PARTS
DE L’ANTROPOLOGIA
Etimològicament, la paraula “antropologia”
prové dels mots grecs “antropos” (que significa
“ésser humà” -i no només “home”)
i “logos” (ciència, o tractat); per tant és
la ciència que té com a objecte l’estudi dels
humans, en la seva realitat complexa. El mot ja va ser usat per
Aristòtil (s. IV a.C.). La paraula grega “antropos”
té una falsa etimologia que és, però, molt
suggestiva, segons la qual deriva d’ “aner tropós”
(“el qui mira cap a dalt”). Així els humans
serien aquella mena d’éssers capaços d’alçar
la mirada i de dominar el món mentre la resta d’animals
estan determinats per l’entorn biològic. En llatí
“homo” significa “nascut de la terra”.
Cal
rebutjar com una falsedat conceptual que l’antropologia
sigui l’estudi de l’home, perquè aquest mot
es pot entendre com si l’home (sexe masculí) fos
el paradigma de la humanitat. Es tracta d’una mala traducció
del mot “antropos” que en grec no significa “home”,
sinó “humà”, mot que inclou ambdós
sexes. En molts idiomes es distingeix curosament entre “ésser
humà” (humanitat) i “home” (sexe masculí).
·
En grec, “humà” es diu antropos i “home”
és andros – mentre “dona” es diu giné.
·
En llatí, “humà” és homo, mentre
“home” és vir (d’on proven mots com virilitat
o virtut) i “dona” és mulier o femina.
·
En alemany, “humà” és Mensch, “home”
és Mann i “dona” Frau o Weib.
·
En xinès, “humà” es diu ren, “home”,
nan i “dona” nû.
·
En japonès, “humà” és shitó,
“home” otóko i “dona” ónna.
·
En hebreu, “humà” es diu ben-Adam i “home”
geber
[Cf:
Jesús MOSTERÍN: La naturaleza humana, Ed. Espasa
Calpe, Madrid, 2006, p. 261]
Modernament, la paraula “antropologia” fou recuperada
per Kant, per a qui la resposta a la pregunta sobre l’humà
era la conseqüència natural de tres preguntes prèvies
[Què puc conèixer?, Què em cal fer?, Què
puc esperar?] en la mesura que tan sols els humans poden conèixer,
fer i esperar.
L’antropologia
no apareix com a ciència estricta fins el segle XIX quan,
vinculada a les necessitats del colonialisme, s’estructura
com un saber, bàsicament descriptiu, que pretén
investigar sobre les diferents cultures, especialment en la seva
diferència respecte al model europeu, blanc i cristià.
Es
divideix en tres branques o en tres grans dimensions de l’ésser
humà:
·
ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA, que estudia el lloc dels
humans en el món, o el sentit últim de l'humà
en tant que creador de valors i de socialització. L’antropologia
filosòfica estudia les teories que els humans han elaborat
sobre si mateixos i és expressió de la recerca d’un
sentit humà per a la vida.
·
ANTROPOLOGIA EVOLUTIVA (o “física”),
que estudia el procés d’hominització, intentant
establir l’origen de la realitat humana i la seva diferència
específica respecte a l’eix de la vida.
·
ANTROPOLOGIA MATERIAL (o “cultural”), que
estudia els humans com a éssers que produeixen "cultura"
o, en un sentit ampli, que es capaç de transformar el seu
entorn. Les formes de transformació del món en un
espai humanitzat són bàsicament tres: la capacitat
de produir eines (homo faber -Bergson), la capacitat per a fer
grups i societats (zoon politikon -Aristòtil) i la capacitat
per a produir formes de representació simbòliques
(art, creences, coneixement, etc.) per tal d’interpretar
l’entorn (homo symbolicus -Cassirer).
A la vegada, l’antropologia material –o “cultural”
té diverses parts prou significatives en elles mateixes:
ETNOGRAFIA que estudia descriptivament les cultures tradicionals
(“primitives” o, més estrictament, precapitalistes),
que s’havien mantingut al marge de les cultures dominants
i que avui es troben quasi extingides. Va ser elaborada a partir
del Renaixement, especialment per missioners cristians a Amèrica
i Àfrica.
ETNOLOGIA
que estudia comparativament cultures tradicionals, buscant raons
per a la diversitat humana. Es desenvolupà especialment
al segle XIX en l’àmbit de l’imperialisme anglès
i francès.
FOLKLORE
que estudia els costums rurals i les tradicions populars,
originades en qualsevol època. No és imprescindible
que els costums folklòrics siguin d’origen anònim,
ni reculats en el temps, però cal que doni identitat a
un grup. El mot prové del germànic “folk”
o “volks”, que significa “poble”. El folklore
inclou l’estudi de les llegendes i contes populars (“rondallística”),
de les dites populars (“paremiologia”), de la música
i els vestits, de la botànica tradicional, etc.
PALEONTOLOGIA
que és, de fet, una ciència auxiliar de la prehistòria
i que estudia cultures ja desaparegudes a través de les
restes que se n’han conservat (etimològicament el
mot prové del grec “palaios”: vell o antic).
ANTROPOLOGIA
URBANA que aplica els mètodes de l'antropologia
material i de l'etnologia a l'estudi de les petites comunitats
urbanes, que pel seu nombre escàs o la seva situació
minoritària no poden ser analitzades de forma estadística
o amb eines de la sociologia.
Darrerament,
i d’una forma especial als USA, el mot “antropologia”
està essent substituït per l’expressió
“ecologia humana”. Ha estat determinant en aquest
àmbit l’obra de Amos H. Hawley (1986) Human ecology:
a theoretical essay [trad. cast: Teoria de la ecología
humana (1991)] i la de Stephen V. Boyden (1987): Western civilization
in ecological perpective: patterns in biohistory. Hi ha diverses
raons que expliquen això: la pressió del relativisme
cultural, del postmodernisme i dels grups afroamericans, d’una
banda, i la mateixa indefinició del concepte de cultura
per l’altra. De la mateixa manera, l’antropologia
material o cultural tendeix a denominar-se “estudis culturals”,
concepte que te un important contingut relativista.
ECOLOGIA
HUMANA és la part dels estudis ambientals que
analitza les relacions dels humans entre ells, amb els éssers
vius i amb l’entorn. S’interessa especialment per
la creació de xarxes en les relacions socials. A diferència
de l’antropologia clàssica, l’ecologia humana
assumeix l’evolucionisme darwinià i considera que
els canvis adaptatius al medi i la seva transformació són
l’eina que permet entendre els models culturals.
