La bioètica contemporània neix a Nord-Amèrica a principis dels anys 1970 i ha tingut un creixement espectacular perquè el coneixement sobre les ciències de la vida s’han desenvolupat acceleradament en el darrer mig segle. S’ha dit que en l’àmbit biotecnològic, mèdic i genètic el nivell de coneixements es dobla cada deu anys –i sembla que darrerament amb més velocitat encara. Aquesta mateixa acceleració del saber, va provocar una consciència prou àmplia sobre la necessitat dels estudis bioètics, perquè es volia donar resposta al neguit de molts metges i pacients (i globalment d’una societat en el seu conjunt). La sensació d’estar davant d’una medicina i una investigació genètica cada cop més tecnològica però, per això mateix, també llunyana i deshumanitzada, ha pesat cop més, sobretot a mesura que socialment creixia la sensació d’anar “perdent el control” en temes de medicina i de genètica. L’ideal, difús però insistent, de vincular el “bios” i l’”ethos” era sentida com una necessitat per a fer possible la supervivència de la humanitat, en la mesura que una tecnologia sense un àmbit moral en què implicar-se podia acabar produint quimeres o, directament, posant en crisi el mateix concepte de l’humà, sigui a través de la manipulació genètica o d’una gestió purament tecnocràtica del dret a la vida.
En poc més de vint-i-cinc anys, el que entenem per bioètica ha sofert, però, canvis importants. Podríem dir que en aquest camp s’han succeït tres models diferents a l’hora d’enfocar la pràctica ètica. Per a una ètica mèdica tradicional, els problemes se situaven a nivell d’eficàcia, pragmàtica, en la tasca diària del professional de la salut i, especialment, en relació als problemes de la vida i la mort, que s’havien fet més complexos amb la implantació de les noves tecnologies mèdiques. Es tractava –que no és fàcil!- de concretar el deure de “fer el bé”, indestriable de la pràctica mèdica de sempre, en les condicions, certament diferents, d’una tecnologia que pot arribar a ser molt agressiva per al pacient (com demostra la pràctica mèdica, sobretot en oncologia i en ginecologia). Potter, però, tenia un programa d’investigació més ambiciós.
La bioètica, com diu el títol del llibre de Potter, volia establir un pont entre les dues cultures, científica i humanística, en la mesura que el tema del dolor del pacient i de la responsabilitat mèdica necessiten tant de la reflexió científica com del món dels valors. Això implica no quedar-se només en l’ètica mèdica, sinó plantejar, en un segon moment, els pressupòsits que hi ha sota la pràctica professional, i reivindicar que en el tema de la salut hi ha també en joc els drets i l’autonomia del pacient. La bioètica obligava no només a “fer el bé” sinó a escoltar quina mena de bé vol el pacient, essent sensible a la seva autonomia i abandonant tota mena de paternalisme mèdic, per benintencionat i pragmàtic que fos. La centralitat de l’autonomia del pacient va ser rebuda en molts àmbits com un autèntic “cop d’estat”: allí on de sempre havia manat el metge, irrompien ara els usuaris de la salut, i els pacients volien ser també agents. El problema de la qualitat de l’acte mèdic no es valorava només pel seu èxit o fracàs curatiu, sinó per la relació amb l’entorn. El món al revés!
Ara estem ja plenament en una tercera fase, més trencadora encara: la bioètica deixa de ser progressivament l’ètica referida a l’actuació mèdica davant un problema concret per a convertir-se en un “punt de vista global” (el de les ciències de la vida) en connexió amb problemes de caire ecològic i mediambiental i amb la sensibilitat de gènere (feminisme). De fet, el problema de la salut és, avui, inseparable del problema mediambiental (ús de pesticides i plaguicides, degradació del medi ambient i contaminació alimentària industrial a gran escala...). I la reflexió sobre el paper de la dona, que generalment és “l’especialista en salut” més propera a cada llar, no para de créixer. Això fa necessari assumir un punt de vista global. No pot sorprendre, doncs, que el llibre posterior de Potter tingui per títol: Global Bioethics: Building on the Leopold Legacy (1988), lligant la bioètica amb l’ètica de la terra d’Aldo Leopold. La primacia de la vida esdevé el criteri per al judici moral, però aquesta vida és veu cada cop més inteconnectada i en xarxa amb condicionats econòmics, culturals i de gènere; i no només com un problema mèdic instrumental. El procés sembla tendir cap a una extensió de la idea de “cura” ètica a nivell global.
La bioètica ha de ser considerada avui un àmbit de coneixement global, entenent aquest mot en un triple sentit. D’una banda és “global” perquè es planteja el problema de la salut –i més extensament, el de la vida– com un dret de tothom i arreu. A més, és “global” perquè implica ètica, medicina i medi ambient en la perspectiva del benestar dels humans: és tota la biosfera la que està interconnectada globalment. I finalment és també “global” perquè les seves eines d’anàlisi no provenen només de la medicina, sinó també de l’ecologia, de les ciències socials i de la tradició filosòfica clàssica.
Això no significa que les altres dues perspectives, més estrictament mèdiques i hospitalàries, hagin quedat arraconades, sinó que simplement s’han tornat insuficients. El model de l’autonomia i el de la bioètica global no són en absolut contradictoris, sinó que estan del tot implicats. Sense assumir que el pacient és un subjecte de drets resultaria impossible fer un pas més i acceptar que el dret a la salut no és només quelcom que està vinculat al món mèdic, sinó que té una implicació estructural, en xarxa, de manera que la salut d’un individu és indestriable del bon estat d’allò que menja o de l’aire que respira. Sense “salvació” del medi ambient no hi ha avui cap política democràtica viable, perquè els problemes de salut no es poden destriar dels models d’alimentació, de contaminació i, en general, d’un estil de vida que convé revisar. Sense l’horitzó conceptual d’una ètica de la terra, la bioètica està mancada d’una fonamentació global i esdevé, tan sols, un problema de gestió tecnològica de l’instrumental mèdic. La bioètica global de model potterià no busca establir relacions “causa-efecte” sinó que pensa el problema de la vida segons el model de xarxa, en la qual els problemes de la relació entre metge i malalt són un element més. Important, òbviament, però no exclusiu.
En els darrers temps –i específicament en el congrés de bioètica celebrat a Xixon (Astúries) els dies 20-24 de juny de 2000– Potter parla ja de “biocibernètica” per tal de posar èmfasi en què el fet que la bioètica s’ha de considerar avui (cibernèticament) com un criteri per a guiar els sistemes vius, que són dinàmics i retroalimentats. La interacció biològica entre l’home i l’entorn fa que els problemes ecològics, com els econòmics, (vist que, en definitiva, etimològicament es troba en tots dos mots la mateixa arrel grega) hagin de ser valorats en una perspectiva de gestió de la terra. Prescindint per ara de la notable ingenuïtat d’algunes propostes del darrer Potter (per exemple, la dèria en el creixement zero de la població mundial) és obvi que la direcció dels esforços bioètics cara al futur passarà per “establir un codi bioètic per a la supervivència”. Idees com les del somni americà (creixement indefinit gràcies a matèries primeres de preu ínfim) són, en la seva formulació més crua, estratègies abocades al desastre per malbaratament i sobreexplotació de recursos.
Dintre de la bioètica s’integren dues notes bàsiques en el principi d’autonomia:
1. Dignitat: que no es pot limitar al pur respecte als drets humans. Expressa en essència la superioritat de la vida humana sobre qualsevol consideració econòmica i sobre totes les formes de vida. En aquest punt aplicat a l’ètica ecològica hi ha un debat sobre els límits de la dignitat en relació a la deep ecology.
2. Integritat: que amplia l’autonomia, afirmant que en ella no és possible cap mena de parcelització o de retall. Sempre l’humà té tot el dret sobre la seva vida i ha de ser protegit contra qualsevol tendència de les innovacions tecnològiques (o de castes de professionals) a llevar-li capacitat de decisió. En una perspectiva ecològica, el concepte d’integritat s’entén, a més, com una reivindicació del fet que la vida humana no pot considerar-se “íntegra” si se la separa de la seva comunitat, de la seva cultura i del seu ambient biòtic o social.