Filosofia i Pensament

Ramon Alcoberro

amb la col·laboració de Júlia Torres i Canela

LA FILOSOFIA SURT AL CARReR

Ramon Alcoberro

Al Maig francès, els estudiants cridaven contra els professors (els “mandarins”, en la terminologia de Sartre) i posaren en crisi l’ensenyant tradicional. Però una sèrie d’intel·lectuals (especialment Guy Debord) hi influïren de manera decisiva. Acabà l’època del marxisme hegelià i va començar la de les filosofies del cos i el nietzscheanisme francès, que a Catalunya van recollir Eugenio Trías i Miguel Morey. Ningú no sabia encara qui era Marcuse, acabat de traduir a la vetlla dels esdeveniments. Lucky Lucke i Spirou eren més llegits que Lukács, Sartre o Rosa Luxemburg. Però el marxisme es va renovar amb Mao, Guevara i Trotski; i la Ciutat, la Sexualitat i Joventut eixiren del Maig com els nous conceptes que calia (re) pensar amb urgència.  Michel de Certeau va escriure que: “Al Maig es va prendre la paraula com s’havia pres la Bastilla en 1789”. Presentem un “Qui és qui” d’urgència en la filosofia del Maig.

 

Louis ALTHUSSER (1918-1990):

 L’any 1968, Althusser (el filòsof del Partit Comunista) no va jugar cap paper fonamental en el moviment. Més aviat el va observar amb recel. De fet, en els dies del Maig estava hospitalitat per problemes psicològics seriosos. Era el cappare de la Rue d’Ulm, la “Grande École” parisenca on es formava i es forma l’elit del futur professorat francès de filosofia. Entre els seus deixebles hi havia Balibar i Rancière que havien escrit amb ell “Llegir el Capital” (1965). En un moment que estava de moda reivindicar el jove Marx i la seva concepció de l’alienació, Althusser reivindicava el paper de “ciència” del marxisme i El Capital com llibre fundador de la veritable ciència històrica. El seu gust per un marxisme fred, on les estructures i els “factors objectius” eren més importants que els individus, l’allunyava de l’espontaneisme estudiantil.

 

Guy DEBORD (1931-1994):

L’any 1966 ja havia publicat De la misèria en el medi estudiantil que criticava: “la fabricació [universitària] massiva d’estudiants incultes i incapaços de pensar”. En 1957 fundà la Internacional Situacionista que tenia per finalitat fer la crítica dels totalitarismes (capitalista i comunista) i acabar amb la separació entre art i vida i tingué el seu ressò més obvi en els eslògans del Maig (tipus: “no treballeu mai”).  El seu text “La Societat de l’Espectacle” (1968) és en bona manera la “bíblia” d’un moviment sense bíblies. Per a Debord, tant el comunisme soviètic com el capitalisme occidental es poden incloure en la categoria d’espectacle. El seu model polític s’acostava als consells de fàbrica i a l’autogestió. La revolució havia de ser promiscua i convertir els espectadors en actors socials. Trencar amb les tècniques de poder polític vinculades a l’extensió de les tècniques de l’espectacle és la condició d’una vida alliberada. La “postveritat” actual significa el triomf de les tècniques de control que va veure venir Debord. La  major part dels grans eslògans del Maig (entre els quals el famós “prohibit prohibir” foren creats per gent vinculada als situacionistes com Christian Sébastiani.

 

Michel FOUCAULT (1926-1964):

Ni hi era ni se li esperava. Vivia Tunis  i fins a final d’any no va tornar a la Universitat de Vincennes. Retrospectivament se l’ha pogut considerar un dels defensors de l’alliberament sexual nascut del Maig, però sempre va ser contrari a l’esquerranisme i a la idea mateixa de revolució (política). En diversos intervius va dir sempre que l’ambient que havia trobat a Vincennes era stalinista. Més que creador del Maig el mite Foucault fou creat a partir del Maig.

 

Henry LEFEVRE (1901-1991):

Potser el més oblidat dels pensadors de Maig, però el més decisiu conjuntament amb Debord. Els dos volums de la seva “Crítica de la vida quotidiana” i “El dret a la ciutat” (1968) són llibres que van marcar l’època. De jove havia estat xofer de taxi (segons ell hi havia aprés més sociologia que la Universitat), i li interessava l’urbanisme com a fenomen viu. Se li deu el concepte de “vida quotidiana” com a factor essencial de la transformació del món. En el regne del capitalisme, la quotidianitat és la repetició absurda, l’homogeneïtat, la misèria emocional i l’alienació. Tota revolució que no lluiti contra la quotidianitat és buida i inútil. Cal, doncs, reapropiar-se de l’espai urbà i acabar amb la fragmentació de la vida, per crear “moments” d’alliberament. Debord convertí els “moments” en “situacions”.

 

Jacques LACAN (1901-1981):

El psicoanalista de la bona societat, ben relacionat amb el surrealistes (entre els seus clients hi havia Dalí). La seva afirmació segons la qual: “l’inconscient està articulat com un llenguatge” el convertí en un referent de l’estructuralisme. En Maig del 68 animava amb poc èxit un Seminari privat de lectura i anàlisi de textos psicoanalítics, que després es convertí en una mena de “salon” dels qui volien ser alguna cosa al París de l’època. Va viure Maig com un ascens del totalitarisme i escriví que, en realitat, els estudiants estaven cercant un Amo i el trobarien (Annexos al Seminari, Llibre XVII; edició francesa Seuil, 1991, p. 239).

 

Herbert MARCUSE (1898-1979):

Antic membre de l’Escola de Frankfurt, exiliat als Estats Units en la dècada del 1930 i jubilat amb una pensió miserable com a professor a Califòrnia (San Diego), Marcuse no havia estat llegit pels joves del 68, però es va convertir a posteriori en l’autor-que-calia-esmentar-per-estar-al dia. En el seu “L’home unidimensional” (1964) es plantejà per què en una societat on l’automatització podria alliberar-nos del treball, en canvi feia la gent cada cop més dissortada i es creaven més falses necessitats. La creació de falses necessitats és, a parer seu, la clau del triomf del capitalisme (tesi que aviat estigué en la base del moviment estudiantil). Per a Marcuse el canvi social només pot venir dels sectors marginals i per la “nova classe” que són els joves. “És tan sols a causa dels qui no tenen esperança que pot arribar l’esperança”.

 

Jean Paul SARTRE (1905-1980):

 L’any 1964 havia refusat el Nobel de literatura i en 68 estava escrivint sobre Flaubert, però no va dubtar a posar el seu prestigi a favor del Maig, tot i que confessava als íntims que “tot això m’arriba una mica tard”. Al 68 l’humanisme sartrià empal·lidia davant l’estructuralisme. El 20 de maig va participar en un acte de suport als revolucionaris en el gran amfiteatre de la Sorbonne i no va dubtar a considerar els comunistes com a principals causants del fracàs del Maig.