EL
CONCEPTE DE CULTURA: CARACTERÍSTIQUES,
ACULTURACIÓ, CULTURA I CIVILITZACIÓ
La paraula “cultura” va començar a utilitzar-se
en el seu sentit actual a partir del Renaixement. Els humanistes
afirmen que així com hi ha un conreu dels camps ("cultura")
hi ha d'haver també un conreu de l'esperit que és
el que amb tota propietat s'anomenarà CULTURA. Possiblement
qui primer va usar el mot cultura en el seu sentit actual fou
Francesco Petrarca.
Etimològicament,
cultura prové del radical llatí "cult-"
que té una doble significació. Per una banda vol
dir "conreu" (cultus - cultivo, en castellà)
i per l'altre significa "culte religiós" (cultus).
Els romans clàssics no utilitzaven la paraula "cultura"
en el sentit que nosaltres li donem actualment. Empraven en canvi
la paraula "civilitatio", que prové de cives
(= ciutat). Per als romans hi havia dues menes d'homes. Els qui
habitaven la ciutat, considerats com a superiors i els qui habitaven
el camp que per a ells eren inferiors. Etimològicament
és fàcil veure en els següents exemples que
el camp era un lloc degradat, que la cultura romana veia com quelcom
endarrerit i groller.
De cives (= ciutat): civilització
De rus (= camp): rústic
De pagus (=camp): pagà, pagès
De vicus (= camp): viciós, Vic, Vichy
En
la cultura llatina, la ciutat és un àmbit superior
perquè només allí hi ha homes lliures. El
camp és un lloc d'esclaus o d'exiliats, foragitats de la
ciutat.
“Cultura”
és, però, un mot que ha canviat de significat d’una
manera molt important al llarg del segle XX i principis del XXI,
sobretot com a conseqüència de l’extensió
del relativisme en etnologia.
En
la tradició clàssica cultura era sempre un mot de
caràcter valoratiu. En aquest sentit cultura era un “plus”
en la capacitació d’alguns humans –una conseqüència
dels anys dedicats a l’estudi i a l’aprenentatge més
o menys sofisticat– i s’enfrontava a “incultura”.
Així, per exemple, era culte qui sabia llegir i escriure
(o qui havia estudiat a la Universitat) i inculte qui no en sabia
(o no havia estudiat). Però per a molts antropòlegs,
cultura és un mot de significat purament descriptiu, pràcticament
sinònim del mot “costum”. Així hom parla
de “la cultura dels ximpanzés” per tal de dir
que saben fer petites eines, de “la cultura de l’arròs”
per referir-se a la forma de guisar-lo, o de la cultura de una
tribu qualsevol malgrat que sigui àgrafa.
La
definició més clàssica de cultura és
la que donà Tylor al seu llibre La ciència de la
cultura (1871), La cultura o civilització ... és
tot aquella totalitat complexa [comple whole] que inclou el coneixement,
les creençes, la moral, el dret, els costums i qualsevol
altres hàbits i capacitats adquirits per l'home com a membre
de la societat.
També
es dóna sovint la definició de Kluckhohn: cultura
és la manera de viure d'un grup, el llegat social que un
individu rep del seu grup.
Per
la seva banda l'antropòleg materialista Marvin Harris dóna
la següent definició a la seva Introducció
a l'Antropologia general: Quan els antropòlegs parlen d'una
cultura humana normalment es refereixen a l'estil de vida total,
socialment adquirit, d'un grup de persones, que inclou les maneres
pautades i recurrents de pensar, sentir i actuar.
En
general hom pot distingir dos aspectes en tota cultura:
·
Cultura material: (eines, estris i atuells, tècniques)
· Cultura espiritual: (símbols,
llenguatge, religió, lleis)
De
vegades la cultura espiritual (valorativa) s’anomena també
civilització. Cal tenir present que els dos nivells de
cultura no són necessàriament homogenis. Poden tenir
ritmes i interessos diferents. Així, per exemple, hom pot
disposar d’una formació a un nivell tecnològic
cibernètic i. En canvi, expressar idees sobre les dones
o sobre la política que pertanyin a un nivell de desenvolupament
espiritual inferior.
Tota
cultura té com a mínim tres característiques:
·
És adaptativa (permet que una població
sobrevisqui en el seu medi físic, clima...)
·
És apresa (hi ha una transmissió
de valors, tècniques i formes simbòliques [llengua,
religió, tradicions, normes de conducta]a través
del temps). Aprenem de la família, de l'escola, del carrer...
i sobretot aprenem a categoritzar a través del llenguatge).
Aquests fets, valors i procediments apresos es van acumulant de
manera que creen un repertori de respostes socials. En la mesura
que és apresa, tota cultura es vincula al treball, és
a dir, a la transformació del món físic.
·
És arbitrària (cada cultura té
els seus propis costums i normes; per exemple eructar després
de menjar és signe de mala educació per als occidentals
i no fer-h era signe de mala educació en els pobles nord-africans).
Creure que les nostres normes culturals són sempre "naturals,
bones i belles" i que els qui actuen d'una altra manera són
"salvatges, inhumans, repugnants o irracionals, és
caure en l'etnocentrisme.
De
vegades s’afegeix una quarta característica i es
diu que la cultura és grupal o col·lectiva en el
sentit que ningú no pot esdevenir membre d’una cultura
de forma individual. Tothom és introduït en la cultura
i hi participa a través d’un grup (la família,
els parlants de la seva llengua, els condeixebles a l’escola,
etc). Però el subjecte col·lectiu de la cultura
és un tret discutit. D’una banda les cultures només
avancen quan algú els presenta un repte innovador (Newton,
Bach, Einstein o Francesc Macià no es poden explicar mecànicament
com a producte d’una època sinó que posen
els fonaments d’un temps futur millor) i d’altra banda
els grups culturals no coincideixen ni amb les fronteres d’espai
ni amb les de temps; de manera que dos individus es poden sentir
membres de la mateixa cultura malgrat viure separat per milers
de quilòmetres del seu nucli central, o es pot sentir més
vinculat al passat de la cultura que al futur.
Un
element fonamental en la cultura és la història,
però la història, en la mesura que es vincula a
la memòria del passat, resulta sempre reinterpretada a
partir de les necessitats de present i de futur que té
el grup. Totes les cultures reivindiquen una tradició,
uns costums (arrels històriques), que s'expressen en el
folklore, en els contes i llegendes, en la mentalitat popular...
La
cultura té dues dimensions:
1.-
Dimensió horitzontal: són els elements
comuns a tots els membres d’una cultura: llengua, símbols,
valors, creences compartides. Són elements en què
hi ha un consens compartit per tota –o per la gran, immensa
majoria– de membres d’una cultura.
2.-
Dimensió vertical: són els elements en
què hi ha desacords més o menys importants entre
membres d’una cultura: (pugnes pel poder polític,
per l’economia...).
La
dimensió horitzontal iguala els membres d’una cultura
i la dimensió vertical els separa. Però ambdues
són necessàries en totes les societats. Per això
es parla de dinàmica cultural, fent referència als
canvis que tota transformació en el nivell vertical provoca
en les societats complexes.
És aculturació el procés a través
del qual un grup perd la cultura i les tradicions pròpies
en benefici d'una altra de forastera (p. ex. quan els indis americans
són obligats a convertir-se al cristianisme pels espanyols).
Hi ha dues formes d’aculturació, totes dues dramàtiques
en les seves conseqüències, però diferents
en el sistema i el ritme de degradació o de pèrdua
de la cultura pròpia.
·
Es produeix aculturació “tova” quan
un grup dominant aconsegueix que el grup dominant senti vergonya
de la pròpia tradició, de la pròpia llengua
etc. El procés d’aculturació tova consisteix
en convertir en minoria i en produir sentiments de frustració
als membres de la cultura dominada, que acaben perdent els seus
símbols propis en benefici dels forans, tinguts per més
“moderns” (la castanyada convertida en Halloween o
el Belem substituït per l’arbre de Nadal). L’aculturació
tova comença quan les élites de la cultura minoritzada
es passen a la cultura dominant (botiflers).
· Es produeix aculturació “dura”
quan una societat, una tradició o una cultura
es destrueix mitjançant la violència. És
el cas dels espanyols amb les cultures nadiues d’Amèrica
o del franquisme a Catalunya, que utilitzaren com a eina l’assassinat
en massa i la prohibició de la llengua a l’escola.
..........................................
.
En
general –i amb l’excepció de la capacitat d’usar
eines pròpia dels ximpanzés– hi ha un consens
a definir cultura com l'àmbit pròpiament humà.
La definició més elemental de cultura,però,
és de caire negatiu: cultura és -primàriament-
el que no és natura. Amb tot aquesta definició és
excessivament elemental per dues raons:
·
A partir dels descobriments de Sabater Pi (anys 1950-1960) sabem
que en el ximpanzé hi ha petites engrunes de comportament
cultural (fabricació d'estris i divisió del treball)
· Tampoc no és tan elemental diferenciar cultura
i natura com si fossin dos termes contraposats. La cultura humana
no és quelcom "no natural" sinó que en
definitiva el desenvolupament de la cultura va ser una necessitat
de l'home per sobreviure en la natura.
La
contraposició natura-cultura arranca d'una hipòtesi
que actualment està essent molt criticada pel pensament
ecologista. La cultura no pot viure d'esquenes -o contra- la natura
perquè això significaria la destrucció de
l'hàbitat i de les condicions de possibilitat de la cultura
mateixa.
Un
altre intent de discutir el tema de què és cultura
ens porta a definir la cultura com: cultura és tot el que
singularitza un grup (tot el que ens fa diferents). Actualment
hom tendeix a considerar que aquesta definició no és
tampoc correcta perquè en la cultura hi ha elements comuns
a diversos grups (p. ex. la tècnica és universal)
i elements propis (folklore, p. ex.)
Segons
Claude Lévi Strauss hi ha dos elements mínims que
permeten establir que existeix culturalment un grup humà:
tots els grups humans coneguts respecten com a mínim dues
lleis:
1.
La prohibició de l'incest (és a dir la prohibició
de relacions sexuals entre consanguinis –però de
fet també es dona en els grans simis)
2.
La divisió del treball (en els grups més primitius
és divisió sexual del treball i en els més
desenvolupats és divisió social del treball: treball
manual/treball intel.lectual).
Els
qui defensen la hipòtesi de la singularitat cultural afirmen,
generalment que hi ha una diferència important entre dos
conceptes: cultura i civilització.
Cultura:
és l'aspecte material (tècniques, oficis) i, específicament,
el conjunt de coses que fa el poble en sentit ampli. En aquest
sentit el mot és descriptiu.
Civilització:
és l'aspecte espiritual (religió, art, literatura)
i, específicament, el conjunt d'activitats més complexes
que fa una élite [grup dirigent]. Així la civilització
vindria a ser l'aspecte sofisticat, complex, de la cultura, que
seria l'elemental o el popular. En aquest sentit el mot és
valoratiu.
P.
ex: una casa feta per un mestre d'obres és cultura, una
catedral és civilització. Una cançó
popular és cultura, una simfonia és civilització.
Però aquesta distinció és poc pràctica
perquè sovint elements de la cultura popular són
obra culta, p. ex. la major part de poesia popular avui anònima
té en realitat un autor culte. La distinció entre
cultura i civilització té molt de subjectiu. Valorar
la civilització com tot el complicat, envitricollat i artificiós
resulta poc pràctic i en general "cultura" i
"civilització" són conceptes usats com
a sinònims.
Una
manera de resoldre el problema és considerar, com fa Samuel
P. Huntington que: “una civilització és l’agrupació
cultural més englobadora, el nivell d’identitat cultural
més ampli que pot distingir un ésser humà
d’un altre”. La civilització seria, doncs,
l’aspecte més global de la cultura i, per exemple,
nosaltres som de cultura catalana i de civilització occidental
(en el sentit més ampli).
Gairebé
tan sols hi ha un autor que diferencia cultura i civilització
d'una manera radical: Oswald Spengler autor del llibre La decadència
d'Occident (1918) que va tenir una gran influència entre
els historiadors conservadors del segle passat. En la seva concepció:
·
Cultura és el producte del poble jove. Quan un
poble es comença a definir com a tal és optimista,
ingenu, creatiu, resulta poc capaç de fer grans teories,
però té una gran capacitat de treball, molta confiança
en si mateix i en el seu futur. Els pobles joves tenen fe: creuen
que són dipositaris d’una missió històrica
i que el futur els pertany. Són militaristes (creuen en
la força dels fets i no en la força de les idees)
són expansius i de raonament elemental. Sempre tenen un
líder que els aglutina
·
Civilització és el producte del poble vell.
La civilització és la decadència de la cultura.
Quan una cultura ja ha assolit les fites que es proposava, comença
la seva decadència. En general el moment de les primeres
desfetes militars coincideix amb el de la civilització
(art, literatura...) més sofisticada i més complexa.
Els fills i els néts dels qui van fer gran un país
creuen que això ja és definitiu i que sempre serà
així. Esdevenen "tous", (pacifistes), augmenta
el nivell cultural però disminueix la confiança
en ells mateixos, en els seus objectius i en els seus valors.
La civilització és sempre confusa, decadent, mancada
d'esperit
Amb
aquesta diferenciació entre cultura i civilització
Spengler volia explicar la decadència d'Alemanya que hauria
estat la causa de la seva derrota a la 1ª G. M. , però
va elaborar, a més, tota una teoria cíclica de la
història en la qual hi hauria períodes de cultura:
fase ascendent, creativa, i de civilització: fase descendent,
barroca i mancada de valors.
EXERCICI:
Hem
dit que tota cultura té tres característiques:
1.-
És adaptativa
2.- És apresa
3.- És arbitrària
Assenyala
ara quina d'aquestes tres característiques es pot exemplificar
amb cadascun dels següents fragments que corresponen a antropòlegs
de finals del segle XX
L'Orient mitjà és un lloc del tot inadequat per
criar porcs; però la carn de porc constitueix un plat suculent.
La gent sempre troba difícil resistir per ella mateixa
temptacions d'aquesta mena. Per això es va sentir dir a
Jahvé que tant menjar com tocar-lo era font d'impureses.
Hom va sentir que Al.là repetia el mateix missatge i per
la mateixa raó; tractar de criar porcs en quantitats importants
era una mala adaptació ecològica. Una producció
a petita escala tampoc no era bon remei: només augmentaria
la temptació. Per tant, era millor prohibir totalment el
consum de carn de porc i centrar-se en la cria de cabres, ovelles
i ramat boví. Els porcs eren saborosos, però sortia
massa car alimentar-los i refrigerar-los.
Marvin
Harris (Vaques, porcs, guerres i bruixes).
Abans de la Revolució era costum a Xina embenar els peus
de les nenes des de petites. L'objectiu era aconseguir uns peus
diminuts i el motiu, oblidat des de temps immemorials se centrava
en la relació entre tamany del peu i tamany genital. De
fet, no hi havia cap base científica per equiparar la mesura
genital (bé del mascle o de la femella) amb qualsevol altra
part del cos; tanmateix hem de constatar que els pobles primitius
solen acceptar aquesta mena d'equiparacions. A causa de la suposició
que els homes prefereixen l'aparell genital femení petit,
generació rera generació de dones xineses s'embenaren
els peus tan fort que quedaren físicament disminuïdes
per a la resta dels seus dies, en un màgic intent d'aconseguir
aparells genitals petits o, al menys, que així ho semblés.
Paul
Ablemans (Anatomia de la nuesa).
L'Homo Sapiens va sorgir fa almenys cinquanta mil anys i ens manca
la més mínima evidència d'alguna millora
genètica des d'aleshores. Sospito que un Cromagnon mitjà
adquadament educat podria fer funcionar un ordinador al costat
dels nostres especialistes (si serveix per alguna cosa, tenien
un cervell lleugerament més gran que el nostre). Tot el
que hem après per bé i per mal, és resultat
de l'evolució cultural. I ho hem aconseguit a un ritme
inigualat per ordres sencers de magnitud en tota la història
anterior de la vida.
S.J.
Gould (El polze del panda).
