Una
conversa amb Ramon Alcoberro
1.-
Professor: ¿En quin context històric -en sentit
ampli- hem de situar Kant?
Kant,
com tothom sap, va néixer a Königsberg i les seves
idees, al menys fins als darrers anys de la seva vida, estaven
molt influïdes pel pietisme protestant. Al prefaci de la
segona edició de la CRÍTICA DE LA RAÓ PURA
va dir allò de "deixar de banda el saber per fer un
lloc a la fe".
Però, culturalment, Kant es va formar en la filosofia leibniziana-wolfiana,
que no va ser-li cap problema fins als quaranta anys, quan la
lectura de Hume el desperta del "somni dogmàtic".
D'una manera molt general es podria dir que Kant és un
il·lustrat, però amb una tintura peculiar. Tenia
una sensibilitat literària molt limitada i una personalitat
bastant rígida: no va sentir-se mai atret pel costat "llibertí"
de les Llums (crítica al poder, ironia...). Per això
el romanticisme es plantejà molt aviat com a tasca anar
més enllà de Kant. Höldrlin deia que "res
pur no ha sortit mai de la raó pura".
Allò il·lustrat en Kant és la dèria
per "clarificar" la raó. Ell considera un escàndol
que "el Segle de la Raó" no hagi pogut assolir
encara un criteri coherent de racionalitat. La idea que tot s'ha
de sotmetre al "tribunal de la raó" és
l'essència de les Llums. I no deixa de ser curiós
que Kant, un professor erudit però provincià, que
mai no va viatjar més enllà de deu o vint quilòmetres
de la seva ciutat, comprengués tan ràpid que la
raó havia de ser "cosmopolita", universalista.
En certa manera, la seva filosofia moral és el resultat
de la trobada -més que de la pugna- entre pietisme (rigorista)
i Il·lustració (autonomia moral, universalisme...).
Pel que fa a la política, tenia una admiració sincera
per Frederic II, però al llarg de la seva vida va anar
evolucionant cap el republicanisme i va saludar entusiasmat els
inicis de la Revolució Francesa.
2.
Kant era contemporani de grans científics com Newton, Alessandro
Volta, Galvani, Laplace, Lavoisier, Spallanzani, Fahrenheit. Quina
és la influència dels descobriments científics,
especialment els de la física i la química, sobre
la seva obra?
És una influència decisiva. L'exemple del progrés
científic és el que el porta a donar a la filosofia
una fonamentació objectiva, universal i necessària.
Però, gràcies a la lectura de Hume, sabia que la
fonamentació de la ciència no podia ser empírica,
perquè tot el que és empíric és canviant.
D'aquí neix el problema de Kant: ¿com es pot fundar
la validesa d'una ciència (que ha aconseguit grans èxits)
sobre una filosofia que encara continua discutint allò
que plantejaven Plató i Aristòtil i que mai no es
posa d'acord sobre gairebé res?
Kant pensa que el pur progrés d'una ciència no la
justifica, en tant que tal, sinó que es necessita una mena
de "metateoria" (una teoria general de la raó)
al si de la qual es faci comprensible el progrés de les
ciències -i de la raó, en general. En definitiva:
un fet no val per una teoria. Però tampoc no es pot fer
filosofia contra la ciència. Això acabaria produint
el que anomena un "entusiasme subjectiu" (la subjectivitat
romàntica), llunyà a l'objectivitat de la raó.
Per a Kant, la física és ciència perquè
hi ha un Galileu o un Torreceli. A la primera CRÍTICA ell
es reivindica com un filòsof científic, que ha trobat
el recte camí per fer una filosofia que definitivament
pugui anar de bracet amb la ciència i que, per tant, ha
trobat el fonament del saber.
L'originalitat de Kant és haver descobert una teoria de
la Raó que coordina ciència (saber) i ètica.
Ens mostrà que l'ètica -i específicament
una ètica basada en la consciència- necessita una
visió integral del saber. Kant era un bon coneixedor de
la física i fins i tot va elaborar una teoria sobre l'origen
dels planetes (hipòtesi Kant - Laplace) que actualment
alguns científics, com l'alemany Carl Friedrich von Weizsäcker,
han revaluat. I de jove va escriure un text. Els PENSAMENTS SOBRE
LA VERITABLE VALORACIÓ DE LES FORCES FÍSIQUES (Gedanken
über die wahre Schätzung der lebendigen Kräfte),
que proposava un espai de múltiples dimensions -a diferència
de les tres dimensions que apareixen a la CRÍTICA DE LA
RAÓ PURA. Kant era no només un filòsof de
la ciència sinó un científic. Els textos
científics són més aviat de la primera època,
mentre que al final es va interessar més per l'ètica
i la política.
Ara la ciència s'ha fet, òbviament, molt més
complexa i ningú no pot abastar-la amb la profunditat de
Kant i, a més, tampoc no ens resulta tan fàcil identificar
"ciència" amb "progrés", però
Kant no comprendria la tecnofòbia de molts pensadors actuals.
3.-
Per què es diu "criticisme" la filosofia de Kant?
Kant
identifica la filosofia amb un "tribunal de la raó".
La raó ha de jutjar (críticament) la pretensió
de validesa de tots els coneixements. Els de la raó teorètica
(ciència) tant com els de caire moral, polític.
Kant el que vol saber és si es poden fonamentar els coneixements
humans o si, pel contrari, hi ha algun coneixement (en el seu
cas: la metafísica) que no té fonamentació.
La seva anàlisi pretén esbrinar si la pretensió
de coneixement racional té (o no) límits.
Kant diu que ha introduït en la metafísica una revolució
equivalent a la de Copèrnic en astronomia. Abans de Copèrnic,
els científics creien que el centre de l'univers era la
Terra i que tots els planetes giraven al seu voltant; a partir
d'ell sabem que nosaltres no som el centre i que la Terra gira
amb tot el sistema.
De la mateixa manera, Kant afirma que abans de la filosofia crítica
es pensava que el coneixement deriva de les categories que usem
per a comprendre la realitat, enteses com a categories objectives,
anteriors a la nostra consciència. El que fa Kant és
mostrar que les categories que emprem per a ordenar el món
són producte del subjecte: no hi ha categories "objectives"
del món, sinó una determinada forma a partir de
la qual el subjecte es mou i es regula -en la mesura en què
és subjecte d'experiències.
Però al segle XX molts lectors de Kant van considerar que
fa justament el contrari que Copèrnic. Darwin i Copèrnic
expulsen l'home del centre de l'univers: el converteixen en habitant
d'un planeta minúscul i apartat -i en una conseqüència
de l'evolució. Kant, per contra, revaloritza el paper de
l'humà, perquè diu que el coneixement és
quelcom construït i que la realitat està completament
determinada per les categories de la raó humana. L'home
no està al centre de l'univers des d'un punt de vista cosmològic,
però sí des de l'epistemològic. És
la raó humana, ens diu Kant, la que determina què
pugui ser objecte de la nostra experiència, és a
dir, la que determina què pot ser el món per a nosaltres.
4.-
Descartes, Leibniz i Spinoza són els tres gran clàssics
de la filosofia del seu temps. Però Kant els esmenta ben
poc: per què? Podem establir quina relació té
Kant amb aquests tres pensadors?
La
relació amb Descartes és clara: a tots dos els interessa
la relació de la subjectivitat amb la teoria del coneixement.
Per a Descartes el fonament del coneixements és "Penso,
ergo existeixo". La base del nostre coneixement no és,
doncs, el món extern sinó la nostra autoconsciència,
el coneixement del nostre ser (que consisteix a pensar). Kant
també considera el subjecte (el jo) com anterior a l'objecte
(el món). Les categories a través de les quals pensem
-ens dirà Kant- no són extretes de la realitat,
sinó que són la condició a través
de la qual la realitat és.
Per a Spinoza la subjectivitat és un dels dos atributs
de la substància divina i no es pot dir que tingui prioritat
respecte a l'atribut de l'extensió. En Leibniz, en la mesura
que les mònades tenen un cert grau de consciència,
hi ha també subjectivitat però el seu sistema pot
ser considerat objectivista, perquè li manca una reflexió
sobre el caràcter subjectiu de les categories.
El que vol fer Kant és anar més enllà del
sistema de Leibniz, exposat per Wolff; però això
només ho va aconseguir a través de Hume, el filòsof
que el desperta del "somni dogmàtic". El que
li mostra Hume és que no podem dir res significatiu sobre
l'ànima. Al capítol sobre els paralogismes en la
"Dialèctica" de la RAÓ PURA hi ha la crítica
kantiana a Descartes, on li diu que el cogito és una tautologia.
5.-
Entrant en el sistema kantià: pot explicar-nos què
vol dir la distinció kantiana entre fenomen i noumen? Com
es poden definir aquests conceptes?
Per a Kant el "fenomen" és el món com
apareix i el "noumen" és el món tal com
el podem pensar quan no és objecte de la nostra experiència.
Aquesta és una distinció bàsica.
Però Kant vol fonamentar una ciència sense caure
en el determinisme que considera com un resultat necessari -i
indesitjable- de la ciència moderna. Si el principi de
causalitat de les ciències és correcte, llavors
està tot determinat necessàriament, el que fem avui
i el que passarà d'aquí a mil anys. Kant considera
d'una banda -contra Hume- que hem d'assumir la causalitat com
una categoria necessària per posar ordre en el món
i en les coses tal com ens apareixen. Però, alhora la categoria
de "causalitat" no està en les coses, sinó
que pertany a la raó humana. Ningú no ens pot dir
si al món noumènic (el món que no és
objecte d'experiència, allà on no hi ha coneixement
humà) hi ha causalitat. El món del noumen no està,
doncs, limitat per la causalitat.
De vegades es diu que el fenomen equival món sensible platònic
i el noumen al món intel·ligible. Però hi
ha una diferència important: el món del noumen segons
Kant no coneix categories, mentre que el món de les idees
de Plató s'expressa segons categories (Bé, Eros,
Unitat...). Les idees platòniques són estructures
que no deriven de l'experiència però fan possible
conèixer-la, mentre que per a Kant el noumen és
del tot incognoscible. Per a Kant l'experiència, en tant
que determinada per les categories, que són un acte espontani
de la raó humana, no expressa la realitat del món
tal com és. La realitat tal com és està fora
de l'abast de la raó humana -i per això en diu "cosa
en sí" o noumen. Per a Plató les categories
són el que Kant anomena noumen. Mentre que per a Kant el
noumen és el que transcendeix les categories (i, per tant,
no les funda). Dit més senzillament: el noumen kantià
no fonamenta les categories, mentre que el món de les idees
platònic és el model del món sensible.
6.-
Es pot comparar el noumen kantià a la idea matemàtica
d'infinit, un nombre que es pot pensar però no comptar?
No
exactament. Sobre l'infinit es poden formular proposicions matemàtiques
perfectament clares; a l'extrem es pot pensar a través
de la idea de límit. El noumen de Kant, en canvi, és
perfectament incognoscible; no en podem dir res i ni tan sols
no és un límit del coneixement. Una ciència
es basa en categories; però en el noumen no hi ha categories.
Per tant no se'n pot dir res.
7.-
El problema de la metafísica és el problema del
noumen? O la metafísica comença ja amb l'anàlisi
del món fenomènic?
Segons
Kant, quan la raó humana s'escapa de l'experiència
cau inevitablement en la metafísica. Però això
de la metafísica s'ha de mirar a poc a poc, perquè
Kant té diversos conceptes de metafísica.
D'una banda per fonamentar la ciència necessitem un principi
que no està basat en l'experiència, ni en deriva
per inducció. Les categories kantianes no estan fundades
en l'experiència però la fan possible. Per tant,
en certa manera, són metafísiques. Per això
algun cop s'ha dit que la filosofia kantiana és una "metafísica
de l'experiència".
Kant vol anar més enllà del racionalisme (incapaç
de comprendre l'experiència) i de l'empirisme, incapaç
de fonamentar-se a sí mateix. Per això necessita
la idea de causa que no pertany a l'experiència però
la fa possible. La metafísica, doncs, té un sentit.
El que és absurd, però, és la metafísica
tradicional perquè no permet clarificar l'experiència
8.-
Si Kant admirava Hume: perquè és tan crític
amb l'escepticisme, fins arribar a dir que els escèptics
són "nòmades, enemics jurats de tota estable
cultura a la terra"? És perquè Kant era un
provincià, o hi tenia alguna objecció teòrica,
conceptualment forta?
Caldria
adonar-se que els grans filòsofs rarament han estat escèptics.
Però Hume n'era -i del tot!- certament. A parer de Kant,
Hume ha fet dues grans aportacions a la filosofia. D'una banda
demostra que el principi de causalitat (com les categories totes)
no pot basar-se en l'experiència. A més, Hume ha
mostrat que principis normatius no poden ser justificats a partir
de proposicions descriptives.
Però en el cas de l'ètica, l'escepticisme, com el
relativisme, constitueixen un perill de disgregació moral.
No es pot viure èticament sense conviccions morals universals.
L'escepticisme és un moment del camí, però
no el final.
9.-
En Hume, Kant troba el problema dels judicis analítics
i els judicis sintètics? Però: què vol dir
"judici"? En què es diferencien els judicis analítics
dels sintètics?
Un
judici és una proposició assertòrica -apodíctica
o problemàtica. En fi: un judici és allò
del qual podem dir que és veritable o fals. Per això
no són judici frases com "¿has arribat?",
o "porta'm aigua".
Un judici analític és aquell que en el predicat
es limita a recollir el que està implícit en el
subjecte. El predicat de la frase: "el vi negre és
vi", no ens afegeix res al que ja sabíem.
Un judici sintètic és el que afegeix informació;
ens diu coses que no sabíem i que poden ser veritables
o falses, per tant, és a posteriori. Per exemple: "aquest
marbre és de color rosa" (ens diu que no és
blanc).
Kant creu haver trobat una mena de judici que és sintètic
(informatiu) i a priori (i, per tant, universal i necessari).
Són frases del tipus: "tot canvi té una causa".
Per a ell les ciències, i especialment les matemàtiques,
es fonamenten en els sintètics a priori. Però la
metafísica tradicional no en té de sintètics
a priori i, per tant, no és ciència.
Actualment, des del Cercle de Viena, es diu que els sintètics
a priori són analítics; malgrat tot molts filòsofs
morals consideren que tots els judicis morals consistents són
judicis sintètics a prior plenament vàlids perquè,
altrament, l'ètica cauria en un nihilisme absolut.
10
.- La raó pura té sentit per ella mateixa?
Pel que sembla l'arquitectura de la raó (la Raó
Pura) només té sentit en la mesura que fonamenta
l'acció moral (Raó Pràctica). En definitiva,
allò que no pot ser conegut com a noumen, només
podrà ser captat a través de l'acció moral
que és la raó pràctica.
