GLOBALITZACIÓ I TECNOLOGIA
Ramon Alcoberro
La paraula “globalització” descriu un conjunt d’elements tan heterogenis i contradictoris que difícilment se’n pot construir una teoria unificada. El que més sovint es diu sobre globalització és que significa el triomf del capitalisme multinacional i la fi de la territorialització; però aquesta afirmació és del tot banal i perfectament tòpica. El comerç està globalitzat des del segle XVII, però també és global la religió catòlica, el comunisme o l’ecologisme. Amb l’etiqueta “globalització” no s’explica res moralment significatiu sobre el mode de vida dels individus globalitzats, ni sobre la seva relació amb el poder polític, ni de les seves aspiracions intel·lectuals o morals.
La globalització és tecnodependent i no només en l’aspecte organitzatiu, sinó també en aspectes psicològics i emocionals. L'hegemonia de la tecnologia sobre altres activitats humanes apareix, de vegades molt ingènuament, com la plasmació del pensament científic en el seu grau més alt d'evolució. Tant li fa si algú és tecnòfil o tecnofòbic, perquè tothom viu tecnocentrat i depèn de la tecnologia per a viure cada dia. Fins i tot la poesia lírica es genera amb programes d’ordinador. La tecnologia de a AI ocupa ara el lloc central que havien tingut la religió a l’època medieval, les colònies americanes al segle XVI o l’acer i les fàbriques tèxtils al XIX. Sense entendre-la no s’entén el món. Però no l’ocupa de la mateixa manera i per això és un error la metàfora que parla sobre “religió de les dades”. El que flueix és informació i, tot i que aquesta informació condiciona i fins i tot determina la gestió, no ho fa sota premisses com ara la por (típica de les religions), l’imperialisme (típic de les colonitzacions) o la submissió de model militar (típica de les fàbriques del segle XIX).
Òbviament, la tecnologia no implica un futur distòpic i tampoc no és una religió perquè no dissenya en exclusiva el futur de la humanitat (sempre ens quedaran la política, l’ètica i els imprevisibles atzars històrics), ni tampoc no “salva” sinó que gestiona. Les dades no són sagrades sinó eficients. La tecnologia no proposa un més enllà sinó un més-aquí. A més actua a través d’algoritmes que no tenen res de sagrats, tot i que com en les religions també hi ha en elles un element d’ocultació (mai se’ns explicar per què unes dades són considerades rellevants i altres no). El que converteix la tecnologia en inapel·lable és l’objectivitat (real o suposada, tant li fa) de les dades i la dificultat per desconnectar-nos del món digital. D’aquí la convicció que no hi ha altra sortida per als problemes socials fora del càlcul. La primera ministra anglesa Margaret Tatcher va popularitzar a finals de la dècada de 1980 l’expressió T.I.N.A (There is no alternative) per indicar que no hi havia alternativa a l’economia de mercat, ni altra política possible que la seva. Actualment, agradi o no, la tecnologia és T.I.N.A.
A traves de la AI circula arreu del planeta (i fins més enllà) una quantitat de dades absolutament brutal i els sistemes de càlcul permeten generar tota una sèrie de noves informacions a través d’algoritmes que sovint no podrien ni tan sols ser intuïts per la imaginació humana. Més enllà de l'acumulació de dades, la societat del Big Data està del tot condicionada per la necessitat d'aconseguir l'eficiència econòmica i control social, però això no és necessàriament negatiu. El que resulta més complicat de gestionar és el fet que una nova era de superordinadors i algoritmes canvia també la manera com els humans se situen al món. La AI tendeix a convertir-se en una societat de control totalitari i a afavorir models predictius en detriment del pensament deductiu i inductiu, arriscant una transició d'una lògica creativa a una lògica preventiva i policial. El món de la tecnologia Big Data és incommensurable si es planteja des d’altres lògiques, com la física aristotèlica ho és respecte a la galileana, simplement perquè disposar de dades massives ens fa pensar diferent i (sobre tot) ens fa pensar coses diferents.
Resulta del tot superficial –a més d’alarmista– dir que una societat Big Data condueix a l’anestèsia de les facultats crítiques. Com a molt, pot dir-se que en la globalització l’antiga societat de masses industrials s’ha dissolt fins convertir-se en una societat de l’espectacle i s’ha accelerat. No és que els individus siguin més o menys crítics gràcies a l’augment de les dades, sinó que l’ús dels algoritmes ha transformat la vida dels individus i la gestió pública, d’una manera que està canviant els fonaments mateixos dels sistemes democràtics i la psicologia col·lectiva. Només cal veure com l’ús massiu dels telèfons mòbils ha privatitzat l’experiència comunitària i ha convertit els individus en més entotsolats. Senzillament, la tecnologia ha produït una gran dispersió d’informacions i d’interessos i, en aquest context, les formes tradicionals de crítica política es tornen banals i la protesta resulta irrellevant.
En la globalització hi ha un contingut molt important de transformació/mutació de la democràcia. De la mateixa manera que l’ús de l’AI canviarà el sentit del treball (i les possibilitats de trobar-ne disminuiran), també el sentit mateix de la democràcia quedarà transformat per la propietat privada dels grans conglomerats empresarials i per la voluntat de superar els límits (espacials, corporals, cognitius...) pròpia de les multinacionals tecnològiques. La tecnologia està fent que, a la pràctica, algunes grans empreses reemplacin algunes funcions dels Estats, perquè els algoritmes fan més senzilla la privatització dels serveis que tradicionalment haurien d’oferir els Estats. També l’estructura jurídica dels Estats es transformarà mitjançant el Big Data quan hi entrin definitivament els programes d’intel·ligència artificial. Hi ha intents molt seriosos d’aplicar justícia a través d’algoritmes que descarreguen de feina els jutges i algunes experiències pràctiques de moment molt discutides. Un programa informàtic no experimenta emocions, ni s’implica subjectivament en un procés, però si s’aplica una justícia tan sols cognitiva –a base d’aplicar les decisions mitjançant algoritmes– és inevitable que quedi transformada. la idea mateixa del vincle jurídic i de la ciutadania
La governació del món (el que de vegades s’anomena la governança, perquè va més enllà de la política) està cada cop més en mans d’un conglomerat de grans empreses que identifiquem amb l’acròstic Gafam [Google, Apple, Facebook. Amazon i Microsof] i que exerceixen un control sobre la política i influeixen sobre l’opinió pública indirectament a través de la gestió de la informació, del màrqueting i de l’ús d’intel·ligència artificial. Gafam no governa, però, a la manera d’un nou Estat totalitari. Són els enginyers i no els polítics o els juristes els qui amb la seva planificació predeterminen allò que la política pot fer. Simplement, la tecnologia que posseeixen fa impossibles determinades decisions polítiques i en provoca d’altres
Els productes tecnològics (programari, eines informàtiques...) i també les tècniques de psicologia de grup i de màrqueting global que desenvolupen aquestes grans empreses resulten imprescindibles cada cop més per a la governació de masses i per a regular/controlar el consum, perquè l’escrutini eficaç de la població s’ha simplificat; és barat i funciona. S’han deixat clarament enrere conceptes com ara “ciutadania” (en la globalització no hi ha gestió democràtica perquè la ciutadania global no existeix i els individus valen tan sols com a consumidors), però segurament encara no ho sabem tot sobre aquesta qüestió. La globalització no és, però, inevitablement “neoliberal”; res no impedeix en teoria que pugui ser gestionada tant des dels Estats com des de les empreses, i tant es pot viure globalitzat amb criteris socialistes/comunitaristes, com amb criteris liberals/individualistes. Una ètica de la intel·ligència artificial i del Big Data hauria de fer possible plantejaments que no siguin estrictament una justificació del que existeix, sinó que posin les bases d’una ciutadania global, ara per ara inexistent.
Tota teoria de la globalització que vulgui ser consistent hauria d’incloure un capítol sobre la construcció de les mentalitats globalitzades a través de la AI i sobre la manera com el creixement exponencial de les dades ha produït canvis radicals no tan sols sobre la producció de mercaderies, sinó sobre la indústria de l’entreteniment i sobre els valors morals de la globalització que s’estan fent cada cop més ambivalents. Cal evitar precipitar-se a l’hora d’avaluar negativament l’ús de les dades com a eina de govern. Les noves formes de la governació a través de la mineria de dades han fet un món més lleuger (i això seria potser lamentable), però han tingut la virtut de fer-lo també molt més pacífic.
Un judici moral sobre la globalització és impossible si no se’n valora en primer lloc la seva aportació positiva a la pau mundial. La globalització i la política basada en l’explotació de les dades (mineria de dades) ens ha portat una mena de nova versió tecnològica de la “pax romana” basada sobre la tecnologia que permet preveure les necessitats socials i gestionar-les d’una manera molt més informada i també prou més pacífica. Disposar d’algoritmes que preveuen les conseqüències de les decisions polítiques ha canviat la manera de plantejar molts debat públics. La disminució de la violència i la promoció de la pau al món, que el comerç i el turisme van fet créixer d’una manera impensable després de la II guerra mundial, és una de les aportacions més significatives de la globalització. El pas següent podria ser el govern mundial a través de les dades i aquesta hipòtesi presenta derivades prou complexes.
Si hem començat aquests apunts amb una reflexió sobre la globalització és perquè ens interessa deixar clar d’entrada que la globalització és l’àmbit des d’on resulta comprensible l’ètica del Big Data. Un ordinador que calcula en magnituds de bilions de flops pot convertir-se en una eina que facilita la vida o que la converteixi en un malson. La convicció creixent que tots som vulnerables i que les coses poden sortir malament ens porta a la necessitat d’una ètica per a gestionar la intel·ligència artificial, el software i tot l’univers de Big Data que ens envolta cada cop més.
© Ramon Alcoberro Pericay
