ALTERITAT
La
construcció de la identitat humana, val a dir, del que
anomenem “jo”, no pot fer-se tota sola, sense els
altres amb els qui he nascut i visc o viure. Fins i tot l’acte
de néixer no és una decisió pròpia
sinó d’altri. Necessito els altres no només
per a tenir una vida biològica, sinó per a saber
qui sóc. L’alteritat és una condició
mateixa per a l’existència de la subjectivitat, en
la mesura que no tindria consciència de mi mateix si el
meu nom no fos dits pels altres (mare, amics, xicot/a, companys...).
Però
“l’altre” pot ser al mateix temps:
· Un “altre jo”: el meu amic,
el meu company, el qui treballa amb mi i dóna sentit a
la meva acció.
·
Un “altre que jo”: el diferent, el foraster,
l’adversari, l’obstacle de la meva acció.
La
construcció de la pròpia identitat no es pot resoldre
sense que cadascú prengui un determini sobre la seva relació
amb els altres. En la tradició filosòfica occidental
l’Altre ha estat pensat des de 7 figures diferents:
1.-
L’ALTRE COM A OBSTACLE: És el qui ocupa
el meu lloc, el que es posa al mig del meu camí i que,
per tant, m’obliga a enfrontar-lo, desplaçar-lo o
evitar-lo. Les conseqüències de la consideració
de l’altre com a obstacle són la mort, la lluita
i la vergonya.
2.-
L’ALTRE COM A MITJÀ: És el qui condiciona
l’obtenció d’un resultat, el que és
usat per mi o pretén emprar-me com una eina i que, per
tant, m’enganya, m’adula o em perverteix. L’altre
seria així una “cosa” o un objecte” a
explotar o de qui aprofitar-se. Les conseqüències
de la consideració de l’altre com a mitjà
són el menyspreu d’un mateix, el menyspreu de l’altre
o “la mort de les possibilitats” (Deleuze).
3.-
L’ALTRE COM A ADVERSARI: És el qui corre
al mateix temps que jo per guanyar-me. En una pugna d’aquesta
mena hi ha, però, regles i arbitres que impedeixen que
l’Altre sigui un obstacle i el converteixen en una condició
per a la meva pròpia millora en la competició. Les
conseqüències de considerar que la vida és
una cursa plena d’adversaris consisteixen, necessàriament,
en prendre-se-la com una competició constant, en què
no hi ha espai per a la contemplació estètica, la
pau interior, etc.
4.-
L’ALTRE COM A COL·LABORADOR: És el
qui comparteix lleialment el meu propi projecte, el company/a
de camí. Puc posar-hi en comú la meva competència
(a no confondre amb competició !) i el meu esforç,
puc treballar-hi en equip. Les conseqüències de la
consideració de l’altre com a col·laborador
són la possibilitat de fer una obra compartida, millor
que aquella que hom faria en solitari i la valoració recíproca
de les iniciatives.
5.-
L’ALTRE COM A PERSONA (“FINALITAT EN SI MATEIX”):
És el model que va proposar Kant, en què l’Altre,
com a conseqüència de la seva naturalesa racional,
com a individu capaç d’actuar obeint la llei moral,
és vist com a igual a mi i mereixedor del mateix respecte
que jo mateix. Perquè l’altre és una “persona”
mereix ser subjecte (i mai no “objecte” o “cosa”).
Les conseqüències de considerar l’Altre com
a persona són el reconeixement mutu dels drets; només
aquesta concepció fa possible una exigència universal
de justícia i igualtat, enteses com a fonament de la pau
i preveu els conflictes, les guerres, etc.
6.-
L’ALTRE COM A MISTERI: És la concepció
romàntica i simbolista de l’Alteritat. L’Altre
se m’apareix com quelcom que jo mai no podré aconseguir
descobrir i/o des-velar completament, però a qui em sento
profundament vinculat; és una concepció de l’Altre
com a “rostre sense res al darrera” (Thomas Mann).
En aquesta concepció, molt influïda per la teoria
psicoanalítica i Freud, mai no puc estar absolutament segur
d’arribar a entendre l’Altre. Aquest vel de misteri
que envolta la meva relació amb l’Altre m’obliga
a respectar la seva intimitat i a buscar en el meu propi passat,
en la meva pròpia subjectivitat, les raons i les condicions
de la meva relació amb l’Altre. Les conseqüències
de considerar l’Altre com a misteri són una certa
tendència al narcisisme com a rebuig de l’Alteritat
i la paradoxa de descobrir en l’Altre “el pobre a
qui jo ho dec tot” (Lacan).
7.-
L’ALTRE COM A ROSTRE DE DÉU: És la
concepció cristiana de l’Alteritat: en el rostre
del silenci, en el pobre, en el malalt, en el presoner i en qui
pateix descobreixo el rostre sofrent del Crist a la creu. La conseqüència
de considerar l’Altre com a expressió de Déu
són d’una banda la solidaritat amb el dolor i de
l’altra el silenci que Wittgenstein anomenava “místic”
en la mesura que no pot ser dit en paraules.
..........................................
Leon
Poliakov, un estudiós jueu de l’Holocaust i l’antisemitisme,
va anomenar “culpabilitat diabòlica” la tendència
recurrent a cercar en l’Altre la causa dels nostres mals.
Bruixes, jueus, psicòpates, terroristes, membres de minories
nacionals (o sexuals) tendeixen a ser culpabilitzats dels nostres
mals actuant com a “bocs expiatoris”, és a
dir, totes les societats tendeixen a buscar algú (un “dimoni”)
a qui sacrificar o criminalitzar creient que d’aquesta forma
retornaria la normalitat social que ells destorben o impedeixen.
Però
també creix avui en dia el que Pascal Bruckner ha descrit
com a “temptació de la innocència”;
és a dir, la tendència a culpabilitzar la societat
–un ens abstracte, o com a mínim “impersonal”–
per tal de carregar-li els neulers de les nostres insuficiències
o de les nostres errades personals. Així la culpa de la
violència seria de la televisió (i no dels violents
com a persones individuals), o la culpa del càncer recau
sobre la indústria del tabac sense plantejar la qüestió
de les responsabilitats personals dels fumadors. El neotribalisme
que defensa la suposada puresa o innocència originària
dels “bons salvatges”, habitants de les societats
preindustrials seria un bon exemple d’aquesta actitud.
Entre
la necessitat de viure amb els Altres i la de preservar la pròpia
diferència s’elabora la identitat pròpia dels
humans. Cap teoria sobre l’humà pot prescindir de
l’Altre, però cap no ha de justificar moralment la
submissió a l’Altre que seria la negació de
la identitat humana.
