La internet de les coses i els problemes ètics

Ramon Alcoberro

     Que una dada sigui anomitzada, fàcil d’aconseguir i barata, i fins i tot que resolgui problemes de gestió complexos, no la converteix en ètica. Les dades ajuden a plantejar amb més claredat els conflictes i els debats sobre valors, però per elles mateixes no els resolen. Ni que sigui en passant cal dir que en temes d’ètica dels Big Data pràcticament mai no es planteja el clàssic debat entre seguretat i llibertat perquè davant qualsevol dubte sempre el criteri bàsic és la seguretat. Això té una explicació molt òbvia en termes de responsabilitat, en la mesura que es governen amb dades tot un seguit d’instal·lacions molt complexes (oleoductes, potabilitzadores d’aigua, edificis, semàfors, hospitals...) que si fossin atacat per pirates informàtics  convertirien la vida de cada dia en un caos. Les tecnologies de les operacions (producció industrial, O.T.) que es guien amb algoritmes de I.T. són particularment fràgils i, alhora, poden provocar la mort i el caos social. És conegut el cas d’Oldsmar a Tampa (Florida) una localitat de 14.000 habitants on els pirates informàtics al febrer de 2021 van accedir a l’ordinador que controla els productes químics per al tractament de l’aigua potable del poble. L’atac es va poder aturar, però hauria provocat una malvestat brutal (cremades, vòmits, dolor abdominal... “i fins tot pèrdua de cabell”, com va destacar escandalitzat el diari local). El cas de les infraestructures crítiques és determinant a l’hora d’optar per la seguretat, però també ha donat arguments als defensors del secretisme empresarial, en un debat segurament tancat en fals.

     En la internet de les coses (IoT), la que governa des de la nevera i la calefacció de casa fins als caixers automàtics dels bancs o els semàfors de les ciutats, i tot el que se us pugui acudir, el problema de la seguretat és crucial. No es tracta tan sols de qüestions de vida o mort, sinó de garantir i facilitar el benestar quotidià. En aquest sentit hi ha obert un debat sobre si és ètic vulnerar la privacitat dels usuaris “pel seu bé”, és a dir, per minimitzar d’entrada el perill que algú els pirategi o si, per contra, cadascú ha de vetllar pels seus propis interessos i tenir les claus de les seves dades amb poques (o fins i tot cap) restriccions. La dark web no és un conte per a infants i cal tenir-la molt en compte perquè al darrera hi ha corporacions, estats i màfies molt potents. El malware (software maliciós) i el perill d’extorsió que poden patir els usuaris, i que és dissortadament un problema molt real en la internet de les coses, justifica (o no) mesures de control? Potser no totes les cultures, ni totes les persones prendrien les mateixes opcions. En qualsevol cas, sembla clar que no és ètic, sinó pretensiosament paternalista, prendre decisions sense comptar amb els afectats.