ANTROPOLOGIA
- LÈXIC BÀSIC
ACCIÓ HUMANA: Els humans són els
únics éssers que, per la seva capacitat adaptativa
i per l’ús creatiu del llenguatge, no està
determinat a ser o fer una cosa en concret, sinó que pot
transformar el medi. L'acció humana és la forma
a través de la qual els humans esdevenen allò que
són. L'acció és una exigència humana
essencial i per això sovint es diu que els humans no són
sinó que es fan. La forma fonamental de l'acció
humana és el treball.
ALIENACIÓ:
Etimològicament “alienus” (mot llatí)
vol dir el que no és propi, el que ha estat venut, o la
persona que no es capté per si mateix. Sinònim de
“cosificació”. Situació dels humans
que no se senten lliures (o realment no en són) i tan sols
existeixen considerats com a “cosa” (com un objecte
i no com un subjecte). El subjecte alienat no depèn d’ell
mateix, sigui per raons psicològiques o per la seva situació
subordinada en un treball no creador. Des de Marx, “alienació”
és un mot que designa la subordinació dels humans
als objectes, a la tècnica o a la religió. L’alienació
produeix incapacitat de crear i misèria moral.
ALTERITAT:
En antropologia filosòfica, el mot expressa que
l’Altre (el no-jo) em defineix i em constitueix també
en tant que “persona” [vegi’s]. Donat que els
humans són constitutivament socials en tota identitat –expressió
del jo– hi ha necessàriament alteritat, petjades
i ressons de coses i de idees apreses a partir de la relació
amb altri. La negació de l’Altre deriva en racisme,
xenofòbia, etc., mentre la submissió a l’altre
produeix alienació [vegi’s].
ANTROPOLOGIA:
Etimològicament significa "ciència o tractat
de l'home" i designa una part de la filosofia i de les ciències
socials. El mot ja va ser usat per Aristòtil (s. IV a.C.).
Es divideix en ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA que estudia el lloc
de l'home en el món, o el sentit últim de l'home
en tant que creador de sentit, ANTROPOLOGIA MATERIAL, o CULTURAL
que estudia l'home com a ésser que produeix "cultura",
ANTROPOLOGIA EVOLUTIVA, que estudia el procés d’hominització,
ETNOGRAFIA que estudia descriptivament un tipus particular de
cultures (primitives, precapitalistes), ETNOLOGIA, que és
un estudi comparatiu dels capteniments i costums de diversos pobles
i societats buscant raons per a la diversitat humana. PALEONTOLOGIA
que és una eina auxiliar de la prehistòria i estudia
societats ja desaparegudes, FOLKLORE que estudia els costums rurals
i les tradicions originades en qualsevol època, i ANTROPOLOGIA
URBANA que aplica els mètodes de l'antropologia material
i de l'etnologia a l'estudi de les petites comunitats urbanes.
A finals del segle XX, l’àmbit propi de disciplines
com l’antropologia cultural, l’etnologia, el folklore
i l’antropologia urbana tendeix a agrupar-se sota l’etiqueta
dels ESTUDIS CULTURALS.
ANTROPOMORFISME:
Capacitat humana de projectar una semblança entre
elements i processos de la vida exclusivament humans i fets o
processos de la realitat física, material. (p.ex. representar
la divinitat en forma humana). L'antropomorfisme té només
un valor metafòric. Un tipus d'antropomorfisme és
l'ANIMISME (creure que el món té alguna mena d'ànima
interna que el mou, o que els fenòmens psicològics,
biològics o físics estan regits per alguna mena
d'esperit intern a ells mateixos).
BON
SALVATGE: Mot que va usar el filòsof francès
J.J. Rousseau per indicar que en l’origen dels temps els
homes vivien suposadament lliures i feliços en la naturalesa,
en una mena d’innocència originària i prèvia
a cap valoració moral. Aquesta hipòtesi no és
acceptada avui per cap etnòleg cultural seriós i
prové d’una mena de fascinació dels filòsofs
per la naturalesa, considerada com un espai sense agressió.
CIUTADANIA:
Condició de “ciutadà”, és a dir,
de subjecte de drets i deures. La ciutadania és un dret
inherent a la “polis” [vegi’s], expressa la
“politeia” i està regulada per l’educació
i la llei. La distinció entre “home” i “ciutadà”
(concepte que inclou una gran varietat de matisos i que, de manera
general, és més que un pacte econòmic) és
un tema central dels Estudis Culturals.
CREENÇA:
Tot el que s'accepta sense raonar. La creença
és quelcom que l'home rep de l'ambient (família,
societat...) i a partir del qual s'orienta en el món. La
filosofia i la ciència són instruments d'anàlisi
i de crítica de les creences. Un tipus especial de creences
són les religioses, que "relliguen" l'home a
l'absolut.
CULTE-CARGOO:
Creença màgica que subsisteix en algunes religions
d’Oceania segons la qual els déus vindran de lluny
(per mar o per aire) per a fer-nos feliços i ens portaran
regals. Es considera l’esquema religiós més
primitiu –o primordial– que subsisteix encara avui.
És l’origen possible de les religions de “dispensació”
i de les diverses utopies. Alguns etnòlegs consideren romanalles
d’aquesta mentalitat la creença en loteries, quinieles,
etc.
CULTURA:
Del llatí “cultura”, que significa conreu de
la terra. El mot deriva del llatí medieval. El mot pot
tenir un significat valoratiu (cultura és “millor
que” incultura o que barbàrie) o un valor descriptiu
(i en aquest sentit es parla, per exemple, de la cultura dels
ximpanzés) Actualment i molt en general significa "la
manera de viure d'un poble, el llegat social que un individu rep
del seu grup" (Kluckhohn). La cultura és sempre una
“totalitat complexa” (Tylor), és a dir, un
conjunt d’elements diversos, provinents també d’èpoques
històriques diferents i de préstecs entre diversos
àmbits geogràfics i simbòlics. Hom acostuma
a distingir CULTURA MATERIAL (eines, estris, tècniques...)
i CULTURA ESPIRITUAL (símbols, llenguatge, religió...).
Alguns animals (ximpanzés, bonobos, etc.) poden fabricar
eines –de manera que cal reconèixer-los un cert nivell
de cultura material, però d’una manera estricta la
cultura espiritual és estrictament humana en la mesura
que és lingüística.
DARWINISME
SOCIAL: Teoria segons la qual les societats humanes es
regeixen també segons les lleis de Darwin (selecció
natural i supervivència dels més forts), que es
perpetuen en la cultura per mecanismes similars als que s’havien
desenvolupat en la naturalesa. Així, en una versió
simplificada i conservadora, els rics serien també els
més intel·ligents o els més capaços.
És una transposició del nivell biològic al
nivell social i cultural. Hi ha també, però, un
darwinisme social d’esquerres (bàsicament anarquista)
que defensa la cooperació com a mecanisme regulador de
l’evolució tant biològicament com cultural.
DETERMINISME:
Hipòtesi segons la qual els humans no són lliures,
sinó que estan determinats –ho sàpiguen o
no– per circumstàncies com l’ambient, la genètica,
l’economia, etc. El determinisme social pot tenir una derivació
racista i el determinisme econòmic tendeix a reforçar
el conformisme social.
DISPENSACIÓ:
Pacte que un déu fa amb l’home, de manera
que a canvi de la fe, el déu atorga (o “dispensa”)
determinats beneficis. És un element bàsic de la
mentalitat màgica.
ESTRUCTURALISME:
Teoria segons la qual la cultura humana és un conjunt d'estructures,
elements lligats per un conjunt de regles en comú. L'estructura
és un tot format per parts que s'interrelacionen mútuament.
Les estructures tenen tres característiques: totalitat,
transformació i autoregulació. [Veure “Funcionalisme”]
ÈTNIA:
Grup humà que s'identifica a sí mateix com a un
"nosaltres". Forma pròpia d'un grup que expressa
valors culturals i manifesta una determinada actitud davant la
vida. En un sentit més general ètnia s'ha identificat
amb "raça", que és un terme més
biològic, estrictament parlant.
ETNOCENTRISME:
Creença segons la qual les concepcions culturals de la
pròpia tradició cultural són les úniques
moralment valuoses.
ETNOTIPUS:
Personalitat-base, esquema primordial o model cultural d'una ètnia.
De fet, els etnotipus són tòpics o idealitzacions
preconcebudes: hi pot haver més semblança entre
un individu concret de la cultura A i un altre de la cultura B
que entre dos de la mateixa cultura A.
ETOLOGIA:
Del grec “ethos”: costum. Ciència fundada per
Konrad Lorenz en la dècada de 1930 que observa i descriu
el comportament dels animals en el seu propi ambient. Ha tingut
una gran importància en l’evolució de la teoria
psicològica en mostrar els fonaments preracionals i heretats
d’una gran quantitat de reaccions humanes (agressivitat,
socialització, emocions etc.). L’etologia s’ha
interessat especialment pels sistemes de comunicació, per
les emocions i per la manera com les expressem que considera tan
producte de l’evolució com la forma de les mans o
el color de la pell.
EVOLUCIÓ
CULTURAL: L’evolució cultural és
el procés de canvi que la humanitat presenta des que fa
més de 200 mil anys va acabar l’evolució biològica.
Mentre l’evolució biològica és lenta
i a l’atzar, l’evolució cultural, més
pràctica, és ràpida i dirigida, de manera
que ha acabat estenent-se arreu del planeta. Un exemple d’evolució
cultural és l’ús de medicaments, o l’extensió
de qualsevol tecnologia. Els aparells i estris dissenyats pels
humans també evolucionen de forma adaptativa. Cal no confondre
“evolució cultural” (que és un fet)
amb “evolucionisme cultural”, teoria segons la qual
existirien una mena de lleis generals i universalment vàlides
del canvi cultural. L’evolucionisme cultural va ser combatut
per Franz Boas (1858-1942), defensor funcionalista del relativisme
cultural.
FILOGÈNESI:
En biologia, desenvolupament d'una espècie en el temps
fins arribar a esdevenir d'una forma determinada. També
les cultures són filogenètiques.
FUNCIONALISME:
Teoria segons la qual una societat pot ser descrita com un organisme
viu en què el correcte funcionament de cada una de les
parts permet la supervivència de totes les altres. Cada
context social és únic en la mesura que crea les
seves pròpies estructures i funcions i, per tant, no te
sentit comparar-lo amb cap altre. El funcionalisme obrí
la porta al relativisme cultural.
HABITAT:
Entorn físic o social en què es desenvolupa una
espècie animal o una cultura i al qual cal adaptar-se per
sobreviure. L’hàbitat pot ser modificat pels individus
només dins uns certs límits, a risc de provocar
una crisi eecològica.
HABITUS:
Mot emprat pel sociòleg Pierre Bordiueu que designa allò
que un grup considera “normal”, els costums a través
dels quals els membres del grup s’identifiquen entre ells.
HOME:
Paraula que prové del mot llatí “humus”
(terra), tot i que estrictament seria molt millor traducció
“humà” (en el sentit que engloba homes i dones)
que “home” [que defineix un sexe i que en llatí
no es designa com a “homo”, sinó com a vir
“vir” (humà de sexe masculí)].
Els
humans són els “nascuts de la terra”, per oposició
als déus que són d’origen celestial. Els humans
es defineixen com a animals racionals; un concepte que inseparablement
té un referent biològic i un referent moral. Els
humans com a éssers lingüístics han “dominat
la terra”, humanitzant-la. A diferència dels altres
animals que s’han d’adaptar a la naturalesa, els humans
ha aconseguit (mitjançant la cultura) que la naturalesa
s’adapti a ells. La distinció conceptual entre “humans”,
“persona” i “ciutadà” ha estat
objecte de debats prou complexos.
HOMO
SAPIENS: Etimològicament "humà culte".
És l'última etapa de l'evolució biològica.
Es caracteritza per ser capaç de fabricar estris i atuells
i per un cert nivell de comprensió abstracta. Hi ha "sapiens"
fòssils (Neandertal i Cro-Magnon) i no fòssils (nosaltres,
"sapiens-sapiens”).
HOMO
SAPIENS-DEMENS: Concepte elaborat pel filòsof
francès Edgard Morin per a mostrar que els humans no es
mouen només per la raó i la lògica, sinó
també per impulsos inconscients, desigs, etc, que de sovint
la raó no pot controlar. Amb el concepte de “sapiens-demens”
es vol recalcar també que les fronteres entre la normalitat
i la patologia són extremadament febles en el cas dels
humans.
IDEA:
Etimològicament, en grec, la paraula significa "visió".
La idea és la visió de les coses que posseeix la
intel·ligència humana. En altres paraules: idea
és el que els humans coneixen a través de la intel·ligència.
IMATGE:
La representació d'una idea.
INTROSPECCIÓ:
Mirada interior, anàlisi que els humans fan del seu propi
interior. S'oposa generalment a EXTROSPECCIÓ, anàlisi
de l'exterior, de la societat, la cultura i la conducta dels altres.
Són les dues formes primàries del coneixement humà.
LLENGUATGE:
Sistema de signes que un grup té en comú. Pot ser
oral, escrit, gestual... El llenguatge és l'element que
defineix més íntimament un grup, la seva experiència
social, etc. Per exemple en català hom diu "peix"
i en castellà es distingeix "pez" i "pescado".
Cada llenguatge és una forma de categoritzar el món.
(p. ex. una tribu primitiva pot no tenir la paraula que designa
"avió") i de comprendre’l.
MÀGIA:
Creença d’ordre religiós segons la
qual un acte humà (una ofrena, un vot...) pot obligar la
divinitat a actuar d’alguna manera a favor de qui fa o encomana
una determinada acció. D’una manera més estricta
la màgia és “interessada” (un humà
“pacta” amb una divinitat), mentre la religió
és desinteressada (un humà “es posa en mans”
d’una divinitat).
MULTICULTURALISME:
Situació que es produeix de fet quan diverses ètnies
conviuen en un mateix territori (generalment una gran ciutat).
Cal no confondre “multicuturalisme” amb “interculturalitat”
que és el diàleg entre diverses cultures. Hom podria
viure en societats multiculturals que no fossin interculturals.
[Veure “Relativisme cultural”]
NIHILISME:
Del llatí “nihil”: no-res. Afirmació
habitual en antropologia filosòfica segons la qual les
societats modernes es caracteritzen per la manca de valors o per
“no creure en res”. Més específicament
és un sinònim usat en filosofia que radicalitza
el concepte “anòmia” (manca de “nomos”/llei)
emprat en sociologia per descriure situacions de conflicte de
normes i de dispersió de conductes.
PERSONA:
En llatí "màscara tràgica". A diferència
de mots com "home" o “humà” (mots
de càrrega biològica), "persona" és
un concepte cultural. Es neix home, però s'arriba a ser
persona a mesura que hom coneix i domina els mecanismes socials.
Així en el llenguatge quotidià es diu que un nen
petit “s’apersona” quan creix. El concepte "persona"
implica una certa transcendència respecte a l'home. Sovint
s'utilitza també "persona" com a aspecte espiritual
de l'home. La “persona” mostra etimològicament
l’Alteritat [vegi’s].
POLIS:
En grec “ciutat”. De fet en la cultura grega hi hagué
models de “polis” molt diferents i fins i tot contradictoris
(bàsicament els models de “polis” foren tres:
homèrica –valors aristocràtics– clàssica,
–emergència de la democràcia al segle Vè–
i hel·lenística – naixement del cosmopolitisme).
La “polis” no és només una concepció
de l’espai físic, sinó especialment una especial
comprensió de la ciutadania (politeia) que per als clàssics
era la “psique” (ànima, esperit) de la ciutat.
Com a tal, la polis ha estat un ideal de convivència cívica,
de manera que per a Aristòtil, l’home és “zoon
politikón” (animal que viu a la ciutat). La cosmopolis,
(etimològicament: “ciutadania universal”) fou
la proposta de destrucció de l’autonomia de la ciutat
que tot fent referència a valors universals impedia la
decisió dels ciutadans sobre ells mateixos.
RAÇA:
Subdivisió del concepte d'espècie. Població
homogènia que repeteix hereditàriament determinades
característiques físiques. Es tracta d’un
concepte operatiu, no d’una concepció essencialista
i resulta útil en la mesura que permet agrupar conjunts
de trets hereditaris. Tots els humans pertanyen a la mateixa espècie
(sapiens), però no a la mateixa raça. Estrictament
la raça depèn de molt petites modificacions en les
proteïnes en un gen. Les característiques a partir
de les quals es classifiquen les races humanes són fonamentalment
cinc:
1.-
Forma del cabell, el seu color i quantitat.
2.- El color de la pell.
3.- Forma del cap, relació entre l'ample i el llarg.
4.- Característiques facials (nas, front, llavis, mandíbules,
color forma dels ulls)
5.- Alçada mitjana dels individus.
Segons
aquests caràcters es poden formar tres grans grups racials
en l'espècie humana: NEGROIDES : cabell llanós,
MONGÒLIDS: cabell laci, rígid, negre, poc pèl
a la cara, CAUCÀSICS: cabell llis o ondulat. Cadascun d'aquests
grups té nombroses subdivisions. Raça no és
mai sinònim de "poble". El terme raça
és biològic/genètic. El poble, en canvi,
depèn de l'àrea geogràfica, la cultura, el
llenguatge...
RACISME:
Tesi segons la qual les característiques racials
d’un individu o d’un col·lectiu condicionen
o determinen inevitablement la seva situació cultural i
política –i d’una o altra manera els seus drets
ciutadans. En una versió més tova s’anomena
“supremacisme” la teoria racista segons les quals
hi ha races més ben predisposades, o genèticament
predeterminades a exercir determinades tasques o a desenvolupar
activitats específiques (córrer en el cas dels negroides,
nedar en el dels caucàsics, etc.)
RELATIVISME
CULTURAL: Teoria defensada per Franz Boas segons la qual
tots els sistemes culturals són iguals o equivalents, en
el sentit que tenen el mateix valor, totes les cultures són
igualment completes i equilibrades i no poden ser valorades des
de fora d’elles mateixes. Si una cultura fa una cosa és
perquè la considera “bona” (adaptativa, valuosa,
etc). El relativisme cultural fa impossible qualsevol judici valoratiu
i, a l’extrem, faria impossible qualsevol teoria moral.
RELIGIÓ:
Tipus específic de creença en un món transcendent.
Etimològicament el mot, que prové del llatí,
té un significat discutit: pot provenir de “re-ligare”
(i així seria una forma de “relligació”
o reunió d’una comunitat, o potser –amb més
fonament filològic– prové de “re-legire”
(posant l’accent en que les religions tenen textos sagrats
que cal “rellegir” per tal d’orientar-se moralment
en el món).
TRIBALISME:
També anomenat “rousseaunisme”. Forma extrema
del relativisme cultural, segons la qual tota cultura autòctona
(“nadiua”) és perfectament adaptada al medi,
mai fa mai res erroni, i tots els desajustaments en les comunitats
primitives provenen de l’agressió exterior. És
l’expressió actual del mite del “bon salvatge”
[vegi’s].
XENOFÒBIA:
Etimològicament, en grec, “xenos” significa
“foraster” i “fòbia” vol dir “por”.
La por al foraster no es pot identificar sempre i necessàriament
amb el racisme i és sovint un mecanisme de defensa emocional
davant la multiculturalitat i la competència (econòmica,
però també simbòlica) del foraster.
