El sermó de la Muntanya es concreta en el que els cristians anomenen “les obres de misericòrdia”. En la tradició cristiana, la misericòrdia és el vincle més profund que pot tenir algú amb tots els altres. “Misericòrdia” és la traducció del mot hebreu rahamim. que vol dir “les entranyes, l’amor entranyable”. El deu dels jueus és “Al Rahaim”, el Misericordiós. A l’Antic Testament es diu que Déu estima entranyablement la seva Creació. Segons es va presentar a Moisés, Déu és “compassiu i misericordiós, lent en la ira, i pròdig en amor y fidelitat”(Ex 34,6) També per a Sant Pau, Déu és “ric en misericòrdia” (Ef. 2,4).

La misericòrdia és l’afirmació de l’amor com a guia de la vida. Vol dir “posar el cor”, posar l’amor com a criteri bàsic del nostre comportament de cada dia. Una característica del Déu cristià, que vol un món d’amor i no de venjança. Es podria comparar l’amor de Déu pels homes amb l’amor d’una mare pel fruit de les seves entranyes. Practicar les obres de misericòrdia significa enviar al món un missatge d’esperança, un remei engrescador, per sobre dels diagnòstics depriments que sovint circulen en el nostre entorn.

Quan Jesús explicà als seus deixebles el Judici final, els diu que estan salvats perquè:

“Vaig tenir  fam i em vàreu donar menjar, vaig tenir set i em donaren beure, vaig ser foraster i m’acolliren, vaig estar sense roba i em vestiren, vaig estar malalt i em visitàreu, a la presó em vinguéreu a veure”, . (Mt. 25, 35-36)

Quan els seus deixebles li pregunten quan van fer tot això, Jesús els respon que cada vegada que ho feien amb un pobre ho feien també amb Ell. A l’evangeli de Mateu (25,40) parla dels “germans meus més petits” (els pobres, els malalts) i deixa clar que: “Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi”.

Les obres de misericòrdia són l’expressió de com cal tractar les persones, especialment a les que es troben en estat de necessitat, és a dir als qui són més petits.

Les obres de misericòrdia no són exactament obligatòries, però sí aconsellades per al cristià i necessàries per a posar els fonaments d’una vida més justa.

Es divideixen en corporals (quan es fa el bé físicament) i espirituals (quan es va el bé des del punt de vista de l’ajuda intel·lectual, psicològica, emocional).

A l’Antic Testament (Deuteronomi) hi ha exposades tota una sèrie de mesures en favor dels més pobres. Especialment els israelites tenien l’obligació d’alliberar cada sis anys els pobres que s’havien venut com a esclaus, ells mateixos, per no poder pagar els seus deutes. També estava prohibit el deute a interès. Però per l’egoisme dels rics no sembla que aquestes mesures s’haguessin acomplert mai i els profetes se’n queixaven. Els cristians van recuperar aquesta idea amb les benaurances.