Ètica

EXtraterrestre

SI HI HA VIDA EXTRATERRESTRE... QUÈ EN FEM?

Ramon Alcoberro

 

Els mites grecs sovint explicaven l’origen d’una ciutat, d’una família o del cosmos sencer. En canvi, les novel·les de ciència ficció actual descriuen, sobretot, l’exhauriment de la civilització humana contemporània i com un petit grup fuig d’una Terra inhabitable, pol·luïda i mancada de recursos energètics. Potser per efecte de la crisi econòmica, les tesis del col·lapse planetari estan a l’ordre del dia. Circula una mica arreu (ecologismes i catastrofismes econòmics inclosos) la tesi que la vida al planeta està decaient (fins i tot les abelles s’extingeixen!). Potser per això la ciència ficció intueix que el futur de l’espècie ja no serà aquí.

Les novel·les de ciència ficció sovint només expressen intuïtivament el primer pas d’una recerca. Al darrera del mite ve la ciència. S’ ha trobat aigua (salada) a Mart i el Curiosity ha mostrat imatges del que amb tota seguretat és un riu marcià. On hi ha aigua hi podria haver vida, cosa que obre el pas a tota mena d’especulacions. “Alien” ja no és cap broma. I molts milions de mons podrien acollir-ne. Temes oberts per la ciència ficció que semblaven propis tan sols de ments reescalfades i un punt delirants es poden replantejar ara d’una manera prou més consistent. Però si hi hagués vida exoterrestre canviarien un munt de coses en la comprensió del paper dels humans en l’Univers i (òbviament) en les cultures i les religions.

 Els analistes de la cultura popular han observat que cada cop que hi ha crisi econòmica surten d’un plat espacial (o a sota d’una col) els bojos de tota mena, i s’anuncien avistaments d’homes verds. “Superman” creat l’any 1932, la “Guerra dels Mons” de Wells (1938) o “Batman” (1939) són productes culturals de masses vinculats a la Gran Depressió. En els films dels anys de la guerra freda, els marcians que destruïen la Terra recordaven sospitosament els comunistes i tot un imaginari popular gira al voltant de la vida extraterrestre com a perill. L’espai extraterrestre potencia les misèries humanes (la por a la soledat, a les distàncies immenses i a la nostra pròpia petitesa).

 La possible existència de vida extraterrestre, cada cop més a prop de confirmar-se per les novetats que arriben de l’astrofísica més puntera i de l’exploració de Mart, està obrint un debat molt significatiu entre dos bàndols nous en el joc d’escacs del segle XXI. El nou debat polític és entre “bioconservadors” i “transhumanistes”. Catòlics ultramontans i l’extrema esquerra política s’alien per evitar modificar la natura 1.0 (purament biològica) i demanen la prohibició de qualsevol manipulació genètica. I els interessats pels aspectes ètics de les noves conquestes a l’espai es pregunten: ¿Podem manipular la vida extraterrestre en favor de la futura vida de l’espècie humana fora del planeta?

 Preguntes eternes, com les que fan referència a la vida i la mort (al naixement i a l’extinció planetària) tenen un punt de fascinació innegable. Els anuncis de possible vida extraterrestre sempre resulten llaminers i morbosos. No seria tampoc el primer cop que responsables de la NASA, sempre mancada de diners, exageren la nota anunciant descobertes més o menys espectaculars per aconseguir ressò públic i inversions més grans en projectes que per a molts ciutadans tenen utilitat dubtosa. Però és un fet que as darrers temps s’han multiplicat els avisos de gent solvent sobre la possibilitat de trobar vida en un o altre racó de l’univers. Des que el 1995 Michel Mayor va trobar el primer planeta extrasolar batejat com 51 Pg b, la llista ha crescut extraordinàriament. Kepler-186f (a 500 milions d’anys llum del nostre planeta) sembla ser el més similar a la Terra però actualment se’n coneixen 1.155 i uns altres 795 estan més o menys documentats. Si l’1% del planetes similars a la Terra tinguessin alguna forma de vida això significa que hauríem d’analitzar 10.000 billons de planetes. L’estudi dels 1.000 sistemes solars més propers ja donarien prou feina al estudiosos durant força dècades per ni dir segles.

 

Els humans, espècie perillosa.

 El descobriment de planetes extrasolars possiblement habitables, i amb aigua, però a distàncies inabastables (detall que no cal passar per alt!), està revifant el debat sobre quin ús hem de donar a la hipotètica vida exoterrestre. Gliese-581d (trobat al 2007), Kepler-186f (2014) i fa ben poc Kepler-452b són tres planetes situats fora del sistema solar, amb aigua i prometedors  pel que fa a l’existència de vida. L’aigua té una formidable capacitat per formar cadenes d’hidrogen indispensables per constituir molècules d’ADN i un planeta amb aigua líquida en la superfície fa més senzill que els microorganisme que hi podrien viure entrin en contacte amb la llum, i puguin realitzar la fotosíntesi, procés gràcies al qual es va formar la matèria orgànica.  A més si hi ha aigua en superfície, l’aigua pot modificar l’entorn atmosfèric i això els fa més detectables pels satèl·lits o pels observadors terrestres. Se sap que hi ha vapor d’aigua a HD 209458b, un planeta gegant (220 cops la massa de la terra) compost bàsicament de gasos i a HAT-P-11b, un planeta similar a Neptú (26 vegades la massa de la Terra) però no serien habitables pels humans. D’alta banda els molt partidaris de la hipòtesi extraterrestre argumenten que ni tan sols és imprescindible buscar  l’origen de la vida en el carboni, sinó que podria basar-se en el silici, tal com explica un clàssic de la ciència-ficció: Alien de Rydley Socott (1979).

 Àdhuc si finalment la vida extraterrestre no existís, o existís d’una manera tan embrionària i limitada que no fos de cap utilitat, la simple investigació per cercar-la tindria unes conseqüències econòmiques i socials inimaginables. Els estudis sobre genètica entrarien literalment en una altra dimensió. Per això, cosmòlegs, filòsofs de la ciència i de l’ètica (però també militars i novel·listes de ciència ficció), fa anys que es plantegen com caldria actuar si es trobés vida (no necessàriament intel·ligent, sinó simplement “vida biològica”) en alguna part de l’univers.

 Des que fa 70.000 anys l’home modern va sortir de l’Àfrica, si algú és expert en exploracions i extinció de les espècies som nosaltres, els sapiens-sapiens perquè n’he provocat moltes. El filòsof francès Edgar Morin, va explicar ja fa cinquanta anys que també som sapiens-demens, biològicament força suïcides en tant que espècie. La capacitat depredadora dels humans està més que confirmada i no sembla que vulgui (ni que pugui) desinflar-se fàcilment. La força del desig inconscient, de l’agressivitat innata i de la violència apresa és tan forta que com a espècie som poc de fiar. Analitzar les condicions sota les quals podria parlar-se amb seriositat de drets de la vida extraterrestre és complicat perquè com deia un humorista, abans de saber si hi ha vida intel·ligent a Mart, hauríem de saber si hi ha vida intel·ligent a la Terra. Una espècie que no ha sabut respectar la biodiversitat terrestre i que ha fet (i fa) tota mena de guerres per controlar els recursos energètics, no és segur que estigui entrenada a respectar la de la vida exoterrestre.

 El primer tractat de la ONU sobre l’exploració de l’espai (que porta el bonic títol de Treaty on Principles Governing the Activities of States in the Exploration and Use of Outer Space, including the Moon and Other Celestial Bodies) va establir l’any 1967 que l’espai ultraterrestre, no pot ser objecte d’apropiació nacional i que la Lluna i altres cossos celestes s’han d’usar exclusivament amb finalitats pacífiques. Però davant l’escassedat de minerals bàsics a la Terra hi ha qui pensa que aquest designi pacífic pot quedar en no res abans de vint anys i que grans multinacionals farien (com a negoci privat) allò que els Estat jurídicament no poden fer. En termes dels Tractats internacionals vigents, la Lluna, per posar un exemple, pot ser utilitzada per qualsevol (en termes de res communis), però no pot ser apropiada per ningú. Però aquesta distinció és molt subtil. També són res communis les aigües internacionals i això no priva les grans companyies de buscar-hi minerals o de depredar la pesca. El 1983 Reagan va proposar la Iniciativa de Defensa Estratègica (SDI), coneguda generalment com a “guerra de les galàxies”, que va armar l’espai exterior per defensar-lo d’atacs nuclears llançats per míssils enemic –i ara com ara la militarització de l’espai és una obvietat.  Els tractats internacionals signats a l’empara de l’ONU són taxatius, els astronautes tenen l’obligació de ser pacífics i han de ser considerats (sic) “ambaixadors de la humanitat”. Per tant, no podríem de cap manera prendre presoners els nostres suposats veïns interplanetaris.

 

El bioconservacionisme i els seus problemes

 Des del punt de vista bioconservador els “Aliens”, del tipus que fossin, gaudirien de drets negatius, i bàsicament del dret a no ser molestats en la seva evolució. El valor intrínsec de totes les formes de vida i consideracions de tipus sanitari (el perill atàvic a ser contaminat per material genètic alienígena) són arguments forts en aquesta perspectiva. La navegació pacífica per l’espai resultaria incompatible amb l’alteració de les formes de vida exoterrestre. La creació de Xenomorfs (vegis el film Prometheus de Scott) resultaria un perill  prou rellevant per a impedir síntesis genètiques de tota mena. La consciència de unitat còsmica entre tot allò viu hauria d’estar per sobre dels interessos manipuladors purament circumstancials.

 L’argumentació bioconservadora recorda sempre les conseqüències extremadament negatives que va tenir per a la flora i la fauna americanes, l’arribada de llavors i d’animals europeus a Amèrica al segle XVI i tem que aquesta situació es pogués repetir a escala planetària provocant un caos social de conseqüències inimaginables. Explotar recursos minerals de planetes sense vida biològica seria acceptable, però no es pot assumir ni la incertesa ni la complexitat que implicaria manipular vida exoterrestre ni que fos microscòpica. Evidentment si trobéssim formes de vida intel·ligents la situació seria encara molt més complicada, perquè no podem saber si actuarien o no de manera agressiva. Es pot intuir que les conseqüències de l’èxit podrien acabar en un fracàs irreversible en termes d’espècie.

 La por a la guerra dels mons  també es l’objecte principal dels raonaments  transhumanistes. Argumenten que el contacte entre humans i “Aliens” (sigui com sigui la forma que tinguin) no serà entre iguals. Si els humans no mostren una gran superioritat intel·lectual sobre altres criatures inevitablement acabaran esclavitzats o condemnats a l’extinció i, per tant, cal aprofitar i manipular tota forma de vida en la mesura que pugi ser útil per als nostres interessos d’espècie. Fins i tot des del punt de vista científic, deixar passar l’oportunitat d’estudiar i millorar la vida (nostra i de les altres espècies) seria inacceptable. Si a la Terra fem servir microbis per a la creació i conservació dels aliments (penseu en els iogurts, el formatge o la cervesa!) què no es podria fer manipulant formes bacterianes extraterrestres?

 Posats a pensar en gran, fer evolucionar, per exemple, la vida marciana tornant l’aigua al planeta, resultaria útil per a la Humanitat en cas que haguéssim d’abandonar algun cop una Terra ecològicament convertida en dipòsit d’escombraries, però també donaria possibilitats d’expansió a les migrades formes de vida que en hipòtesi es puguin trobar a Mart. Elon Musk (cofundador de PayPal i Tesla Motors) parla del tot seriosament sobre la necessitat de posar a Mart una base habitada per un milió de persones com a única manera d’assegurar el futur mateix de la Terra. En la trobada de l’American Association for the Advancement of Science (AAAS), a San José(Califòrnia) el 2014 es va plantejar la qüestió de la vida extraterrestre d’una manera clara. En la seva ponència, Sara Weller (Montana) va resumir  el dilema en aquests termes: “¿conservació o preservació?”.

 El debat, amb sordina, s’està començant a produir i tant a l’Oficina de Nacions Unides para Afers del Espai Exterior com a la NASA. És absurd tot plegat? Paga la pena pensar sobre la vida fora de la Terra quan no se sap ni si existeix, ni si la trobarem, ni si serà possible entendre-la? Al segle XXI la ciència i la tecnologia estan obligant a encetar molts debats entre els experts i el públic. Sistemes d'energia, tecnologies agrícoles, malalties contagioses, desastres extrems, intel·ligència artificial, investigació genètica, biologia sintètica ... són temes alhora prometedors i complexos que no podran tirar endavant sense molta informació, grans complicitats socials i consensos ciutadans a escala planetària. Especular sobre les conseqüències socials que tindria el descobriment de vida extraterrestre mentre l’estem explorant, serveix per ajudar la societat a actuar, arribat el cas, de forma responsable.

 

Per saber-ne més:

 

 

 

 

© Ramon Alcoberro Pericay