Una idea és per a Descartes una representació mental. És el que hi ha en la nostra ment quan nosaltres concebem alguna cosa. En conseqüència totes les nostres idees reenvien al subjecte que les pensa. El problema és saber si reenvien també a alguna altra cosa, o en altres paraules, quina relació hi ha entre les idees i la veritat de les coses. Per als escolàstics tenir una idea suposa la ‘adquatio’, la representació fidel, d’una cosa en la ment. Però ens podríem preguntar si les idees representen objectes reals o si són ficcions del nostre esperit.
Per tal de resoldre aquest problema, Descartes s’interroga d’antuvi per l’origen de les idees i en distingeix tres orígens possibles: «... d’aquestes idees les unes semblen ésser nascudes amb mi, les altres ésser alienes i venir de fora, i les altres ésser fetes i inventades per mi mateix.»
En definitiva, les idees poden ser «innates»,és a dir, estar en la meva ment des que vaig néixer, «adventícies», val a dir, provinents del món exterior, o «factícies», o el que és el mateix, formades per la meva imaginació (com les sirenes o els cavalls alats).
QUINA ÉS LA NATURALESA DE LES IDEES ?
A la TERCERA MEDITACIÓ, Descartes es planteja la naturalesa de les idees i ho fa seguint l’esquema escolàstic que distingia tres aspectes en una idea:
(1)La seva realitat material: allò de què una idea està feta: una idea està constituïda per pensaments, com una taula és de fusta o una casa de maons.
(2)La seva realitat formal: l’ésser al qual la idea reenvia. Formal significa, doncs, ‘real’.(3)La seva realitat objectiva: el contingut representatiu d’una idea.
Si observem, per exemple, la idea d’una sirena, veurem que té un contingut objectiu (em puc representar una dona amb cua de peix) però no té cap realitat formal, (les dones amb cua de peix no tenen cap realitat a la qual reenvien).
Però encara que les idees es formen en mi tampoc no cal suposar que les coses que veig s’assemblin a les idees: en aquest sentit, Descartes posa l’exemple del sol. El veig d’una determinada manera pel sentits i l’astronomia me’l mostra d’una altra manera. Com que la sensibilitat em pot enganyar no he de confondre la idea amb la manera com se’m mostra.
Per a Descartes allò fonamental en una idea és la seva capacitat per a ésser pensada en tant que perfecció: allò ‘objectiu’ no s’ha d’entendre en les MEDITACIONS com ho entenem avui (com a sinònim d’empíric), sinó com ho entenien els escolàstics amb qui ell discutia. Una idea segons Descartes és una «realitat objectiva» en la mesura que és capaç de representar un pensament. Per això les substàncies (Jo, Déu, Món) són ‘objectives’ per a Descartes. Com diu a la TERCERA MEDITACIÓ: «... a fi que una idea contingui una tal realitat objectiva més que una altra, ha de tenir, sens dubte això d’alguna cosa en la qual es troba si més no tanta realitat formal com realitat objectiva conté aquesta idea.» En altres paraules: el que una idea representa (la seva «realitat objectiva»), reenvia a un ésser que en pugui ser la causa (la seva «realitat formal»). Si jo puc ser la causa de les meves idees llavors no hi ha cap problema per justificar-les; però com que jo no puc ser la causa de les meves idees innates, llavors ha d’existir Déu.
LES IDEES INNATES
Les idees que interessen més a Descartes són les innates (per exemple la idea de Déu o les veritats matemàtiques). Si puc formar-me la idea de triangle sense haver vist mai objecte triangular i si la idea de triangle és la mateixa en mi que en qualsevol altra persona, llavors he de suposar que és innata.
La característica bàsica de les idees innates consisteix a ser «clares i distintes», concepte que ell identifica amb la idea de ‘veritat’.
Una idea és clara quan és «present i manifesta a un esperit atent» i és distinta quan no se la pot confondre amb cap altra. Mentre la veritat és clara i distinta, l’error està farcit d’idees obscures i confuses.
PER QUÈ HI HA ERROR?
Un exemple d’idea obscura i confusa és el record d’una experiència o d’una idea que vaig tenir i que a mesura que passa el temps es va esvaint. Segons Descartes em puc equivocar per dues raons:
(1)Perquè sóc un ésser finit. A la MEDITACIÓ QUARTA Descartes ho expressa així: «m’equivoco perquè la potència que Déu m’ha donat per a discernir el veritable del fals no és infinita.» És precisament perquè m’equivoco, perquè no ho puc conèixer tot, que he de suposar que existeix un Déu perfecte, origen de tot coneixement cert.
(2)Però m’equivoco també perquè sóc lliure, i com dirà també a la MEDITACIÓ QUARTA: «el poder del coneixement que és en mi» i «el poder d’elegir o lliure albir» els puc usar malament. Com que sóc lliure puc usar malament «la potència del voler», és a dir, la meva voluntat.