La creu és el símbol cristià per excel·lència perquè representa la mort de Crist. Es troba al cim de les muntanyes, penja a les parets i es porta com a joia en forma de penjoll de cadena. Però als primers cristians no els agradava; la trobaven humiliant i usaven símbols com el peix o l’àncora.  Inevitablement, la creu provoca un sentiment de malestar i tristesa perquè és un instrument de tortura i de mort. Hi ha alguna cosa estranya en el fet que la creu (que expressa la mort més brutal) és el símbol clau d’una religió el missatge central de la qual és l’esperança de salvació i resurrecció.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’escena de la crucifixió és explicada a tots els evangelis canònics (Mt. 27, 32-56; Mc. 15, 22-41;Lc. 23, 33-49; Jn. 19, 17-37). L’evangeli apòcrif de Nicodem afegeix dades com el nom dels dos lladres penjats amb Crist (Dimas i Gestas) i el del soldat romà que el va travessar amb la llança (Longinos). La corona d’espines com a element dramàtic deriva de la predicació de sant Bernat i de les visions de santa Brígida de Suècia a l’època medieval. La iconografia deriva d’aquestes fonts, enriquida, però, amb tradicions locals.

En  els primers temps del cristianisme el crismó "XP" va tenir un paper molt més important que la creu.

El costum de fer la creu amb els dits es remunta al segle III. Tanmateix, la veneració de la creu com a símbol, encara habitual avui en dia, només es documenta des dels segles IV-V, sota el regnat de l'emperador Constantí el Gran. A partir d’aleshores, la creu apareix com un símbol de la victòria de Crist sobre la mort.

Només a partir de l'alta edat mitjana europea es va convertir en una tradició mostrar la creu amb el Jesús sofrent. Les creus amb la figura de Jesús també es coneixen com a "crucifixos". Amb la creixent popularitat de la creu, també va créixer el culte a les relíquies. Moltes vegades els croats i explorador diversos van pensar que havien trobat claus o fins i tot estelles de fusta de la creu de Jesús (“vera creu”).

El comerç de relíquies de la suposada creu de Crist fou un negoci tan gran que el teòleg francès protestant Joan Calví, al Tractat de les relíquies, (1543) va escriure; “Si volguéssim recollir tots els fragments que se m’han trobat [de la creu de Crist], n’hi hauria prou per carregar un gran vaixell. L’Evangeli testimonia que la creu podia ser portada per un home. Quina poca vergonya omplir la terra de bocins de fusta que ni 300 homes no podrien transportar-los”.

També al llarg de l’edat mitjana, es van començar a representar grups de persones disposats al voltant de la creu i es van fer cada cop més diversos. En la iconografia Maria, Maria Magdalena, un grup de dones i Joan són representats a la part esquerra del crucifix i a la dreta hi ha Longinus (sant Longí)  el centurió romà que li va clavar la llança al costat i que segons la tradició va dir “Veritablement, aquest era el fill de Déu!”. Dimas, el “bon lladre” també es representa a la dreta de Crist.

 

Simbòlicament, segons els Pares de l’Església, la imatge de Jesús amb els braços oberts a la creu representa a Crist acceptant i abraçant tota la humanitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A partir del Renaixement, sobre la creu s’hi va afegir el títulus, el cartell amb les lletres INRI, (Iesus, Nazarenus Rex Iudeorum - Jesús natzarè, el rei dels jueus) que segons l’evangeli de Joan va redactar Pilat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 Amb el Barroc es va fer habitual posar una calavera als peus de la creu de Crist. Això fou degut a la influència dels jesuïtes que tenien com a punt molt important de la seva predicació realitzar “exercicis espirituals”, és a dir, períodes d’aïllament dedicats a reflexionar sobre la fe al llarg de diverses setmanes. Als seus Exercicis Espirituals sant Ignasi de Loyola recomanava fer l’exercici de meditar sobre la mort durant la primera setmana i la pietat popular va començar a representar la calavera com a símbol de mort. A més, segons la tradició la muntanya on Crist fou crucificat s’anomena Gòlgota, que en grec significa “calavera”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El símbol de la creu ha donat origen a una manera d’entendre el cristianisme que s’anomena “teologia de la creu” que, en síntesi, considera que només es pot conèixer Jesús en la feblesa i en el patiment de la creu (per oposició a les divinitats paganes que sempre es presentaven glorioses). Un déu mort en una creu és paradoxal un símbol de feblesa i vol expressar així la seva profunda humanitat.

Sempre cal recordar que hi ha creus no cristianes, com ara l’esvàstica (un símbol d’origen prehistòric que representa la fecunditat), o l'ankh, creu ansada (en llatí, creu amb nansa), que també és anomenada la "creu de la vida" o la "creu egípcia" perquè apareix a l’Egipte faraònic. Una variant de l’esvàstica és el símbol basc del lau buru ("quatre caps" en eusquera) que mai ha format part de cap escut i que no sembla tenir representacions anteriors al segle XVI.

 

 

 

 

 

 

 

 

La creu es representa en la tradició cristiana d’una manera molt diversa, sovint per raons històriques o perquè aviat alguns grups militars van incloure-la com a símbol heràldic.

 Les representacions més conegudes de les creus cristianes en iconografia son:

• Creu Tau, també anomenada crux commissa, té forma de lletra T que era l’última de l’alfabet hebreu i per això és símbol de la mort. La porten diverses ordes religioses cristianes i, molt especialment, els franciscans, perquè era el segell que usava sant Francesc d’Asís. Simbòlicament, l’última lletra de l’alfabet hebreu és també una manera de referir-se a l’últim home (el darrer Adam) i, per tant, obre la porta a l’home nou que és Crist. La mort en creu clausura el vell món i obre el nou món de la fe.

 

 

 

 

 

 

 

• Creu Llatina o creu cristiana també s’anomena tècnicament crux immisa, capitata o romana. Està formada per un pal i un travesser que divideix l’arbre en la seva part més alta (aproximadament a 3/4 parts de la seva altura) fent que la part dividida tingui si fa no fa la mida del braç.

En arquitectura a partir de l’època medieval es van construir esglésies amb una forma de planta denominada de creu llatina, en què la nau major té més longitud que el transsepte (el braç menor). En l’eix major s’alineen  el pòrtic principal, l’atri, l’altar major i l’absis. La zona on es creuen el braç major i el menor s’anomena creuer.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

• Creu Grega és la formada per quatre braços d’igual mesura que es creuen en angle recte. És típica de l’art bizantí. Les esglésies ortodoxes sovint tenen planta de creu grega.

 

 

 

 

 

 

 

• La creu ortodoxa es divideix en una línia vertical i tres línies transversals, dues juntes a la part superior de la creu i una inferior, gairebé al peu de la creu, en posició obliqua. Cada barra representa un detall particular del moment de la crucifixió. La part més estreta i alta està marcada per la placa INBI en grec, que correspon al llatí INRI, que significa "Jesús Natzarè, rei dels jueus". La barra central representa els braços oberts del Crist crucificat.

La barra inferior, també més estreta que la central, simbolitza el recolzament dels peus, sobre el qual va escórrer la sang de Crist durant la crucifixió.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

• Creu Patent, també anomenada Creu Pàtea o Creu Paté és la que té uns braços que es fan més estretes quan arriben al creuer i es fan més amples als extrems de manera que els braços de la creu semblen potes. Era la creu dels templers i posteriorment dels cavallers teutònics. Més tard fou usada per l’exèrcit alemany. De vegades es posa al costat de la signatura dels bisbes en els documents eclesiàstics per tal d’autentificar-los. Hi ha diverses maneres de dissenyar una creu patent. Una de les més conegudes és la creu de l’orde de Malta, on els quatre pals tenen forma de llança. També és una creu patent la condecoració alemanya de la Creu de ferro que es donava per mèrits de guerra.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

• Creu de Jerusalem, o Creu de les Croades, és una creu heràldica, feta a partir d’una creu grega i quatre creus petites, o creuetes, situades a cadascun dels quadrants. A finals del segle XI, el papa Urbà II predicà a l’Europa cristiana la conquesta de Terra Santa. Això fou la primera croada contra els turs selèucides. La creu de Jerusalem que al principi fou groga i posteriorment vermella és la dels cavallers croats.  Posteriorment simbolitzà també les cinc ferides de Crist o els quatre Evangelis o els quatre racons de la terra.

 

 

 

 

 

 

• Creu de Lorena és una creu de doble braç, usada pels bisbes a la Lorena, una regió francesa que limita amb tres països: Bèlgica (Valònia), Luxemburg, i Alemanya (Saarland i Renània-Palatinat) i que sovint ha estat objecte de disputa entre França i Alemanya. Va ser l’emblema de la resistència francesa durant la II Guerra Mundial, per oposició a la creu gamada dels nazis. En heràldica s’anomena “creu patriarcal” i també figurava en algunes monedes al regne de Mallorca en època medieval. El pal superior era per a posar-hi el cartell de INRI.

 

 

 

 

 

 

 

• Creu de santa Eulàlia (fora de Catalunya és anomenada creu de Sant Vicenç o creu de Sant Andreu, perquè aquests tres sants van ser crucificats segons la tradició en una creu en forma d’aspa o ics). En llatí és la crux decussata i sautor és el nom que rep en heràldica. Moltes banderes i escuts incorporen un sautor. La bandera d’Escòcia és una creu de Sant Andreu (patró d’Escòcia), com la de Jamaica. També és un sautor la creu de Borgonya (o creu carlina). L’escut de l’Hospitalet de Llobregat i de moltes altres localitats catalanes incorpora el sautor en honor a santa Eulàlia. A Catalunya és un símbol de resistència perquè fou arborada pels defensors de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i sovint porta una estrella de cinc puntes.