CRÍTICA
KANTIANA A LA IDEA DE DÉU
En
la seva obra de 1798, El Conflicte de les Facultats [de Teologia
i de Filosofia], Kant ho deixà dit d'un cop i per a sempre:
"La religió és purament un afer de la raó".
Déu és per a Kant, una qüestió noümènica
i seria degradar la idea de Déu tractar-la com si fos un
fenomen. La raó especulativa no té res a dir sobre
aquest tema en sí. La comprensió de la idea de Déu
no pertoca a la raó pura, sinó a l'ús pràctic
de la raó.
Sobre
el concepte de Déu, Kant efectua una doble operació:
1.-
D'una banda declara que la raó especulativa no pot copsar-lo
i d'aquí la famosa frase: "Vaig haver de deturar [aufheben]
el saber per donar un lloc a la creença [Glauben]"
2.-
Per altra banda considera que la teologia escapa a la raó
especulativa, però no a la raó pràctica.
Cal
distingir, doncs, per una banda, "la suposició d'un
savi autor del món que pot ... donar-nos un fil conductor
en la investigació de la natura", com a principi purament
regulador i que en cap cas no és requerit com a condició
necessària dels fenòmens de la natura i, per una
altra, l'ús moral del concepte. La teologia moral (teodicea)
no se sotmet a cap obligació moral d'origen diví,
la moral és d'origen racional, no teològica.
En
la fe (o creença) la meva convicció i la meva adhesió
íntimes són una dada obvia; però manca la
certesa objectiva i universal. Només en el saber es reuneixen
convicció i certesa.
La
teologia centra el seu interès en l'Ésser Suprem,
en Déu. En aquest sentit, Kant anomena la idea de Déu:
"ideal transcendental". Aquest concepte es diferencia
de la idea pel fet que està més allunyat de la realitat
objectiva, i també perquè conté totes les
perfeccions. Però ningú no pot saber si existeix
un Déu o una vida futura, perquè senzillament una
investigació d'aquesta mena significaria esgarriar-se en
una raó sense experiència. Podem tenir la convicció
moral de l'existència de Déu, però no el
saber. Una fe racional es pot fonamentar sobre la suposició
de sentiments morals, però la moralitat es basta a si mateixa
per a dictar lleis morals.
Al
"Conflicte de les Facultats", Kant afirma que la religió
no es distingeix de la moral en cap punt pel que fa al seu objecte
(els deures en general) sinó que és: "una legislació
de la raó destinada. Gràcies a l'idea de Déu
que ella mateixa ha produït a dotar a la moral d'una influència
sobre la voluntat humana per tal que aquesta compleixi els seus
deures.
Kant
sotmet a crítica les proves sobre l'existència de
Déu, per mitjà de la seva reducció a tres
arguments possibles.
·
Argument fisicoteològic: va des de l'ordre del món
fins a l'ésser ordenador: Déu; però aquesta
prova no condueix a un Déu creador. El fet de percebre
un món ordenat segons fins i mitjans demostra que el món
té ordre, no pas que hagi estat creat.
·
Argument cosmològic: passa de la contingència del
món a la necessitat que existeixi un ésser suprem.
El fet que hi hagi una cadena de causes no permet concloure que
existeixi una causa primera. Es tracta d'un abús del principi
de causalitat ("tot el que existeix té una causa"),
que només resulta vàlid en el món sensible.
·
Argument ontològic: pretén demostrar l'existència
de Déu a partir del seu concepte com a ésser perfectíssim;
tanmateix, del concepte de quelcom hom no pot deduir la seva existència,
atès que la categoria d' "existència",
no és cap atribut.
En
la Crítica de la Raó Pura desemmascara aquests arguments,
demostrant que són fal·laços, és a
dir, que amaguen errors que els fan inacceptables. Tot i això
no nega l'existència de Déu, sinó que simplement
considera que el seu coneixement científic no és
possible.
La
idea de Déu és un exemple de transcendental; Però
com que les idees transcendentals són incognoscibles, la
metafísica no pot ser ciència. El paper autènticament
diví és el de la moralitat.
