Hartmut Rosa (1965) és un sociòleg i filòsof professor a la Universitat de Jena, deixeble d’Axel Honnet i considerat un representant de la darrera fornada (la quarta generació, ja!) de l’Escola de Frankfurt, que ha fet una proposta fascinant: rellegir la història de la modernitat a partir del concepte d’acceleració. La societat moderna es troba a parer seu en una contradicció fonamental. D’una banda predica l’autonomia i de l’altra, accelerant tots els processos tecnològics i de canvi social fa impossible la mateixa autonomia que proclama. Les institucions socials mateixes estan corsecades a l’interior mateix per processos d’acceleració interna que les fan inviables.
L’acceleració social integra tres dimensions: la innovació tècnica, el canvi social (principalment en les institucions de producció i reproducció que són el treball i la família) i el ritme de vida (un concepte de la sociologia de Simmel que ell ha recuperat. Ser modern vol dir tenir la sensació que vas de bòlit, que no hi ha temps per a res, que lliurement ens hem imposat tantes obligacions que fins i tot ens hem acabat ofegant nosaltres mateixos. La nostra època simplement no suporta el pas lent: no podem esperar un minut perquè s’obri una plana web, no acceptem fer una cua, hem d’omplir al preu que sigui el temps d’oci i no podem estar ‘sense fer res’ ni durant les vacances. Ja Marx havia observat que el capitalisme porta en ell mateix la necessitat que totes les coses fermes i estables s’esvaeixin en l’aire. Cada cop més perdem la vida per guanyar un minut i fins i tot l’esport ha deixat de ser el conreu del cos per abocar-se a la conquesta del rècord. A tot arreu hem d’anar corrent i amb la quinta marxa posada.
En la modernitat tardana que estem vivint i patint tot ha de ser nou i tot ha d’anar de pressa. Volem ser ‘nosaltres mateixos’, volem ser ‘autèntics’ i d’aquest desig de ser autònoms, i de ser-ho ara mateix, no en traiem més que frustració i depressió perquè no tenim la possibilitat de ‘donar-nos temps’. ‘Paciència’ és un mot desconegut per una modernitat que és ella mateixa estructuralment impacient. Si en teoria l’acceleració tècnica havia de ser una forma de facilitar el treball i d’augmentar l’oci (o això se’ns volia fer creure als inicis d’Internet!), en realitat el que ha acabat passant és que gràcies (des/gràcies!) a la tecnologia cada cop tenim menys temps i més angoixa. Les jornades laborals no només no han disminuït sinó que hom continua treballant a casa, dissabtes i diumenges, fascinats per la màquina boja i angoixats perquè la pressa ens devora. Cada vegada tenim menys temps quan, en teoria, tot semblava adreçat a fer-nos guanyar temps amb els aparells tecnològics. L’acceleració ens obliga a fer ‘voluntàriament’ el que no voldríem fer i fins i tot ens fa perdre la comprensió del que pugui ser la ‘vida bona’ perquè cada no res se’ns ofereix una nova possibilitat, suposadament més emocionant, més interessant, més plena i (en realitat) més frustrant.
Podem accelerar la vida (i la genètica ho fa cada dia amb les plantes, per exemple), de la mateixa manera com fins i tot en la música clàssica cada cop es toca a un ritme més vivace. O com cada vegada parlem més ràpidament. Accelerem, potser, perquè pensar ens fa por i perquè en un món amb poques seguretats comunitàries (amb cap seguretat comunitària de fet!) la velocitat ens evita el dolor d’un present miseriós. Com ja havia intuït W. Benjamin cada cop tenim més experiències, però alhora cada cop tenim menys experiències viscudes. El concepte d’alienació de Habermas i Honnet és aquí central, en la mesura que l’alienació de la modernitat consisteix a ser incapaç de trobar un sentit al propi present.
Les institucions socials, donant-se elles mateixes un paper de modernització, estimulen el procés d’acceleració. I no deixa de ser paradoxal que siguin els aparells institucionals, en teoria els garants de l’estabilitat, els qui convidin a viure acceleradament. La política mateixa és devorada per l’actualitat i la dessincronització social està a l’ordre del dia, com hom pot copsar només observant el nerviosisme dels mercats de capitals que han de guanyar cada dia en una cursa embogida i nihilista. La pressa governa el món, tot i que com va dir irònicament Fred Brooks a The Mythical Man-Month (1975): treballant juntes nou dones no poden tenir un fill en un mes i, per tant, l’error (de vegades directament suïcida) és inevitablement vinculat a una acceleració irreflexiva.
La democràcia, que premia la novetat, és en ella mateixa un sistema que porta inevitablement a l’acceleració i que ens fa creure que tot allò que volem és directament possible, sense preguntar-se pels costos del desig irreflexiu. D’aquí que les preguntes que cal fer: ens porta la democràcia a una situació de cul-de-sac irreversible, en una cursa de malbaratament de recursos? La política ha d’adaptar-se al ritme accelerat de les innovacions tecnològiques o ha de restaurar alguna forma d’autoritat per evitar la cursa cap a l’abisme? Respondre aquestes qüestions vol dir repensar en profunditat els límits del projecte modern. Dos llibres de Harmuth Rosa: Acceleració, una crítica social del temps (2005) i Towards a Critical Theory of Late-Modern Temporality [Cap a una teoria crítica de la modernitat tardana] (2010) han obert un camí d’anàlisi de la modernitat que potser en un moment o altre caldrà unir a les teories del decreixement. En tot cas, les aportacions de Rosa mereixen un debat.
