QUÈ
ÉS UN JUDICI SINTÈTIC A PRIORI?
Kant
creia que havia descobert un nou tipus de judicis, que ell anomena
"sintètics a priori" i, a més, a parer
seu, aquesta mena de judicis eren els que fonamentaven la ciència.
La matemàtica (en l'Estètica transcendental) i la
Física (en l'analítica transcendental) són
ciències precisament perquè posseeixen judicis sintètics
a priori. La metafísica, en canvi, no serà ciència
perquè no pot fer judicis d'aquesta mena.
Cal
recordar que per a Kant, allò que defineix una ciència
no és només el contingut sinó, la seva forma,
val a dir, el tipus de judici (formals) que dóna ordre
i estructura al coneixement.
Qualsevol
ciència expressa els seus continguts en judicis; per tant,
l'estudi dels fonaments del coneixement ha d'iniciar-se per distingir
els tipus de judicis i centrar-se després en aquells que
són els principis epistemològics dels altres. Atès
que tot enunciat s'esquematitza lògicament en la forma
que atribueix un predicat a un subjecte.
Podem
distingir dos tipus de judicis (analítics i sintètics)
però Kant creu poder-hi afegir-ne uns altres, de collita
pròpia: els sintètics a priori.
A.-
Judicis analítics: Són aquells
en què el predicat està comprès en el subjecte;
p.ex., "El tot és la suma de les parts", o "tots
els cossos són extensos". Si analitzo (comprenc) què
significa el subjecte "tot" (o "cos") obtinc
immediatament el predicat ("suma de les parts" o "extensió").
·
La base d'aquestes proposicions no és altra que la pura
lògica i, per això mateix, gaudeixen d'una absoluta
certesa: són sempre veritat.
·
Però aquests judicis no augmenten els nostres coneixements;
tan sols expliciten o exposen amb més claredat allò
que contenen els nostres conceptes.
·
En conseqüència, si bé són útils
per aclarir les proposicions teòriques, no són rellevants
a nivell cognoscitiu.
·
Tots els judicis analítics són a priori (són
previs a l'experiència).
B.-
Judicis sintètics: són aquells
en què el predicat no està comprès en el
subjecte; de manera que el verb copulatiu estableix una composició
(síntesi) entre dos conceptes que no es resolen l'un en
l'altre. Els judicis sintètics són informatius,
ens diuen coses que abans no sabíem. Com que aquestes proposicions
unifiquen continguts diversos, és clar, que -enfront de
les analítiques- sí que augmenten el nostre coneixement.
Per exemple, és un judici sintètic: "Aquest
llibre és interessant" (no hi ha res en la paraula
"llibre" que indiqui que ha de ser "interessant"
-podria ser un rotllo).
Totes
les ciències empíriques es fonamenten, en principi
en judicis sintètics: per exemple: "els metalls són
conductors elèctrics".
Tots
els judicis sintètics són a posteriori (necessiten
l'experiència) i són informatius (ens diuen coses
noves).
Fins
aquí no hi ha res de nou en la classificació que
proposa Kant. Hume ja havia dit que hi havia dues menes de judicis:
les "relacions d'idees" (corresponents als judicis analítics
kantians) i les "qüestions de fet" [matter of facts]
(corresponents als judicis sintètics).
En
resum:
·
Els judicis analítics són sempre veritables però
ens donen cap novetat. Són a priori (previs a l'experiència).
·
Els judicis sintètics no són sempre veritables però
en canvi "són informatius", o a posteriori, és
a dir, ens diuen coses noves.
La
qüestió que es planteja Kant és la de saber
si és possible trobar un judici que al mateix temps pugui
ser informatiu "ens digui coses noves" (és a
dir, sigui sintètic) i alhora sigui sempre veritat (és
a dir, a priori).
Un
judici sintètic a priori és universal i necessari
i independent de l'experiència, però, tanmateix,
pot aplicar-se a l'experiència. Kant, creu que les matemàtiques
i la física són plenes de judicis sintètics
a priori.
Un
exemple de sintètic a priori és: "Tot canvi
té una causa": no hi ha res en la paraula "canvi"
que porti implícita la idea de "causa". Aquesta
proposició deriva de l'experiència (és "sintètica")
i tanmateix és universalment certa (és "a priori");
resulta imprescindible per tal que l'experiència mateixa
sigui possible, és a dir, per tal que poguéssim
comprendre d'una manera coherent la informació que ens
arriba a través dels sentits.
Un
altre exemple de sintètic a priori és: "la
suma dels angles interiors del triangle val dos angles rectes":
és sempre veritat i és demostrable a priori.
Per
a Kant, totes les ciències es fonamenten en sintètics
a priori: la metafísica, en canvi, no en posseeix i, per
això mateix, no és ciència. Per això
la veritat de la metafísica no pot trobar-se en ella mateixa,
sinó en la raó pràctica, és a dir,
en l'ètica.
La
raó pura és pregunta: "Com són possibles
els judicis sintètics a priori?" però no si
són possibles. El seu problema és mostrar que Hume
es va equivocar. Per a Hume no hi havia idea de causalitat; tot
coneixement factual podria ser diferent a com a estat i per tant
es cau en l'escepticisme. Kant restaura els valors que l'escepticisme
tendia a destruir: la ciència, la religió i la llibertat
-al preu, però, de rebutjar la metafísica transcendental
i de mostrar que allò que en la raó pura no és
possible, es realitza en la raó pràctica. Això
ens porta a diferenciar entre fenomen i noümen.
