TRES
HIPÒTESIS SOBRE L'ESPECIFICITAT HUMANA
Segons la teoria darwiniana al llarg de l'evolució hi ha
exclusivament dues fases:
a.-
Fase inorgànica: Actuen només les lleis
físico-químiques de la matèria
b.-
Fase orgànica: Actuen les lleis físico-químiques
i les lleis biològiques
Per
a Darwin no hi ha cap mena de diferència entre les lleis
evolutives que regeixen la vida vegetal i la vida animal, ni entre
l'home i la resta d'animals. En tots es compleixen les lleis de
l'evolució de les espècies (selecció natural,
lluita per la vida i supervivència del més fort),
sense cap diferència.
Però
en antropologia filosòfica per designar l'especificitat
humana s'acostuma dir que, amb l'home, l'evolució penetra
en la fase psicosocial; això significa que l'home té
autoconsciència revelada a través del llenguatge.
Aquesta fase hauria començat específicament amb
els australopitecus (potser els primers a anar en posició
bípeda, fa uns 3, 4 milions d'anys) i es confirma amb l'homo
sapiens (aparegut entre 100.000 i 150.000 anys) i es caracteritza
no només per la vida social sinó per la “domesticació”,
és a dir perquè l’home s’ha tornat depenent
dels seus estris i de la tecnologia sense la qual no podria sobreviure.
Esquematitzant podríem dir que si els ximpanzés
són socials, culturals i salvatges, els humans som socials,
culturals i domèstics.
Per
tal de diferenciar allò que d’específicament
humà hi ha en l’evolució, els antropòlegs
quan estudien la senda de l’evolució humana acostumen
a diferenciar entre:
·
HOMINITZACIÓ: És el procés d’evolució
biològica que ha portat fins els éssers humans actuals
(homo sapiens sapiens) a partir dels primers homínids.
·
HUMANITZACIÓ: És el procés de canvi
i d’evolució dels éssers humans, però
ja no des d’un punt de vista biològic i genètic,
sinó des d’un punt de vista cultural i social.
El
moment en què acaba l’àmbit de l’hominització
i comença la humanització ha resultat, però,
molt difícil d’establir en concret. En general aquest
canvi es vincula al domini del llenguatge abstracte. La capacitat
lingüística humana, potenciada per l’extensió
de FOXP2 es desenvolupà en un llarg període els
extrems del qual podem situar entre 250.000 i 40.000 anys.
Podríem
preguntar-nos com s'explica l'especificitat humana. Sobre aquest
tema hi ha tres hipòtesis importants:
1.-
Teoria del mico assassí: Desenvolupada per Raimond
Dart, paleontòleg sudafricà de la primera meitat
del segle XX i descobridor dels australopítecs. Fou la
teoria que defensà també en alguns moments Konrad
Lorenz, el creador de la moderna ecologia humana. Es basa en l’agressivitat
innata. Afirma que l'home (amb el ximpanzé) és l'únic
mamífer capaç d'assassinar mamífers de la
pròpia espècie. La resta de mamífers tenen
pautes de comportament innates que els impedeixen assassinar membres
de la seva pròpia espècie (per exemple, els llops
allarguen el coll i això desarma els agressors). Només
els nens són capaços de desenvolupar mecanismes
de supervivència per aturar una agressió (la mirada
de "murri"). Per a Lorenz la capacitat humana per a
la violència l'ha fet evolucionar específicament.
La civilització seria una resposta evolutiva per a racionalitzar
l'agressivitat. La teoria va quedar molt “tocada”
en descobrir-se cap a la dècada de 1970 que algunes de
les incisions descobertes en fòssils d’australopitecs
provenien sense cap mena de dubte d’animals depredadors
que se’ls haurien menjat.
2.-
Teoria de la incompetència: (També anomenada
amb més propietat, teoria de la neotènia) L'home
és un animal que està relativament poc temps al
ventre de la mare en comparació als altres mamífers
i als simis. Com que els humans caminem en posició erecta,
cosa que redueix el tamany de la pelvis femenina, la formació
del nadó ha de completar-se fora del claustre matern (altrament
es produirien serioses dificultats al cervell a l’hora del
part). Per tant l’humà quan neix està extraordinàriament
poc preparat. El nadó al moment del part és cec
i sord. Els sentits corporals arriben a desenvolupar-se molt tard
i l'home ha de passar un llarg període d'infància.
Si la teoria de Darwin és certa, (i per tant només
sobreviuen els forts) sembla paradoxal l’èxit dels
humans que evolutivament estan molt mal preparats per a sobreviure.
L’humà no és fort com el lleó, ni àgil
com la gasela, etc. Per tant té molts predadors potencials
i s’hauria hagut d’extingir ja fa molt de temps. Si
l'humà ha arribat a ser l'animal superior amb més
èxit evolutiu ( i l'únic que viu en tots els climes
de la terra) no ho deu al fet de ser bo, sinó al de ser
“dolent”. Precisament per estar mal preparat, l'humà
ha hagut d'inventar una nova dimensió en què no
tingués predadors: la dimensió de la intel·ligència
abstracta, de les idees...
3.-
Teoria de la curiositat: (És una variant de la
teoria de la neotènia, elaborada per Morris al llibre "El
mono desnudo"). Afirma en resum que l'home, precisament perquè
és un animal que està poc temps al claustre matern,
és un animal "curiós". L'home (i el seu
cosí el ximpanzé) és un animal que "no
pot parar quiet". Molts mamífers dediquen molt temps
a descansar, a no moure’s, a fer la digestió... L'home,
en canvi, és un animal constitutivament inquiet. Això
el fa especialment dotat per a aspectes intel·lectuals,
i predisposa al progrés.
Cap
d'aquestes teories no tenen una "absoluta garantia"
de cientificitat (presenten massa falsadors potencials), però
ajuden a pensar el tema del pas evolutiu des de l'animal a l'home.
L’especificitat humana està garantida per la genètica
(hereditària) i per la cultura (psicosocial). Genètica
i cultura s’entrellacen de manera que, per exemple, la capacitat
per tal d’aprendre un llenguatge és genètica,
però la d’aprendre, concretament, català o
xinès és cultural.
.......................................
En
tot cas, ja fa força anys que la genètica propugna
un origen africà únic de l’home modern, que
hauria derivat d’una “Eva” que hauria viscut
fa uns 150.000 anys. Pel que fa als Neandertals que van viure
a Europa entre uns 200.000 i uns 30.000 anys i que, per tant van
conviure durant mil·lenis, sembla que no tenen relació
amb el Sapiens-sapiens (Cro-magnon). Seria potser en el Neandertal
on hi ha inequívoques mostres de capacitat simbòlica
(enterraments, religiositat...)
