Estructura del Discurs del Mètode.
El 26 de març de 1619, Descartes escriu a Beeckman: “He copsat no sé quina llum en el caos obscur d’aquesta ciència, i em fa l’efecte que amb l’ajut d’aquesta llum, les tenebres més espesses podran ser dissipades”. El “Discurs... “ vindria a ser una manera d’explicar com la llum (metòdica) de la ciència pot desenvolupar la racionalitat, sense perdre’ns en la foscor del dubte.
El “Discurs... “ pot ser llegit de maneres força diferents; però entre les diverses (i moltes!) interpretacions que se’n poden fer, en destaquen especialment tres: la dels qui el consideren com una mena de biografia intel·lectual de Descartes, que ens relata el seu esforç intel·lectual fins assolir un criteri de veritat universal i necessària, la dels qui el veuen com una mena de gran manifest de l’humanisme, coronat pel descobriment de la primera veritat universal i necessària (“cogito”) i finalment la dels qui el plantegen com a un tractat de teoria del coneixement en què es pretén justificar la superioritat (dogmàtica) de les idees innates per contraposició a l’escepticisme.
En qualsevol cas, sovint es diu que el “Discurs” és un text amb dues meitats ben diferents: fins a la quarta part se’ns donen raons per a l’escepticisme. A partir, però, del descobriment del “cogito” (segon paràgraf de la quarta part) la raó ja ha trobat el seu fonament indubtable: “jo penso, jo existeixo”. El dubte pot fer referència al contingut del pensament (a allò que jo penso), però no al pensament mateix: l’escepticisme queda superat per la universalitat d’un criteri de veritat que té –a més– un caire innat, universal i necessari.
Cal tenir present que la primera edició del text era un pròleg a tres assaigs científics i que tot el treball científic del cartesianisme estava fonamentat en l’existència d’idees innates. Si la matemàtica progressa (i pot descriure objectivament el món de la física) és perquè arranca d’axiomes (veritats evidents per elles mateixes) i els va desenvolupant pas per pas. La filosofia ha de fer el mateix: cercar una primera veritat evident i, a partir d’aquí, anar desenvolupant pas per pas els seus raonaments. Per això mateix “mètode” és en Descartes un sinònim d’ordre.
Parts del Discurs del Mètode
Sovint es diu que les parts més “filosòfiques” del Discurs són la segona i la quarta, mentre les altres són de caire autobiogràfic, més anecdòtiques i valuoses sobretot en la mesura que il·luminen aquestes dues parts. Això és òbviament un reduccionisme, però certament les “quatre regles” (a la segona part) i el “cogito” (a la quarta) estan entre el més important de la història de la filosofia. Resseguirem ara per sobre alguns temes nuclears de cada part però deixant ben clar que cap guia no pot suplantar l’esforç de lectura personal.
1ª.- part: El text comença amb una ironia: “El bon sentit sembla la cosa més ben repartida del món...” Com es veurà, precisament el que passa és tot el contrari: El “bon sens” (raó) més aviat manca i està mal fonamentat. Al mateix paràgraf se’ns diu que no n’hi ha prou a tenir un bon enteniment; el que cal és aplicar-lo bé. Precisament aquest serà el propòsit del mètode: ensenyar a guiar bé la raó.
Per la resta, el text té un caire autobiogràfic. Ens parla de la seva educació, destacant que li agradaven “sobretot les matemàtiques per la certesa i evidència de les seves raons”. La convicció de la necessitat de “certesa i evidència” articula tot el raonament del Discurs. En aquesta part és de destacar també la condemna de la filosofia (escolàstica) del seu temps, precisament perquè: “no hi ha cap cosa en ella que no sigui objecte de disputa i que per consegüent no sigui dubtosa”. Al final Descartes decideix deixar d’estudiar per tal de començar a llegir “el gran llibre del món”.
2ª.- part: Comença amb la famosa “meditació de l’estufa”, un fet quasi místic en la vida de l’autor. En l’original se’ns diu que ell estava “en una estufa” (una mena de sauna individual, possiblement) com a conseqüència d’un moment d’aturada en la guerra quan se li va acudir –tot d’una– la necessitat del mètode, com una forma d’ordenar la raó. Significativament, la metàfora del primer paràgraf és arquitectònica. De la mateixa manera que les ciutats fetes sobre un mapa són més harmòniques que les citats que neixen per l’atzar i l’amuntegament, també una raó ben ordenada serà més eficaç i veritable que una altra mal fonamentada.
Però el nucli del capítol són les quatre regles del mètode (evidència, anàlisi, síntesi i enumeració) i especialment la primera, perquè tota veritat universalment vàlida ha de ser evident per ella mateixa. És significatiu que Descartes, tot seguit de les quatre regles, ens recordi que aquestes quatre regles són també les de les matemàtiques (ciència model del racionalisme).
3ª.- part: La moral “per provisió” s’ha d’entendre d’una manera similar a les provisions que necessita algú per emprendre un viatge, o un exèrcit per fer la guerra. Es demostra aquí que Descartes vol fer un dubte metòdic (i no escèptic) precisament per les moltes precaucions que pren a l’hora de fer l’operació del dubte. És significatiu que la política quedi sempre fora del camp del dubte. És un dubte “conservador” que es refereix al món i mai no al “jo”. El context de la moral “per provisió” és estoic: cal vèncer-se un mateix abans que la fortuna.
4ª.- part: Té tres nuclis: el dubte (les raons del dubte), el “cogito” (“jo penso”) i Déu.
Cal veure com se segueix la regla d’evidència fins al final (“si alguna cosa pot ser imaginada com a falsa, cal considerar-la tal”) Podem dubtar del món, dels sentits, del raonament. Però hi ha una certesa que resisteix el dubte, Aquesta certesa és la primera intuïció: “jo penso, ergo jo sóc” .
Atenció: aquesta intuïció és universal i necessària. En aquest sentit no prové de cap raonament (tothom sap sempre i ja que ell pensa i existeix) sinó que se’ns presenta immediatament. Descartes insisteix a dir que el “cogito” és una substància- per tant és quelcom que existeix per sí mateix. En altres textos s’insisteix que el pensament (en hipòtesi) podria existir àdhuc sense un cos físic i material (“no necessita de cap lloc ni depèn de cap cosa material). D’aquí sorgeix el problema del dualisme (ment/cos) que ha durat pràcticament fins avui.
Que penso i existeixo són intuïcions simultànies, l’una no pot existir sense l’altra.
A continuació apareix la idea de Déu com a conquesta de la raó. La raó és tan potent i capaç que fins i tot pot pensar allò més gran del qual no resulta pensable: Déu. Però aquest Déu no és el de la fe sinó el de la raó (Per això Pascal deia que Descartes era “un ateu amagat”).
5ª.- S’explica bàsicament el mecanicisme (la idea d’un món mogut per mecanismes mecànics: acció/reacció, causa/efecte). Descartes havia volgut fer un llibre sobre el tema (el “Del món o tractat de la llum”) , però no el va publicar per les conseqüències del “cas Galileu” . Apareix la idea de l’animal-màquina (el cor com a motor...) Aquesta qüestió té una importància central en l’àmbit de l’antropologia.
6.- Es parla d’una manera implícita però òbvia del “cas Galileu” i les seves conseqüències i es reivindica la pròpia activitat científica.