La barca que no s’esfondra en mig de la tempesta és una representació de la fermesa, la solidesa de la fe que confia en la salvació. És també el símbol de l’Església. En mig dels canvis que hi pot haver en la vida, la barca, com l’àncora, és ferma. Quan la barca es mou, l’àncora (la fe en Crist) impedeix que s’esfondri i que vagi a petar contra les roques. És un símbol ric en significats, molt conegut i estès en els pobles precristians, i molt especialment a Egipte era un símbol del viatge de la mort i de la immortalitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diuen que hi ha barques  des de fa 6.000 anys. Els egipcis sempre han utilitzat el Nil com la forma més fàcil de comunicar-se i tenien vaixells fabricats amb fusta però també amb plantes de papir. Les tiges d’aquesta planta estaven lligades estretament a feixos amb els quals es formava una gran estora que es lligava i es corbava pels extrems que després s’alçaven.

Els cristians van adaptar el símbol de la barca de la cultura egípcia. El La barca en la religió egípcia era el vehicle dels déus. Guiar la barca és una imatge de l’autoritat adquirida, que permet actuar. Simbolitza la dinàmica de la vida, la voluntat de ser, de transformar i de controlar el propi destí. En la barca la supervivència depèn de la capacitat de remar i, per tant, es produeix com una mena de metàfora de la vida com a esforç i com a superació. Remar, com esforçar-se en la vida, és un treball que cadascú ha fer per ell mateix.

Iconogràficament, la barca és l’església (“la barca de Pere”) que no s’esfondra en mig dels segles. vaixell és un símbol de l’església perquè recorda la manera en què Crist parlava sovint a la multitud que es reunia al seu voltant. El vaixell és l’Església i el pilot és Crist –simbolitzat en la creu de l’arbre– que condueix els qui se li confien al port de la salvació eterna. El vaixell condueix al port on el Far, símbol de Crist "Llum del món", el dirigeix: l'ànima entra al Cel.

Jesús als Evangelis ens és presentat predicant des d’una barca: “De nou va començar a ensenyar al costat del mar. I una gran multitud es va reunir al seu voltant, fins a tal punt que va pujar a una barca i s'hi va asseure, de peu al mar, mentre la multitud estava a la vora de la costa". (Mc 4: 1).

El vaixell és, per tant, un símbol de l’Església i de la vida del cristià que, llançat a les onades, lluita contra la ventada furiosa (el mal, el pecat).  La vida és un mar tempestuós, a través del qual hem de conduir la nostra i arribar a la vida eterna. No tenir por de les onades és un signe del cristià. Marc 4: 35-41 explica com la tempesta es va calmar per l’acció de Jesús:

“Aquell mateix dia, cap al vespre, els va dir: "Anem a l'altra banda". I deixant la multitud, el van portar amb ells, tal com ell, a la barca. També hi havia altres vaixells amb ell. Mentrestant, va sorgir una gran tempesta de vent que va llançar onades a la barca, tant que ara estava plena. Es va asseure a la popa, al coixí i va dormir. Llavors el van despertar i li van dir: "Mestre, no t'importa que morim?" Quan es va despertar, va renyar el vent i va dir al mar: "Calla, tranquil·la!" El vent va cessar i hi va haver una gran calma. Llavors els digué: «Per què teniu tanta por? Encara no teniu fe? ». Es van espantar i es van dir els uns als altres: "Qui és aquest, a qui fins i tot el vent i el mar obeeixen?"

També podem considerar la barca com el símbol de la nostra personalitat, que a través de la vida guiarem amb els nostres pensaments i instints pel camí que la nostra Ànima ens ha traçat; el vaixell està a mercè de l’aire (pensament) i de l’aigua (emocions) i saber conduir-lo en refugis segurs depèn de la nostra consciència i coneixement.