El "deure", que s'expressa en forma imperativa (haver de) és un dels temes centrals de l'ètica. Tota la filosofia no és, en certa manera, sinó una invitació a la reflexió sobre el que "hem de" pensar, fer, etc. Això ens obliga a plantejar el tema del deure, entre l'obligació i la necessitat abans d’introduir-nos en l'anàlisi del formalisme, perquè la confusió entre aquests dos usos lingüístics és una de les causants del dogmatisme. En català -i a les llengües llatines en general- es confon sota una mateixa forma de verb (haver de ser) la necessitat i l'obligació:
1.- Una necessitat és el que ha de ser i no pot deixar de ser (p. ex. la pedra "ha de caure" per la llei de la gravetat). Un cos no es pot alliberar de la necessitat, no pot fer res per impedir-la.
2.- Una obligació és el que puc deixar de complir (p. ex. "he d'estimar" als meus germans, però puc deixar de fer-ho). Quan ens referim a que algú té una obligació és perquè pot deixar de tenir-la: no he de mentir, però ho puc fer i de fet els homes sovint menteixen. Un home es pot alliberar del deure, té el poder de desobeir.
Quan parlem del deure ens referim exclusivament a l'obligació, mai a la necessitat. Per això qualsevol, referència a la teoria del deure (kantiana o no), ha de començar per una referència a l'home com a subjecte del deure. L'home és un ésser que té deures; però precisament perquè és home, els coneix prèviament, sap quins deures té. El deure humà no és una necessitat, en conseqüència, no pot ser cec sinó racional. L'home "en pot passar" i, de fet, sovint coneix els seus deures perquè no els compleix gens o perquè no és perfecte en l'acompliment i li reca no ser-ho. Ni àngel ni bèstia, l'home es mou sovint entre el deure i el desig. L'existència humana està marcada pel fet de ser tan capaç de complir amb el seu deure com de no fer-ho. (I per això l'home quan no vol complir amb els seus deures sempre té alguna excusa).
En referència al deure l'home pot prendre dues posicions errònies:
1.-Sotmetre's absolutament: esdevenir esclau del deure o, com dirà Nietzsche, nihilista.
2.-Negar absolutament que en tingui: afirmar que és un déu (immoralisme), un valor suprem al qual no s'ha d'exigir res.
Tota l'existència humana està compresa en aquestes dues tendències, que experimentem sovint en la nostra vida: per una banda un rebuig a l'obligació i, per l'altra, una submissió. El deure només és racional quan es descobreix i s'acompleix racionalment i quan és l'home qui domina el deure dominant-se a sí mateix. El sentiment del deure, que és distintiu de l'home (els animals senten la necessitat, no l'obligació) segons Kant, "eleva l'home per sobre d'ell mateix", és a dir, ens fa racionals perquè no hi ha home sense sentit de l'obligació (de la mena que sigui). Spinoza i Leibniz consideraven que si hi ha Déu la seva llibertat d'ésser perfecta i, per tant, excloïen de la divinitat la idea de deure. Una divinitat no té "deures" perquè és perfecta. Però amb l'home passa exactament al revés: tenim "deures" perquè no som perfectes.
Pel demés qualsevol home prudent ha après a malfiar-se del que es presenta com a deure-imperatiu: els fanàtics són gent carregada de "deures" (incloent-hi el deure de matar els qui no pensen com ells, per exemple). El fanàtic té una "passió pel deure" i per això pot ser la joguina de forces polítiques o religioses deshumanitzadores. El primer deure de l'home és, doncs, ser lúcid i oposar-se a deures que siguin irracionals o alienants.
El deure absolut i el deure relatiu.
El deure absolut és l'imperatiu. Kant, en dirà: "La necessitat de realitzar una acció per respecte a la llei" (Fonamentació de la metafísica dels costums). Aquest deure absolut és una obligació però no pot ser una imposició. Si hi ha imposició, la força del deure desapareix. L'obligació arrela en un fonament moral, jurídic o social (que per a Kant,em poso jo mateix: la meva consciència). Obeir a la força mai no és un deure, perquè davant la bruta el deure no fonamenta cap obligació racional (estrictament la raó és una manera de substituir la força). El deure no és vigent quan no és racional (per això mateix un poble sotmès a una dictadura no té cap deure.
El deure només pot provenir d'una imposició quan l'imposició és racional (per això Kant, considera que l'únic tribunal vàlid és el de la pròpia consciència).
El quatrilogi del deure.
Tradicionalment es considera que el concepte de deure inclou quatre facetes que estan implicades entre sí:
1.- Saber: que implica actuar i gestionar. El saber afirma l'acció. Només hi ha deure quan el subjecte sap què vol.
2.- Voler: que implica la bona voluntat. Només hi ha deure quan la voluntat vol expandir-se per a fer el bé.
3.- Poder: que implica fer atenció als medis i als contextos del voler. En la modernitat tot deure ha de plantejar-se com actuar en la incertesa i en la provisionalitat.
4.- Esperar: que, per la seva banda, retorna al saber i l'implica. Fer quelcom és una virtut. L'esperança implica que en moure'm pel deure tinc accés a una certa saviesa. L'esperança, des d'Aristòtil, implica caràcter i educació en els hàbits.
Només hi ha deure, en definitiva, en la mesura que hi ha caràcter. El deure implica que faig meva una opinió i em sento obligat a realitzar-la perquè és la millor, i no al revés.