LLEIS
DE L'EVOLUCIÓ DE LES ESPÈCIES
Segons Darwin l'evolució és l'única forma
d'explicar el procés a través del qual una espècie
es desdobla en dues (ella mateixa i la que s'origina en ella).
L'evolució és una teoria que explica la marxa -el
camí- de la vida i no explica l'origen de la vida. El tema
de l'origen de la vida és una qüestió de bioquímica,
plantejat molt després de Darwin.
La
teoria darwinista de l’evolució es fonamenta en tres
factors: una font de variabilitat, la reproducció amb herència
de les variacions i un mecanisme de filtre que és la selecció
natural. Els dos primers factors (que són genètics)
no van ser descrits pel propi Darwin, però si el tercer.
En tot cas la natura (i la limitació de recursos) no “provoquen”
la selecció, sinó que només fan inviables
determinades estructures biòtiques.
Segons
la teoria de l'evolució una espècie es desdobla
en dues a partir d'un procés d'adaptació selectiva
i de lluita per la vida. Aquests dos elements els anomenem criteris
bàsics de l'evolució (en alguns llibres apareixen
com a lleis de Darwin).
·
L'adaptació selectiva significa que els elements que permeten
a una espècie sobreviure millor tenen més facilitat
per a trametre’s a la següent generació (per
exemple, el pèl en animals que viuen en climes freds).
·
La lluita per la vida significa que només els "forts",
és a dir els “ben adaptats” poden reproduir-se
amb èxit. En aquest sentit es pot dir que hi ha competició
per recursos escassos.
Aquests
criteris bàsics determinen el canvi evolutiu.
L'evolució
es justifica a partir de tres tipus de proves:
1.- Paleontològiques
2.- Biològiques
3.- Biogeogràfiques
1.-
Paleontològiques: són els fòssils,
que mostren que existeix una cadena en l'evolució
2.-
Biològiques, són les que fan referència
a l'estructura biològica i somàtica (corporal) dels
éssers vius. N'hi ha de tres menes:
a.-
D'identitat biològica: Tots els éssers
vius estan compostos de les mateixes substàncies químiques
i, fonamentalment, d'aigua. Tots els éssers vius tenen
els mateixos processos (digestió, excreció, etc.)
b.-
D'identitat anatòmica: Tots els animals tenen
un cor com a motor.
c.-
D'identitat embriològica: Els primers estadis
en el desenvolupament són idèntics en tots els animals.
(ontogènesi rememora la filogènesi).
3.-
Biogeogràfiques: Es pot observar que cada nivell
climàtic permet l'adaptació d'uns tipus d'animals
diferents (no hi ha lleons als pols, ni ossos polars als tròpics)
En
les espècies hi ha “genotipus” (genoma) i “fenotipus”
(el cos i la conducta). Només el genoma és significatiu
per a l’evolució biològica. Els canvis fenotípics
es perden i, a més, l’evolució és summament
lenta. Els nous gens no es produeixen des del no-res, sinó
per modificació de gens ja existents.
Actualment,
a més dels criteris bàsics darwinians hom acostuma
a afirmar que hi ha cinc lleis generals de l'evolució,
però cal entendre que el mot “lleis” no funciona
en l’àmbit evolutiu amb el mateix sentit, determinista
i tancat, que és propi de les lleis físicoquímiques.
Així hom parla de:
1.-
Llei de la complexitat quantitativa i qualitativa: La
qualitat s'aconsegueix a través de síntesis de complexitat
creixent. Un ésser és més evolucionat com
més complex arriba a ser.
2.-
Llei de l'ortogènesi: L'evolució té
un caràcter ascendent (finalista o no). Això implica
que hi ha un progrés evolutiu fins arribar a l'home. En
general, els darwinistes més estrictes no accepten la llei
de l’ortogènesi perquè pot portar a la teoria
del “disseny intel·ligent” mentre el darwinisme
posa l’accent en el caràcter d’atzar de l’evolució.
3.-
Llei de Dollo: L'evolució és irreversible.
Un cop adquirit un caràcter genètic aquest ja no
es perd (p. ex. la cua dels gossos).
4.-Llei
de l'especialització progressiva: En l'escala
evolutiva hi ha especialitzacions genètiques i funcionals.
5.-
Llei d'encervellament i subjectivització: L'eix
de les conquestes evolutives successives es troba al sistema nerviós.
Com més evolucionada és una espècie, més
complex és el seu sistema nerviós. Aquesta darrera
llei té una gran importància a l’hora de intentar
acostar-nos a una comprensió del futur evolutiu de l’espècie
humana. Qualsevol hipotètic superhome hauria de tenir un
sistema nerviós molt més complex que el nostre.
En
tot cas el darwinisme considera inacceptable una teoria del “disseny
intel·ligent” perquè portaria a suposar que
l’evolució és part d’un suposat pla
(diví?) o està predeterminada per algun ésser
intel·ligent (Déu?) de manera que es tancaria la
creativitat evolutiva. Mentre l’evolució pot ser
demostrada per moltes proves empíriques, la teoria del
disseny és una pura especulació mancada de base
experimental. L’existència de “fracassos”
evolutius (monstres, quimeres...) mostren que l’evolució
depèn de l’atzar i no del disseny. L’evolució
ha actuat per atzar i no per planificació. Si l’evolució
fos programada per un ésser intel·ligent (¿diví?)
no hi hauria mals dissenys i errades d’enginyeria biomecànica
(el perillós entrecreuament dels tubs digestiu i respiratori,
per exemple) que són productes de l’atzar evolutiu.
La selecció natural actua per assaig i error de manera
que per a arribar a la nostra situació actual hi ha hagut
centenars de milers d’extincions d’éssers vius
no predeterminades amb caràcter racional. De fet, fins
i tot una excessiva bona adaptació al medi pot ser antievolutiva...
cosa que als humans ens hauria de fer pensar!
