Mentre el DISCURS DEL MÈTODE (1637) consisteix en un pròleg a una sèrie de treballs científics de Descartes, les MEDITACIONS METAFÍSIQUES (1641) són el text que ell considerava pròpiament ‘filosòfic’, com ho prova el fet que les sotmetés al parer d’alguns dels més destacats filòsofs de l’època (Hobbes, Malebranche, etc.) i que en la 2ª edició de l’obra (la primera en francès), el 1642, publiqués conjuntament l’obra, les crítiques (‘Objeccions’) i la seva resposta.
En el DISCURS, Descartes presentava només un resum de la seva metafísica i sembla que, a més, la redacció d’aquest text havia estat molt ràpida. Conscient que la condemnació de Galileu per l’Església (1633) feia difícil que ell pogués publicar un llibre de física que ja tenia preparat (el DEL MÓN, del qual avui només en resten poques planes), Descartes va optar per publicar alguns dels seus assaigs científics (la DIÒPTICA, els METEORS i la GEOMETRIA) i posar-los un pròleg de caràcter més epistemològic que metafísic. El DISCURS DEL MÈTODE està sobretot adreçat a exposar les condicions que ha de complir una reflexió científica (les regles del mètode, el dubte ordenat i no escèptic, etc.). En canvi, les qüestions metafísiques (jo, Déu, món), hi apareixen tractades amb menys detall. Així les MEDITACIONS METAFÍSIQUES són un text bàsicament adreçat a filòsofs.
Sorprèn també que el llibre s’anomeni MEDITACIONS METAFÍSIQUES (i no ‘Sistema’ o ‘Tractat’ de metafísica). Però l’explicació d’aquest fet és que la ‘meditació’ constituïa a l’època un gènere literari i filosòfic de regles prou conegudes. Meditar és una acció del pensament que exigeix algú (un ‘jo’) que medita. En canvi un ‘Tractat’ o un ‘Sistema’ és un text en què es presenta una doctrina ja elaborada i, en certa manera, indiscutida. Una meditació no es presenta en forma de tesi acadèmica, sinó com una reflexió personal que vol aconseguir algun resultat concret. A més, la meditació va més enllà de l’estricta ‘reflexió’: mentre una reflexió pot ser ràpida i fins i tot instantània, la meditació és una acció que ha de durar algun temps (setmanes, mesos...) i que demana una certa calma intel·lectual. No debades al text llatí de les MEDITACIONS, Descartes fa estrictament sinònims els mots: «cogitatio» [pensament], «mens» [ment], «animus» [ànima], «intellectus» [intel·lecte] i «ratio» [raó].
Hi ha, a més, una qüestió que no convé passar per alt: els jesuïtes, l’ordre religiosa amb qui Descartes havia estudiat i on el filòsof tenia nombrosos amics, tenien —i tenen encara avui— com a centre de la seva activitat espiritual els «Exercicis Espirituals» del seu fundador Ignasi de Loiola. En llatí ‘meditari’’ vol dir ‘exercitar-se’ i els Exercicis ignasians són un procediment de reflexió que es fa, generalment, en una situació de retir espiritual. Al llarg de diverses setmanes i a partir de converses espirituals amb un director, qui fa els Exercicis aprèn a ‘discernir’, és a dir, a distingir el més convenient per al seu progrés espiritual. És segur que Descartes al col·legi de La Flèche devia haver fet algun cop els Exercicis i, en certa manera, devia tenir al cap aquest model quan proposa el recorregut de les MEDITACIONS METAFÍSIQUES que són, estrictament, el recorregut d’un esperit que dubta fins al coneixement evident i, a partir d’allí, n’extreu conseqüències per als diversos àmbits.
En les MEDITACIONS METAFÍSIQUES, com en el Exercicis ignasians, és important anar a poc a poc i pas per pas —com el propi Descartes ens diu a la ‘Meditació Segona’— perquè del que es tracta és de cercar la veritat (espiritual en el cas del Exercicis i epistèmica [pròpia del coneixement], en el cas de les MEDITACIONS).
Això explica també l’ús del mot ‘jo’ al llarg de les MEDITACIONS. Es tracta d’un jo que és autobiogràfic però que, en la mesura que tothom es pot reconèixer en una situació similar de dubte al llarg de la seva pròpia vida, esdevé també un ‘tu’. L’obra arranca d’una situació que avui és tan vàlida com al 1641: des de la nostra infància ‘sabem’ moltes coses, però ignorem el valor real del que sabem. Tenim moltes informacions al nostre abast , però ¿què val allò que sabem?
Com diu Bernad Williams a DESCARTES, EL PROYECTO DE LA INVESTIGACIÓN PURA (ed. original, 1978, ed. esp., Cátedra, 1996, p. 23): « [a les MEDITACIONS], el ‘jo’ de l’escriptor no fa referència tant al Descartes històric com a qualsevol persona reflexiva que s’obre camins a través d’una sèrie d’arguments. Les MEDITACIONS no són una descripció sinó una representació del pensament filosòfic, seguint el que Descartes pensava que era l’única manera il·luminadora de presentar la filosofia, és a dir, l’ordre del descobriment: un ordre del descobriment que, tanmateix, no és arbitràriament individual sinó idealitzat, la ruta fonamental per la qual hauria de desplaçar-se el pensament humà, de l’experiència humana cap a una major perspicàcia filosòfica.»
El dubte constitueix el punt de partida de la Primera Meditació. El que Descartes emprèn, en paraules de Williams és «una estratègia, una forma sistemàtica d’assolir l’objectiu fonamental de Descartes: el descobriment de la veritat». Per això és adient començar en el dubte des del ‘jo’ per arribar a conclusions universalment vàlides. Els escèptics acostumen a dir que totes les opinions són, purament i simple, qüestions subjectives, impossibles de universalitzar. O fins i tot afirmen que la veritat no existeix, perquè si existís s’imposaria per ella mateixa i tothom la comprendria fàcilment (cosa que òbviament no passa!). Però Descartes vol anar més enllà: si planteja el dubte és perquè algun dia deixéssim de dubtar.
Per triomfar sobre l’escepticisme cal fer almenys un cop en la vida, un ‘exercici’, una ‘meditació’ de dubte a fons. Si observem la paraula ‘dubte’ veurem que etimològicament prové del llatí «dub», (‘dos’, ‘doble’). Dubtem quan entre dos caminis o dues opinions no sabem quin triar. Fer l’exercici del dubte té un valor central perquè ens permetrà reorientar la nostra pròpia existència.
Mentre al DISCURS, Descartes dubta com a savi i té com objectiu eliminar els errors dels sentits per tal de poder fonamentar la ciència (dubte metòdic), a les MEDITACIONS el to és molt més existencial. El dubte de les MEDITACIONS fa referència a la voluntat —i com que la voluntat humana és infinita, el dubte també ho serà.
Si a les MEDITACIONS apareix el «geni maligne», un argument que no apareix per a res al DISCURS és, precisament, per tal d’accentuar la radicalitat de la meditació. Només dubtant fins i tot de si existeix un déu enganyador (és a dir, experimentant el dubte des de l’interior mateix), podrem superar aquesta situació.
¿Per què hem de ‘meditar’, doncs? La resposta cartesiana (i d’aquí el valor del seu text), serà que meditar és la forma de passar del probable al cert; la meditació és l’eina del coneixement cert: en Descartes la meditació és l’instrument de la veritat, tal com li havien ensenyat els seus mestres jesuïtes. Només si reflexionem segons el que ell anomena «l’ordre de raons», analitzant pas per pas el valor de les nostres idees, podrem arribar al coneixement de la veritat. Que no és poc, tot cal dir-ho.