Hume,
crític de la idea de causa.
Hume
havia vist en el "principi de causalitat", la clau de
la teoria del coneixement. Quan donem per suposat que tota realitat
prové d'un altre ser que n'és la "causa",
o bé pensem en una pura successió de fenòmens
(A passa abans que B), o no pensem res. Per a Hume la veritat
del coneixement està en el que ell anomena "principi
de la còpia". Les idees són correctes perquè
són còpia de les impressions. Si ens prenem seriosament
aquest principi, llavors és obvi que tinc (o puc tenir)
impressió sensible de A i de B però no del lligam
(purament mental i no empíric) que s'estableix entre ambdós.
Si
bé la legitimitat pràctica de la idea de causalitat
no està en debat (la fa servir tothom, i també els
escèptics!), no podem dir el mateix de la seva legitimitat
filosòfica: ¿En nom de què gosa l'esperit
humà anar més enllà de l'experiència
i establir que una relació causal entre A i B és
veritable i duradora per sempre més i a tot arreu?.
Vist
que ningú no em pot garantir que demà succeirà
el mateix que avui, ni que el foc de demà cremarà
com el d'avui, llavors la solució del problema del coneixement
és l'escepticisme: tota la filosofia es redueix a la descripció
psicològica del conjunt de fenòmens associatius
que tenen lloc en l'esperit humà quan s'estableix una relació
de causalitat i entren en joc l'hàbit i el costum.
El
debat sobre el principi de causalitat és molt important
perquè posa en qüestió els fonaments de la
ciència. Si fos veritat, com diu Hume, que la causalitat
només és uns ficció útil, basada en
mecanismes psicològics, llavors no hi podria haver ni ciència
ni cap coneixement cert.
La
resposta de Kant.
Hume
sempre va sentir una gran admiració per Hume. Deia que
l'havia despertat del "somni dogmàtic", és
a dir, de la creença dogmàtica en les Idees innates
pròpia del racionalisme. Sota la influència de Hume,
Kant va arribar a la conclusió que el coneixement no pot
pretendre anar més enllà de l'experiència.
Ara
bé, Kant creu que el problema de l'escepticisme pot ser
resolt mitjançant el que anomena "idealisme transcendental".
Kant distingeix clarament dues menes de coneixement (o més
estrictament, en el seu vocabulari, per dues menes de "condicions
del coneixement"): d'una banda els humans tenim coneixements
"empírics" (veiem, gustem, flairem) però
no ens quedem només en aquest nivell. Tenim també,
espontàniament, és a dir, sense que ningú
no ens els hagi posat a la ment, un altre tipus de conceptes que
s'anomenen "transcendentals" que no formen part de l'experiència
però fan possible que puguem comprendre-la.
És
ben cert que les meves experiències empíriques (les
meves intuïcions sensibles) són desordenades i em
presenten, com a molt, una successió habitual a la qual
m'he acostumat; però l'enteniment humà posseeix
la idea de causalitat amb independència de tota experiència.
"Causalitat", no és un concepte empíric
sinó un "transcendental". Kant anomena "categoria"
a aquest conceptes i d'altres de caire similar (afirmació,
negació, substància, causa...). Per a Kant "categoria"
és una condició de possibilitat d'un fenomen. Les
categories fan possible l'experiència sense formar part
de l'experiència; són condicions de possibilitat
de la nostra comprensió dels fenòmens. Una proposició
a la qual no es pogués atribuir una categoria seria absurda.
Potser
és més fàcil entendre el concepte de categoria
si pensem en les idees d'espai i temps, que són les condicions
a priori de la sensibilitat. "Espai" i "temps"
fan possible que tinguem impressions sensibles; és a dir:
són les seves condicions de possibilitat (ningú
no pot pensar fora de l'espai i fora del temps) però no
són les impressions sensibles. [D'una manera més
grollera: espai i temps són el marc de la foto, però
no la foto] Passa el mateix amb la categoria de "causalitat"
que és la condició a priori de la nostra possibilitat
d'atribuir causes als fenòmens: la idea de "causalitat"
és prèvia a l'experiència i, alhora, ens
fa possible comprendre-la.
Per
a Kant, "conèixer" no és altra cosa que
aplicar les categories de l'enteniment a les intuïcions (sensibles
i diverses) de la nostra experiència.
Kant
resol l'escepticisme humeà dient que l'experiència
ens arriba per la sensibilitat, però la comprensió
d l'experiència només és possible per l'enteniment.
Ni sensibilitat sola, ni enteniment tot sol, no poden resoldre
el problema del coneixement.
Fenòmens i noümens.
Quan
es planteja "què és l'ésser", Kant
fa una doble afirmació: d'una banda, hi ha un ésser
-anàleg si voleu a "l'ésser en tant que ésser"
d'Aristòtil o a l' "allò que és"
de Parmènides, que és la realitat noümenal
o la "cosa en sí".
Però
d'altra banda, i -aquest és un dels punts més "forts"
del kantisme- trobem l'afirmació que aquesta "cosa
en sí" no pot ser mai coneguda en tant que tal; perquè
conèixer és aplicar el motlle de l'enteniment humà
a una experiència determinada (és a dir, a unes
determinades intuïcions). En altres paraules, mai no podrem
arribar a conèixer "què és l'ésser
en sí", perquè no podem copsar res que no pertanyi
al nivell del sensible. La sensibilitat vol dir que només
coneixem "en" l'espai i "en" el temps. Si
alguna cosa (un noümen) està més enllà
d'espai, temps i categories, se'ns torna incognoscible.
Conèixer
és, doncs, fer relativa la cosa en sí, arrabassar-li
el seu caràcter absolut,. Un noümen és quelcom
que existeix més enllà de l'espai i més enllà
del temps; és quelcom "pur" i que, en conseqüència,
mai no estarà a l'abast de l'esperit humà, perquè
els humans tenim, en tant que tal, una limitació en la
nostra capacitat cognoscitiva: només podem conèixer
allò que està en l'espai i en el temps.
Conèixer
quelcom és per a un humà descobrir la cosa en la
seva aparença i no en el seu ésser pur. "Fenomen"
en grec significa: "aparença". I això
és justament l'únic que pot assolir l'home: les
aparences (i no les "idees pures") de les coses.
Vet
aquí la raó per la qual l'idealisme de Kant difereix
de l'idealisme empirista de Hume. Per a Hume, tot es redueix a
fenòmens i a estructures psicològiques, per a Kant
en canvi el procés de coneixement implica distingir dos
nivells, sensibilitat i enteniment. Si l'un o l'altre ens manquen
no hi ha coneixement possible. I per això mateix la metafísica
mai no pot ser ciència: perquè no hi ha un coneixement
sensible i el noümen o idea pura no el podem conèixer
en ell mateix.
