DEL
PODER DE LA FORTUNA SOBRE LES COSES HUMANES I COM CAL PLANTAR-LI
CARA
[Quantum
Fortuna in rebus humanis possit, et quomodo illi sit occurrendum]
Recollim, amb alguna lleu modificació especialment al darrer
paràgraf, el text traduït per Jordi MONERS i SINYOL
(Ed. Laia, Col. Textos Filosòfics, Bcn, 1982 pp. 131-134);
lectura i comentaris a cura de Ramon ALCOBERRO
No
ignoro que molts han cregut i encara creuen que les coses del
món són governades per la Fortuna i per Déu,
i que els homes, amb la prudència que els és pròpia,
no poden modificar-la ni tan sols posar-hi remei. Per això
es podria pensar que no cal cansar-s’hi gaire per les coses,
ans deixar-se governar per la sort. Aquesta opinió s’ha
estès molt en el nostre temps per la gran varietat de coses
que s’han vist i que es veuen cada dia, fora de tota conjectura
humana. Jo mateix, pensant-hi alguna vegada, m’he inclinat,
en certa manera, per aquesta opinió general. Tanmateix
com que no crec que s’hagi extingit el nostre lliure albir,
jutjo que bé pot ser cert que la fortuna sigui l’àrbitre
de la meitat de les nostres accions, però que ens deixa
governar l’altra meitat, o gairebé, a nosaltres mateixos.
Jo la comparo amb un d’aquests rius impetuosos que, quan
s’enrabien, inunden les planes, destrossen arbres i edificis,
treuen terra d’ací i la posen més enllà;
tothom en fuig, tothom cedeix a llur fúria, sense poder-hi
posar aturador. I bé que les coses siguin així,
això no obsta perquè els homes, quan els temps són
tranquils, no puguin fer previsions amb murades o terraplens,
de manera que, si el riu torna a créixer, o bé les
aigües seguiran per un canal, o l’ímpetu llur
no serà tan desenfrenat ni perillós. Semblantment
s’esdevé amb la Fortuna, que manifesta la seva força
poderosa allí on no hi ha Virtut preparada per resistir-s’hi,
i cap allí orienta el seu ímpetu on sap que no han
fet murades ni terraplens per parar-la. I si contempleu Itàlia,
que és la seu de tots aquests canvis i qui els ha posat
en moviment, veureu que és com una campanya sense terraplens
ni cap mena de protecció; que si hagués estat protegida
amb la Virtut adequada, com ho han estat Alemanya, Espanya i França,
aquesta riuada no hauria produït els greus trastorns que
ha provocat, o bé ja no hauria vingut. I amb això
n’hi ha prou respecte al que he dit d’oposar-se a
la Fortuna en termes generals.
Però,
limitant-me als casos particulars, dic que veiem com un Príncep
avui prospera i demà s’arruïna, sense haver
pogut de cap canvi en la seva natura o qualitats: i això
crec que ve principalment de les raons que hem exposat àmpliament
més amunt, és a dir, que el Príncep que només
es recolza en la Fortuna s’enfonsa quan aquesta canvia.
Crec també que triomfa aquell qui acomoda la seva manera
de captenir-se a les circumstàncies del temps; i, semblantment,
fracassa aquell que amb el seu capteniment entra en desacord amb
el temps. Així veiem com els homes actuen de manera diferent
en les coses que els condueixen als objectius que cadascú
s’ha proposat, és a dir, la glòria i les riqueses:
l’un amb precaució, l’altre impetuosament;
l’un amb violència, l’altre amb art; l’un
amb paciència, l’altre tot al contrari: tots poden
arribar-hi seguint aquests mètodes diferents. I encara
veiem com de dos cautelosos, l’un aconsegueix el seu propòsit
i l’altre no; o bé dos més que es feliciten
d’un triomf idèntic amb dues valoracions diferents
de la manera d’actuar, essent l’un cautelós
i l’altre impetuós: tot això no té
altra raó que les circumstàncies del temps que s’ajusten
o no a llur capteniment. D’aquí ve el que he dit,
que dues persones, obrant diversament, aconsegueixen el mateix
efecte, i que altres dues obrant igualment, l’una arribi
al seu fi i l’altra no. De tot això encara en depenen
els canvis de sort, car si un que es regeix amb cautela i paciència,
i el temps i les coses s’orienten de manera que el seu capteniment
sigui bo, aquest prosperarà; però si el temps i
les coses fan un canvi, fracassarà perquè no haurà
canviat el seu capteniment. I no hi ha home tan prudent que se
sàpiga acomodar a aquesta norma, sia perquè no pugui
desviar-se d’allò a què la seva natura l’inclina,
sia perquè, havent triomfat avançant sempre per
un mateix camí, no se li pugui donar entent de deixar-lo
per un altre. Així, l’home caut, quan és temps
de procedir amb ímpetu, no se’n surt i s’arruïna;
que si modifiqués la seva natura d’acord amb el temps
i les coses, la Fortuna no se li giraria d’esquena.
El
papa Juli II es captenia impetuosament en totes les coses, i va
trobar el temps i les coses tan conformes a la seva manera de
captenir-se que sempre reeixí en tot. Considereu la seva
primera empresa de Bolonya, quan encara vivia messer Giovanni
Bentivoglio. Els venecians no hi estaven d’acord; el rei
d’Espanya tampoc; ell mateix mantenia converses amb França
sobre aquest assumpte i, tanmateix, amb la seva violència
i impetuositat emprengué tot sol aquesta expedició.
Aquesta jugada feu estar quiets i en suspens Espanya i els venecians;
aquests per por i aquell altre pel desig que tenia de recobrar
el reialme de Nàpols. D’altra banda arrossegà
el rei de França, perquè veient que el papa s’havia
mogut i volent fer-se’l amic per sotmetre els venecians,
judicà que no podia negar-li la seva gent sense injuriar-lo
manifestament. Juli, doncs, amb la seva jugada impetuosa aconseguí
allò que mai cap altre pontífex, amb tota la prudència
humana, no hauria aconseguit, perquè si hagués esperat
sortir de Roma amb els acords ferms i totes les coses en regla,
tal com ho hauria fet qualsevol altre pontífex, mai no
se n’hauria sortit, ja que el rei de França li hauria
plantejat mil excuses i els altres li haurien posat mil temors.
Vull deixar de banda les altres accions seves, car totes són
semblants i totes li van reeixir. La brevetat de la vida no li
va permetre d’experimentar l’adversitat, car si se
li haguessin presentat uns temps en què hagués calgut
obrar amb precaució, l’haurien dut a la ruïna;
perquè ell no hauria canviat mai aquelles maneres a les
quals la natura l’inclinava.
Concloc,
doncs, que pel fet de variar la Fortuna i els temps, i d’aferrar-se
els homes obstinadament a les maneres de fer pròpies, triomfaran
mentre ambdues [Fortuna i temps] coincideixin; i si estan en desacord
fracassaran. El meu parer, doncs, és que és millor
ser impetuós que cautelós, perquè la Fortuna
és dona i si se la vol tenir submisa cal apallissar-la
i bastonejar-la. I veiem que es deixa dominar més fàcilment
per aquests que no pels qui procedeixen fredament. Com a dona
que és sempre és amiga dels joves perquè
són menys circumspectes, més violents i la saben
manar amb més audàcia.
COMENTARI
El
tema d’aquest capítol 25, el penúltim de l’obra,
és gairebé un resum del paper de la Fortuna que
“manifesta la seva força poderosa allí on
no hi ha Virtut preparada per resistir-s’hi” i una
síntesi del capteniment que s’espera del Príncep
virtuós. Es pot llegir el text en diverses claus: històrica,
psicològica i àdhuc “mística”.
Des del punt de vista estrictament històric convé
recordar que en el text pesa com una llosa la situació
italiana, la situació de guerra constant en què
Maquiavel passà la vida; frarcida d’aliances, de
batalles i de ruptures de pactes. Des que al 1943 Ferran II recobra
el Rosselló i la Cerdanya a canvi de consentir l’ocupació
francesa de Nàpols, Itàlia fou un camp de batalla
constant.
Conceptualment,
sota la reflexió sobre la Fortuna [concepte que al text
posem en majúscules, tot i que apareix en minúscules
en la majoria d’edicions, compresa la de Moners] hi ha també
una reflexió sobre el pes inexorable de la història
i, en certa manera del destí, sobre les accions humanes.
A l’època la creença en les teories providencialistes
era una constant i Maquiavel hi està clarament en contra:
ell se sent a favor del “Fortuna audaces iubat” o,
en les seves pròpies paraules, creu que “Fortuna
és dona”. Tot l’optimisme i el càlcul
estratègic que configuren el maquiavelisme se sintetitzen
en aquest text.
NOTES
MARGINALS PER A L’ANÀLISI DEL CAPÍTOL [R.A.]
La
gran varietat de coses que s’han vist i que es veuen cada
dia, fora de tota conjectura humana: Des de 1490 en què
comencen els apocalíptics sermons de Savonarola a Florència
i des de 1494, el primer cop que s’utilitza l’artilleria
en campanya, fins a la mort de Maquiavel (21 de juny de 1527),
Itàlia viu immersa en guerres. És difícil
comprendre El PRÍNCEP si no s’entén que per
a Maquiavel, la guerra és l’estat normal de les societats,
àdhuc “fora de tota conjectura”. Per això
mateix es necessita una determinada mena de Príncep, capaç
de domar la fortuna
Molts
han cregut i encara creuen: Entre aquests “molts”,
la crítica assenyala Teofrast, Ciceró, Salusti i
Dant; però també –seguint la interpretació
de Zambelli (L’ambigua natura de la magia) i Garin (Il zodiaco
della vita)– caldria recordar la petja del providencialisme
cristià, d’arrel més o menys franciscana,
i l’astrologia determinista
Jo
mateix, pensant-hi alguna vegada, m’he inclinat, en certa
manera, per aquesta opinió general: És discutible
si Maquiavel usa un recurs de modèstia purament retòrica
o si fa al·lusió a altres textos, especialment al
CAPITOLO DE LA FORTUNE
No
crec que s’hagi extingit el nostre lliure albir: Maquiavel
fa poc ús del concepte de “lliure albir” en
la seva obra; la referència aquí cal entendre-la
en el debat sobre l’astrologia, l’endevinació
i la llibertat humanes. Els escrits de Pico de la Mirandola ORATIO
i DISPUTATIONES ASTROLOGUS, i el DE FATO de Piero Pomponazzi estarien
al rerafons del text. Maquiavel tenia una visió de l’astrologia
no determinista (DISCURSOS, I, Proemi i 56)
La Fortuna, que manifesta la seva força poderosa allí
on no hi ha Virtut preparada per resistir-s’hi: La mateixa
idea apareix als DISCURSOS, (II, 30). “Fortuna” és
la inconstància de les coses, un sinònim d’atzar,
una potència que produeix el disturbi, però que
té també un vessant creatiu. En aquest mateix capítol
XXV la pren per: “l’àrbitre de la meitat de
les coses”. Per la seva banda la “virtù”
és la capacitat de portar a bon fi les accions polítiques.
“Virtù” és un concepte no-moral, que
s’ha d’entendre des del seu significat mèdic
(com quan es parla de la “virtut curativa” de les
plantes, per exemple). No s’ha de confondre amb “prudència”,
concepte aristotèlic que, com la idea de “terme mitjà”
[via del mezzo], Maquiavel detestava. La virtut té un aspecte
de resistència i de capacitat per a transgredir els límits;
s’engendra per la necessitat i té a veure amb la
“recta opinió” [orthé doxa] en el sentit
que l’expressa Plató (al MENÓ, 96e-100c) per
qualificar la rectitud d’una acció que no es pot
explicar ella mateixa. És parenta de la ferotgia animal
tant com de la inventiva humana, i per això un republicà
no ha de tenir por, per conservar-la, a “matar els fills
de Brutus”
I
si contempleu Itàlia, que és la seu de tots aquests
canvis i qui els ha posat en moviment, veureu que és com
una campanya sense terraplens ni cap mena de protecció:
Convindria no oblidar que Maquiavel és un patriota italià
i que la seva obra no pretén justificar un poder absolut
de cap senyor sinó alliçonar un Príncep que
porti amb ell, sinó la pau, al menys una certa estabilitat
de les coses humanes. El capítol següent, el darrer
de l’obra, es tanca amb les paraules de Petrarca a “Italia
mia” (CANZONIERE, CXXVIII, 93-96), que deixen poc lloc al
dubte: “Virtut contra Furor/prendrà les armes. El
combat serà curt,/perquè l’antic valor/als
cors itàlics no és encara mort”
Si
[Itàlia] hagués estat protegida amb la Virtut adequada,
com ho han estat Alemanya, Espanya i França, aquesta riuada
no hauria produït els greus trastorns que ha provocat: La
virtut d’un Príncep es nota, precisament, en el fet
de bastir la defensa del seu poder en lleis adequades i que puguin
sobreviure a la “riuada” i al “trastorn”.
La virtut té un caire de protecció contra l’atzar
El
Príncep que només es recolza en la Fortuna s’enfonsa
quan aquesta canvia: En definitiva, la “virtù”
(en tant que astúcia afortunada) és la millor assegurança
contra l’atzar; però òbviament aquesta “virtù”
ha de ser treballada, no pot ser deixada a l’atzar i s’ha
de recolzar en la força
Però,
limitant-me als casos particulars, dic que... : l’atenció
als detalls i als casos particulars és un tret molt específic
de Maquiavel i ha de ser una característica del bon polític,
que no viu d’abstraccions sinó de realitats
Crec
també que triomfa aquell qui acomoda la seva manera de
captenir-se a les circumstàncies del temps; i, semblantment,
fracassa aquell que amb el seu capteniment entra en desacord amb
el temps: principi republicà essencial que modernament,
des de Max Weber, s’anomena “ètica de la responsabilitat”.
El polític viu en el temps de la realitat
Considereu
la seva primera empresa de Bolonya: Juli II entrà triomfalment
a Bolonya en 1506 i Maquiavel va seguir tota l’operació.
Vegis: DISCURSOS (III, 44)
Concloc,
doncs, que pel fet de variar la Fortuna i els temps...: El seu
lloc paral·lel és a DISCURSOS (III, 9). El polític
maquiavèlic ha d’estat particularment atent a la
variació del temps. Conceptes com “qualità
de’ tempi”, “tempi quieti” (o “pacifici”)
“tempi adversi” o “tempo atto” apareixen
sovint en la seva obra. Anticipar-se o regular la variació,
que provoca “innovazione”, “alterazione”
o “mutazione” és la prova de la vàlua
d’un Príncep
Com
a dona que és sempre [Fortuna] és amiga dels joves
perquè són menys circumspectes, més violents
i la saben manar amb més audàcia: El text està
inspirat en Ciceró (TUSCULANES, II,4)
