Entrevista amb Núria Navarro; El Periódico, Bcn, 16 desembre 2006
P.- ¿No el fatiga el paper de guardià de la racionalitat?
R.- Sí. Encara que per dir la veritat, aquesta és una etiqueta que m’han penjat.
.- El món sembla contradir la raó
.- Jo no ho veig així. Penso que en la vida quotidiana tots som molt més sensats que els grans esdeveniments polítics. ¿Què ha fet aquest matí, vostè?
.- Esmorzar, llegir la premsa, preparar aquesta entrevista
.- ¿Ho veu? Això és molt sensat. Quan fem alguna cosa, la fem de manera que no lesionem el proïsme. I quan ens trobem davant d’una situació difícil, reflexionem. Només que la nostra sensatesa no crida l’atenció. Quan tot funciona, discretament, és perquè tots, en la nostra interacció amb els altres, ens comportem raonablement.
.- Però el liberalisme econòmic ha minat la intersubjectivitat...
.- ¡Ha llegit massa Habermas!
.- Tampoc és això
.- En el fons, la vida no és res més que una forma de comunicació, d’interacció, de convivència. Però la nostra societat és complexa i hi ha problemes que no són de fàcil solució. Un pot discutir, per exemple, quins aspectes han de quedar en mans del mercat i quins en mans de l’Administració pública.
.- ¿S’ha de redefinir la democràcia?
.- No. S’ha de revitalitzar i protegir enfront de cert tipus de degeneracions.
.- ¿Degeneracions?
.- Li posaré un exemple. A Alemanya els diaris supraregionals passen problemes econòmics. En part per la recessió, però també perquè els anunciants se’n van a Internet. El «Frankfurter Rundschau», per exemple, només pot sobreviure perquè l’Estat li va atorgar un crèdit.
.- Temps d’incertesa per a la premsa escrita
.- Doncs si imaginem que aquest element tan important de l’espai públic algun dia quedarà destruït, els ciutadans dependran més del que vegin a la televisió. I si la televisió, per la via de la privatització, es destrueix, com ha passat als EUA, acabarem en una entropia del que és públic. És a dir, faltarà l’aigua on ha de nedar la democràcia.
.- ¿Què recomana al ciutadà?
.- El que no recomano és tendir cap al cinisme i dir que no podem fer res contra el poder. Això només satisfà a qui ho diu i frena els esforços que ens farien progressar.
.- La desconfiança és legítima, ¿no li sembla?
A Europa, la televisió ha canviat la relació entre líders polítics i ciutadans. Avui els presidents es poden dirigir directament al públic. Poden defugir més fàcilment les instàncies de partit, fins i tot de Govern, que en el passat.
.- Alguns acaben fent política espectacle
.- Per això, tot procés polític adquireix trets plebiscitaris.
.- ¿Continua confiant en la pau perpètua de Kant?
.- Kant va argumentar normativament que s’ha d’actuar mentre no existeixin proves empíriques que un procés estigui condemnat al fracàs. Kant era luterà i de Luter sabem que va dir: «Si sabés que demà s’acaba el món, avui mateix plantaria una pomera»
.- ¿...? ¿Què li va fer venir l’apetit filosòfic?
.- Un professor a l’institut... I després de la segona guerra mundial va aparèixer l’existencialisme. En el teatre s’interpretaven obres de Sartre, però també de Mauriac i de Claudel. Vèiem els problemes davant els quals ens trobàvem. Jo estava en plena adolescència, època en què un sol reflexionar sobre la vida.
.- D’això fa dos dies...
.- I per una altra part estàvem immersos en l’esdeveniment històric que va ser el nacional-socialisme. Volíem deixar-lo enrere i obrir-nos cap a un món totalment nou.
.- I Joachim Fest va insinuar la seva simpatia amb la causa nazi...
.- El Tribunal Superior d’Hamburg ha prohibit a l’editorial Rowohlt la difusió del passatge del llibre per ser intencionadament difamatori.
.- Ho entenc. ¿Ha comès mai una insensatesa, professor?
.- ¡Cada dia! Només podem actuar irraonablement perquè en nosaltres hi ha un ésser raonable.
Entrevista concedida amb motiu de l’edició del llibre de Jürgen Habermas «ENTRE NATURALISMO Y RELIGIÓN» Barcelona: Paidos, 2006. El text de J. Fest a què es fa referència és l’autobiografia de l’historiador titulada «JO NO», en referència a la no col•laboració de l’historiador democrata-cristià i del seu pare amb el nazisme. © Núria Navarro, 2006.