joguina de l’atzar i del teu menysteniment
I així, segons el teu caprici
La sort inconstant amenaça o somriu.Es podria resseguir aquesta intuïció, entre molts d’altres, en Dant (que sovint barreja destí, atzar, fortuna... i providència!) i en la pensadora Christine de Pizan que dedicà un llarg poema (“El llibre de la Mutació de la Fortuna”) al duc de Berry (1404).
Com canvià Maquiavel les dades del problema metòdic.
Hem vist fins ara que per als grecs i els medievals, el mètode és sobretot una eina d’aprenentatge, i com la idea de Fortuna (element intrínsec al món material) domina tant a Grècia com a l’Edat Mitjana sobre la idea d’ordre matemàtic que encetarà Descartes.
Però el concepte de “mètode” comença a ser entès d’una manera moderna a partir de Maquiavel que en bona part és el primer a pensar metòdicament la “virtù” de la política. Per a Maquiavel, allò específic i propi del bon “Príncep” és l’acceptació de la bona o mala Fortuna i l’ús conscienciós de regles polítiques específiques per capgirar-la quan ens és contrària. Tota la tasca de racionalització política que mena Maquiavel consisteix a pensar l’activitat política com una forma de control sobre els humans que pot ser metòdicament exercida i reflexionada. Els exemples històrics i el mètode comparatiu garanteixen que la política no està determinada per l’atzar. La “virtù” (ordenada) té la capacitat de situar la Fortuna en els seus termes estrictes. La “virtù” és, en definitiva, el mètode que garanteix l’accés i la gestió del poder. Certament, “virtù” consisteix a saber adaptar-se a les circumstàncies, però no és un pragmatisme baix de sostre sinó una força de caràcter i de comprensió de la Fortuna a partir de l’estudi de la història i de les passions humanes.
Si Maquiavel pot ser considerat com un antecedent de Descartes és perquè, per primera vegada, la Fortuna deixà de ser vista com un atzar i passà a ser quelcom que hom pot –sinó controlar– com a mínim preveure i racionalitzar. Juntament amb altres precursors, com Pierre de La Ramée (que fou el primer a incorporar la idea que el mètode ha de ser matemàtic en la seva estructura) serà un element important en el context del cartesianisme.
Els “Assaigs” de Montaigne en la via cap al mètode.
Seria, però, important, recollir encara la petja de Michel de Montaigne i els seus “Assaigs” perquè aporta un altre element bàsic en l’estructura del mètode cartesià: la idea del “jo”. Si el mètode cartesià és un instrument per conèixer la veritat, també i al mateix temps és un principi d’afirmació de la capacitat de la racionalitat (el “jo” que pensa) a l’hora de comprendre aquesta veritat. Amb l’obra de Montaigne, que exalta per primer cop la subjectivitat i l’escepticisme en la cultura moderna, apareix una nova visió del món. Al seu llibre, com dirà ell mateix: “c’est moy qui je peins” (“sóc jo qui em pinto/qui em descric”). Prescindint ara del valor de Montaigne com a filòsof (que alguns volen veure només com un escèptic o un estoic rerassagat) el que té importància és el seu gest subjectivista. Aquesta hipòtesi que cap cosa no pot ser veritat si no passa pel sedàs del jo resulta fonamental per comprendre el cartesianisme. Descartes és clarament hereu del subjetivisme de Montaigne i tota la seva filosofia es pot entendre com un esforç per trobar una raó (universal i necessària) que ens salvi del subjectivisme.
Significació del cartesianisme.
Per a Descartes, “mètode” és recerca de la veritat i, com hem intentat mostrar, aquest és un camí que ja abans ha estat anticipat i iniciat per Maquiavel, La Ramée i Montaigne que fan inviable, després d’ells, tornar a invocar la Fortuna o el Destí com a principis d’ordenació del món. Quan la princesa Elisabeth li demanà el seu parer sobre “El Príncep” de Maquiavel (1646), Descartes li respongué: “Il faut tellement se tenir hors de l’empire de la fortune” (“cal absolutament mantenir-se fora de l’imperi de la fortuna). L’ordre i la “virtù” han de ser el signe de la raó. Tot el cartesianisme és un seriós esforç per posar ordre (mètode) on hi havia atzar.
Per tenir una imatge “veritable” del món, cal un mètode, una forma ordenada de comprensió del món. Per això Descartes es feu retratar amb una llegenda que diu: “Mundus est fabula”: el que importa no són les aparences (l’atzar, la faula), sinó l’ordre intern matematitzat.
Allò que singularitza el mètode cartesià és la seva universalitat, garantida per la matemàtica (que pareix com a paradigma de certesa) i per ser una guia envers la veritat on el subjectivisme (montaignià o maquiavèlic) queda del superat, tot i que no negat. El que aporta Descartes és sobretot aquesta capacitat de conjuminar la racionalitat (pròpia del model matemàtic) i autonomia del jo en el context d’un principi innat que és cogito.
Si Descartes amb el “Cogito” inicia la filosofia moderna és perquè el dubte i l’evidència troben el seu lloc integrat i coherent. Ni l’un ni l’altre no són inútils, tots dos principis tenen el seu moment i la seva necessitat. En definitiva, el cartesianisme és un “pensament arquitectònic”. La “recerca d’un equilibri” (Alquié) i d’un ordre són una bona clau de comprensió del seu pensament.