Filosofia i Pensament Ramon Alcoberro amb la col·laboració de Júlia Torres i Canela

«Estem cansats de ‘l’home’»

 

 

Una frase de Nietzsche a la Genealogia

 

Amb la frase « ‘Estem cansats de l’home’ » Nietzsche resumeix a la GENEALOGIA (II, § 12) una característica central del nihilisme, que s’ha convertit gairebé en un tòpic: la misèria i la petitesa de l’home ens fan sentir pietat. Convé observar, però, que en el text s’usen les cometes: això vol dir que del que estem farts i tips no és de l’home com a animal, com a vida biològica (o zoològica?), sinó d’una construcció que és cultural, d’arrel socràtica, platònica i cristiana: l’«home».

El nihilisme - l’afirmació de la manca de sentit - s’ha aprofitat de l’humanisme i de la compassió fins a extrems lamentables i en nom d’aquest «home» que no deixa de ser una abstracció s’han comès tota mena de crims. Cansar-se de l’home és, doncs, la condició per poder fer coses grans i per poder aspirar al Superhome. En nom de l’home, i de l’humanisme de la modernitat, les grans paraules manquen de sentit i es desvaloritzen, perquè l’home deixa de tenir confiança en les seves pròpies responsabilitatats, li manca el sentit, no és capaç de trobar una direcció a seguir, uns valores que creuen. En definitiva, resulta massa senzill veure ‘el llautó’ en la suposada bondat i el ressentiment rera la proclamada solidaritat. L’home treballa per no pensar i tan sols busca el confort purament material, perquè ja no pot aspirar a convertir la pròpia vida en afirmació creadora de sentit. Aquest «home» ‘ja cansa’ perquè és massa petit, massa miserable.

Al Renaixement, en les 900 TESIS i a la ORATIO PRO DIGNITATE HOMINE que les encapçala, Pico della Mirandola havia escrit que l’home és l’únic ésser capaç de donar-se els seus propis límits i que Déu mateix reconeixia l’excepcionalitat de l’home. Era un temps engrescador. Però aquesta línia d’autonomia creadora es va estroncar amb l’arribada de Luter i del protestantisme, segons comenta Nietzsche a l’ANTICRIST. L’«home» que ara coneixem és el que prové del motlle cristià: submís, subordinat a la llei i incapaç de crear. Tant li fa, fins i tot, que aquest «home» sigui ateu. En el fons la modalitat atea que domina, simplement ha substituït Déu per la Ciència o pel Progrés però continua reverenciant, humiliant-se i adorant ídols.

Si n’estem cansats és perquè aquest «home» ha dimitit de la seva capacitat de viure creativament. Potser es podria relacional aquesta frase nietzscheana amb la situació de la depressió psicològica: un individu deprimit està ‘cansat d’existir’. Els homes nihilistes viuen en un sentiment de depressió col•lectiva, en una vida de tristor. Però Nietzsche està als antípodes d’aquesta opinió: per a ell la marca del creador és afirmar la vida i la del nihilista és la negació de l’instint vital. Un home cansat és en la perspectiva nietzscheana un ésser mancat d’esperança, que s’arrossega, i que, en conseqüència, no mereix la vida. Amb aquest panorama ombrívol, l’únic que segons Nietzsche podem esperar és l’adveniment del Superhome. L’home cansat d’ell mateix, el depressiu, el qui malgasta la vida queixant-se serà, en la perspectiva nietzscheana, un individu incapaç de viure creativament: al seu davant només trobarà la misèria de la repetició sense sentit, mentre al davant del Superhome hi ha l’efusió dionisíaca. D’aquí que ens calgui ‘superar l’home’ per guanyar en felicitat.

Avui potser no seriem tan ingènuament optimistes sobre el Superhome: sabem que ha produït també molta misèria moral i molta exaltació estèril. Però aquesta frase de Nietzsche sintetitza la seva mateixa concepció del nihilisme: és nihilista l’home que veu el futur com una simple repetició del passat trist.

 

 

 

 

 

© Ramon Alcoberro Pericay