QUÈ
SIGNIFICA "CRÍTICA" SEGONS KANT?
Els
antecedents.
La
paraula "Crítica" fou emprada per Kant en un
sentit tècnic i específic, però aquest mot
no resulta fàcilment comprensible si no partim del context
en què s'usava al seu temps. El "Dictionnaire Universel"
de Antoine Furetière (1690), obra que feia autoritat a
l'època, distingeix tres sentits d'aquest mot:
1.-
Examen o judici de qualsevol obra i, per extensió, l'esclariment
o correcció d'obres del passat.
2.-
La ciència que regula i practica aquesta mena d'operacions.
3.-
La desaprovació, la denigració, val a dir, la censura
i la sàtira.
Al
segle de Lluís XIV, la paraula "crítica"
estava bàsicament vinculada a la paraula "examen",
més que no pas a la desaprovació. Fer la "història
crítica" d'un text significava buscar-ne la versió
més fiable i més antiga, corregir-ne les faltes...
I això convé recordar-ho perquè sovint s'identifica
"crítica" al nostre temps amb una actitud negativa,
que al XVII-XVIII només tenia secundàriament.
Qui
a l'època de Lluís XIV començà a emprar
el mot "crítica" d'una manera més significativa
fou Richard Simon, un metge occità que fou el primer a
demostrar que l'Antic Testament s'havia fet unificant llibres
diversos, originats en tradicions diferents culturals (Jahvista,
Elohista...). El llibre de Richard Simon portava per títol
"Història crítica del Nou Testament" (1689).
Al prefaci d'aquesta obra fa constar que: "Crítica
és un terme d'art [un mot tècnic] dedicat a les
obres en què s'examinen diverses versions per restaurar-ne
les veritables".
Per
tant, la crítica bíblica dels segles XVII i XVIII
no és necessàriament un intent de treure fonament
racional a la doctrina cristiana (com equivocadament pensaven
els marxistes o Leo Strauss) sinó al revés, el que
es pretenia era una fonamentació millor, més objectiva.
La crítica bíblica era, fonamentalment, una eina
en la defensa ortodoxa del cristianisme contra les heretgies (val
a dir, contra les males lectures del Text). "Crítica"
significa un "judici per les proves" en un context clarament
filològic.
Una
segona fita important la trobem en l'obra de Pierre Bayle, un
hugonot francès exiliat a Holanda i autor d'un "Diccionari
històric i crític" (1696). En aquest autor
"crítica" vol dir coneixement desacralitzat.
Per a Bayle les proves històriques s'han de separar clarament
de la fe. Bayle va elaborar el concepte de "República
de les Lletres", és a dir, el grup dels intel·lectuals
racionalistes, que definia com "un estat extremadament lliure"
on l'única llei interna era la crítica (article
"Catius" del Diccionari, lletra D). La idea de "República
de les Lletres" és fonamental per a comprendre el
que significà la Il·lustració que es percep
a sí mateixa com a "regne de la crítica".
Yves
Charles Zarka, en un conegut article sobre la idea de crítica
en Bayle [Revue de Métaphisique et Morale, octubre desembre
de 1999, nº4] considera que: "la transformació
que Bayle produeix en el concepte de crítica, implica una
triple operació. La crítica és 1.- generalitzada,
2- esdevé una instància d'establiment de la veritat
i 3.- aquesta instància es presenta com un tribunal particular
que té el seu propi dret i els seus propis procediments".
Aquests
dos corrents (bíblic i il·lustrat) que defineixen
la crítica es troben reformulats i implícits en
Kant. És important comprendre que quan la Il·lustració
-i amb ella Kant -s'autodefineixen com a "regne de la crítica"
és perquè ja hi ha un ús establert del mot:
de la crítica en sentit filològic s'arriba a la
crítica pública i a la idea quasi jurídica
de la crítica com a "tribunal de la raó".
Qui fa crítica se sent a sí mateix com el qui fa
una al·legació a favor de la veritat d'un text.
Quan Richard Simon reivindica la necessitat d'establir un text
fiable del text bíblic i quan Bayle considera que la funció
de la crítica és la de restablir un criteri objectiu
de veritat estem molt lluny de l'idea vulgar de crítica
com a "desmuntatge" o com a "rebentada". El
sentit polític del mot "crítica", que
arribarà al seu paroxisme amb els marxistes, encara estava
també prou lluny.
El
sentit kantià del mot "Crítica".
A
la "Crítica de la Raó Pura", concretament
en una nota al prefaci de la primera edició, Kant escriu:
"""El
nostre segle és pròpiament el segle de la Crítica,
a la qual tot s'ha de sotmetre. La religió, perquè
és sagrada, i la legislació a causa de la seva majestat,
volen habitualment sostreure-se'n. Però llavors provoquen
al seu voltant una sospita legítima i no poden pretendre
sense hipocresia a aquest respecte que la raó doni només
testimoni del que ha pogut sostenir llur lliure i públic
examen (A XI)"""
Aquest
text és important perquè aquí Kant va més
enllà de l'ús del mot crítica que era usual
en Bayle i, en general, al seu temps. Religió i política
queden ja incloses en l'àmbit crític d'una manera
plena. Fins llavors la crítica es feia "al text"
ara -amb l'obra kantiana- el filòsof amplia la crítica
al conjunt dels (suposats) coneixements racionals i, específicament,
a dos tipus de saber que semblen no complir amb les exigències
de la raó. La idea kantiana de "crítica"
és la d'una anàlisi de la raó per sí
mateixa. No s'hi hauria pogut arribar sense Bayle però
impliquen un pas més enllà.
Per
a Kant, la Crítica és l'acte (o l'esdeveniment)
de la Raó. Com a mínim hi ha quatre raons que fan
necessària una actitud de "Crítica" i
Kant les assumeix d'una manera clara:
1.-
Cal fer "Crítica" perquè els temps estan
madurs per a un progrés de les Llums.
2.-
Cal fer "Crítica" perquè d'aquesta manera
es mostra la força i la noblesa de la "facultat de
jutjar".
3
.- Cal fer "Crítica" contra l'indiferentisme
de les posicions escèptiques en el camp del coneixement.
4.-
Cal fer "Crítica" per anar més enllà
de les contradiccions entre els diversos models de raó
que hom pot trobar enfrontats o, com a mínim contrapuntats
entre sí.
Una
carta a Lambert (31 de desembre de 1765) ens parla de la necessitat
de posar fi a la "desunió destructiva dels suposats
filòsofs". I afegeix:
"""Per
tal que revisqui una autèntica filosofia cal que l'antiga
es destrueixi a sí mateixa i, de la mateixa manera que
el podriment és la destrucció més completa
que precedeix sempre quan una nova collita ha de néixer,
així la crisi del saber, en una època com la nostra
on tanmateix no manquen bons caps, em dóna la millor esperança
que la gran revolució de les ciències, tant de temps
desitjada, no és gaire lluny (AK II 161)""".
Aquesta formulació, cronològicament prou anterior
a la redacció de les "Crítiques" ens dóna
també algunes pistes importants. Les ciències han
de fer una "revolució" i el fet que hi hagi contradiccions
en la raó no ha de ser vist com una derrota sinó
com l'anunci d'un progrés. La crítica és,
per a Kant, la conseqüència positiva de la crisi.
Es tracta, en principi, de desmuntar la superstició.
En
Kant la crítica és sempre positiva perquè
és orgànica, és a dir, perquè el mètode
crític (analític) només serveix per tal de
posar en relleu la unitat de la raó. Fer la crítica
(l'anàlisi de la raó) reconeix, precisament i estricta,
el poder de judici que la raó té per sobre de qualsevol
altra instància. La crítica permet que l'enteniment
prengui consciència, al mateix temps, del seu poder legislador
sobre la natura i dels seus límits.
La
crítica kantiana és un model clarament arquitectònic.
Es tracta de bastir la casa de la raó de forma sistemàtica.
Com diu en l' "Arquitectònica de la raó pura":
"""Sota
el govern de la raó els nostres coneixements en general
no tenen la possibilitat de constituir una rapsòdia, sinó
que, al contrari, han de formar un sistema, només al si
del qual es poden sostenir i afavorir els fins essencials de la
raó (A 832 / B 860)"""
La
crítica per a Kant té un aspecte de "raó
conseqüent", és a dir, de raó que treu
les conseqüències de (i és coherent amb) l'ideal
il·lustrat. Resulta força ingenu creure que la funció
de la Crítica de la Raó Pura és només
la de posar a prova la validesa dels judicis sintètics
a priori, com si això fos una finalitat en si mateix. Però
per assolir aquesta fita tan petita no hauria calgut bastir una
obra tan extensa. L'explicació és més aviat
que els judicis sintètics a priori són un instrument
per al que realment resulta significatiu en Kant que és
fer l'anàlisi de la Raó en la seva pretensió
de coneixement universal i incondicionat.
La
Crítica té sentit perquè és una eina
per a superar la fe. Per la fe, els humans tendeixen a creure
que ho poden saber tot i que ho poden comprendre també
tot. La finalitat de la crítica és la de ser coherents
amb els ideals il·lustrats i mostrar que la racionalitat
consisteix bàsicament en una recerca sobre els seus propis
límits, sense dogmatismes ni falses esperances en un Absolut
purament fantasmagòric. La Il·lustració és
una proposta de lliure examen crític i un esforç
per desemmascarar la promesa d'un coneixement transcendent.
Al
paràgraf 40 de la "Crítica de la Facultat de
Jutjar" -i específicament en una nota al text- Kant,
analitzant perquè "... les Llums constitueixen, certament,
"in thesi" una cosa senzilla, però "in hypothesi"
una cosa difícil i llarga de realitzar" (AK V 294)
Kant ens dóna una pista important sobre per què
li ha estat necessari tot l'esforç crític. El sentit
de la crítica és, senzillament, desemmascarar els
qui prometen un saber absolut i sense límits.
O
en altres paraules, "Crítica" és Il·lustració;
esforç inacabable per construir raó allí
on els humans que no gosen "atrevir-se a pensar" en
tindrien prou amb la superstició i el dogma o amb una experiència
mancada de context.
