Definició del concepte d'ètica
Una mirada etimològica
El plantejament etimològic del concepte d'êthos i la seva relació amb éthos és complexa. En grec ta èthè són "els costums", que en llatí es tradueix per mores. Però es pot aprofundir un xic més:
1.- Êthos significa caràcter, en sentit de "forma de vida", social, manera de ser que es va adquirint en el temps i s’aprèn a través del costum col·lectiu. (S'escriu amb eta).
2.- Éthos significa hàbit, acte, "forma de vida" en sentit psicològic individual, tendència. (S'escriu amb èpsilon).
Êthos sembla derivar d'éthos, cosa que vol dir que el caràcter s'aconsegueix a través de l'hàbit. És, però, força discutible que els grecs tinguessin gaire consciència de la diferència entre ambdós conceptes, per molt que ho digui Heidegger.
Aquesta distinció, però, és útil per adonar-nos d'un problema molt típic en els llibres d'ètica. Molt sovint sembla que per "ètica" entenguéssim només l'éthos en el segon sentit (com a hàbits, costums...) quan en realitat els hàbits no és poden aïllar sinó que formen part d'una totalitat més global, més social, que és l'êthos que interpel·la tot l'home.
Heidegger a la seva Carta sobre l'humanisme, que constitueix el lloc privilegiat per copsar la seva ètica (per a Heidegger l'ètica és ontologia, teoria de l'ésser) ha jugat amb el concepte d'êthos -amb eta- afirmant que en grec significava també "residència", "estatge", "lloc on s'habita" i d'aquí ho ha vinculat a l'hàbit com a fonament de la moral. Així l'ètica estudiaria "el lloc de l'home", el lloc on l'home habita interiorment... Possiblement aquesta etimologia sigui falsa, però -en qualsevol cas- és suggerent. De fet els humans habitem en els nostres actes i la nostra casa intel·lectual són els nostres hàbits, les nostres accions, el nostre dir i fer, tant com la casa material, en sentit de construcció. Som senyors i amos de la nostra casa física, però també -i sobretot- som senyors de la casa que bastim amb els nostres actes morals.
En els presocràtics i en la tragèdia grega la idea d'êthos (amb eta - caràcter) està més present que la d'éthos (amb épsilon - acte); en canvi a partir d'Aristòtil es perd la connexió global de l'acte a l'êthos. L'ètica contemporània (al menys la que no està tan vinculada a l'anàlisi del llenguatge i s'interessa fonamentalment per l'acció) reivindica que cal veure globalment els actes ètics des de la perspectiva globalitzadora de l'êthos recollint així la idea de que la virtut és l’excel·lència de la persona.
Classificacions ètiques
Tota divisió de l'ètica és generalment poc fina. Hi ha molts elements que es poden valorar molt diferentment. És tradicional distingir entre ètica i moral, afirmant que l'ètica és teoria i la moral és praxi. En altres paraules; quan actuem fem moral i quan reflexionem sobre l'actuat fem ètica. Aquesta distinció no és incorrecta, però s'hauria de matisar molt perquè teoria i praxi en l'home no estan absolutament dissociades. De fet, la moral és com una segona pell dels humans. Per això la moral "no es perd", sinó que es canvia. Mai no som "immorals", perquè mai podem deixar de ser socials: el que pot succeir és que deixem de creure en una moral (catòlica o marxista, tant li fa, per causes socials, educatives, econòmiques...). El tema de la relació ètica-moral és un capítol de la relació entre teoria i praxi dels actes humans i el plantejarem posteriorment.
D'una manera més pragmàtica, la divisió més habitual de l'ètica, que s'acostuma a trobar a tots els manuals, és la següent:
1.-Ètica normativa: És l'estudi de les normes morals existents. Analitza i fixa els principis generals que s'autojustifiquen o s'autorrecomanen i que serveixen de fonament a tots els sistemes de normes. Les ètiques normatives poden ser teleològiques, deontològiques o axiològiques.
A.- Ètica teleològica: (del grec telos, fi) Es l'ètica que planteja el tema de la virtut, centrada en el concepte de Bé. Apareix a Grècia amb Aristòtil i Epicur i es perllonga fins al segle XIX amb J.St. Mill i l'utilitarisme. El que importa en les ètiques teleològiques són les seves conseqüències (saber què passa al final).
En aquestes ètiques (que Kant anomenava heterònomes) hi ha un fi (un bé) i uns camins per assolir-lo. Per exemple: en l'Epicureisme hi ha un bé (el plaer) i uns medis (no intervenir en política, conrear l'amistat, ser moderat).
En les ètiques teleològiques, per exemple, mentir pot ser acceptat si té unes conseqüències bones (per. ex. "mentida piadosa")
B.- Ètica deontològica: (del grec deon, deure). És l'ètica que es planteja el tema dels principis, centrada en el concepte de norma. No importen les conseqüències sinó el principi del qual es parteix (la llei moral universal, l'imperatiu categòric). Per a les ètiques deontològiques, l'important és el rigor de la posició de la qual es parteix
En les ètiques deontològiques, per seguir amb l'exemple, mentir és sempre inacceptable perquè implica partir d'una falsedat
C.- Ètica axiològica: (del grec axios, valor). És l'ètica que es planteja fonamentalment si les causes d'una acció són autèntiques. En aquestes ètiques l'home és considerat com a habitant d'un món en què funcionen "valors" (socials, culturals...) i el que preocupa és com s'afanya l'home a expressar el valor i a viure d'una manera coherent la seva existència. Ser humà és valorar el món i donar-li sentit.
En aquestes ètiques la mentida, per exemple, dependrà de quin valor se'n serveix. Hi ha valors autèntics i inautèntics.
El problema de les ètiques axiològiques és que corre la sospita que allò que alguns anomenen "valors" són simplement "paraules" i així l'ètica axiològica sovint se situa fronterera amb la metaètica.
2.- Metaètica: És l'estudi del llenguatge ètic. De fet aquest tema ja apareix amb el vell Sòcrates que, segons Aristòtil, es capficava en l'estudi de les definicions dels conceptes ètics (Bé, justícia...). Al diàleg Eutifró o sobre la pietat hom pot trobar una anàlisi del llenguatge tan extremadament concret com el de qualsevol contemporani. La metaètica (de vegades es parla també de "teories no cognitives") no es planteja el contingut de l'ètica, sinó el valor lingüístic dels enunciats. Modernament la metaètica neix amb Hume que va ser el primer a afirmar que el vocabulari de l'ètica es limita a emocions o sentiments (emotivisme) i al segle XX, la metaètica s'ha desenvolupat fonamentalment a partir de l'obra de G.E. Moore Principia ethica, publicat l'any 1903.
Moore creia que existien veritats ètiques, però que aquestes veritats no eren demostrables racionalment.
Julius Ayer va desenvolupar aquesta teoria en un sentit emotivista, afirmant que no hi ha cap criteri universal per diferenciar el bo del dolent. (imperativisme-emotivisme)
La importància de la metaètica resideix en fer-nos adonar que el llenguatge no és neutral i que, en certa manera, "pensa per nosaltres".
Molt resumidament, en el camp de la metaètica hi ha tres posicions o escoles:
A.- Intuïcionisme: afirma que els conceptes ètics són intuïcions autoevidents sobre estats de coses (p. ex. jo no puc demostrar que la vida és sagrada, com a màxim puc intentar una prova "a contrari": si la vida no fos sagrada hi hauria guerra de tots contra tots). Per a l'intuïcionisme hi ha valors universals per sobre de la nostra capacitat de raonar. O en altres paraules, per als intuïcionistes un concepte ètic és una creença. Els homes, o com a mínim els homes "millors" coneixen el que es "valuós", fins i tot prescindint d'una educació que hipotèticament tendeixi a fer-los ignorar els valors. [Moore, Ross]
B.- Emotivisme: afirma que els conceptes ètics descriuen o produeixen estats d'ànim, sentiments o emocions que comparteix un grup en un determinat moment. Per a l'emotivisme un concepte ètic és una suposició sobre la qual existeix un consens.[Ayer]
C.- Descriptivisme: afirma que el vocabulari ètic és sempre una tria que fem a partir de relacions causa-efecte. El descriptivisme considera que els valors i els conceptes morals han de ser traduïts de llenguatge mentalista a llenguatge fisicalista: no té sentit dir "en Joan és un patró just" sinó "en Joan paga un salari d'X pessetones als seus treballadors".Descriure ja és valorar. L'ètica no és una qüestió d'opinions sinó que té un correlat fàctic (tots estem d'acord a considerar que torturar assassinar, violar... és dolent, més enllà de qualsevol qüestió lingüística). D'aquesta manera és la racionalitat pràctica la que dóna sentit tant a l'ètica com a la condició humana. .
3. Ètica aplicada: També anomenada "ètica pràctica". Es planteja la relació de la teoria general (ètica normativa) i del llenguatge ètic (metaètica) a les necessitats i les circumstàncies de la vida social. Planteja el tema de l’encarnació" de la idea de Bé. Pretén fer palesa en un moment històric o cultural l'especulació filosòfica.
Pertanyen a l'ètica aplicada:
La bioètica (que inclou l'ètica mèdica)
El tema dels drets dels animals
El pacifisme, la desobediència civil i la violència
L'ètica dels negocis
L'ètica de la tecnologia...