A la Primera Meditació Metafísica apareixen dues figures importants: el ‘Deus deceptor’ (Déu enganyador) i el ‘Malin Génie’ (Geni maligne). Entre una i altra figura hi ha petites matisacions, però ambdues serveixen per exemplificar el fet que encara que jo pugui viure enganyat, això no nega l’existència de les idees en mi i, per tant, l’evidència que ‘jo penso’.
El ‘Déu enganyador’ recull la vella paradoxa, ja discutida pels filòsofs medievals, segons la qual si Déu ho pot tot, també podria enganyar-nos. Però Descartes argumenta que si Déu és summament bo, no pot ser enganyador. El ‘Geni maligne’ (descrit en el penúltim i a l’últim paràgraf de la Primera Meditació) és un argument més fort: consisteix en un experiment mental segons el qual resulta possible desqualificar el principi d’evidència en tant que ‘claredat i distinció’.
El geni maligne és un ésser astut i enganyador que ens posa un parany. Descartes empra el mot ‘geni’ per tal que no sigui possible confondre’l amb el Déu veritable (cristià), de qui sempre es predica la veritat. Segons la traducció de Robert Veciana: “Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la veritat, sinó un cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria a enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que viem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva incredulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses. Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendré el meu judici (...)
El geni maligne té la capacitat de confondre’ns en les nostres percepcions i de provocar dubtes sobre tot el que podem conèixer.
Pel que sembla, amb aquesta hipòtesi Descartes volia reflexionar sobre si pot posar-se en dubte l’acte de conèixer –com si es tractés d’una ficció induïda pel geni enganyador. Així podríem suposar que conèixer és quelcom que pertany a la nostra naturalesa (a la nostra ment) o que, per contra, el coneixement és una dada derivada de la realitat exterior. Si conèixer depengués tan sols de la nostra ment, llavors seria un acte purament subjectiu i fins i tot els fonaments més ferms de la realitat es podrien posar en dubte. Triomfaria, doncs, l’escepticisme.
La resposta cartesiana és que la consciència es fonamenta en l’acte mateix de pensar, no en la cosa pensada: el geni maligne no ens pot enganyar sobre els continguts de la nostra ment: ni que el món no existís, o fos una ficció posada en la nostra ment pel geni maligne, continuaria essent cert que jo penso. Podem ser escèptics pel que fa al món extern, no pel que fa a la capacitat que té la nostra ment de produir conceptes.
Aquesta concepció del ‘geni maligne’ tingué una continuïtat al segle passat en l’anomenada ‘hipòtesi del cervell en una cubeta’ [‘brain in a vat’] proposada per Jonathan Dancy i Hilary Putnam (aquest darrer la presentà al seu RAÓ, VERITAT I HISTÒRIA, del 1981). Imaginem-nos que sóc un individu a qui un científic boig ha extret el cervell. El meu cervell és instal·lat en una cubeta especial amb nutrients que permeten mantenir-lo amb vida i les neurones estan connectades amb cables a un supercomputador, que treballa amb un programa segons el qual es genera en la meva ment la il·lusió que la teva vida transcorre normalment, malgrat que la teva falsa percepció sensorial és el resultat d’una il·lusió produïda pels impulsos elèctrics que arriben al teu cervell. La pregunta és: ¿tenim alguna de comprovar que no som uns cervells posats en una cubeta per un científic boig?, ¿tenim alguna manera d’estar segurs que no som un cervell que processa una realitat virtual que ens ha estat induïda per un superordinador? Dancy pregunta fins i tot si l’univers: ‘podria estar composat per cadenes interminables d’aquests cervells en una mena de gran fàbrica d’emocions?’. En definitiva, cap persona no pot estar segura que de no ser un cervell en una cubeta.
Aquesta és la tesi de la pel·lícula MATRIX (1999) quan Morpheus pregunta a Nemo: ‘Què és el real? ¿Com defineixes el real? Si estàs parlant del que pots sentir, del que pots flairar, del que pots gustar i veure, llavors el real són tan sols senyals elèctriques interpretades pel teu cervell’.
Ni Descartes (en la Primera Meditació Metafísica), ni Hilary Putnam, ni Matrix no pretenen discutir sobre l’escepticisme, sinó sobre el que s’anomena ‘realisme metafísic’: en altres paraules, defensen que mai no podem estar segurs del que la realitat és, ni menys encara de què la poguéssim conèixer tan com realment sigui. Mai no podré estar segur que jo mateix o que els lectors d’aquest text no siguin cervells en una cubeta, o de que la realitat no sigui virtual. Els humans estem limitats als nostres esquemes conceptuals i no podem saber com és realment el món (Putnam dirà que no podem copsar la realitat des del punt de vista de ‘l’ull de Déu’). En definitiva, el realisme metafísic està equivocat: el que jo puc conèixer, diria un racionalista cartesià, són les meves idees – el pensament, no el món. Les idees són representacions en la ment, però mai no podrem saber si són representacions ‘autèntiques’ del món. Potser el contingut de la idea no existeix pas enlloc, però això no impedeix que aquesta idea tingui una forma en la meva ment.